El ‘streaking’ i les modes imperials

 

Joan F. Mira

 

No sé si vostès estaven al corrent que a Castelló, fa poques setmanes, vam tindre el nostre cas particu­lar d’això que en diuen streaking. Un cas modestís­sim i quasi clandestí, però la ciutat no dóna per més. I a d’altres llocs, encara no han tingut ni això.

     La veritat és que ens va agafar una miqueta de sorpresa, i més per l’hora intempestiva de la galopa­da. També és cert que les autoritats municipals no havien tingut la previsió de preparar-s’hi oportunament, com han fet les de València: ací a Castelló, la policia municipal no tenia encara disposts els sacs caçaconills, i sembla que l’intrèpid protagonista del fet va poder córrer lliurement tot el carrer d’Enmig (cal dir que no hi havia ningú en aquelles hores) i arribà a casa seua sense que cap guàrdia li tirés el sac al damunt. Llàstima que aquest exemple de prendre mesures oportunes i eficaces abans que el problema es presente, no ens el done el municipi de València en afers de més volum. Llàstima.

     El fet, com és natural, va ser comentat àmplia­ment pels veïns del lloc. Entre altres coses, tothom estava d’acord que la nocturnitat en aquest cas no és precisament una circumstància agreujant, sinó més aviat el contrari: un streaking sense espectadors i amb poca visibilitat, ja no és el que és. Tot i així, en­cara hi havia ànimes càndides que s’entestaven a confondre la improvisada i nocturnal galopada en conill amb un vulgar cas d’exhibicionisme. Ja són ganes de confondre, ja! Per a mi, la cosa té una importàn­cia molt més gran: estic convençut que la fugaç epi­dèmia que ha recorregut Europa és, de moment, l’úl­tima manifestació de la capacitat difusora de les modes imperials (i deixe de banda, és clar, les cir­cumstàncies que han acompanyat l’origen del feno­men al seu lloc de naixement, així com les seues pe­rilloses conseqüències per a la salut moral, i sobretot física, de la població: penseu que s’ha arribat a fer streaking-sobre-gel!). El que vull dir és açò: si algu­nes dotzenes de jovenets i jovenetes en diversos paï­sos del nostre vell i estimat continent no s’ha han pensat massa per traure’s la indumentària i arrancar a córrer, ha sigut per la simple raó que algú ho havia fet ja abans als EUA, ni més ni menys. La mateixa raó per la qual bevem Coca-Cola i llegim (ja no) el Love Story.

     La meua tia Margarida, que si visquera ara tin­dria més de cent anys, era, em sembla, del Fondó de les Neus, allà per la banda del Camp d’Elx. Doncs bé, la meua tia Margarida em contava que, quan ella era menuda, al seu poble hi hagué algunes nits que un home trotava pels carrers in naturalibus, amb la cara tapada i pegant-se palmades a les anques. Ningú no sabia qui podia ser, i les dones cridaven «L’Anti­crist!, l’Anticrist!», i cuitaven a amagar-se dins de casa i mirar dissimuladament per la finestra. Ella ha contava amb molta més gràcia. Les cròniques no re­gistren, que jo sàpiga, la possible difusió o transcen­dència del fet. I si hagués passat això fa un any al mateix lloc, o a un altre de semblant, potser els moderns mitjans d’informació pública l’haurien convertit com a màxim en un fait divers, una anècdota irri­tant o divertida segons per a qui, i prou.

     Però si la idea genial se li acudeix a un estudiant de la Universitat de Berkeley, de Califòrnia, la cosa canvia: ràpidament la notícia roda tot el món, el fet és imitat per d’altres xicots i xicotes d’altres universi­tats americanes, el Times li dedica un estudi especial (prèvia consulta als psiquiatres i sociòlegs de la casa), és exaltat com a terapèutica antirepressiva o vituperat com a nefasta dissolució, i abans de quinze dies ja tenim streaking a Frankfurt, a Nàpols i a la capital d’As Rías Baixas. Mentrestant, com que els americans tenen molt més desenrotllat el sentit de la competència i de l’organització, als EUA ja hi ha pre­mis, concursos, control de rècords i hit-parades.

     Tanmateix, vist que la cosa no resulta comercial (almenys per ara) i presenta moltes dificultats pràc­tiques, el fenomen es paralitza i passats uns mesos ja no en parla ningú. De moment, el que han fet els imitadors europeus és, exactament, el mico despullat.

 

Maig, 1974. Reproduït a Punt de Mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987)