NOVETATS EDITORIALS

 

L’Hèrcules de J.F. Mira

 

L’escriptor ha estat sis anys a enllestir la seva darrera novel·la, ‘Els treballs perduts’

 

María José Obiol

Per intentar de canviar el món, la primera condició és no conèixer-­lo. Amb aquesta filosofia, Joan Francesc Mira (València, 1939) va imaginar un Hèrcules singular i modern i el va convertir en el protagonista principal de la seva última novel·la, Els treballs perduts, d’aparició recent a l’edito­rial valenciana Tres i Quatre. Antropòleg, doctor en Filosofia i Lletres, professor de la universitat de València, assagista i autor de Crítica de la nació pura, amb el que va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster el 1984, Joan Francesc Mira és també creador de ficció.

     En aquesta quarta novel·la, un home de nom Jesús Oliver, bi­bliotecari atrinxerat en un palau del barri antic de la ciutat de Va­lència, és el protagonista entra­nyable —protagonisme que comparteix amb la ciutat— que re­correrà el seu viacrucis particu­lar, marcat per 12 itineraris en un intent de rivalitzar amb l’heroi grec.

     Joan Francesc Mira, seduït des de fa molt per la idea de l’Hèrcules mític, “aquell que bus­ca el camí de perfecció salvant tots els obstacles possibles, però també aquell que tracta d’enno­blir, d’ordenar i de fer habitable el món”, va donar forma a la no­vel·la després de tres anys de prendre notes i d’elaborar-les i de tres més per escriure-la.

     S’entusiasma parlant de la novel·la quasi tant com assegura que es va divertir escrivint-la, i explica amb passió les senyes que té la novel·la per a un lector avisat. Senyes literàries amb les que pretén fer vibrar el lector, objectiu que aconsegueix. Hi ha referències bíbliques, aproxima­cions a l’Ulisses de James Joyce, i una contemplació del mar en la que fa còmplice Paul Valéry. Au­tor que Joan Francesc Mira reci­ta amb plaer i en francès durant l’entrevista. També les quimeres del més universal cavaller man­xec tenen lloc dins Els treballs perduts; en Jesús Oliver, el prota­gonista, és com el Quixot, asse­gura Mira, “algú que surt a l’exte­rior amb un coneixement del món absolutament llibresc”. No toca de peus a terra i vol canviar el món. Tria la realitat que ell no­més coneix a través de les seves lectures.

 

València d’intramurs

Un món que en la novel·la és re­presentat per l’espai al·legòric de la València d’intramurs. Un univers que, a més a més, és limitat per les muralles i que al centre hi ha el palau on viu el protagonista. Personatge que, com l’autor, es preocupa pel pas del temps. Un conegut burger king de la ciutat serveix a en Jesús Oliver de confessionari per meditar en com envelleix mentre els joves sempre són joves. “A partir del nucli representat pel palau”, diu Mira, “es marquen dotze itinera­ris, dotze sortides, dotze intents i, per tant, dotze fracassos. Si la València d’entre muralles és al·legoria de l’univers, aquestes dotze sortides, aquests dotze dies, tanquen el cicle complet d’una vida”.

     Però la novel·la també té un gran component eròtic, “un ero­tisme intel·lectualitzat, reprimit i per tant més profund pel que té d’elaborat”. La contrapartida d’aquest erotisme il·lustrat, es troba en la luxúria més sana, re­presentada per la Maria, la dona amb la que l’heroi de la narració de Mrra “fa un intercanvi de sensacions enardides pel foc del contacte físic i pel foc de la flama real”.

     I ara, Mira es trasllada del seu personatge —que durant la no­vel·la només utilitza roba interior femenina de diferents colors— a ell mateix. “Personalment, sóc un gran visualitzador, contemplador d’aparadors de llenceries. Tingues en compte que la llence­ria està en contacte directe amb les parts més íntimes, més càlides, més atractives de l’anatomia femenina. Amaga però no ama­ga. És però no és. En definitiva és un substitut immediat del sexe femení.”

     Gran lector —llegeix aproxi­madament 100 llibres cada any—, Mira prefereix autors americans com Samuel Bellow, Norman Mailer, John Updike. D’entre els autors de llengua es­panyola anomena Juan Benet, Juan José Millás, Julio Llamazares i a Javier Tomeo. “I ara ma­teix, els meus autors catalans preferits d’entre els més joves són Quim Monzó i Jesús Moncada. Camí de Sirga, d’aquest úl­tim, em sembla una obra molt important”.

     Torna sobre el llenguatge amb el que treballa i que en la seva novel·la ha volgut que tingués un sentit fins i tot físic. Perque l’úl­tim text de Mira és també una lletra amb so —malgrat que tots els sentits tenen el seu paper en la novel·la—. Les onomatopeies s’hi succeeixen, i de vegades sembla una partitura musical les notes de la qual tenen ecos de copes dringadisses, de talons sobre la voravia, de roncadisses fume­jants de motors urbans i un llarg etcètera.

 

Valor localista

Convençut l’autor d’El desig dels dies que el valor localista s’ha de tenir en compte, sempre que la qualitat literària d’allò que s’hi descriu tingui entitat suficient, Mira pensa que el fet que la seva última novel·la tingui com a pro­tagonista una València tan tancada físicament no significa que el seu públic lector hagi de ser únicament aquell que coneix aquesta ciutat.

     Exemples com el Dublín de Joyce a Ulisses o La Manxa en el Quixot són citats per l’escriptor. Mira pretenia que el llenguat­ge fos “com una pasta”, com pas­sa amb la pintura dels artistes plàstics “allò que quasi es pot to­car”. I ho exemplifica llegint en veu alta un fragment de la seva novel·la: “i el iogurt blanc queia, flop, en un sol bloc dret a la gola, després, amb llengua lletosa, es llepava els llavis llargament”.