| Monarquia i funerals Joan F. Mira Com aquesta: els funerals cristians no s’entenen de cap manera si no és des
d’una perspectiva rigorosament monàrquica. I no de monarquia moderna i
constitucional, sinó de monarquia clàssica, antiga, absoluta, paternal i
passablement tribal. Vegem: el món que el mort de cos present acaba de deixar,
no se sap molt bé què és ni com està fet, organitzat i governat; però el món on
el difunt ara entra, l’altre món, sí que se sap com és. Els trossos de
psalms, les antífones, les pregàries de l’oficiant i l’autoritat dels textos
sagrats que són llegits no permeten cap dubte. En l’altre món, on
demanem que el nostre parent o conegut siga ben acollit, hi ha, per començar,
un rei de tremenda majestat. Amb un exèrcit d’àngels i d’arcàngels, i una
ciutat (la capital, suposem) ben emmurallada i ben guardada: una ciutat feliç,
això sí. A Jerusalem s’encamina el nostre difunt. I si tot va de primera, serà
convidat a la cort de Sa Majestat. Allà hi ha taula parada permanentment, a
càrrec de la magnanimitat reial. Menjar i beure i bona música. El poder del rei
—això demanem— deslliurarà el difunt dels seus enemics, la bondat del rei
amnistiarà els delictes, al palau del rei viurà el nostre amic o parent
l’envejable vida dels privilegiats, dels elegits, dels amics del sobirà. Amb més
espai, citaríem els textos i encara estaria tot més clar. Si volen, facen la
prova en el pròxim funeral que els toque d’acompanyar amb la seua presència;
facen l’esforç mental de prescindir de qualsevol referència monàrquica, i ja em
diran què en queda. O d’una altra manera: facen la prova d’imaginar els textos
d’acompanyar el difunt projectats en un altre món igualitari, amb codi
civil, republicà i democràtic, i ja veuran que no tenen cap sentit. Això sí: a
mi m’agraden tal com són. Potser sóc un monàrquic reprimit. Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 143-144 |
Tornar a la pàgina anterior | Pujar |