Els valencians i la terra (1978)

 

 

   

Els valencians i la terra (1978)

 

 

V. Els valencians i la terra:

raons i consciència d’una crisi

 

     Si tots els països, i potser totes les regions amb alguna identitat definida, desenvolupen una imatge estereotipada per a ús d’indígenes i forasters, la que durant segles sembla que ha —i que s’ha— pro­posat el País Valencià seria alguna cosa així com la imatge del suprem optimisme agrari; el paradigma lluminós d’una societat rica i feliç sobre la seua terra. La realitat que s’amaga darrere de les panta­lles dels llocs comuns és sempre i a tot arreu, no cal dir-ho, molt més complexa que les imatges de qualsevol tòpic; i hem tingut ocasió de compro­var-ho al llarg dels capítols anteriors. Sempre, però, hi ha també alguna correspondència entre aquesta realitat i les imatges idealitzades i deformades que projecta. I potser, en el nostre cas, val la pena d’aturar-se una mica a revisar algunes d’aquestes correspondències, precisament ara que imatge i rea­litat sembla que han entrat en una fase final de descomposició sense precedents. Puix que, de fet, està ensorrant-se amb una mica d’estrèpit tota la bastida que mantenia la pantalla tradicional; i al­hora, amb peces noves combinades amb algunes de les velles, ja puja una bastida nova en lloc de l’altra. També, és clar, circulen unes altres imatges, de contorns encara no ben definits però en tot cas bas­tant llunyans dels grossos trets agraris tradicionals.

     Cal dir que aquesta imatge de l’optimisme agrí­cola-literari no era tan sols un producte de la fan­tasia i de les plomes indígenes, efecte de la sempre perdonable autosatisfacció local: els visitants foras­ters han col·laborat en la seua projecció tant o més activament que els naturals del País. De tal manera que, des de dins i des de fora, han plogut i circulat pròdigament i durant algunes generacions tots els llocs comuns i tots els epítets ditiràmbics que fan al cas: «ubèrrim», «feracíssim», «jardí de flors», «paradís», i coses així, aplicades a la terra, es combinaven idealment amb la tenacitat, la indústria i la diligència atribuïdes als seus habitants i supo­sadament afortunats cultivadors.

     Aquesta va ser, entre la d’altres viatgers forans, la impressió d’Alexandre de Laborde, a principis del segle XIX: «Només l’aspecte del regne de València prova la indústria dels seus habitants i l’estat florent en què s’hi troba l’agricultura. És un seguit quasi continu de vergers coberts de flors i de fruits... Cal distingir, principalment, els encontorns de Gan­dia, en els quals l’enginy ha tret tot el partit pos­sible del sòl més fèrtil i de la situació més favo­rable que la natura hagi creat mai: els arbres, els fruits, les verdures hi creixen amb tanta rapidesa com abundància. La terra no hi reposa mai i la multiplicació de les collites és tan sorprenent com llur riquesa.  «Aquest espectacle de comoditat i de benestar és encara més plaent, puix que rarament hom el troba a Espanya. Les muntanyes no ofereixen una vista menys satisfactòria que les planes. No és estrany de veure-les cultivades des de la base fins al cim més elevat i hom no es cansa d’admirar la paciència amb què són portats aquests treballs.» (LABORDE, II, 125-126).

     Diguem, de passada, que Alexandre de Laborde era un viatger seriós i ponderat que tenia molt poc en comú amb les posteriors modes exotistes i folklòriques d’un Doré o d’un Gautier. I pensem, a més a més, que a primeries del segle XIX, quan Laborde escriu el seu Voyage, encara no s’havia produït la gran expansió contemporània dels regadius al País Valencià, i que el taronger encara era un conreu de molt poca importància.

     Per tornar a un observador acreditat del país mateix, ja Cavanilles va sintetitzar admirablement a finals del segle XVIII els tres aspectes bàsics de l’esforç agrícola valencià: les obres de regadiu, l’aprofitament de les muntanyes, i la dessecació d’es­tanys i aiguamolls:

     «Para regar las huertas los valencianos ponen a contribución todas las fuentes y los ríos: algunos de éstos quedan secos antes de llegar al Mediterrá­neo, por los abundantes canales que les sacan. Ni se contentan con aprovechar todas las aguas de las fuentes; registran las entrañas de los montes y cerros sin perdonar a fatiga y gastos para descubrir su origen y aumentarlas con escavaciones y con­ductos subterráneos: taladran montes, levantan ar­cos para sostener aqüeductos, construyen depósitos ó pantanos en el fondo de los barrancos para recoger las aguas de las lluvias que se perderían en otro país de menos industria. Y quando practicadas todas las diligencias posibles no pueden lograr rie­go, entonces redoblan sus esfuerzos, y roban a la naturaleza inculta los eriales, convirtiéndolos en campos útiles: suben hasta lo más alto de los mon­tes para reducirlos a cultivo; y así en varias partes del reyno se ven portentos de industria en aquellos sitios, que parecían destinados a una esterilidad perpetua.

     »Más admirables son aún los trabajos hechos en los marjales y sitios pantanosos, en el recinto del lago de Valencia, llamado la Albufera. Pásmase el observador al contemplar tantos millares de in­dividuos luchando con las calenturas y la muerte por vivir en sitios aguanosos, cuya atmósfera se vicia con las pútridas exhalaciones de aguas enchar­cadas, y despojos de sabandijas y vegetales...» (CAVANILLES, I, 12).

     Un triple esforç que ha continuat ininterrom­put, i en molts casos intensificat, fins aquesta se­gona meitat del segle XX. I una aventura col·lectiva a l’epíleg de la qual possiblement estem assistint ja.

     No hi ha dubte que la burgesia urbana, i en primer terme la de la ciutat de València, ha sigut la principal creadora i sustentadora del tòpic. Entre altres coses, perquè la seua autosatisfacció responia també al fet que aquesta mateixa burgesia era di­rectament o indirectament beneficiària d’allò que el tòpic implicava. I paral·lelament, la imatge del país pròdig i ric havia de completar-se amb la del camperol pacífic, laboriós i content amb la seua sort: «De este modo, dominando el suelo que le cupo, varía las producciones, enriquece el Estado y vive alegre en la abundancia que criaron sus ma­nos, su industria, su constancia, su talento...», es­crivia ja Cavanilles, tot i que era un home de notable realisme.

     Perquè la llarga història valenciana de bandole­risme rural, de revoltes repetides i de violentes pro­testes camperoles, sembla que ha sigut sempre sis­temàticament ignorada o interessadament oblida­da: quan, en 1878, es produeix a l’Horta una re­bel·lió dels arrendataris —que apareix en principi com una conspiració silenciosa i massiva per no pagar els censos, i que més endavant assoleix ja manifestacions més violentes—, la Lliga de Propie­taris de València sembla que no vol donar crèdit a allò que veuen els seus ulls, i considerant «...cuán buenos, sobrios, laboriosos y sufridos son en ge­neral los labradores de la huerta valenciana», pre­fereix atribuir llur resistència a l’acció de «gente extraña y mal avenida con la paz» (CUCÓ, 1974, 80) o, en últim extrem, als tenebrosos agents de la Internacional.

     La imatge d’una societat rural estable i aproxi­madament satisfeta rarament és alguna cosa més que un bucòlic o interessat miratge urbà. I en el cas valencià, el miratge es forma per damunt d’una realitat històrica feta d’agitacions, de constant in­estabilitat econòmica, i del fer-se i desfer-se d’un paisatge agrari perpètuament inacabat.

