Els desigs i els dies de Joan F. Mira

Generalitat · Societat i cultura | Segona quinzena, febrer del 1982

 

 

 

A PROPÒSIT D’UNA NOVEL·LA POLÈMICA

 

Els desigs i els dies de Joan F. Mira

 

Joan Francesc Mira (nascut en 1939 a València i actualment catedràtic d’institut a Castelló) és ben conegut per la seua tasca d’antropòleg. Tanmateix, en aquesta ocasió, hem volgut conversar amb ell de la seua faceta d’escriptor i aviat se’ns ha fet evident el seu gust per parlar de literatura. A Mira li agrada escriure, i se li nota.

 

Adolf Bertran

 

   

Representant de l’anomenada «genera­ció dels seixanta», la seua trajectòria literària ha evolucionat del realisme amb empelts psicològics d’EI bou de foc (1974) a l’actual densi­tat narrativa d’El desig dels dies (1981), passant per l’evo­cació infantil de l’Horta de València present al seu recull de relats titulat Els cucs de se­da (1975) (1). M’ha estranyat el poc ressó que la crítica s’ha fet de la meua novel·la —ens diu—. A Barcelona sí que ha tingut comentaris. Però ací, al País Valencià, la gent que sap de literatura no n’escriu.” Joan F. Mira sap que El desig dels dies no és una obra fàcil ni lleugera.

 

“UN EXERCICI DE MEMÒRIA EN FORMA DE MONÒLEG”

     —¿Com t’has plantejat la creació d’El desig dels dies?

     —Me l’he plantejat d’una manera molt global, molt ar­quitectònica. La novel·la té una estructura interior molt pensada. Hi ha un conjunt de temes fonamentals que circu­len al llarg de tot el text. Els personatges són més secunda­ris, més simbòlics, no són exactament autobiogràfics, si­nó una mena de muntatges que viuen de vegades fets reals, al­tres vegades fets reals molt no­vel·lats i altres totalment ficti­cis. En aquest sentit, no hi ha una transcripció exacta d’esde­veniments i personatges, sinó una crònica literaturitzada d’una època. Es presenta, en definitiva, com un exercici de memòria en forma de monò­leg. El narrador s’asseu davant el magnetòfon, al costat de la llar, amb una ampolla de whisky, i comença a contar. És així, exactament, com vaig fer, oralment, la primera re­dacció de la novel·la. M’havia confeccionat un fitxer de punts a tocar que era fruit d’una llar­ga meditació anterior a la re­dacció del llibre. Després, les sis o set cassettes enregistra­des aquella nit em van servir de material bàsic per a l’escriptu­ra definitiva. Per a mi, aquest és un llibre que havia d’escriu­re i que, possiblement, només podia fer jo. No perquè no hi ha gent d’aquella època, sinó perquè d’aquells pràcticament sóc l’únic que escriu.

     —¿El desig dels dies té, en conseqüència, un caràcter ge­neracional?

     —És clar. El de la generació dels seixanta és un dels temes de la novel·la. Es tracta el des­cobriment del món a través d’un país concret i, fins i tot, d’una ciutat. La impossibilitat de ser si no s’és una cosa con­creta planteja el conflicte que connecta amb les lectures dels existencialistes. Hi ha referèn­cies a Camus, concretament a La pesta, i citacions directes de Sartre. Perquè a la novel·la hi ha un recull de les expressions culturals pròpies de la postguerra mundial com po­den ser Edith Piaf, Georges Brassens..., tot allò que era per a nosaltres la cultura euro­pea del moment en les seues formes musicals, ideològiques, literàries...

 

“LA MADURACIÓ DEL LLENGUATGE”

     —Hi fas també referències als clàssics.

     —Sí, als clàssics i a moltes altres coses. De la voluntat de situar-se en la pròpia societat i en el món, sorgeix la necessitat de recollir la tradició històrica al mateix temps que s’intenta abraçar tots els nivells de reali­tat del país i integrar la moder­nitat i la cultura universal. I això sí que és un fet històric, és una experiència molt important d’aquella generació que encara es nota en la gent d’aquells anys.

    —¿T’allunya molt aquest llibre dels plantejaments de les teues primeres obres?

    El bou de foc és un text que ara, evidentment, no tor­naria a escriure de la mateixa manera, encara que seguesc creient en el seu valor com a primera novel·la moderna es­crita al País Valencià. Els cucs de seda, per altra banda, no és més que un intent de recuperació literària de l’Horta de la postguerra, de l’última etapa d’allò que podríem ano­menar l’Horta tradicional. Aquest llibre d’ara és tota una altra cosa. Hi ha hagut entre­mig tot un treball de madura­ció del llenguatge i la tècnica li­terària.

     ¿El desig dels dies és tam­bé un exercici de llenguatge?

     —Sí. Té diversos nivells de llenguatge: discursiu, narratiu, evocador, irònic. El canvi de nivell lingüístic té un valor ex­pressiu en ell mateix i sempre respon a una voluntat de re­marcar determinats aspectes dins del text.

