|
|
|
Els treballs perduts (1989) [1] [Baralla de venedores al mercat
de Mossèn Sorell.] [2] [La conversa dels fematers.] [3] [Visita al metge. A la llibreria
de Mateu Macià: plans per a la biblioteca. Visita d’Ofèlia.] Fragment del capítol I, «El lleó».
[Baralla de venedores al mercat de Mossèn Sorell.] Pàg. 18-21. Al mercat de Mossèn Sorell, que és una
porxada de ferro i d’uralita, obrien ja les primeres parades, d’un furgó blanc
dos homes vestits amb llargues bates o gavardines verdes descarregaven mitjos
porcs molt nets, tota la pell i el perfil de greix blanquíssims i l’interior
de color rosa i vermell de la carn, i els carnissers penjaven del coll pomells
de pollastres grocs, madeixes de llonganissa tendra blanca i rosa, rodes de
botifarres negres, de xoricets d’un roig vivíssim, molt purs són els colors de
les carnisseries quan s’obren de matí i les carns estan sense estrenar encara,
com les d’un infant grassonet o les d’una donzella florida, i enfront de les parades
de carn i d’embotits, contra el mur blanc i gris d’una capella conventual, els
verdulers escampaven ordenadament hortalisses i fruites, producte del verger
més abundós i ric d’Europa en tot el món conegut pel pas-doble universal que
diu Valencia mit Blumen und Apfelsinnen, etcètera, val a dir del jardí o
paradís sempre verd que reguen la gran sèquia de Montcada i les set sèquies,
Tormos, Mestalla i Rascanya, Quart i Mislata, Favara i Rovella, que són les
sèquies mares filles del pare Túria, donant suc i fent fructificar la terra
triada per Déu entre totes tal com va escriure Francesc Eiximenis ja fa
sis-cents anys per abundor de pebreres verdes o pimentons, i de pebreres roges,
albergínies lluentes, naps blanquíssims, safanòria fina i remolatxa morada,
etcètera, i així mateix per totes les verdors del julivert, col, lletuga,
endívia pàl·lida, bajoques, bajoquetes, bajocons, a més del rave impúdic i la
carxofa tímida, tot ordenat com és just i correcte per gèneres i espècies, si
no era ací el lloc del paradís original ¿quin era? I en acabar les verdures, la
venedora dels ous, deessa de la plaça, és alta i jove i el vestit negre li
marca el cul exacte cintura estreta i dur pitram potent sota el davantal
impol·lut emmidonat blanquíssim, i seguim: tres collars o cadenetes d’or amb
una creu i una medalla, i seguim: la cara plena maquillada perfecta els llavis
rojos esclatants el cabell negre lluent estovat en amples ones, reparteix els
ous en un extens tauler d’escacs fent quadres bruns i blancs segons el color
de la corfa, segura dels moviments dels seus dits de llargues ungles pintades. «¡Ah, la sabuda
matinera!», que li diu la veïna basta venedora de patates. «Hui t’has corregut
més de dos pams cap al meu costat.» Dring de polseres
i un ràpid vol d’arracades d’or i agitació de collars, divinal fúria. «Jo només em
córrec quan em donen gust a la figa. I a tu, per a vendre quatre sacs de
pataques podrides, tens més que de sobra en el lloc que tens.» «¡La puta
poca-vergonya! Al primer que passe, li deixaries que et clavara mà al parrús,
tu.» Un passejant
solitari, un visitant matinal, un possible client d’una o de l’altra, s’acosta
entre dos rengles de parades. «I tu, encara que
poses un anunci, no t’ha d’acudir ningú.» «¡La reputa!» «¡Torna-ho a dir,
i t’estampe la cara!» «La puta...» Jesús Oliver, amb
pantaló gris, camisa blanca i un bastó sota l’aixella, arribava ja al lloc
mateix de la baralla, s’esclafaren dos ous, amb precisió i efecte, en la cara
de la venedora de patates. «Si no en tens
prou, para el cabàs. I ara, veges si em tornes a dir puta.» «Puta reputa»,
sanglotava la digna patataire entre regalims de clara i de rovell, «voràs tu quan
vinga el guàrdia». El possible
client s’havia aturat a considerar l’escena, amb la boca lleugerament oberta. «I vostè, ¿què
volia?», li deia alta i erecta la reina de la plaça. «Jo no res. Posar
pau.» «Escolte, ¿vostè
ve al mercat a comprar o a ficar el nas on no l’han cridat?» El mirava amb ulls
de justa còlera i s’inflava rítmic el davantal seguint el panteix del pit
insigne. «No, no senyora,