     I tanmateix, amb optimisme o sense, el que re­sulta clar és que la societat valenciana en bloc ha patit, almenys durant els últims cent cinquanta o dos-cents anys, una veritable obsessió per la terra: per l’expansió, per la transformació, i en últim ter­me per la possessió de la terra. «Una enorme fam de terra els animava», escriu Fuster dels petits pro­pietaris rurals, «i no han regatejat suor ni temps per a robar-ne a l’erm i al llot, o per a ‘inventar-ne’ sobre les roques de la muntanya». Però no es trac­tava solament dels pagesos. «Avui», escriu també Fuster en 1962, «tothom —kulak o notari, botiguer o metge, industrial o canonge— que arriba a reco­llir un grapat considerable de duros, pensa de se­guida a esmerçar-los comprant un hort. La cosa ha arribat a un extrem de psicosi.» (FUSTER 1962, 192, 195)

     Aquesta «fam de terra que és un factor constant de l’economia valenciana» (GIRALT 1970, 27) és, segons opinió comuna d’historiadors i economistes, «un dels factors que més han contribuït a apartar els capitals valencians de la indústria i, per tant, a dificultar la industrialització» (ibíd.). Una indus­trialització que comptava, a mitjan segle XIX, amb tots els tots els pressupòsits favorables per produir­-se en una escala almenys comparable a la del Prin­cipat. I que tanmateix no es va produir. Mentre que la terra esdevenia un valor social i de prestigi de primer ordre, i fins i tot un valor cultural amb entitat pròpia.

     Ara, de molt pocs anys ençà, veiem com tot aquest ordre es capgira inesperadament: les fàbri­ques, grans o petites, surten i creixen enmig dels camps com els bolets després de la pluja; i la fam secular per la terra ha deixat pas de sobte a una inaudita desgana. Fenòmens així no són ni meta­físics ni únics. És a dir, mereixen un intent d’acla­riment després de la descripció, encara que l’aclari­ment siga molt parcial i només a manera d’obser­vacions provisionals per poder seguir furgant.

     En qualsevol cas, sembla que hi ha alguns ele­ments específics en aquest procés valencià, i alguns d’aquests elements específics crec que són particu­larment reveladors. Per començar, hi ha un fet que caracteritza poderosament l’arrencada de la his­tòria contemporània valenciana, les implicacions del qual potser no han estat prou valorades. Em refe­resc a la increïble explosió demogràfica que es va produir en tot el Regne al llarg del segle XVIII. És com si per algun particular motiu l’acceleració del creixement que a tot Europa es va produir durant el segle XIX, ací hagués tingut lloc al llarg de la centúria anterior i amb una intensitat molt més gran. Cosa que, a més a més, no va impedir que el creixement de la població valenciana continuàs en­cara després —durant el segle XIX— al nou ritme europeu.

     Les xifres són realment sorprenents, sobretot si les emmarquem en àmbits més generals. En efecte, mentre que la població d’Europa en conjunt passa de 100 milions en 1650 a 175 milions en 1800, la valenciana puja d’uns 250.000 a més de 900.000 ha­bitants en el mateix període. Dins ja del segle XVIII, i limitant la comparació a l’àmbit espanyol, G. Anes (ANES 1970, 135 ss.) dóna per al conjunt un augment de l’ordre del 50%, que correspon a un increment del 36% a l’Aragó, i menor encara per a les dues Castelles, Lleó i Extremadura; mentre que supera lleugerament el 100% a Astúries i al Principat de Catalunya, i molt àmpliament al Regne de València. Per al País Valencià, tanmateix, semblen més con­sistents els càlculs elaborats per PÉREZ PUCHAL (1972, 18), que donen un creixement del 156% entre 1714 i 1797; puix que si acceptem els recomptes i esti­macions de Cavanilles, l’increment de població en el mateix període superaria bastant el 250%. De tota manera, els contrasts són certament poderosos i ens posen de relleu una singularitat a considerar, sobretot si recordem —que és important— com era d’escassa la població valenciana a començaments d’aquest període.

     Més encara si tenim en compte que el creixe­ment de les ciutats, tot i ser notable, va ser àm­pliament superat pel de moltes zones rurals que al llarg del segle XVIII multipliquen la seua població per quatre, per sis i fins per deu, com hem vist amb algun deteniment en el capítol I. Caminant per la Marina, comentava sorprés Cavanilles: «Pocos pue­blos habrá en España que en tan corto tiempo hayan hecho tantos progresos en vecindario y agricultura. Acaba de morir un respetable anciano que conoció solas 17 familias en Benidorm quando era niño, y hoy pasan de 600.» (II, 307). És certament un cas extrem dins el fortíssim creixement de les comar­ques, però llegint Cavanilles de vegades fa la im­pressió que hom colonitzava un país nou.

     Recordem també que les ciutats preindustrials valencianes no van desenvolupar una forta capaci­tat d’atracció respecte a les seues àrees rurals d’in­fluència. I fins i tot el seu mateix creixement es va veure afectat per insalubritat, pestes o crisis de subsistència de manera més intensa que el de les àrees rurals. Resta doncs el fet bàsic que en gene­ral els pobles valencians van multiplicar gairebé per tres —ja hem vist que molt més en nombrosos casos— la seua població en el curs de menys d’un segle. I que aquest creixement és una singularitat valenciana i una variable a tenir en compte.

     El creixement demogràfic valencià al llarg del segle XIX és més irregular i menys accelerat: su­perades les crisis del primer quart de segle, la po­blació valenciana no arriba a duplicar els seus efec­tius entre 1826 i 1910. Així i tot, el seu increment va continuar sent superior a la mitjana espanyola: en aquest any de 1910 es produeix la màxima par­ticipació valenciana en el conjunt de la població de l’Estat espanyol (un 9%). Proporció que baixa ja al 8’1% durant el decenni següent; cosa que signi­fica que entre 1910 i 1920 hem de situar un punt d’inflexió important. Una inflexió en què intervenen dos fets nous: la caiguda vertical de les taxes de natalitat, i la «precipitació» per saturació absoluta de les comarques sense reg i sense indústria.

     Si pensem que el regadiu no ha arribat mai a cobrir més del 12% de la superfície total valen­ciana —proporció que ha estat assolida únicament en aquests últims decennis— i que l’expansió i la dispersió de les activitats econòmiques no agràries és un fenomen molt recent, potser comprendrem més bé el que va representar l’arribada en aquest «punt de saturació absoluta»: per a la major part de les comarques de secà va significar, simplement, que ja no hi havia manera humana de trobar enlloc un pam més de terra conreable. I que d’altra banda, fessen el que fessen, no podien ja assegurar de cap manera ni tan sols un mínim nivell de subsistència, sobre la base dels recursos locals, per a una pobla­ció en creixement continu. La fam crònica, la mi­sèria pura i simple, és encara un record ben viu pels poblets del Maestrat o de la Marina. Però men­tre que les comarques de secà havien arribat a aquests límits insalvables, el regadiu va continuar encara la seua expansió durant cinquanta o seixanta anys més, i l’emigració i despoblament de les valls i de la muntanya ha anat paral·lela al continuat creixement de les planes litorals.

