El llibre de la setmana

 

Pensament lliure amb les ratlles comptades

 

JOAN F. MIRA

Punt de Mira

Editorial 3i4. València, 1987

320 pàgs.

 

Enric Sòria

Joan Francesc Mira és conegut com a antropòleg, novel·lista i teòric, crític, del nacionalisme. Però es dedica també a una altra activitat lletrada, menys reditícia —pel que sembla— en en els comptes de la glòria, amb una constància encomiable: l’as­saig: Un gènere que darreranlent es mou, quasi exclusivament, dins el món veloç, puntual i intel·lec­tualment fagocitador, de la prem­sa escrita, amb totes les servituds que això implica: actualitat, espai limitadíssim, urgències tem­porals i last but not least, els interessos concrets del mitjà i els gustos vel·leïtosos del públic. L’assaig, en aquest llit de Procust periòdic, corre el perill d’esdeve­nir mera columna recreativa en­tre notícies serioses o «article d’opinió», més o menys tenden­ciosa, aproximadament política. Aquestes, si més no, són les fun­cions que se li atorguen.

     Joan F. Mira, però, ha sabut eludir aquests esculls amb sorpre­nent agilitat durant més de deu anys. Millor encara, els ha fets virtuts seguint, però amb veu pròpia, el model de l’escriptor de Sueca. En els articles del Punt de Mira, també, la forçada brevetat s’ha fet voluntari esforç de con­cisió, una fonna d’estil, concen­trat, irònic, reticent, que fa del suggeriment un prodigi de pura punteria. I el fet que es tracta d’opinions, aproximadament po­lítiques, però també assumida­ment en primera persona, i per tant discutibles, no és més que un altre al·licient. Ací no s’està d’acord o en desacord amb doc­trines, lemes o partits, sinó amb una màquina de pensar humana, ben humana. Amb noms i cognom.

     Les columnes que Mira ha prodigat en la premsa valencia­na són, així, un reducte de pen­sament en llibertat, bé que amb les ratlles comptades. Afegim-hi una notable varietat de temes, agafades a repèI de l’anècdota: el joc d’influències dels imperialis­mes, els grans i el del costat, la confessió personal, la constatació dels diversos mites rituals —al­guns de ben venerabIes— que gaudeixen de bona saIut entre no­saltres, les vicissituds de la ciuta­dania d’aquest país —tan curioses i tan il·lustratives a l’hora de fer la corresponent moralitat—, els evidents i anodins canvis de for­ma i els canvis, quasi impercep­tibles però transcendents, de fons, i fins i tot els saragüells picants de na Lucrècia Borja.

     Tot convenientment cuinat, amb voluntat d’apòleg: una visita a Praga ve al cas de recordar-nos la brutícia mediocre de les nostres ciutats ex-monumentaIs, els gravats de Daré ens deixen veure quina desbaratada història ens han fet passar, una reflexió sobre els jocs d’Agesilau, rei d’Esparta, amb els seus fills, ens permet d’entrellucar l’enorme dis­tància que potser s’obri entre l’ar­tificiosa generació dels postcon­sum i totes les generacions humanes que hi ha hagut abans damunt la terra. Una ètica huma­nista que no es deixa ensarronar amb facilitat traspua plana a pla­na i arrossega afortunadament el lector cap a la simpatia, matisada, si de cas, amb un instant de

pròpia meditació.

     Els articles de Joan F. Mira te­nen suc i tenen gràcia, de vega­des molta. Són això, assaigs, amb tots els ets i els uts. La frase desimbolta i la confiteria d’acudits conjunturals, que hi procuren una momentània amenitat, no n’amaguen el valor com a reflexió, només la fan més amable, en la millor tradició del gènere. Un gènere que mereix ara com abans —encara que no sempre se Ii reconega— una alta consideració dins la bona literatura, gràcies, per exemple, a llibres com aquest.