no. Vull dir, pose-me’n una dotzena.» «¿De rossos o de
blancs?» «¿El què?» «Els ous, ¿què
han de ser?» «És igual, és
igual. ¿Quant costen?» «Cent cinquanta,
els grossos.» «¿Tant?» «Mire, no estic
per orgues, ara. Si li pareixen cars els ous, es compra una gallina.» Una gallina,
justament, ¿per què no havia de comprar-me una gallina? Només que em ponga dos
ous cada tres dies, l’amortitzaria en dos o tres mesos, una gallina blanca i
suau, grossa, una gallina materna, la mare dels ous, la posaré en una gàbia en
la cuina. O no, al balcó lligada d’una pota, em farà companyia també, un
animalet tan calent i tan tou, i el cor que els batega sempre a una velocitat
fantàstica, segur que ens farem amics, la gallina i jo, íntims, no és bo que
un home estiga sol. § § § [2] Fragment del capítol 6, «La neteja». [La
conversa dels fematers.] Pàg. 166-172. Del camió mentrestant es desprenen quatre figures,
una del cap de la bèstia i tres del cul, vestides d’uniformes i gorres de color
carabassa, membres de la més útil i necessària, si no la més antiga, de les
professions nocturnes, i l’equip de professionals entra a buscar descans i
refrigeri en un baret del carrer de Quart, prop del cantó, pietosament obert
encara en aquestes altes hores de la nit. Tres taules de
marbre caben al bar Paradís, antiga taverna del Sord de Manises, i a la taula
del fons reposa Angèlica que després d’haver exercit durant molts anys i amb
poc profit la professió de pecadora, ix de casa cada nit, no penedida sinó vestida,
puix el seu cos no fa més gruix ni més alçada que el d’una nena de nou anys,
amb tres vestits de primera comunió, regal dels mateixos professionals que ara
acaben d’entrar i la saluden amb molt d’afecte i consideració; Angèlica amb un
bracet infantil abraça fort una nina rossa rossa com la mateixa perruca que
amb l’altra mà s’arregla perquè se li havia quedat una miqueta de gairó,
després xarrupa ginebra d’un gotet, mira la bossa de tela aquesta nit
afortunada ben plena de mitjos panets i d’altres garanties de subsistència per
un dia o dos, i somriu amb un somriure d’universal amor i gratitud: plàcida és
ara la vida d’Angèlica, sempre vestida de blanc, prova evangèlica, perquè si
els lliris del camp van tan bellament vestits i no filen ni teixeixen per què
vosaltres us heu de preocupar etcètera, ja ho va dir el Nostre Senyor. Jesús
mira de la porta estant l’única taula buida, entraria i demanaria un te, però
no entra, pensa en el seu nebot i se’n torna cap als pilons encadenats, no els
que hi ha dins sinó els que hi ha davant de les torres. En preguntar l’amo del
bar si prendran el mateix de cada nit, els quatre uniformats en efecte demanen
cafès rebentats amb conyac, quatre carajillos diu el més jove i tècnic dels
quatre, denominant la poció amb el graciós diminutiu de carajo que és mot ben
noble i patrimonial de la llengua dels nostres veïns i senyors llengua que tant
estimem ací entre altres raons per la seua cristal·lina sonoritat tal com
dringa en el vocable esmentat o amb igual delicadesa en badajo escupitajo i
estropajo. L’amo del bar mastega la punta ensalivada pastosa d’un caliquenyo
apagat i amb parsimònia col·loca quatre gotets en la cafetera La Cimbali
Torino, riscaldamento vapore chiuso aperto. Els quatre
professionals, que coneixen el món puix que han nascut als quatre punts
cardinals, Els Orriols, La Creu Coberta, El Cabanyal i Campanar, instal·len
còmodament els colzes damunt del marbre i enceten el col·loqui. «És fantàstic, el
nou model de camió», comença el Tècnic. «Tot automàtic. Ahir va arribar el
primer, i diu que don Valentí n’ha comprat cinquanta. Tot automàtic, tu, amb
sistema triturador-compactador i programa electrònic. Porta dos braços
articulats amb control remot que ... » «Al final, ja no
quedaran fematers», diu el Poeta. «Mira en quin uniforme mos toca d’anar
vestits. D’aviadors americans o jo què sé..., a la nostra edat i fent el
pallasso pel carrer. Només faltaven els camions automàtics.» «A tu t’agradava
més, igual que a mi, quan buidàvem a mà cada poal en el camió», diu el Filòsof.