     I en segon lloc, cal comptar amb el sobtat des­cens de la natalitat que apareix amb l’entrada del segle. Les taxes superiors al 40 per mil són bastant freqüents al llarg del segle XVIII (cfr. GOZÁLVEZ 1972, 36), i encara superen ocasionalment el 50 per mil; cosa que, tot i tenint en compte les fortes taxes de mortalitat, deixa uns saldos vegetatius realment considerables, de vegades superiors al 2% anual. Du­rant el segle XIX, fins i tot amb els seus períodes de crisis i de pestes, la natalitat segueix oscil·lant entorn del 40 per mil en gairebé totes les àrees rurals. Però amb el canvi de segle comença a baixar veloçment, i es situa molt aviat bastant per sota de la mitjana espanyola: en 1915 la natalitat va­lenciana és del 25 per mil, contra el 31 per mil de l’espanyola; en 1935 les proporcions són del 20 per mil valencià contra el 25 espanyol; i en 1945 la natalitat valenciana arriba al seu mínim absolut: un 12 per mil.

     El fet més important és que el descens de nata­litat ha sigut més fort com més es destaca el rura­lisme d’unes comarques en relació a la urbanitza­ció d’unes altres; i si després del 1945 hi ha una recuperació important de la natalitat general va­lenciana, aquesta recuperació és obra de les ciutats i de les àrees urbanes. Entre 1960 i 1965 la natalitat regional és de prop del 20 per mil; doncs bé, al Maestrat interior, als Ports de Morella o a les serra­lades de la Marina els índexs són inferiors al 12 per mil, i fins i tot arriben a baixar per sota el 8 per mil. I al mateix temps, en totes les àrees urbanes les taxes de natalitat són superiors de bon tros a la mitjana regional: 25 per mil a Castelló, 23 per mil a València, 28 a Alacant (PÉREZ PUCHAL 1971, 31-32).

     I no es tracta tan sols dels efectes de l’emigració, en reduir la proporció d’homes i dones en edat fe­cunda. Es tracta, a més a més i sobretot, que als pobles hom ha reduït conscientment i voluntària­ment en nombre de fills. Dos fills, tres com a màxim —i molt sovint un sol—, sembla que constitueixen el nombre que limita el nou model familiar: «pocs, i poder criar-los bé».

     Crec que era necessària aquesta ràpida repas­sada a l’evolució demogràfica del País Valencià. Sobretot, des del punt de vista que ara ens interes­sa, perquè el vertiginós creixement del segle XVIII va produir sens dubte una enorme pressió sobre la terra; i el resultat d’aquesta pressió constitueix la base d’allò que més tard s’esdevindrà. I després perquè, entrat el segle XX, la crisi demogràfica serà un component essencial, almenys fora del regadiu comercial, de la crisi més general de la terra i de tota la societat rural valenciana.

     Hem fet abans una referència —i havíem asse­nyalat ja fets concrets en els capítols III i IV— a les transformacions del paisatge agrari. I he d’in­sistir que l’aparent estabilitat que vista des de fora presenta qualsevol societat rural, potser no és ni tan sols aparent en la història contemporània va­lenciana. Les tensions que una població en ràpid creixement exerceix sobre una terra escassa, estaran ací en relació directa amb aquest constant procés d’expansió i d’adaptació agràries. Sembla que hi ha com un vaivé constant d’extensió i enfonsament de conreus tot al llarg de dos segles: la canya de sucre va tenir el seu moment d’esplendor, com en tingué el cànem, o la morera per la seda, i van desaparèixer sense deixar rastre; l’arròs, la vinya o l’olivera han pujat i baixat al mateix irregular compàs; i amb ells, multitud de conreus d’horta i de secà. Són alts i baixos, en ocasions catastròfics i altres vegades triomfals, que han afectat la major part del País. Al camp de Dénia, per parlar amb detall d’un cas entre tants, des de 1870 s’ha esdevingut tot el que segueix:

     «...Hasta 1873, la viña, el almendro y el algarrobo, se repartían la mayoría de la tierra planta­da. La viña tenía dos variedades selectas, la de moscatel [per fer panses], y el “valencí”, uva negra que se exportaba en barriles... Junto a los cultivos que hemos indicado, todavía queda uno que du­rante el pasado siglo... tuvo aún su importancia: la morera.»

     »En 1870 se arrancaron gran número de los alba­ricoqueros que se habían plantado en la década anterior. ...En 1873 se realiza una nueva probatura agrícola: ahora le toca el turno a la caña de azúcar. ...este intento de aclimatar cultivos hasta entonces inéditos en Denia (al menos en gran escala) fracasa con la misma rapidez con que fracasó el albaricoquero. La causa que dio al traste con el “canyamel” fue una helada.»

     »Vuelve por tanto, a partir de 1880, a pensarse en la uva moscatel como único modo de hacer ren­table el campo.» Amb el nou segle, segueixen ca­tàstrofes i canvis encara més accelerats: en 1900 el calor destrueix gran part de les noves vinyes, i en 1913 la fil·loxera les arrasa completament. I llavors, a banda d’incrementar els regadius, sobretot per a blat i per als incipients tarongers, «plantáronse de olivo muchas fincas...; otras fueron plantadas de algarrobos [1.000 ha i 1.200 ha respectivament]. Los almendros fueron igualmente incrementados, llegando a rebasar el área de cultivo las 1.000 Ha».

     Però pocs anys més tard comença ja a escampar­-se veloçment el taronger, que en 1935 ja ultrapassa les 300 ha. Després, superada la crisi de la guerra, entre 1948 i 1960 són plantades unes altres 500 ha de taronger, les quals pugen ja a 1.700 en 1970. Tan­mateix, els problemes de comercialització i de pla­gues que presenten els cítrics, fan que «...las horta­lizas han invadido la tierra campa, llegando en el presente año a ocupar una superfície de 1.116 Ha.». Mentrestant, l’expansió del taronger ja s’ha aturat; l’ametler ha reduït la seua superfície a 500 ha, la garrofera a menys de 200, i l’olivera a menys de 100. (Cites i dades de: OLIVER 1974, 23 ss.)

     És una cosa en la qual coincideixen totes les monografies de geografia agrària al País Valencià, i en la qual coincideix també, encara, la memòria directa dels llauradors de més edat: «Ací en este poble, resulta que l’horta, estes canyades que hi ha ahí, això no valia: era joncar; hi havia molta aigua, i no es podia produir res. En canvi al secà, com que plovia més que ara, i tots tenien animals (mula), i al tindre molta família... Pues es criava dacsa, es feien patates, es feia... de tot! Plovia prou per fer tot això: quan ho feien és perquè plovia. Jo encara he conegut, jo tinc seixanta anys i jo encara he conegut collir-se molt de tot al secà. Com que hi havia animals..., ací totes les cases tenien animals, hi havia molts carros, i en­tonces, pues el secà es treballava molt. Garroferes..., la prova és que avui plantaries garroferes i no es criarien...

     »Tarongers, no n’hi havia cap. Quasi cap. Ací els tarongers més vells..., jo me’n recorde que la gent deia ‘anem a furtar taronges’, a un hort que teníem nosatros allà, que ara és d’una germana meua. I eren blancs, taronja blanca, que els altres (les varietats actuals) no estaven. Jo he conegut ací quasi tot el terme d’oliveres. I abans de les oliveres, vinya. Tota aquella part de... tot era per a pansa. I després va entrar la fil·loxera aquella, i es van fer oliveres. Després..., vingué ja el taronger. Abans de la guerra, ja estava el terme de tarongers. Es van fer en aquella terra del barranc, de joncars, que no valia... S’anava cobrint, i es va fer el taronger. Bé, primer moniatos. Ací es plantaven moniatos, i anà­vem a la vila a vendre moniatos. Si anàvem par­lant...!»

