EL LLIBRE DE LA SETMANA

 

El comportament de les nacions

 

Àlex Broch

 

CRÍTICA DE LA NACIÓ PURA

Joan F. Mira. Col·lecció “La unitat”, núm. 90.

Premi d’as­saig Joan Fuster, 1984.

Edicions Tres i Quatre. València 1984.

197 pàgines. 750 pessetes.

 

Amb la democràcia, l’anàlisi de la realitat catalana ha esdevingut més complexa. Per una banda, trencat el fals uniformisme oficial anterior, els elements diferenciadors de la societat apareixen amb una major claredat i nitidesa. La mobilitat social és dinàmica per necessitat, per tant, la seva descripció haurà de re­collir aquest estat de transfor­mació constant. Però no és so­lament’ aquest fet el que augmenta la complexitat d’in­terpretació del nostre entorn. La democràcia canalitza les discrepàncies en una forma ci­vilitzada de contraposició. No amaga els debats, més aviat els facilita creant espais de confrontació. I com la societat és una xarxa d’interessos diferents i contraposats, aquests es manifesten amb una major assiduïtat. Per això, abans, immergits en la ideologia antifranquista, les coincidènci­es i les unanimitats sobre els grans conceptes i idees era més fàcil i possible al marge del lloc que cadascú ocupés dins l’arc ideològic i de definició-identitat social. Ara, però, aquelles unanimitats s’han trencat.

     Això és el que ha succeït amb el debat i reflexió sobre el nacionalisme i amb tot el que la seva anàlisi comporta. La confrontació partidista govern-oposició —pel fet que el partit del govern s’autodefi­neixi nacionalista i interclassista— ha emboirat la qüestió. I les anàlisis sobre el nacionalisme avui si vénen d’una o altra banda s’orienten per camins ben contraposats. De manera que quan ens enfrontem a l’estudi, interpreta­ció i anàlisi de qualsevol dels grans conceptes que són eix de definició d’identitat social i col·lectiva, hem de tenir en compte què és el que pensa i defineix la línia oficial de cada partit i, per altra banda, quina és la realitat intrínseca del fenomen al marge de les posici­ons adoptades pels col·lectius polítics. Aquest és un dels problemes que genera la polí­tica de partits en democràcia: el fet de tenyir d’un color de­terminat un debat intel·lectual concret orientant sovint l’anà­lisi científica i neutra del feno­men per tal d’apropar-lo a les posicions defensades per cada un d’ells.

 

El debat sobre el nacionalisme

El debat sobre el nacionalisme català com un dels grans eixos d’interès de la societat catalana és un dels temes que està més marcat per aquesta lluita de confrontació política que respon a la dialèctica partidista. Posicions que sembla­ven del tot enteses i accepta­des, actituds que abans havien produït consensos generalitzats, preses de posició que no semblaven que haguessin de fer marxa enrere, avui es qüestionen de nou només perquè és l’“altre” partit qui n’ha pres la iniciati­va, n’ha fet bandera o l’ha adoptada com a política d’actuació pública. Tot plegat, un desori fenomenal que si per una banda entristeix per l’altra no deixa de produir per­plexitat i desconcert entre una gran majoria de ciutadans que de la nit al dia —normalment la que marca el trànsit d’unes eleccions— veuen capgirar-se una gran quantitat de conceptes que abans semblaven del tot definits. El caïnisme polític és de mal fiar i tot un nou vocabula­ri que pretén potenciar i deformar el vessant negatiu de la proposta que es combat entra en funcionament amb l’ànim de desqualificar el contrari davant l’opinió públi­ca. Com és un partit naciona­lista el que governa, l’oposició, en lloc de definir millor el seu nacionalisme, no dubta, per exemple, a encunyar noves expressions carrega­des d’un sentit de nacionalis­me restrictiu que, com ara “nacionalisme de campanar”, “victimisme insolidari” o “Catalunya tancada”, llança contra el seu oponent.

     Descobrir que això respon a una dialèctica de confrontació política no és pas gens difícil, el que preocupa més és que aquesta pràctica habitual menada pels nostres partits polítics o per intel·lectuals que es mouen en el seu àmbit d’influència, enfosqueix el debat sobre el nacionalisme i dificulta qualsevol anàlisi que es faci de la qüestió. Imaginem que si el resultat de les eleccions hagués estat un altre i els papers polítics estiguessin intercanviats, aquestes mateixes reflexions servirien per a definir una situació parcialment diferent, però no tant com per a creure que per sobre d’un debat continua dominant l’enfrontament polític que pot ésser distorsionador de la realitat d’un nacionalisme català en conflicte.

     Malauradament, doncs, en aquesta nova etapa històrica que vivim si volem entrar en qualsevol debat intel·lectual, no ens quedarà altre camí que allunyar-nos d’aquestes pica­baralles polítiques i entrar en l’anàlisi de qualsevol tema sense estar mediatitzats ni instrumentalitzats per les políti­ques dirigistes dels partits. So­bretot en un tema clau i tan important com és la qüestió nacional per a la societat cata­lana.

 

Un llibre clar

Serveixi aquesta llarga dis­quisició per a presentar i parlar d’un llibre recent que parla sobre nacionalisme en general i del qual es desprenen una sèrie de conclusions del tot vàlides per al cas català. Ens referim a Crítica de la nació pura de Joan F. Mira, darrer premi d’assaig Joan Fuster dels premis Octubre de 1984.

