La novel·la valenciana més gran després del ‘Tirant’?

 

L’alliberament per l’expiació dels errors

 

Els treballs perduts, Joan F. Mira

Edicions 3 i 4; València; 1989

334 pàgines.

 

Una novel·la singular que inclou una reflexió sobre el paper de la cultura com a presumpte element redemptor de l’existència col·lectiva

 

Un llibre d’aquesta envergadura no necessita veure’s involucrat en cap pugna per veure qui la diu més grossa. No li cal

 

Joan Josep Isern

Per si el lector d’aquest tros de paper és dels que en tenen prou amb una ullada al pri­mer i l’últim paràgraf de les críti­ques de llibres per fer-se una idea de què va la cosa i així estalviar-se la pallissa de l’entremig deixeu-me dir de bon començament que la lectura d’Els treballs perduts, la darrera novel·la de Joan Francesc Mira, és sens dubte una de les decisions més assenyades que es poden prendre de cara al millor aprofitament d’aques­tes festes nadalenques en què la tra­dició aconsella envoltar-se de bones companyies i lectures edificants. Feta aquesta recomanació per als lectors apressats posem un punt i a part i entrem en els detalls de l’as­sumpte.

     Segons Juan Eduardo Cirlot, Hèrcules és el símbol de la lluita per l’alliberament individual, de la re­cerca de la immortalitat per la via de l’expiació dels errors. Precisa­ment els dotze treballs o proves que l’han fet famós van ser la penitència que l’oracle de Delfos li va imposar per haver matat els seus propis fills en un atac de bogeria motivat per una picabaralla institucional entre els déus de l’època. Com en tantes i tantes coses, en això els clàssics també foren precursors.

 

La mitologia ens retrata Hèr­cules com un Capitán Trueno de l’antiguitat que recorre amunt i avall tot el territori d’influèn­cia hel·lènica mentre va matant monstres i exterminant plagues, vicis i representacions del mal fins que acaba la darrera de les proves i queda lliure de la penitència. I és precisament aquesta dèria d’ordenar el caos, de voler retornar-li el seny a un món que ha perdut el senderi el que cons­titueix la clau que explica les peripè­cies de Jesús Oliver, l’heroic (en l’accepció més clàssica de la paraula) protagonista d’Els treballs perduts, una novel·la batejada inicialment pel seu autor com Hèrcules bibliotecari, però que per imperatius editorials —­totalment desafortunats en aquest cas; al meu parer— ha arribat a les llibreries amb el títol abans esmentat.

     Arran de la mort del seu avi, Jesús Oliver, un bibliotecari d’edat propera als quaranta anys i de qui ja en la pri­mera pàgina se’ns diu que ha aban­donat el rellotge —“les hores que hagen de ser ja les marcaré jo”—, decideix abandonar casa, feina i dona per anar-se’n a viure al vell palau famili­ar, un casalot en precàries condicions situat en la plaça del Correu Vell, en ple cor del barri antic de València, amb la intenció de retirar-se del món i instal·lar-hi una magna biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que aplegui totes les branques de la saviesa.

     Allí trobarà la companyia de Ma­ria/Marilín, la serventa de l’avi di­funt, una prostituta d’edat madura que es mantindrà fidelment al seu costat mentre que al llarg de la no­vel·la anirem coneixent Magdalena, l’esposa infidel de Jesús; Evarist, Ofèlia i Julià, cosins i nebots; l’exis­tència remota de Josep Maria, un germà seu bessó ja mort; el cec Fèlix Ventura; Onofre, un boig especialit­zat en el consum de iogurts a galet; el llibreter de vell Mateu Macià i un psiquiatre aprofitat de cognom Comes, entre altres personatges de presència més fugaç.

     La trama de la novel·la, escrita amb precisió d’orfebre, explica les pugnes interessades de la família per expulsar-lo de la casa a fi de posar-la en mans dels especuladors immobiliaris, objectiu davant del qual no dubten fins i tot a buscar la incapacitació legal de Jesús, home, d’altra banda, tan procliu a les reaccions ex­travagants que, si no fos perquè els seus orígens valencians són indiscuti­bles, se’l podria definir com a tocat de tramuntana.

     Els treballs perduts és un llibre ple de referències a altres novel·les. Potser les primeres que al lector li vénen a la memòria són El Quixot i La ciu­dad de los prodigios. Però on aquest paral·lelisme —deliberat, d’altra banda— es fa més evident és amb Ulisses. En ambdues novel·les els au­tors parteixen d’un mite clàssic (l’O­dissea, en el cas de Joyce, i els tre­balls d’Hèrcules, en el de Mira); les respectives ciutats —Dublín i la Va­lència de dintre muralles— ultrapas­sen la categoria de simple escenari per esdevenir les protagonistes cen­trals del relat; en ambdues novel·les l’acció es desenvolupa al llarg d’un període temporal correlatiu —divuit hores i dotze dies, respectivament— sense que hi hagi pràcticament cap salt en la successió cronològica dels fets que s’hi narren i, com ja s’ha apuntat abans, seguint l’exemple de Joyce, Joan Francesc Mira fa del llenguatge, de la narració en el sentit més pur, l’autèntic fil conductor del llibre i l’element que encadena —i subjuga— el lector a les seves pàgi­nes.