     Si anem parlant, ens haurem d’aturar llarga­ment en dos aspectes presents al llarg de tot el pro­cés: en primer lloc, en les dificultats materials que cada expansió i cada transformació de conreus ha suposat, i que ha calgut vèncer; i en segon lloc, en el fet que no sempre, ni de bon tros, ha sigut el llaurador l’únic ni el principal beneficiari dels re­sultats d’aquest esforç.

     Tornem una altra vegada, i no serà l’última, al segle XVIII i a Cavanilles: «La industria y la aplicación de los naturales ha sabido convertir en jardines útiles un suelo que hubiera quedado estéril entre otras manos. Compárese esta tierra de poco fondo con los pingües campos de Albacete, y con otros de las varias provincias de España: véase el triste abandono en que éstos se hallan, y el corto número de frutos que producen, y se conocerá el mérito de los habitantes de Vinaroz. Su terreno, estéril por naturaleza, consta de poca tierra...: en muchas partes apenas tiene el suelo un palmo de fondo, y en otras, aunque mayor, se halla mezclado con chinas. ...Aquí se ve aquella multitud de zúas que los naturales llaman cenias, con cuyas aguas riegan 250 jornales de tierra, variando de mil modos las producciones, y haciendo creer al que las mira de paso y sin examen, que el suelo está fertilizado por aguas de copiosas fuentes o de algun río, no habiendo otra cosa en realidad que las que las zúas sacan de las entrañas de la tierra» (I, 63).

     D’aleshores ençà, l’expansió de regadius, la des­secació d’aiguamolls, l’abancalament de muntanyes, ha representat un esforç literalment impossible de calcular. I menys encara de valorar. Solament el taronger, i solament entre 1930 i 1968 ha doblat la seua superfície, és a dir, que s’ha estés en unes seixanta mil hectàrees noves: doncs bé, pels anys seixanta, els costos d’anivellament del terreny, por­tar l’aigua, aportació de terra, i plantació, supo­saven quasi sempre una inversió superior al milió de pessetes per hectàrea.

     «A mediados de los años sesenta —escriu un geògraf— el panorama agrícola de Onda comenzó el gran cambio en que se halla actualmente. Aparte de la Comunidad de Regantes, apenas habría más de 100 Ha. regadas hacia 1955... Comenzaron las perforaciones, y los algarrobos fueron dejando paso a jóvenes naranjales. La superficie fue creciendo muy rápidamente; hoy esta ‘Huerta Nueva’ ocupa casi 1.400 Ha... La única solución son los pozos. Las perforaciones comenzaron obteniendo agua a poca profundidad. Pero el caudal, abundante en in­vierno, empezó a agotarse al llegar la temporada estival de riegos. Se profundizaba más, y al poco tiempo volvía a suceder lo mismo. Los pozos son así muy numerosos, unos 250, de los que sólo unos 136 siguen en actividad; la profundidad supera en muchos hoy los 100 metros y a veces llega hasta 180 metros y más. Esto supone una gran inversión y, en consecuencia, el coste del agua sube muchí­simo... Cada año hay nuevos pozos que al llegar el verano se quedan sin agua y no sirven a los cam­pos cuando éstos más la necesitan, y otros surgen en su sustitución, cada vez a profundidad mayor.» (BURRIEL 1968, 611-612).

     Quan hom diu que els llauradors valencians sovint han hagut d’«inventar» o «fer» la terra que treballen, no es tracta d’una imatge retòrica. Mi­lions de metres cúbics de terra han sigut excavats, carregats i transportats per dipositar-los en altres terrasses (després de volar i picar la roca) o al fons dels aiguamolls. En la conquesta de l’Albufera, «...con el tiempo no se limitaron los dueños [de les parcel·les de la vora del llac] a la formación de campos de arroz a base de las tierras que transpor­taban las avenidas, sino que, comprando parcelas de terrenos más altos —incluso tierras de secano—, se dedicaron a extraer tierras de aquellos campos para verterlas en las orillas del lago. Se continuó de esta forma durante muchos años, hasta que la mayor distancia entre los terrenos altos y las orillas del lago impidió el rentable transporte de tierras. Se recurrió entonces a extraer grandes cantidades de tierra fangosa de los amplios canales o lugares de poco fondo de la Albufera, transportándola en bar­cazas y vertiéndola a continuación de los campos lindantes con el lago.» (ALONSO 1967, 58-59). D’aquesta manera, entre 1877 i 1927, es van «fabricar» a mà gairebé 2.000 Ha d’arrossar.

     I sovint, per la construcció dels bancals de mun­tanya ha calgut transportar-hi no sols la terra, sinó la mateixa pedra per construir els murs: «Sí, ací, tu t’has de donar compte..., si tu vas pel terme i passes per eixa carretera, i mires tots els marges que hi ha fets..., si mires i et pares a..., bueno: ‘esta pedra no és d’ací; esta pedra d’on l’han duta?, i en què l’han duta?’ Si et pares a pensar, tu saps la barbaritat de faena que hi ha ací feta? Tota la pedra que hi ha ací, tota està duta d’allà d’una serra que en diem la Serreta. I pedra arrancada, i portada a llom, a llom... Hi ha hagut home..., el tío Peix allà al bancal..., allí té solsides de pedra del Tossal Negre, i la té portada al coll! Al coll! En cabassos, i eixa pedra pesa..., eixa pedra negra... la que més pesa. La té portada a coll, de la pedrera, en cabassos, per fer un marge!».

     Simultàniament, una gran part d’aquests ma­teixos camperols ha hagut d’enfrontar-se amb els qui, amb títols diversos, compartien el resultat d’es­forços i treballs. Contràriament a una altra imatge acreditada —la de país de petits propietaris autò­noms i pròspers—, cal recordar que fins època ben recent, i encara ara molt sovint, no cal dir-ho, la terra valenciana no ha sigut del que la treballava, o no d’ell tan sols.

     Fins a la dissolució de l’Antic Règim, per co­mençar, més del 75% dels pobles i viles del País Valencià estaven sotmesos a senyoriu. Que no era precisament, la major part de les vegades, una càr­rega lleugera. Durant el segle XVIII, a seguit de la primera expansió demogràfica i agrària, augmenten les exigències i les exaccions dels senyors. «...el alza de las rentas de la tierra hizo volver los ojos de los señores hacia sus territorios y resucitaron prestaciones olvidadas, exigieron con mayor vigor los capítulos de las encartaciones y, en la mayoría de los casos, inventaron derechos arbitrarios. Esta reacción señorial agravó considerablemente la si­tuación del vasallo, que sufrió el doble impacto del alza de los precios y la dureza redoblada de la presión señorial». (ARDIT i CUCÓ 1971, 122).

     És justament famós el plet del poble d’Aielo contra el marqués de Malferit; a banda les noves prestacions exigides pel senyor, entre totes les seues pretensions, la que més va ressentir el poble va ser l’exigència de pagament de drets de senyoriu de les terres ermes posades en conreu, els nous rega­dius i les terres fora del terme. Aquesta exigència feia del senyor territorial «el principal beneficiario del alza de las rentas de la tierra, dejando marginado al enfiteuta, que no recogió más que una parte, a menudo pequeña, de los beneficios de la tierra» (ARDIT i CUCÓ, op. cit., 134).

     «No disputo a los Señores —comenta Cavani­lles— el derecho a la porción de frutos que estipu­laran al tiempo de repartir sus tierras, o de vender­las enfitéuticamente; pero no puedo persuadirme que lo tengan para cobrar la cantidad de frutos en aquellas tierras que eran eriales al tiempo de la venta... Esta pretensión, por desgracia introducida y sostenida, se opone a los progresos de la agri­cultura y de la industria; porque nadie quiere em­plear su sudor y trabajo para enriquecer a otro». (II, 160). Que, tanmateix, és el que en realitat s’esdevingué.

