OPINIÓ

 

El tramvia de la memòria

 

MARTÍ DOMÍNGUEZ
Per algun motiu, l’art de la memòria, o més ben dit, l’exercici del record, necessita frases llargues, retortes i laberíntiques, convulses i apassiona

des. Potser perquè la memòria ens enlluerna amb jocs d’espills que sols ens tornen informacions fragmentades, moments estel·lars que ens costa definir i delimitar amb seguretat. Per això, en aquests casos les frases s’allarguen, les informacions es matisen, les perífrasis es tornen inacabables, a fi d’intentar encabir, d’intentar encaixar, el nostre relat amb la realitat. Per molt que Marcel Proust va insistir en la futilitat d’intentar reconstruir el passat (“tous les efforts de nôtre intelligence sont inutiles”), la temptació hi és en tot narrador: al capdavall, tot escriptor no és més que un intèrpret del seu passat, una mena de torsimany enquimerat amb les diverses imatges que ci i lla apareixen entre els naufragis dels dies viscuts.
     Claude Simon, en El tramvia (Ed. Bromera), en l’excepcional traducció de Joan F. Mira, descriu en la darrera frase del llibre com sedimenta aquest polsim del record: “Com si alguna cosa més que l’estiu no acabara d’agonitzar en l’asfixiant immobilitat de l’aire on semblava flotar sempre aquell vel en suspensió que cap alenada d’aire no s’enduia, baixant i dipositant-se lentament, cobrint d’un sudari uniforme els llorers tofuts, la gespa cremada pel sol, els lliris marcits i la bassa d’aigua estantissa sota una impalpable capa de cendres, la impalpable i protectora boira de la memòria”. Simon parla dels inaferrables vels que protegeixen el nostre passat, i que l’escriptor intenta inútilment salvar, traspassar, desvelar: vels amarats de sensacions. Potser per això, la prosa simoniana —que tant ha begut de Marcel Proust— és, com indica l’estudiosa Catherine Rannoux, un veritable laberint: un amàs de sensacions, de parèntesis dins de parèntesis, de puntualitzacions a les puntualitzacions. Una prosa de vegades confusa i indestriable (com s’esdevé en molts moments de la seua gran novel·la La ruta de Flandes), però que atresora, sempre que n’entens el significat —o de vegades fins i tot quan intueixes que ho has entés—, una capacitat poderosíssima de seducció.
     En El tramvia , Claude Simon fa un dels més bells —i en els seu cas més senzills— exercicis de la memòria. Llegir Simon, en la traducció de Joan Francesc Mira, és, per dir-ho sense embuts, un gran plaer: la narració dels estius passats a Perpinyà quan era un nen, i d’aquell tramvia que el conduïa fins a la platja, en la traducció de Mira aconsegueix —o almenys així m’ho sembla— uns nivells de complicitat altíssims. És com si Joan Francesc Mira haguera viscut també el “seu” tramvia, però des del seu poble natal de l’Horta Sud.
     Precisament en la seua darrera novel·la, Purgatori , Mira reconstrueix els encontorns del seu paisatge d’infantesa: “Salvador va pensar que el germà volia acomiadar-se d’aquella part pròpia i seua de la terra habitada, dels mateixos camins que havia recorregut cada dia tants anys pedalejant sobre una bicicleta negra amb parafangs mig solts o en el seient de cuir d’un Mercedes amb xofer d’uniforme, dels camps llaurats i de les poques alqueries on viuen encara potser besnéts o rebesnéts dels qui les van construir, de les ruïnes d’antigues barraques de fang i de palla que quan ells eren infants estaven sempre immaculadament emblanquinades i les dones, la mare o les filles, treien l’aigua del pou al costat de la parra i dels testos de flors”. Joan Francesc Mira, sense arribar al nivell de complexitat de Claude Simon (potser Els treballs perduts era una novel·la estilísticament més innovadora) fa ús de frases llargues, on es van afegint, superposant i intercalant les diferents percepcions. Purgatori juga amb el record (els seus estudis a València, les seues llargues passejades per la ciutat), però per sobre de tot es reflexiona sobre la banalitat de les passions humanes, sobre les seues misèries i rarefaccions, i sobre la insignificança de tot plegat quan la mort és a prop. Purgatori és una novel·la escrita esplèndidament, que es llig amb rapidesa, de punta a punta, que interessa, diverteix i que fa reflexionar.
     I, tanmateix, el que amb aquestes ratlles gose suggerir és que m’abelliria llegir el “tramvia” de Joan Francesc Mira a la memòria. Perquè vull creure que quan llegia Claude Simon i creia sentir aquells ecos entusiastes del seu traductor, aquests no eren producte de la meua imaginació. Per molt que Proust ens va alertar de la inutilitat d’aquest tipus de reconstrucció, per molt inaferrables que siguen aquestes excursions a la memòria, per molt impalpable que siga aquest sudari dels records, és en aquests productes on excel·leix tot gran escriptor. I Mira, en aquest sentit d’evocació del passat, encara té un deute amb els seus fidels lectors. Encara ens deu un tramvia —o unes vies— als nimbats records de la seua vida d’infant.

 

Fragment d’El Tramvia