     El llibre presenta d’una manera prou clara moltes de les qüestions que avui són presents en el nacionalisme català, sense entrar, però, d’una manera directa, en l’anàlisi de la societat catalana. Mira porta les seves explicacions fins al punt al qual el lector haurà, per comparació i paral·lelisme, extraure les seves conclusions. Darrera d’aquestes reflexions apareix amb claredat la situació de la societat valenciana el procés de la qual, sens dubte, és el que motiva l’autor a escriure Crítica de la nació pura. Però juntament amb la societat valenciana hi ha, per extensió, la catalana i, per globalitat, l’espanyola, perquè Mira analitza el comportament de les nacions i els nacionalismes. De tots els nacionalismes: els expansius-dominadors i els defensius-reivindicadors, amb la qual cosa el mapa polític espanyol queda del tot definit i entès. Com irònicament assenyala el títol de regust kantià “cap nació no és pura” perquè totes han lluitat —sempre i des que existeixen com a grups nacionals— per la seva continuïtat, pervivèn­cia i, si els és possible, expan­sió. Quan aquest factor expansiu entra en col·lisió amb altres grups, nacionals —com passa amb les llengües en contacte— es produeix el con­flicte.

     Mira descriu les situacions i els comportaments nacionals i ho fa per sobre de qualsevol frontera política, amb la qual cosa l’anàlisi s’adreça a tots els processos nacionals i nacio­nalistes que es donen en el món: 1. Nacions amb Estat, 2. Nacions sense Estat —nacionalisme de carència— i 3. Estats sense nació. L’en­cert de Mira en el tractament del fenomen nacional —en el qual no hi manca sovint la visió irònica— és la posició de globalitat de l’enfocament emprat perquè així descriu el comportament de tots els na­cionalismes. La parcialitat, que s’aplica sovint i de manera interessada en el cas català, queda així desdibuixa­da perquè és del tot impossi­ble analitzar, descriure i valo­rar el nacionalisme català sense fer el mateix amb l’“altre nacionalisme”, l’espanyol, i contextualitzar-los sota un mateix espai jurídic que és el de l’Estat i veure, a més, quin és el comportament d’aquest Estat, és a dir, de quina nació és Estat. Per això Crítica de la nació pura és un llibre altament recomanable per a transculturalitzats i transnacionalitzats catalans de darrera hora —des de 1975 ençà— que s’acosten al nacionalisme català amb tota una sèrie de recels i prevencions que, per altra banda, semblen no veure ni voler aplicar a l’“altre nacionalisme”. Deu ésser allò tan rendible per als nacionalismes dominadors, que Albert Memmi sintetitza tot dient que “Le refus de soi et l’amour de l’autre sont communs à tout candidat à l’assimilation”. És el vell tema de l’auto-odi com una conseqüència real “del fet que els grups més forts han imposat amb èxit sobre els més febles una identitat de grup negativa”, segons l’encertada frase de Harold Isaacs a l’important Idols of the Tribe: Group Identi­ty and Political Change (Londres, 1975). Precisa­ment si ens hem referit a Isaacs és perquè una de les no­vetats i aportacions del llibre de Mira és el tractament del fenomen nacionalista a partir d’una ampla bibliografia d’ar­rel anglosaxona, majoritària­ment desconeguda en aquests àmbits per molts tractadistes —d’afició, deformació o professió— del fenomen naci­onal.

     Però principalment caldrà agrair a Mira que s’apropi a la reflexió —el seu llibre és un assaig— de la qüestió nacio­nal, a partir de la perspectiva de l’antropòleg. És a dir, com a anàlisi d’un fet donat i real, d’ara i sempre. El llibre co­mença amb una afirmació contundent: “La necessitat de pertànyer a un grup bàsic d’i­dentitat és universal”. Poc fa que ens pugui semblar, per exemple, un error o un fet limitador. La història demostra que és una realitat i que, ens agradi o no, és i ha estat sempre i que el sentit de pertinença és una condició que es dóna en tot ser humà. I que aquest sentit de pertinença es desenvolupa en una o altra di­recció. No cal dir que el factor lingüístic és determinant en aquest procés perquè és un dels factors més clars de perti­nença a un “grup bàsic d’iden­titat”.

     Per això el més racional i intel·ligent és analitzar el co­mportament d’aquest fenomen que és el que fa Mira. Potser així ens entendrem millor i no aplicarem anàlisis errònies en l’explicació dels fets nacionals. Deixo de remarcar moltes de les aportacions importants del llibre, com és tot el que es diu sobre el funcionament de l’acció simbòlica —lògic venint d’un valencià—, les reflexions sobre nació política i nació cultural. O el que es diu sobre els elements definidors de nació i la síntesi a què arriba Symmons-Symonolewicz a Nationalist Movements: A Comparative View en la seva formulació de nació, i també, és clar, tot el que diu sobre les llengües nacionals. Llibre, doncs, de lectura necessària que confirma coses ja sabudes i que n’obre d’altres de noves que enriqueixen la perspectiva del debat. Llibre sobretot clarificador de la qüestió nacional referida a la societat catalana d’avui, escrit al marge i per sobre de la mediatització política i polèmica dels nostres partits.