     I en tot cas, les transformacions i millores rea­litzades en la terra, el perfeccionament dels mèto­des de conreu i l’augment consegüent de rendibi­litat, la van fer extraordinàriament atractiva: els capitals urbans es van llançar àvidament a comprar-ne en arribar la desamortització, i de tal ma­nera que els remats de les subhastes superen quasi sempre, i sovint tripliquen i quadrupliquen, el preu de taxació inicial. El conjunt de les propietats del monestir de la Valldigna, per exemple, taxat en uns dos milions i mig de reals, es va rematar al llarg del període desamortitzador, en vuit milions set-cents cinquanta mil (cfr. BRINES 1974, 347); i els compradors procedien quasi tots de la ciutat de Va­lència. De tal manera, a més a més, que els preus de les terres subhastades van excedir quasi sempre les possibilitats dels pagesos arrendataris. Amb la qual cosa, en definitiva i com és ben sabut, van sor­tir-ne perdedors els de sempre: «La constitució d’una burgesia terratinent, classe amb unes idees més clares que l’aristocràcia sobre el rèdit que cal traure de tota inversió de capital i amb un con­cepte més quiritari de la propietat, provocarà una deterioració de les antigues formes d’arrendament —de durada indefinida i emparentades amb l’emfi­teusi—, l’elevació periòdica de les rendes i l’apari­ció de procediments legals per tal de poder expel·lir l’antiarrendatari.» (GIRALT 1970, 28).

     El segle XIX ha presenciat amb tota seguretat un llarg procés de compra de terres per part dels ma­teixos camperols que ja les treballaven des de molt de temps abans. Per a l’horta de València, sense anar més lluny, prototipus de la imatge agrària valenciana, Burriel fa uns comentaris preciosos, i que en gran mesura cabria estendre, mutatis mu­tandis, a una bona part del País: «Es preciso dejar bastante de lado el concepto tradicional de una huerta libre, democrática y de campesinos medios. Durante siglos, se ha mantenido un fuerte con­traste entre una minoría poderosa y dominante y un campesinado mayoritario con parcelas en el que se distinguen cultivadores independientes y..., una gran cantidad de arrendatarios trabajando las tie­rras de los rentistas. Junto a la nobleza y el clero, estos dueños de la huerta han sido históricamente los residentes en la ciudad de Valencia.» (BURRIEL 1971, 277). Però el procés de fragmentació de les propietats, precedit ja per la decadència de la no­blesa i del clero, va fer que al llarg de la segona meitat del segle XIX i primera del XX, els arrenda­taris es trobassen «... en condiciones de poder com­prar las tierras que trabajaban —a veces desde hacía siglos en su familia— o al menos una parte de ellas. La propiedad de estas tierras ha sido durante largo tiempo la ilusión dominante en muchísimos huerta­nos, dedicados a obtener el fruto en campos ajenos, pero que sentían como suyos. Una tierra que es­taba en gran parte cultivada por colonos se fue transformando poco a poco en una zona de pe­queños propietarios cultivadores directos.» (BURRIEL 1971, 285-286).

     L’existència d’una classe de terratinents, de ciutat i no de ciutat, no és fenomen reduït a una o altra comarca aïllada: és, i ho ha sigut molt més, cas general de nord a sud del País. I que persisteix en­cara, de manera més visible, en les masies de mun­tanya i en zones d’arrossar i de taronger. Arrenda­taris, parcers i jornalers —molts d’ells, sens dubte, amb la seua ínfima propietat també— han format durant generacions una part considerable de la pa­gesia valenciana. La multiplicació dels petits pro­pietaris i llur total predomini com a bloc social, és en moltes comarques, començant per les més riques, un fenomen relativament recent. És, també, un altre dels resultats de la pressió demogràfica i de la vella “fam de terra”.

     És clar que aquesta compra de terres pels arren­dataris, els parcers o els jornalers ha suposat, entre altres efectes, la fragmentació accelerada de la propietat. Tornem al cas de l’Horta, que és fins ara el més ben estudiat: les 13.500 fanecades que reguen les séquies de Bennàger i Faitanar corresponien en 1794 a 375 propietaris, amb una propietat mitjana de 36 fanecades (és a dir d’unes tres hectàrees). Sobre això hi ha una dada curiosa i important: en aquell any, a banda els nobles i el clero, que ocupen els primers llocs en la ressenya de propietaris, tots els posseïdors de més d’una hectàrea apareixen indefectiblement amb el títol de Don, és a dir que es tractava invariablement de burgesos o professionals de la ciutat. Un segle més tard, en 1887, els pro­pietaris de Bennàger i Faitanar eren 641, amb una mitjana de 21,6 fanecades. I en 1955 hi havia 1.772 propietaris amb una mitjana de 7,5 fanecades. Te­nint en compte que encara ara les propietats més grans continuen pertanyent de manera quasi inde­fectible als rendistes urbans, que les tres quartes parts dels propietaris posseeixen menys de mitja hectàrea, i que gairebé la meitat posseeixen de fet menys de tres fanecades, la realitat es presenta bastant clara. Una cosa semblant s’ha produït també en les altres zones de l’Horta.

     El sistema d’herència és òbviament la peça clau en aquest mecanisme de fragmentació, que és ge­neral a totes les comarques, amb l’excepció parcial de les masies morellanes. I sense entrar ara en d’altres implicacions sociològiques ni culturals, con­vé almenys revisar de quina manera s’encaixa aquest mecanisme amb l’evolució general demogràfica i agrària. El sistema valencià d’herència correspon en línies generals al model de repartiment rigorosa­ment igualitari entre fills, amb raríssima utilització de les possibilitats de millora compensada. No em deturaré ací en la descripció del sistema com a tal, sinó apuntar tan sols alguns fets que s’hi relacionen:

     En primer lloc, i això no és cap cosa específica d’ací o d’allà, un sistema d’aquest tipus crea auto­màticament en tots els fills i hereus un lligam directe amb la terra. Lligam que en el cas valencià no afectava únicament els propietaris, sinó fins i tot els arrendataris pràcticament perpetus —molts dels quals, com hem vist, van accedir després a la pro­pietat de les seues terres—, que podien subdividir les seues parcel·les arrendades en condicions sem­blants a les de les terres en propietat. No cal dir que cada subdivisió de terra per herència representa una reducció de les propietats resultants per als fills. Ara bé, això en èpoques d’estabilitat demogrà­fica o de creixement molt lent, no suposa a la llarga una alteració substancial de la situació, puix que els patrimonis es van reintegrant i reconstruint de nou a través de l’estratègia matrimonial. Però en èpoques d’augment veloç de la població, aquesta re­ducció dels patrimonis fa sentir ràpidament els seus efectes: quan la població es duplica o es triplica en el termini de molt poques generacions —com hem vist que s’esdevingué a les zones rurals valencia­nes al llarg del segle XVIII—, inevitablement els re­cursos mitjans per família haurien de dividir-se per dos o per tres en el mateix període de temps. Si no és, evidentment, que es desenvolupa la capacitat de multiplicar-los globalment en la mateixa o superior proporció. Que és el que en realitat va passar amb l’expansió agrària del mateix segle i del següent.