     Un llenguatge d’extraordinària precisió, amarat d’una sensualitat inequívocament mediterrània (un bon exemple són les descripcions dels personatges femenins), ple d’inspira­díssims recursos coloristes —pirotèc­nia fallera, en el millor sentit de l’ex­pressió— i amanit amb un humor de gran finura i intel·ligència.

 

Si Ferran Torrent és el retratista dels personatges de la València actual, Quico Mira retrata els ambients físics d’aquesta al·lucinant ciutat on coexisteixen amb tota naturalitat els edificis enrunats amb els publivies, la sordidesa i la grisor amb els anuncis de coloraines (“Grans cartells cobreixen piadosament les ruïnes verticals”, pàg. 23).

     A diferència d’Hèrcules, en l’acti­tud de Jesús Oliver no hi ha cap in­tenció d’expiació o de penediment i els seus objectius no tenen res a veure amb l’altruisme. Jesús Oliver no és un home ambiciós ni un messies. No­més vol que el deixin viure tranquil en el seu vell palau, només aspira a construir la seva biblioteca a poc a poc, sense que ningú l’emprenyi, perquè per ell “el món és una placeta quadrada on plou silenciosament i on no passa ningú” (pàg. 150). Les se­ves ambicions són, doncs, ben sim­ples: passar la vida llegint en el seu jardí els llibres de la seva biblioteca al costat d’algú que li faci companyia mentre una gallina va picotejant per terra granets de blat de moro.

     Aquest programa existencial, però, esdevé gairebé subversiu en un món que renega del passat i en què regna pertot el caos i el desordre. Un món on “sobren quioscos i falten hemero­teques” (pàg. 189), on les mares —i no les filles casadores— són les que fan els set tombs a l’església de Sant Nicolau per demanar la gràcia d’un promès formal (pàg. 177) i on “cada dia més la gent gasta i coneix coses que no entén” (pàg. 260). D’aquí la seva pelegrinació per les dotze parrò­quies de la ciutat, els únics reductes on encara es pot trobar alguna engruna d’allò que s’ha perdut en el tràfec de cada dia. Les esglésies són per a Jesús Oliver els últims reductes dels ritus, d’allò que no necessita una ex­plicació racional per ésser. I encara segons i com, perquè en aquesta hora de tribulacions els ritus eclesiàstics “pretenen ser intel·ligibles i acostar-se a la gent, però si no tornen al mis­teri i als núvols d’encens perdran la poca clientela que conserven” (pàg. 164).

     “Jo només mire amb els ulls de la ment, que és un hàbit inofensiu i de poc preu” (pàg. 26). Aquesta actitud vital del protagonista ens obre la por­ta d’una altra dimensió no menys atractiva d’Els treballs perduts: la descripció arran de terra del barri vell de València. Una descripció que sempre bascula entre el record inti­mista i, sobretot, la imatge cinematogràfica. En aquest sentit no em sem­bla gens agosarat afirmar que Els tre­balls perduts, en mans d’un bon director, té totes les qualitats per esde­venir una gran pel·lícula.

 

Aquesta és una novel·la feta més de suggeriments subtils que d’afirmacions rotundes i el pitjor favor que se li podria fer se­ria que el seu consum quedés reduït només a la capelleta dels entesos. És precisament per això, per facilitar al màxim l’accés del lector al riquíssim univers d’Els treballs perduts, que em permeto suggerir a l’editorial Tres i Quatre la inclusió en prope­res edicions d’un text introductori on s’expliqui breument el mite dels treballs d’Hèrcules amb el qual el relat està tan emparentat (un bon precedent d’això el tenim en la in­troducció a la versió castellana d’U­lisses —precisament!— feta per José M. Valverde) i, sobretot de cara als lectors de fora de València, la inclu­sió també d’un plànol-guia amb els dotze recorreguts del protagonista pel barri antic a fi de poder seguir detalladament les passejades de Jesús Oliver i, alhora, gaudir de la deliciosa toponímia urbana de la zona.

     Els dotze capítols d’aquesta novel·la tan singular en el panorama de la nostra literatura engloben també una reflexió sobre el paper de la cultura com a element presump­tament redemptor de l’existència col·lectiva. La seva conclusió pessi­mista (és a dir, lúcida) apunta cap a un tretzè capítol no escrit en el qual el Túria de la irracionalitat torna a inundar una vegada més aquesta al·legoria de l’univers que és la València que descriu Mira. Una València on les cases continuaran ca­ient sense remissió (llegiu, si no, els diaris) i on ja no queda per visitar cap més parròquia que pugui donar aixopluc a Jesús Oliver en la seva impossible pelegrinació cap a la recerca de la pau interior que el món s’entesta a negar-li.

     Confesso sense embuts que ignoro si ens trobem, com va dir Jaume Fuster en la presentació del llibre, davant de la novel·la més important escrita a València després del Tirant lo Blanc (personalment crec que hi ha elogis que mereixen gar­rotades), però m’és ben igual. Un llibre d’aquesta envergadura no ne­cessita veure’s involucrat en cap pugna per veure qui la diu més grossa. No li cal. Senzillament, Joan Francesc Mira ha escrit una novel·la extraordinària. I ho repe­teixo: senzillament. Déu n’hi do, no?