 

“LA ‘DESINTEGRACIÓ’ DE L’IDIOMA”

    —Recorde una ponència teua a l’encontre d’escriptors celebrat l’octubre passat a Va­lència en la qual reflexionaves sobre aquest tema.

     —Sí. Hi vaig fer referència explícita al valor expressiu del llenguatge com a tal.

    —En aquella mateixa sessió Sanchis Guarner va posar El desig dels dies entre els exem­ples valencianas de correcció i encert en l’aconseguiment d’un llenguatge literari. Ara, quan apareixen obres amb mo­dels lingüístics més «trencadors», el teu posicionament és prou diferent.

     —Sense forçar-lo, sense eixir-se’n d’una tradició literà­ria i sense abandonar la nor­mativa general, el llenguatge té una quantitat tan gran de re­cursos que no calen altres ca­mins. De fet, una de les coses que intente amb aquesta novel·la és demostrar com es pot emprar el llenguatge a molts nivells i com, en un moment determinat, quan és em­prat irònicament, resulta molt fàcil aqueix exercici de «desintegració» de l’idioma que al­guns consideren el non plus ultra. En definitiva, per a tractar d’introduir aqueix trencament del llenguatge, abans s’ha de dominar molt bé l’idioma perquè en cas contrari, el que s’aconsegueix no és desmuntar el llenguatge, si­nó destrossar-lo.

    —¿Quin paper li veus a la teua novel·la dins la literatura valenciana?

    —Això no ho hauria de dir jo i estic esperant que ho diga algú. De tota manera, crec que quedarà, a la llarga, com un text al qual a poc a poc s’anirà acudint com a referència. Perquè no és un text accidental ni de circumstàncies, ni respon a una moda eventual. Situar-lo fora de la moda no vol dir que no siga un llibre modern. Per la meua formació, llegesc so­bretot literatura nordamericana, novel·la anglesa en gene­ral, també la narrativa italiana i part de la francesa.

     A mi em sembla que al País Valencià hi ha hagut una certa fascinació per un determinat tipus de la novel·la francesa que després ha coincidit amb l’interès per una part de la novel·la sud-americana. Aqueixa doble fascinació ha creat la idea, en molta gent, que cal fer determinades coses. La meua idea, per contra, és que no cal fer res en concret.

 

“L’ADOLESCÈNCIA RETARDADA”

     —¿I la teua opinió sobre l’actual moment de la literatu­ra valenciana?

     —És molt satisfactori que la nostra haja deixat de ser una literatura de poetes i en els dar­rers deu anys s’haja concretat l’obra de més d’una dotzena de narradors. Ara, em fa la impressió que alguns dels qui escriuen novel·les s’ho haurien de pensar millor perquè els falta envergadura cultural o sedi­mentació estètica. De tota ma­nera, estic convençut que hi ha quatre o cinc autors que ja es­tan convertint-se en narradors molt considerables. D’altra banda, hi ha aquells que han escrit un llibre més o menys interessant i no se n’ha tornat a saber res.

     El que a mi em fa por, però, de les darreres novel·les és que hi ha un excessiu predomini de l’expressió de la marginalitat. I no sé fins a quin punt això no demostra un problema d’ado­lescència o, si més no, d’ado­lescència retardada. Crec que és més difícil escriure novel·les que estiguen inscrites en el cor­rent d’allò que és el bloc bàsic de la societat. Al País Valencià hi ha una gran desproporció entre les obres de narrativa que expressen una problemàtica marginal i les poques que te­nen un plantejament més glo­bal, més general.

     —És això una característica generacional?

    —Sí, pot ser. Tot i que entre l’aposta per la normalització que fèiem els de la generació dels seixanta i l’actual situació de «paranormalitat» cultural hi ha una continuïtat.

     —Les diferències generacionals potser no són tan estèti­ques com de posicionament davant el país i la seua situa­ció.

     —És possible. Pense que la nostra és una generació d’una tremenda consciència històri­ca, convençuda de formar part d’una societat que es troba en procés evolutiu. Nosaltres in­tentàrem situar-nos en el nucli bàsic de la societat i els seus llocs de direcció, cosa que no passa en la generació més jove. I aquest és segurament un fe­nomen general que s’esdevé a tot arreu.

     —¿Està quedant la cultura arraconada en un ghetto?

     —La cultura sempre ha estat arraconada. Si bé ho mirem, aquesta és sols una sensació perquè, si ho estudiem en ter­mes quantitatius, ¿quan hi ha hagut tanta vida cultural? Ara hi ha més lectors, espectadors, creadors i escriptors que mai. S’ha eixamplat el cercle de la cultura. És evident que Grego­ri Mayans, en el seu temps, no tingué la importància col·lecti­va i pública que té Joan Fuster actualment.

 

(1) El bou de foc, Els cucs de seda i El desig dels dies han estat publicades a la col·lecció “La Unitat”, de l’Editorial Tres i Quatre, de València. (^)

 

 

Tornar a la pÓgina anterior Pujar