     Tanmateix, cal tenir en compte que les condi­cions físiques del país no permeten en la major part de la seua superfície unes produccions de subsis­tència importants, siga ramaderes —no hi ha pas­tures—, siga cerealistes —no hi ha planes amb prou humitat, i encara avui la productivitat dels cereals valencians en secà és de dues a tres vegades inferior a la mitjana espanyola. Aquesta economia agrària de subsistència tan sols ha pogut mantenir-se precisament, i de manera molt precària, en les comar­ques de molt baixa densitat de població com l’Alt Maestrat o els Ports de Morella. En les altres, per tal d’assegurar importacions alimentàries impres­cindibles, hom hagué de recórrer necessàriament als conreus comercials «exportables». La qual cosa ha tingut un doble caràcter, donada la progressiva escassedat de terra: l’expansió global de la super­fície conreada, en el cas del secà; i l’extensió dels regadius, allà on l’aigua era d’alguna manera asse­quible. I, en tots dos casos, una intensificació de les tècniques de conreu que asseguràs una productivi­tat creixent per a unes necessitats també creixents.

     ¿El procés hagués sigut el mateix —em referesc ara especialment, una altra vegada, a l’impuls del segle XVIII, crucial i després continuat— en el cas d’un creixement lent de la població, o en una regió amb possibilitats ramaderes o de conreus extensius, o encara amb un sistema d’herència que deslligàs constantment de la terra una part dels seus ha­bitants?

     Si no vaig errat de comptes, el llaurador va­lencià hagué de fer de necessitat virtut. Una virtut els resultats de la qual, en forma de dinamisme agrícola, d’experimentalisme i de fortes rendibili­tats en les terres més aptes, potser expliquen en part —ja ho vaig apuntar abans— l’atracció inver­sora que aquestes mateixes terres han exercit sobre la burgesia urbana. El que és cert és que aquesta atracció va existir tot al llarg del segle XIX (i ha con­tinuat fins entrada la segona meitat del segle XX), i que els seus efectes en forma de falta d’industria­lització van fer inviable l’emigració a les ciutats. Una emigració que al Principat, per exemple, co­mença a descongestionar ja a mitjan segle passat les àrees rurals més saturades. D’aquesta manera va quedar fixada al camp valencià una població encara creixent. El taronger, amb les seues altes ren­dibilitats i la seua enorme absorció de mà d’obra va ser la solució en algunes comarques —justament les més poblades—; però en d’altres, hom hagué de continuar encara, i fins ben entrat el segle actual, la conquesta de noves terres en bancals cada cop més alts, més allunyats i més marginals en tots els sentits.

     Certament, va existir un principi d’emigració rural ja des de mitjan segle XIX, com la d’Alacant i la Marina cap a Algèria; immigració que s’inten­sifica i generalitza en èpoques de crisi (com en 1878 i, posteriorment, en 1916-1918), però que en conjunt no representa encara una reducció sensible de la pressió demogràfica en les àrees rurals. Fins i tot una bona part dels qui marxaven a les ciutats —a València o a Barcelona—, a Algèria, a França o a Amèrica, ho feien amb la idea de tornar tot just reunits els estalvis necessaris per constituir-se en propietaris. I gran nombre de jornalers, també, van comprar les seues primeres parcel·les amb el pro­ducte de les temporades de sega o de verema, de recol·lecció de fruita o de plantació d’arròs en re­gions properes o llunyanes.

     En aquestes condicions, la pobresa, el treball a l’exterior, l’emigració temporal en molts casos, i sempre una enorme necessitat de fer terra o de comprar-ne, han sigut l’experiència més freqüent i més intensa de molta gent fins a les generacions immediates passades: «La gent, ací, és que açò era molt econòmic (= molt pobre). Es vivia molt mala­ment. Ací, llits no n’hi havia. Fa seixanta anys o aixina, ací no hi havia llits. La gent es quedava, pues el pare i la mare es quedaven en un matalap de pellorfes; els matalaps eren de pellorfes de dacsa. I l’atra gent, pues en una sària, l’atre en el sarró dels matxos... i mira si hi havia misèria, que tot estava ple de puces, i polls. Jo he conegut ací les dones, les dones s’assentaven pels carrets, i una... espuçava l’atra. En la pinta anaven espollant, i traent els polls. I les camises, les camises, que no tenien coll, eren sense collet, pues tot açò estava menjat de puces... Això eren tots. Si no hi havia llit!».

     Pobresa que en els pobles més petits era, al­menys en les seues manifestacions, una mena de condició universal: «Sí, això, alguns n’hi haurien, els llauradorets més fortets... Però misèria, tots! Men­jar pa de forment, ningú. Tots pa de dacsa, i d’ordi. Com açò ha estat sempre molt repartit... Estos ter­mes d’ací (Marina Baixa) han estat sempre molt repartits. Café? Ací no hi havia café, ni bar. Taver­nes. Hi havia tavernes. Ací no es feia ningú el vermut. La cervesa, jo he conegut no haver-ne, de cervesa. Ni plàtanos tampoc. Ací, per lo que dieu vosatros, ...ací sempre ha estat tot molt reparti­det... Jo sempre he sentit dir que quan passava un en sabates, no eixien a la porta a vore qui era: era el rector, o el mestre, o el metge.»

     Llançada l’agricultura als conreus comercials i d’exportació, la crisi dels anys de postguerra va ser particularment dura: «Després de la nostra guerra, hi hagué uns anys que la taronja no valia res. No s’exportava a l’estranger, i la taronja no valia. Però la gent tenia eixa il·lusió; i no podien emigrar tam­poc, no podien eixir fora d’ací, i la gent d’ací s’ocu­pava (en fer noves parcel·les de taronger)... Hi havia molta fam. Entonces és quan més malament estava tot: després de la guerra, un jornal valia set o vuit pessetes, i un quilo de pa de dacsa valia els ma­teixos diners que un jornal, set o vuit pessetes. Pa de dacsa. Del de blat, no cal ni parlar! És com ara parlar de les cigales eixes: qui es menja avui una cigala? Encara més difícil, perquè avui, tens un desig, i te la compres... Hi havia algú, però això no es pot dir: tres o quatre que es dedicaven a l’estraperlo o coses d’eixes. Perquè la gent, treba­llant, no podia comprar un quilo de pa de blat. I de l’atre tampoc!... I com ací, de lo que es cull al poble la gent no pot viure... Ací, de cereals, açò no val ni un gallet, ja dic. A més, és molt curt, açò (= hi ha poca extensió, poca terra), i un home sembrant forment, què ha de produir? Pues no-res! I com la taronja no valia res...!»

     En la major part de les comarques valencianes, cal repetir-ho, «lo que es cull al terme no dóna per viure». És a dir que una crisi de cultius co­mercials significa automàticament, de retruc, una crisi de subsistències. Així i tot, mentre no hi ha cap altra activitat possible, i dins de l’escassedat com a situació «normal», la terra continua sent l’únic recurs imaginable i transmissible, l’única se­guretat: «L’aspiració de la gent... Un bancalet! Per­què la casa, entonces, no hi havia il·lusió. La casa, pues les cases..., com la vida era tan mísera, de les comoditats de la casa, ningú no es preocupava. Ningú no es preocupava de la comoditat. De fer quartos d’aseo, o això, no es preocupava ningú. Era el bancalet! A vore si..., o si plante tarongers (si la gent s’esforçava) era per això. Un bancalet! La il·lusió de tota la gent era..., tenies mitja fanecada i, collons!, en volies una! I, si em venguera aquella mitja fanecada, jo empraria cent duros més, o dos-cents... i això. La il·lusió eixa de la terra, de la terra!»