«No sabies quines sorpreses podies trobar-te cada nit.» «Tot va començar
quan obligaren a gastar bosses de plàstic en comptes de poals», diu el
Taciturn. «Tot el fem en bosses negres tancades, totes iguals...» «Però vosatros»,
retruca el Tècnic, «és que esteu tots tocats del perol. Vejam si ara resulta
que en comptes d’un vehicle higiènic, automàtic, hermètic, preferíeu...» «A mi quan
m’agradava l’ofici és quan anàvem en l’haca i el carro», diu el Poeta. «Jo li
posava a l’egua un collar de campanetes i tring triquitring triquitring, només girar
el cantó les dones ja em sentien, no calia ni que tocara la corneta, i baixaven
a la porta a donar-me els poals. ¡Ai aquell temps, aquell temps!, de totes me’n
sabia el nom, i més d’una i més de tres em tenien robat el cor, eren com roses
fresques del matí, les casadetes joves sobretot, que el marit se n’havia anat
ja a treballar, i més d’una i més de tres em cridaven des del balcó, femater
que hui estic molt cansada ¿no podria pujar a buscar el poal?, ¡i jo sí que
pujava sí!, ¡ai aquell temps, aquell temps!, ¡que de tot això ja fa més de
trenta anys!» «Sí que tens raó,
tens tota la raó», diu el Filòsof. «¿I tu no has pensat també, moltes vegades,
que pels poals del fem podíem saber la vida de la gent? Quan ho penses veus que
al fem no se li escapa res d’una casa: allí és on al final acaba tot sense
remei, no falla. Si estaves atent al mateix poal cada dia una temporada llarga,
li podies averiguar la vida a tota la família.» «Tu has llegit
massa novel·les de policies», diu el Taciturn. «Tot el fem és només fem, i tota
la vida és merda. ¿Saps què pense?, que han fet molt bé d’obligar a posar-la en
bosses negres, totes iguals.» «No perquè siguen
negres, sinó perquè són biodegradables», especifica el Tècnic. «Una tristor»,
diu el Poeta. «Gràcies a Déu que jo em jubile l’any que ve.» «Ara ja no pots
mirar si hi ha flors als poals», diu el Filòsof. «O si hi ha copes trencades,
condons gastats, compreses de la regla de les dones, botelles de xampany,
bolquers vells de criatura, si tiren molt o poc menjar, no pots trobar cartes i
fotos d’haver renyit amb el nòvio, no pots saber si a casa tenen un malalt, si
els ha parit la gata, o si han fet un bateig. Ja no pots saber res...» «¿I em pots dir
què guanyaves, de saber tot això?», amonesta el Tècnic. «Això era la
gràcia de l’ofici», respon el Filòsof. «Era la vida»,
diu el Poeta. «La vida és una
bossa negra plena de merda», torna a insistir el Taciturn, que no es renova. Tan absorts
estaven tots quatre en el profund col·loqui professional, que no es van adonar
que s’instal·lava un nou vingut a la tercera taula, l’única lliure, un senyor
amb jaqueta de fil sense solapes, de color palla, corbata de seda escarlata, i
un bastó amb puny de plata que figura un peix que vol, però no pot, mossegar-se
la cua. L’entrada del nou client representa que aquest ha perdut ja del tot la
incerta confiança que tenia de veure tornar incòlume el nebot, el qual havia
partit rabent de les Torres de Quart, on quedava Jesús de jutge i testimoni, a
fi d’intentar per primera vegada un rècord nou, això és córrer tota la
circumval·lació interior en moto a contrapèl del trànsit: Guillem de Castro,
Xàtiva, Colom, Glorieta, vora del riu i tornar per Guillem de Castro a les
Torres de Quart, no més de cinc minuts, pronosticava, i ha passat ja més de
mitja hora. Un accident o la policia, però la policia no, que a ell no
l’agafarien, segur que ha estat un accident, no pot ser cap altra cosa.
Angèlica de blanc s’ha acabat la ginebra, deixa caure lentament el cap, i abraçada
a la nina s’adorm damunt la taula. Recomençaren els
quatre homes la conversa, amb arguments renovats, i ara el Tècnic recordava als
altres tres l’exemplar vida i trajectòria de don Valentí Fraga i Maó, que de
simple femater del Cabanyal havia arribat, pel propi esforç i enginy, a ser
soci major i president de l’Antiga Concessionària, anteriorment Cooperativa de
Fematers Autònoms. «El Rei del Fem»,
digué el Poeta. Una empresa de la
qual tots podem sentir-nos orgullosos gràcies a l’obra de don Valentí,
valencià, incansable introductor d’innovacions i un dels pocs que tenen visió
de futur, molt prompte tota la flota de vehicles de neteja circularà ordenada
per ordinadors, això sí que és cosa, pensà Jesús, de gran poder, des d’una
taula amb botons de colors i pantalles governar la purificació nocturna dels
carrers, en arribar el final de cada dia tot és fem pols i brutícia productes
naturals de la vida, llavors entra en acció el batalló nocturn mecanitzat,
replega arruixa i agrana i de matinada la ciutat es desperta pulcra i l’asfalt
immaculat, la gent cada matí quan ix de casa ja pot sentir-se neta desvetllada
i feliç. «I encara no heu
vist la Nova Planta», continua el Tècnic, «de Tractament de Sòlids». «Ara la merda té
tractament», diu el Taciturn. «Una meravella»,
afirma el Tècnic. «Tractament
d’excel·lència», afirma l’altre. «Cada subproducte
dels residus ix per separat al final del procés», explica el Tècnic. «Per
exemple blocs de metall per un costat, bales de drap per un atre, vidre
classificat blanc o de color, paper premsat, adobs orgànics...» Això sí que és,
pensa Jesús, posar ordre en el caos, tornar a reunir per gèneres i espècies tot
allò que la gent barreja i desordena. «Homes d’empresa
com don Valentí fan falta a València», acaba el Tècnic. «Emperador de la
Merda», retruca el Taciturn monotemàtic, però els altres dos fumen i callen, i
amb les arrugues immòbils marquen una neutral distància impàvida. Angèlica innocent
al seu racó dorm allunyada dels sorolls del món. Els quatre uniformats ja han
esgotat els minuts de descans concedits per l’empresa i s’alcen, paguen el seu
escot, i surten a reprendre l’exercici de la professió. A la placeta de Santa
Úrsula, la màrtir verge, els esperava una plugeta fina. «Merda», diu el
Taciturn. «¡No hem agafat els impermeables!» Jesús Oliver
pensa, quan ix, es xoparan si han de seguir recollint fem fins a la matinada,
el meu nebot pot estar mort o ferit, tinc una miqueta de fred no porte
camiseta, don Valentinus Dei Gratia Valentinorum Rex, jo també arribaré a casa
tot mullat, podria preguntar als hospitals, tinc fred, demà com que ha plogut
estaran els carrers més nets que els altres dies, qui era aquella dona tan
menudeta vestida de blanc. § § § [3] Fragment del capítol 7, «El toro». [Visita
al metge. A la llibreria de Mateu Macià: plans per a la biblioteca. Visita d’Ofèlia.]
Pàg. 192-202. «Passe passe passe, de manera que vostè és
l’amo de la nostra estimada Marilín...» ¿Què vol dir la nostra estimada? «Sí senyor. Vull
dir no, jo no sóc l’amo de ningú.» «És veritat, és veritat, don Manuel tampoc
no era l’amo de ningú. ¿Vostè sap que jo era el metge del seu avi? Més de
trenta anys. El vaig heretar de mon pare, com si diguérem, que ja era el metge
de la família. ¿No ho sabia?» «No senyor, no ho
sabia.» «Ja veu. Abans
els metges eren com una part de cada família, i ara ja veu: tècnics. Jo mateix
ja no faig visites a casa. Sense moure’m d’ací, ja tinc massa clients. Si l’he
rebut a vostè és per Marilín, i pel seu avi. Ja no en queden com ell...»,
sospirà el metge Arrufat, es passà els dits per l’espessa cabellera blanca.
«Ni com jo.» Fa una pausa per produir expectació en el pacient. «¿Per què creu
vostè que tinc tanta clientela? Perquè els cure, ¿no? Sí i no: vénen perquè
encerte què els passa. No per fora, que això pot fer-ho qualsevol, sinó per dins.
En realitat, faig més de psiquiatre que d’altra cosa: metge de les ànimes, que
és on està la clau de la salut. A vostè puc dir-li una cosa: no m’ha fet falta
obrir un llibre de medicina en quaranta anys, des que em van donar el títol.
Don Manuel ho sabia, i per això em tenia tanta confiança. I fins els
vuitanta-cinc anys que ha viscut, no li va fallar mai la salut, ni la força
allà on fa més falta. ¿Entesos? Entesos. Però en el teu cas, fill meu, ¿quin és
el problema?» Damunt de la taula del metge Arrufat hi ha uns versos emmarcats
que diuen, Jesús llegeix: No cal que mos apurem ni el barret tirem al
foc que entretant avant
anem no es pot dir mai que
fem poc. ¿I quin era el problema
de Jesús?, insistí el metge, el seu problema, segons les informacions rebudes
de Marilín, era que s’havia ficat al cap una idea, i si vas pel món amb una
idea els altres si poden et fotran, i si et volen fotre és segur que podran
(pausa: no cal que mos apurem), però com que Jesús no havia acudit a la
consulta a demanar que li receptaren pastilles contra les idees sinó a demanar
ajuda contra els enemics de l’ànima, la solució era clara, ja que les armes
dels enemics són els papers, farem papers (pausa: ni el barret tirem al foc),
és a dir, posant el problema en altres termes, el que importa no és saber si un
home és boig o no és boig, i fins i tot és una cosa útil i profitosa per la
salut creure en la pròpia bogeria perquè és l’única manera d’estar per damunt
dels altres i de fer alguna cosa notable i digna d’esment en la vida (pausa:
que entretant avant anem), però com que els altres això no ho entenen i menys
encara ho accepten, és imprescindible, a fi de protegir-se i que et deixen en
pau, armar-se dels papers i certificats corresponents ja que allò que no està
certificat i segellat és com si no tinguera existència real, i en fi jo sóc
curt de paraules, i no t’entretindré més que tu deus tindre coses que fer i
ací fora sempre hi ha gent que espera, avui mateix et faré el certificat mèdic
oficial com que Jesús Oliver i tal, deixa totes les dades a la infermera,
després de complet estudi i reconeixement es troba en ús perfecte íntegre i ple
de totes les seues facultats físiques i mentals etcètera etcètera, firmat per
tres eminents especialistes amics meus i confrares (final: no es pot dir mai
que fem poc) i això serà més que prou, l’acompanyà cap a la porta. «Hala, adéu. Quan
tingues acabada la biblioteca, ja em convidaràs a fer-te una visita. Records a
la Marilín. Has tingut molta sort.» Reconfortat
baixava Jesús les escales pensant he tingut molta sort, quan tinga el
certificat firmat per tres especialistes eminents Magdalena i el psiquiatre
Comes ja poden vindre darrere bufant, ja haurà passat el perill, no sé per què
pensava jo que em farien despullar, si no feia cap falta, ¿qui va dir que
l’home és l’únic animal que guanya d’anar vestit?, qui ho va dir tenia raó,
quan fan despullar algú el deixen completament indefens, ¿i on és que fan
despullar la gent?, a les clíniques a les presons i als camps de concentració
per anar a la dutxa, passa exactament el contrari que amb els animals, un
animal vestit és un animal humiliat i quan els vesteixen és per fer-ne burla,
el lloc propi de l’home és el vestit, el lloc propi de l’animal és la seua
pell, aquests cartells de El Mono Torero y los Siete Enanitos Forçados haurien
d’estar prohibits, ¿què pensa el pobre ximpanzé vestit de torero i amb un puro
en la boca? fa uns ullets negres de sofriment resignat, l’exploten perquè la
degradació sempre fa riure la comèdia està en l’alteració de l’ordre de les
coses, quan a un home li cauen els pantalons o quan a una mona li’n posen,
tothom troba molt divertit veure com els micos fan de persona i com els nanos
camatorts fan de gent d’alçada normal però El Mono Torero y los Siete Enanitos
Forçados és intrínsecament pervers és un pecat contra la humanitat i
naturalment no figura en la llista dels pecats oficials reconeguts hauré d’arrancar
jo mateix els cartells, o invocar damunt de la ciutat un càstig diví, ¿si Déu
fóra just i ara mateix es quedara tota la gent nua pel carrer què passaria?,
ara mateix, es volatilitzen tots els vestits, la roba exterior i la roba
interior, i es queda en pèl tothom els xiquets que juguen al Parterre i les
mares ai les mares joves que els vigilen els vells a l’ombra dels magnoliers i
els negres que venen ulleres negres a les paradetes la gent que compra al Corte
Inglés les venedores i els encarregats els guàrdies municipals els viatgers
dels autobusos tots els autobusos plens de gom a gom de gent nua no em toque no
em toque però senyora no ho puc evitar, els taxistes, els jutges de l’Audiència
i els guàrdies civils, les velletes i les xiquetes, València primera ciutat nudista
del món en un instant, o podria ser que vinguera una guerra i igual que han
inventat una bomba que ho deixa tot intacte i només mata les persones
n’hagueren inventat una altra que només desintegra la roba i deixa intacta la
gent, cau la bomba i en un punt imagina’t l’espant, els autobusos frenant, el
trànsit col·lapsat, ¿els guàrdies urbans com podrien imposar ordre en el caos
amb els collons a l’aire? les dones xisclant i tots tapant-se amb les mans això
que l’espècie humana és l’única que es tapa la gent arrancant mates dels
jardins, fulles de magnolier per fer-se’n tapaculs improvisats, tapapius,
tapaconys, no debades va passar allò que va passar al paradís terrenal no
sereu ja mai més innocents i en tot veureu per sempre més el pecat i la
vergonya, un assalt col·lectiu al Corte Inglés planta primera cavallers planta
segona senyores planta tercera joves i xiquets és la guerra grans magatzems
rapinyats feroçment per multitud nua enfollida, a mossos i arraps lluitarien
per engrapar un pantaló o una falda llençols calçotets tovalloles qualsevol
peça de roba per cobrir la insuportable nuesa de l’ésser, la consciència,
liquidació forçada d’existències, així al barri del Mercat liquidarien per fi
la mercaderia totes les botiguetes de roba on mai no veus que ningú hi compre
res, fan tanta pena, veus els botiguers darrere del taulell amb la cara tan
trista que voldries entrar-hi només per donar-los l’alegria de tindre algun
client aquell dia, si t’atures a l’aparador i no entres et miren amb ulls
acusadors, han conegut èpoques millors i no saps quina fe els fa obrir encara
cada matí a les nou, però si caigués la bomba podrien morir en uns minuts de
glòria, víctimes d’un saqueig final de sastreries, corseteries, llenceries i
assegurar-se el cel amb una obra de misericòrdia gegantina, vestir les cinc-centes
mil persones que a les sis i mitja i pocs minuts d’una vesprada de juny han
quedat nues als carrers de València. Al fons cavernós
de la llibreria de Mateu Macià, assegut davant de la taula on hi ha encès un
llum amb pàmpol verd, Fèlix Ventura l’esperava tot conversant amb l’amo de
l’establiment sobre alguns dels moltíssims llibres vells de la casa, o dels no
tan abundants rars i curiosos. Jesús avançava amb precaució per l’atapeïda
arquitectura de llibres simplement vells, alguns curiosos, pocs rars, girava
repetidament els ulls a dreta i a esquerra i amb mirades circulars mentre
camina va calculant ¿vint mil trenta mil potser quaranta mil?, per la primera
tramesa hauré de llogar un camió de mudances, crec que transporten els llibres
en cistelles. «Don Jesús», diu
el cec i somriu, «sí que ha estat curta la consulta». Amb les ulleres negres
mira cap a Mateu Macià i afegeix: «És que ve de visitar el metge Arrufat.» «Ah, ja ho
entenc», somriu el llibreter amb el mateix somriure del cec, somriu i continua
observant atentament la primera pàgina o portada de la Decada Primera de la
Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia. Por el
Licenciado Gaspar Escolano, etcètera. Primera Parte Dirigida a los Tres
Estamentos, Eclesiastico, Militar y Real, y por ellos a los Diputados. «El
metge Arrufat, ja ho entenc.» «No necessita mai
més d’un quart d’hora», diu el cec. «Com que no t’ha de receptar res...» «Et fa la teua
explicació, i ja tens prou medecina», conclou Mateu Macià i, pensant
possiblement que a un cas tan natural no li cal més comentari, segueix mirant
el llibre. «És una joia, aquest Escolano. Me’l van portar ahir, però demanen
massa diners...» «Li’l compre jo.»
Serà un llibre com una primera pedra, i quan posen la primera pedra d’un
edifici històric ningú no pregunta quants diners val, el compre, me l’emporte i
el pose de primer llibre, els set mil cinc-cents que tinc a casa vindran
després a servir de fonaments, però si me l’emporte ara, ¿on el pose?, vejam,
per la classificació seria Nou parèntesi Quaranta-sis punt Setanta-tres
parèntesi, i també Zero Un perquè comença pels fills de Noè i el rei Túbal,
però si fa de primera pedra ha d’estar fora de l’ordre general, en una urna de
vidre amb un cartell Aquest va ser el Primer Llibre de la Nova Biblioteca
Oliver, dipositat el dia tants de tants de la història d’aquesta Insigne i
Coronada Ciutat i Regne, és un bon llibre per fer de primer llibre, ¿és només casualitat
haver-me’l trobat ara o és mostra d’un designi favorable dels déus?, llàstima
només que haja de ser un llibre en castellà, Década Primera i l’altre volum
Década Segunda, València mil sis-cents deu, pels mateixos anys que expulsaven
els moriscos i el Patriarca manava sobre tots els llibres de València, això del
castellà és una desgràcia ja molt antiga, m’estimaria més una primera edició de
la Història de Beuter que almenys, com que era mig alemany, encara escrivia en
català, però... «¿I un Beuter de
la primera edició, costaria molt de trobar?», pregunta. «Costaria tant,
que poden passar anys sense que en vinga cap. Crec que el marquès de
Vilaragut...» «És un porc
silvestre», digué el cec. «...en té un.
Però ell no ho sap. Si poguérem comprar-li la biblioteca sencera...» Acordaren que sí,
que algun dia comprarien, per mitjà de Mateu Macià, la biblioteca sencera del
marquès, i si es presentava el cas qui sap quines biblioteques més, però que de
moment calia resoldre la selecció dels quatre mil cinc-cents llibres necessaris
per completar les primeres mil dotzenes, selecció per a la qual Jesús no tenia
especials preferències ni exigència concreta només que, si podia ser, per
l’efecte inicial, fossen volums d’un cert gruix i consistència, ben relligats,
i preferiblement distribuïts de manera equitativa entre les deu seccions de la
Classification Décimale Universelle, Obres Generals, Filosofia, Religió,
Ciències Socials, Filologia, Ciències Pures, Ciències Aplicades, Belles Arts,
Literatura, Història i Geografia, després amb les mil dotzenes segones i amb
les deu mil següents ja filarien més prim, per èpoques i temes i omplint
exhaustivament tots els deu epígrafs de cadascuna de les deu seccions bàsiques,
fins a reunir la més perfecta selecció mai reunida de tot el coneixement
universal, i exceptuant només d’aquest coneixement l’art de matar bous en plaça
o tauromàquia, i a fi d’animar el llibreter que mostrava signes de perplexitat
sobre el sentit de l’empresa, Jesús posà com exemple la pròpia biblioteca
domèstica provisional de set mil cinc-cents volums, que amb el pas dels anys
havia procurat equilibrar racionalment de tal manera que podia dir que ja
cobria, amb repartiment aproximat, els cent epígrafs principals, per exemple
uns setanta-cinc volums de Lògica i Dialèctica, setanta-cinc de Teologia
Pràctica, setanta-cinc de Llengües Romàniques, setanta-cinc de Medicina, i
així per un estil de les altres divisions, perquè sense un ordre rigorós en
qualsevol empresa i més en la del coneixement humà és inevitable el desastre,
i per això pensava que un dels grans genis ignorats de la història
contemporània és l’americà Melwil Dewey que als disset anys va inventar la
classificació decimal, i va fundar, ja fa cent anys, la primera Escola de
Bibliotecaris, o més exactament de Bibliotecàries, a la Universitat Columbia
de la ciutat de Nova York, on hi ha deu avingudes verticals, numerades, i
dos-cents carrers horitzontals, numerats, exactament el contrari d’un
laberint, la gent sempre pot saber exactament en quin punt es troba, per això
ha esdevingut la capital del món. «Don Jesús», va
dir el cec, «li he guardat l’última tira de cupons.» Mateu Macià
embolicava, amb molta cura i precisió, primer amb paper fi, després amb cartó
moll, i finalment amb paper fort, el primer volum de les Decadas d’Escolano amb
cobertes de pergamí de color de cera. Fèlix Ventura digué: «Don Jesús, volia
dir-li que he parlat amb un mestre d’obres que conec al carrer de la Puríssima,
que es dedica a fer reformes de cases i podria...» «Ah. Sí. Jo també
ho havia pensat, de buscar algun constructor.» «Estava segur que
vostè ho havia pensat. Per això he anat a buscar-lo jo. Demà de matí diu que
passarà a mirar quina obra s’ha de fer i li farà un pressupost, és un obrer
honrat.» «També hauré de
buscar un fuster que faça ... » «Tinc un amic
fuster al carrer de Balmes. No en trobarà un altre com ell en tot València.» «Per la pintura,
podríem mirar Lluc el Pintor, el del carrer de la Corretgeria», suggeria Mateu
Macià lligant el paquet perfecte. «Ja ho he mirat
també», va dir el cec. ¿Qui l’esperava,
quan arribà Jesús Oliver al palau amb la Primera Decada de la Insigne y
Coronada ben empaquetada sota el braç? L’esperaven Maria Marilín i la gallina,
i l’esperava feia més d’una hora la cosina. Maria de vermell, la gallina de
blanc, i la cosina vestida de negre funeral. La qual digué com a benvinguda i
salutació que com era possible que en aquella casa ningú no li guardara ni un
poc de dol a l’amo difunt, a l’avi, ni domassos amb crespó negre als balcons,
ni un simple llacet negre al pit de Marilín ni al coll de la gallina, ni un
simple llacet negre com el que duu el meu gat —no ho havíem dit, però si Marilín
duia al braç una gallina sense llaç, Ofèlia duia, amb cinta negra al coll, un
gat de pèl molt fi, blanc i lleonat—, i ara véns tu vestit de blanc i blau, de
Filla de Maria, no t’has posat ni una corbata negra. Marilín tirà l’última
xamada al cigarret, l’apagà amb gran dignitat i parsimònia en un morter de
bronze que feia de cendrer, i digué que se n’anava a la cuina, en la suposició
que el senyor i la senyora també voldrien sopar. Jesús va obrir la boca, i la
tancà, com un que voldria parlar, però no parla. Volia dir és el mateix vestit
que duies fa deu anys, per l’enterrament del teu marit, t’ha durat més el
vestit que l’home. «Uf, quina
calor», va dir Ofèlia i amollà el gat, que va caure, indiferent i tou. «Miraré si
trobe alguna roba més fresca pels armaris. I tu, espera’m ací al despatx, que
hem de parlar.» ¿De què havien de
parlar, Jesús i Ofèlia, o més ben dit ella parlar i ell escoltar? Havien de
parlar, probablement, primer, de les perilloses maniobres d’Evarist, germà
d’Ofèlia, el qual preparava ja requeriments notarials i altres papers i a més
s’havia guanyat sense dificultat per a la seua causa donya Verònica Oliver mare
dels dos germans i filla del difunt, que per raó dels escàndols de què havia estat
escenari la casa paterna no tenia cap recança, ans al contrari, de veure-la
esborrada del mapa de València. Havien de parlar també de les fosques maquinacions
de Magdalena que amb l’ajut del psiquiatre Comes, del mateix Evarist, i d’una
agència de detectius privats, buscava declaracions i testimonis (tals com un
antiquari i un comprador de biblioteques, el marquès de Vilaragut, el secretari
de l’Ajuntament, dues bibliotecàries de la Universitat, i sembla que avui també
un oficial de la barberia Saborit i un carnisser) per demostrar la incapacitat
del marit tocant al govern de la pròpia raó i per tant a l’administració i
disposició dels propis béns. Tercera cosa que havien de parlar era del gran
goig i alegria que sentia ella, Ofèlia, en veure que per fi Jesús havia escapat
de les urpes conjugals que durant més de quinze anys l’havien tingut ofegat,
atemorit, arrupit, comprimit, suprimit, arrugat i capat, i que a partir d’ara,
si per fi li feia cas a ella, Ofèlia, com estava certa que li n’havia de fer,
la seua vida seria una altra vida, recordant el passat remot, pensant en el
futur, etcètera. Quart i final, que en previsió i garantia d’aquest futur i
defensa per al present, ella deixava el seu piset de viuda sola i s’instal·lava
al palau Oliver on feia falta algú que portara el timó de la casa pensant
sobretot en el temporal imminent, i que si era cert —¿com ho sabia ella?— que
ara ell portava bragues en comptes de calçotets, que ho volia veure i comprovar
ara mateix. De tot això començaren a parlar, en efecte, quan ella va aparèixer
al despatx amb un deshabillé de blonda negra de les transparències del qual,
obertures frontals inferior i superior i altres característiques inductores de
torbament, no cal donar detall. Soparen uns entremesos que els va portar Maria
amb cara circumspecta, i Jesús pogué comprovar, en moments diferents, que el
llom lleonat del gat era del mateix to i color, primer, que la pell del lleó
que l’avi portà d’Àfrica, i que la pell de les cuixes de l’ama del mix, segon.
[Les pàgines a les quals fem referència
ací corresponen a l’edició de Tres i Quatre] Joan Josep Isern: Hèrcules i Leopold
Bloom passejant per València (pròleg a la reedició d’Els treballs
perduts) |
|||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