     La compra de terres, l’expansió o la transfor­mació de terres, ha durat fins que la virtut ha sigut un obstacle per satisfer la necessitat. Cosa que, evi­dentment, s’ha esdevingut en temps diversos i de maneres diferents en les comarques de secà i en les de regadiu.

     He apuntat abans que devers 1910-1920, i abans encara en llocs aïllats i no molt nombrosos, se situa el moment que podem anomenar de «saturació ab­soluta» del secà, o siga de la major part de la superfície del país. Un mapa dels pobles que en major o menor mesura han perdut població, hem vist que coincidia de manera claríssima —salvant les excepcions que marquen els illots industrials— ­amb els límits del regadiu. Dit d’una altra manera: a partir del moment de saturació comencen a des­poblar-se tots aquells llocs sense regadiu comercial i sense indústria. Ací el cas valencià és simplement, amb els aspectes propis que puga presentar, un cas més del procés general de l’èxode rural i de la disso­lució dels sistemes agraris tradicionals. I com més tradicional i menys modernitzable és aquesta agricultura, més fort és el despoblament: en casos ex­trems, la població de comarques senceres es redueix a la meitat o fins i tot a poc més de la tercera part. S’aguditza el contrast entre zones rurals cada ve­gada més rurals, cada vegada més despoblades, i zones urbanes cada vegada més urbanitzades i més concentrades.

     Recordem que, en termes globals, la població de municipis de menys de 5.000 habitants ha passat, en cinquanta anys, de representar un 40% del total del país, a tan sols el 16%. I que la població ur­bana —en municipis de més de 10.000 habitants— ­ha passat del 44% al 74% en el mateix període de temps. Els models de vida urbans són cada ve­gada més pròxims i més visibles, i exigeixen cada cop la disponibilitat d’uns majors recursos econò­mics..., que cada cop menys gent pot extraure de la terra. És també una cosa ben sabuda i general, no cal dir-ho.

     En conjunt, i això en totes les comarques, cada vegada hi ha menys famílies que puguen viure exclusivament de la terra. Una gran proporció dels antics «propietaris forts», o han desaparegut (cfr. MIRA 1974, 99 ss.) o han vist la seua posició eco­nòmica amplament superada, en termes d’ingressos nets, fins i tot pels jornalers: «Les famílies fortes antigues? Res. S’han quedat arrere. Eixos s’han quedat darrere: si el que estava bé en sa casa, que anava tombant i rodolant i no s’ha preocupat, ni ha agarrat cap ofici ni res..., eixe s’ha quedat a zero, s’ha quedat a baix del tot. I el que ha sigut una miqueta, una miqueta valentet, que ha anat de peó a l’obra: “jo agarre una paleta i...”, eixe almenos s’ha fet oficial, que en tot este temps ha guanyat un jornal d’oficial. I l’home que no ha sigut gens decidit, eixe s’ha quedat de peó. I el que ha estat en la terra, s’ha quedat en la terra, eixe res: eixe s’ha quedat net del tot.»

     Cal recordar encara que una gran part de les terres del secà valencià són bancals en muntanya, és a dir terres per definició no mecanitzables i per tant no rendibles en una agricultura moderna. Sola­ment conreus molt comptats —l’ametler, la vinya en algunes comarques...—, i això als llocs més plans i més bons, poden assegurar, per a una pro­porció cada vegada menor d’una població ja re­duïda, uns ingressos equivalents —poques vegades superiors— als d’un jornal de paleta o un salari d’obrer industrial. L’important, i radicalment nou, és que l’expansió econòmica dels últims quinze anys ha creat en gran escala justament aquestes possi­bilitats de treball no agrari. A banda la dispersió de la que anomenàvem «indústria rural», hi ha el fet que en un país llarg i estret com el valencià, les distàncies a l’eix nord-sud d’activitat econòmica mai no són massa grans, i així la major part dels pobles poden trobar una fàbrica a mitja hora de cotxe o de moto...

     «I si no fóra per això, ací no quedaria ningú. Perquè avui dia, de la terra no es trau ni el jornal. Ací en este poble (prop de la costa turística) el llaurador que hi ha avui que viu de la terra, i que té ferrament per a treballar-se la terra, només és un: N. Este home és ell i dos xics, i tenen animal, i tenen màquines i tenen de tot: per a treballar la terra bé i còmodo, i bé. Pues estos hòmens, jo crec que no ixen el jornal i a quaranta duros: no els ixen a quaranta duros.»  Mentrestant, a la construc­ció, hom guanyava jornals tres i quatre vegades superiors.

     Així, la gran conquesta de la muntanya no sols s’ha acabat, sinó que l’expansió està retrocedint al seu punt de partida. Els pins i la garriga, o l’herbei dels ermots, envaeixen milers d’hectàrees —comen­çant per les últimes, més altes i més difícilment conquistades— que fins fa pocs anys eren bancals de garrofera, de vinya o d’oliveres.

     L’altra cara seria el regadiu comercial, i en pri­mer lloc el taronger. Prop de cent cinquanta mil hectàrees de cítrics hi havia en 1972 al País Va­lencià; els últims molts milers de les quals, resultat més que probable de la inèrcia del procés expansiu del taronger, seran també el seu més que probable punt final. La gran paradoxa del taronger és que continua sent rendible, però no per a l’agricultor en tant que agricultor, i menys en tant que pro­pietari, sinó per a les desenes de milers de persones que treballen en la recol·lecció i el transport —prin­cipalment homes— o en l’acondicionament i enva­sada —principalment dones— de la fruita. Homes i dones que en gran part són les mateixes famílies d’agricultors i de propietaris. De fet, la distribució d’aquests salaris i altres pagaments a la bestreta, és ja superior en valor al de la mateixa fruita: «Costa més ara la caixa que les sabates», que em deia un exportador o «comerciant» de taronja.

     El petit agricultor taronjaire va ser, efectiva­ment, home feliç durant algun temps: «Abans, una arrova de taronja era un jornal; i ara, un jornal són deu arroves de taronja... Sí, home. Mon pare devia tindre deu o dotze fanecades de taronja, i teníem un home diari. Un home diari, i jo... I ara, en catorze fanecades, cacau i tramussos! Era això: una arrova de taronja, un jornal. Negoci!» Aquest «negoci» s’ha acabat. I avui, per a la massa de petits propietaris de les comarques taronjaires, la terra ha vingut a realitzar en gran mesura una funció paral·lela a la que en altres llocs té la in­dústria: proporciona ingressos en forma de jor­nals, sous i feines a bestreta. Uns ingressos passablement estables, i molt superiors als que aquests petits propietaris obtenen de la seua terra en tant que propietaris.

     I el propietari mitjà i fort de ciutat, que més d’un any ha arribat a tancar els comptes amb nú­meros rojos, ara sovint voldria desfer-se dels seus horts. Uns horts que no fa gaires anys encara com­prava pagant fins dues-centes i dues-centes cinquan­ta mil pessetes per fanecada. Només que ara no li’n donarien ni la meitat. De manera que, per pura evidència de les coses, ha de pensar necessàriament a invertir els seus diners en alguna altra cosa: a la Plana, els propietaris taronjaires estan fent socie­tats industrials i construeixen fàbriques de taulells o del que siga. Fa pocs anys, ja ho hem vist, els fabricants compraven horts.

     La descompressió general, aquest final visible de la pressió sobre la terra, porta aparellades múlti­ples implicacions, algunes de les quals em limitaré a assenyalar ací. Dir que el País Valencià està esdevenint ràpidament un País industrial, que està deixant o ha deixat ja de ser una societat agrària, seria alhora massa obvi i massa simple.

     Cal dir, d’entrada, que l’herència d’un procés tan llarg i tan intens i que ha durat pràcticament fins ahir mateix, no s’evapora d’un dia a l’altre: al País Valencià —límits totals— hi ha, segons dades del Cens Agrari del 1972, uns 285.000 propietaris agrícoles («empresaris», com els anomena el Cens), i les seues terres hi són encara. Cert que d’aquest nombre d’«empresaris», menys de 100.000, és a dir, aproximadament una tercera part només, apareixen com a veritables agricultors, amb «ocupació prin­cipal agrària», en termes censals. En la realitat, pot­ser en són encara bastants menys. Resta, però, el fet que la quasi totalitat de la població de les àrees rurals, i una part considerable de les urbanes —sen­se comptar, evidentment, amb els immigrats—, con­tinua lligada a la terra, a través, com a mínim, de la propietat.

     Per a la majoria, tanmateix, aquesta propietat hem vist que ha passat a ser un factor secundari —entre important i negligible, però secundari en tot cas— en les seues ocupacions i preocupacions econòmiques: per la terra ja no estan disposats a sacrificar-se, ni a esforçar-se, ni a res. Si es tracta de parcel·les o d’horts que mereix la pena de con­servar com a ajut o complement, se n’ocuparan en les hores i dies lliures. Si no, les deixen perdre amb ben pocs escrúpols i no gens de remordiment.

     Ja no existeix la necessitat d’assegurar-se la ve­llesa augmentant i controlant la futura herència dels fills. Ni cal tampoc mantenir una situació de prestigi o un lloc en una estratificació social defi­nida pel control dels únics recursos existents (o siga definida per la terra i pel control de la terra: el poder donar treball, que reforçava el poder i el control dels rics); ni cal tampoc intentar assolir aquest prestigi o aquest status accedint amb penes i treballs a la condició de propietari. A més a més, en l’estratègia matrimonial de les àrees rurals ju­guen ja en primer pla els factors que responen a la nova situació (tenir estudis, ser de família «de rics d’ara», tenir una ocupació ben remunerada i se­gura...), i passen a segon terme, o simplement no hi compten, els que responen a l’antiga situació basada en la terra. Fins i tot en el poder polític local, amb tots els condicionaments del sistema i del cas, es fa sentir el reflex de les noves forces en acció: comerciants, constructors, empresaris de qualsevol activitat no agrària, desplacen en els Ajun­taments els vells llauradors que, simplement, «ja no pinten res».

     La imatge de la vida desitjable, la imatge de la good life, és ja una altra, i contemplada amb uns ulls que ja no miren cap a terra: «Per a què treballa la gent ara? Mira, t’ho vaig a dir: per a viure millor, per a tindre comoditats i viure bé. Per a tindre de tot, i no privar-se de res... La terra? Zero. No-res. I jo crec que van ben encertats!» Que realment hi vagen o no hi vagen, és una altra qüestió.

 

(pàg. 155-185)

 

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

ALONSO, R. 1967. Geografía Agraria de Catarroja. Insti­tució Alfons el Magnànim. Diputació de València.

ANES, G. 1970. Las crisis agrarias en la España moderna. Taurus. Madrid.

ARDIT, M., i CUCÓ, A. 1971. «Aportación al estudio de la reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII», en Saitabi, XXI, Universitat de València.

BRINES, J. 1975. «La desamortització del monestir de Valldigna: estudi sòcio-econòmic», a Actas del I Con­greso de Historia del País Valenciano, vol. 4. Univer­sitat de València.

BURRIEL DE ORUETA, E. 1968. «Geografía agraria de Onda», en Estudios Geográficos, XXIX, CSIC. Ma­drid.

BURRIEL DE ORUETA, E. 1971. La Huerta de Valencia. Zona Suro Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València.

CAVANILLES, A. J. Geografia del Reyno de Valencia. Edi­ció del CSIC, Saragossa, 1958.

CUCÓ, A. 1975. Republicans i camperols revoltats. Tres i Quatre. València.

FUSTER, J. 1962. Nosaltres, els valencians. Edicions 62. Barcelona.

GIRALT, E. 1970. «Antecedents Històrics», a LLUCH, E. et al.: «L’Estructura Econòmica del País Valencià.» L’Estel. València.

GOZÁLVEZ, V. 1972. «Notas sobre demografía en la pro­vincia de Alicante», a Cuadernos de Geografia, 11. Universitat de València.

Institut Nacional d’Estadística: Censo Agrario de Es­paña. Sèrie A (Províncies d’Alacant, Castelló, Valèn­cia). Madrid, 1972.

LABORDE, A. de. Voyage pittoresque et historique... Ed. catalana: Viatge pintoresc i històric, vol. 2. Ed. Abadia de Montserrat.

MIRA, J. F. 1974. Un estudi d’Antropologia Social al País Valencià. Edicions 62. Barcelona.

OLIVER, E. 1975. «Un siglo de transformaciones agra­rias en la campaña dianense», en Actas del I Con­greso de Historia del País Valenciano, vol. 4. Univer­sitat de València.

PÉREZ PUCHAL, P. 1971. «Natalidad, mortalidad y creci­miento demográfico en las comarcas del País Va­lenciano», Cuadernos de Geografía, 8, Universitat de València.

PÉREZ PUCHAL, P. 1972. «La población del País Valenciano hasta la época estadística», Cuadernos de Geo­grafía, 10. Universitat de València.

 

 


Els valencians i la terra / ÍNDEX

 

Índex de mapes ... 7

Introducció ... 9

 

I. POBLACIÓ RURAL-POBLACIÓ URBANA ... 13

 

II. LA CRISI DEMOGRÀFICA EN LA COMUNITAT RURAL ... 45

     Estructura de la població a Tales ... 46

     Natalitat i matrimonis ... 47

     Immigració i emigració ... 50

     L’envelliment de la població ... 53

     Condicions de la despoblació a la Tinença de Benifassà ... 54

Moviment natural de la població: l’envelliment ... 60

     Massamagrell: la immigració ... 63

 

III. EVOLUCIÓ DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES ... 75

Supervivències i adaptacions econòmiques en les comunitats de base agrària ... 78

     El secà de muntanya ... 79

     Els secans «consistents» ... 82

     Les hortes ... 90

     Les àrees de tarongers ... 96

     Les economies rurals no-agràries ... 99

     Una tradició antiga ... 99

     Les àrees d’activitat i d’atracció ... 101

     La indústria «rural» ... 102

     Expansió industrial i urbanització ... 108

 

IV. TREBALL I TERRA EN UNA COMUNITAT RURAL ... 113

La superfície agrícola: secà i regadiu. Evolució dels conreus ... 113

El treball agrícola. Produccions i rendibilitat ... 125

Funció econòmica del sector agrari ... 130

Evolució del treball a l’exterior ... 136

Funció econòmica del treball industrial ... 141

Altres activitats no agrícoles ... 145

El poble com a unitat econòmica. El dèficit ... 148

 

V. ELS VALENCIANS I LA TERRA: RAONS I CONSCIÈNCIA D’UNA CRISI ... 155

     Referències bibliogràfiques ... 187

     Índex toponímic ... 191

 

 

Joan F. Mira

Els valencians i la terra

València: Tres i Quatre, 1978

 

Vicent Franch i Ferrer: “Els valencians i la terra”, una manera discutible de fer antropologia

 

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar