Joan Francesc Mira:

l’art de la conversa, l’art d’escriure

 

per Xulio Ricardo Trigo

 

Joan Francesc Mira pertany a aquesta classe d’escriptors que viuen bastint mons de ficció capaços de suplantar la vida. Sempre m’he estimat molt aquella concep­ció de Mario Vargas Llosa: l’escriptor com a deïcida, com a un ésser que necessita crear altres mons, bé perquè aquell on viu no li agrada, bé perquè la seva capacitat artística només es torna resolutiva davant d’un univers on sigui possible la projecció total.

     Però és clar que aquesta forma d’entendre la literatura xoca amb les presses del temps que vivim. Així, l’autor d’Els treballs perduts, un dels llibres més interessants de la litera­tura catalana dels darrers anys, no és l’escriptor de moda que publica una novel·la i un llibre de contes —pel cap baix— cada sis mesos, sinó que es permet el luxe de passar-se quatre o cinc anys amb un llibre. «La lite­ratura en aquesta fi de segle no és solament la literatura light que es fa a Barcelona o la, en­cara més, que es fa a Madrid; és molt més am­pla i complexa. De tota manera, jo no em trobo fora del corrent literari, més aviat els que crec que en són fora són els altres.»

     Aquest afany el du a la recerca constant en una ampla i rica tradició que considera patrimoni universal. Cervantes, Joyce, Si­mon, Tournier, Döblin, Celine, podrien ser alguns companys de viatge d’una literatura que va començar un dia, quan per a escriure calia ser un personatge de novel·la abans que un escriptor...

     —Joan, parlem de l’inici de tot, de com et vas fer escriptor, d’aquells moments tan durs de la València dels anys seixanta.

     —Jo vaig sentir ganes d’escriure, és a dir, em vaig sentir un escriptor en potència, des dels vint anys, però em passaven dues coses: que era conscient que no estava dins d’una tradició literària —d’ambient literari, millor ni parlar-ne—, ni disposava d’uns recursos lite­raris, d’una llengua literària feta. A comença­ment dels seixanta, plantejar-se fer una novel·la a València era com voler anar-se’n a la Lluna. Un poema encara sí, i vaig escriure’n alguns, la gran majoria oblidables.

     —En aquest sentit, semblava tan llunyana Catalunya?

     —Sí, perquè és els anys seixanta que co­mencem a tenir una certa relació, és quan vam fer un petit cercle literari a València amb la gent de la tertúlia de Xavier Casp, abans que foren el que són ara. Són els moments de l’editorial Torre, gairebé els únics que publi­caven alguna cosa. És clar que hi havia en Fuster, però feia els seus assaigs. Per tant, no tenies un referent en narrativa; però tampoc a Barcelona, no creus? Pensa si no quina gent jove escrivia narrativa els anys seixanta. La poesia i l’assaig funcionaven mig, mig, però la narrativa...

     —I els clàssics, els narradors del XIX, per exemple?

     —Bo, en trobaves, però també t’hi senties molt llunyà. No disposaves de models litera­ris contemporanis, d’unes formes... Era difí­cil, encara que també engrescador, perquè calia inventar-s’ho tot. Tu pensa en un esqui­mal de Groenlàndia, segur que no se li acut de posar un chiringuito a la platja: aquesta era gairebé la sensació que teníem, tant jo com altres que van començar aleshores.

     —Jordi Sarsanedas acostuma a dir que ell no ha posat botiga de poeta. Quan em miro la teva biografia d’aquells anys, penso que tu no semblaves haver-la posada tampoc de novel·lista o de narrador, com més t’ho esti­mis.

     —Aleshores estava tan embolicat en pro­jectes polítics, allò de l’antifranquisme, de la fundació de partits, de les militàncies que t’ho demanaven quasi tot, que escriure era una cosa més aviat personal, eren projectes que anotava en quaderns o en papers, lli­bres que existien en la meua imaginació... D’altra banda, em preparava com a an­tropòleg, em feia una formació bàsica que després he aprofitat.

     Obres com Crítica de la nació pura, Cul­tures, llengües, nacions, són alguns dels lli­bres que han fet destacable la tasca de Mira com a teòric i assagista, una tasca que ha estat reconeguda arreu i que sovint s’oblida en parlar de l’autor d’Els treballs perduts.

     —Davant d’aquestes dificultats que contes, hom pot pensar que era més forta la vo­cació que les possibilitats reals.

     —Mira, la gent de la meua generació que es va posar a fer poemes no va tenir aquests pro­blemes. Era una cosa normal, dins de l’espe­rable; però escriure una novel·la ja no en­trava en aquesta categoria de normalitat.

     —Has estat sempre un gran lector. Fins i tot, des d’un començament llegies en di­verses llengües.

     —Llegia molta novel·la, anglesa, francesa, italiana... La meua primera nòvia era italiana i recorde que tornava d’Itàlia carregat de lli­bres, que cercava afanyosament en llibreries de vell, perquè no tenia diners. També quan anava a França o a altres llocs. Pel que dius del meu multilingüisme, no hi havia cap raó familiar, sinó potser una gran curiositat i una mica de dedicació. Més tard, entre el 61 i el 62 vaig aprendre prou alemany —vaig passar dos estius a Alemanya— per a llegir Marx en alemany, concretament les obres de joventut. Vaig fer una tesina, que no em van acceptar a la Universitat de València, sobre el concepte de l’home en les obres de joventut de Marx.

     —Encara que has dit que no era fàcil tro­bar una llengua literària contemporània, en quines lectures vas fonamentar el teu ca­talà?

     —Llegint Rodoreda i, més encara, Villa­longa.

     —Amb certa timidesa, sembla que es vol recuperar Villalonga.

     —Mira, Villalonga va escriure dues o tres coses immenses, però la resta no val res. Tor­nant al que deies abans, vaig aprendre molt llegint alguns clàssics, com Narcís Oller, i molt, molt, de Pla.

     —Veig que quan parles de les teves lectures fas contínues referències a altres llengües, però mai no esmentes la literatura castella­na. I això sigui dit sense cap ànim d’entrar en polèmiques.

     —La literatura castellana... Què te n’he de dir? Realment, a mi, de la literatura castellana m’interessa El Quijote, i després m’interessa molt i he llegit molt Galdós, però és clar, això va ser a dotze o tretze anys, que era quan, els clàssics, només podies llegir-los en la col·lec­ció «Ebro». Em vaig llegir tot Quevedo, Lope... A tretze anys ja m’havia llegit tota la literatura castellana. Fixa’t! Galdós, per exem­ple, el vaig trobar a la biblioteca d’un oncle meu que tenia tots els «Episodios nacionales», va ser un estiu evidentment galdosià. Però quan vaig tenir divuit anys em va deixar d’interessar o, més aviat, si havia de triar en­tre llegir Baroja o Zola, doncs mira, m’estimava més llegir aquest últim.

     —Imagino que em diràs que la literatura castellana dels anys cinquanta no t’inte­ressa gens ni miqueta.

     —Doncs l’encertaràs, perquè si em forces et diré que només Benet m’ha interessat i m’interessa molt, però la resta em cau de les mans. Jo, d’en Juan Benet, m’ho he llegit tot i, d’altra banda, tu saps que jo tinc una gran es­tima per la literatura que fan els joves caste­llans; crec que torna a haver-hi una literatura interessant.

     —I la literatura sud-americana?

     —Això és un altre tema. Hi vaig parar esment més tard, però no tant pel boom... Per exemple, m’ha interessat més Borges, o Juan Carlos Onetti, que Cortázar. Borges és per a mi una lectura constant; sóc un lector perma­nent de l’autor de Ficciones. Amb això també et demostre que no estic tan lluny de la literatura en llengua castellana.

 

Un projecte abastador

Una bona selecció de l’obra literària de Joan Francesc Mira hauria d’incloure, al meu parer, obres com Els cucs de seda, on es narra el món ja desaparegut de l’Horta de València dels anys quaranta i cinquan­ta, o novel·les com El desig dels dies, Viatge al final del fred o l’última, i potser la seva creació més reeixida, Els treballs perduts. Però allò que sobta el bon coneixe­dor de la seva obra és l’evidència d’un projecte literari que no es mostra disposat a errar el tret i que ha anat —encara que pas a pas, lentament, potser caldria dir que amorosament— assolint una destacada categoria literària.

     —Hi ha escriptors que parlen de la seva vo­cació anàrquica, de com escriuen sense cap preparació prèvia. Evidentment, tu, n’hem parlat de vegades, no ets d’aquests. Parla’m del teu treball, de com estructures les rela­cions vida-literatura.

     —Potser demanes molt, però m’agrada prendre’m les coses com un repte i assajaré de contestar-te. Crec que tu i jo pensem que tot escriptor ha de tenir un projecte, una teo­ria literària, del que pot, té ganes i deu dir. Jo m’he interessat primer de tot per la transposi­ció literària d’uns mons que he viscut; es tracta potser d’un rescat, de retornar a la vida uns mons que si no es literaturitzen desapa­reixeran.

     —Si et preguntés quin aspecte seria el més desitjable de salvar, què em diries?

     —Si haguera de triar-ne un, et diria que el perfum, aquella cosa tan impalpable que no et pot donar mai un llibre d’història, ni de so­ciologia, ni de res.

     —Algú en diria localisme, d’això.

     —I jo me’n faria un tip de riure. Què és l’universalisme? Potser aquests descobridors de localistes es pensen que es tracta de parlar de Coca-cola, ascensors, ordinadors... A més a més, si férem cas d’aquesta màxima, tota la gran literatura universal en seria, de localista; El Quijote la primera. No hi ha cosa més uni­versal en literatura que partir d’un punt concret: pensa en Joyce i Dublín.

     —Com es concreta aquesta transposició li­terària de què parlaves com a primer punt del teu projecte literari?

     —És clar que amb una experiència estètica.

Jo ja intente explicar les coses quan faig antropologia. Quan faig literatura intente, bàsicament, fer literatura, i la literatura és una forma d’art.

     —La literatura com a objecte estètic?

     —Sense cap dubte, és a dir, l’objectiu de la meua literatura és crear bellesa, i això seria el segon punt, aquesta cosa, la bellesa, que sembla que està tan passada de moda.

     —Una vegada em vas dir que si no és una obra d’art no podem parlar d’una bona novel·la. Però a banda de l’art ens trobem amb l’experiència humana.

     —L’experiència humana proporciona a l’art la seua riquesa, i seria sense cap mena de dubte el tercer punt d’aquesta teoria literària que a poc a poc anem bastint. Encara que l’experiència humana té uns camps i una clas­sificació molt limitats, projectar-la en els per­sonatges ens proporciona uns canvis d’expressió, una riquesa de situacions i de matisos infinits...

 

Autors, autors, autors

Que en Joan Francesc Mira és un gran conversador, potser alguns en dubten, però el seu posat un tant esquívol es desfà en pa­raules no sols sobre el paper en blanc, sinó també davant d’una bona conversa. Parlar sembla que sigui un dels millors oficis que posseeix, sempre a la cacera del matís més amagat i, alhora, més capaç de fer llum da­munt el tema objecte de debat. Però, com l’excel·lent tertulià que és, s’estima més par­lar dels altres, de les coses de la vida, d’autors i, sobretot, de llibres...

     —Joan, m’agradaria, després d’aquest en­treacte teòric, tornar a la conversa anterior, quan em deies que Borges és una de les teues passions. Si hi penso, se m’acut que tu ets un personatge molt més vital que no pas ell.

     —Però jo tinc també una part de biblio­boig, de videòman, una part més inconfessa­ble si vols... M’agraden els volts i revolts de la història de la cultura i m’agrada recórrer-los.

     —Si haguessis d’escollir una tradició, se­ria una tradició anglosaxona?

     —No, jo no podria escollir només l’anglo­saxona; potser hauria d’ésser una cosa mixta, entre l’anglosaxona i la francesa. Ara bé, la meua llengua de lectura més sovintejada és l’anglès; jo llegesc en anglès més que en qualsevol altra llengua.

     —Hi has adquirit l’hàbit de posar cometes al començament dels diàlegs.

     —Possiblement. No ho sé, perquè em re­sulta d’allò més normal.

     —També ets un gran lector de certa no­vel·la americana.

     —Sí, sobretot d’aquest grup que formen gent com John Updike, Norman Mailer, Phi­lip Roth, Saul Bellow o Bernard Malamud.

     —Per arrodonir aquest recorregut per tra­dicions literàries, potser ens manca parlar una miqueta de literatura alemanya. Ara hi ha com una revifalla. Què en penses, de per­sonatges com Handke o Bernhard?

     —La tinc més abandonada, però fa poc que he llegit coses dins de la gran tradició de la gran novel·la alemanya, coses com ara La mort de Virgili de Hermann Broch, o els més joves, com Botho Strauss... De Bernhard pense que és irregular, me n’han interessat algunes coses, però quan ha volgut reproduir aquells ambients propis de Mann, de muntanya, m’ha interessat menys, encara que pot­ser he trobat alguna traducció particularment insuportable. Handke, el veig més superficial i, per a mi, és un escriptor interessant, no pas un gran escriptor.

     —És curiós que la teva tasca de traductor s’hagi desenvolupat al voltant de l’idioma italià i no de l’anglès, sobretot en traduir les tres novel·les de Francesca Duranti.

     —Això ha estat purament circumstancial; vaig tenir l’oferta de l’editorial Tres i Quatre per a traduir Lieto fine, La casa sul lago della luna i Effetti personali. Va ser un període en què no tenia ganes de fer cap altra cosa i em va resultar una activitat agradable. A més, l’italià és per a mi, si no la primera llengua, sí la segona; hi va haver una època en què pen­sava en italià —el motiu ja te l’he donat més amunt. D’altra banda, he estat un gran lector de Giorgio Bassani.

     —Abans, quan parlàvem dels alemanys, ens hem deixat un llibre que és en boca de tots, l’Assaig sobre el cansament, de Peter Handke.

     —No l’he llegit.

     —Doncs, em desfàs la parada.

     —És que tu ets un lector professional i jo només sóc un amateur.

     —Home!

     —De tota manera, t’he de dir que tinc un gran recel davant els llibres i els articles i els col·loquis de i sobre pensament, perquè s’hi diuen tantes ximpleries! En general, la litera­tura de pensament no m’interessa gaire, so­bretot perquè acostuma a tenir un nivell tan ínfim que m’estime més pensar-m’ho jo.

 

Ciutat i literatura

Sobre Els treballs perduts, s’han dit moltes coses, però una característica en què tots semblen coincidir és la seva importància com a exponent d’un espai concret, en aquest cas València. Això ens du al vell tema de «ciutat i literatura».

     —Per què Joan Francesc Mira tria la ciu­tat de València amb l’objectiu de traspassar-la, de fer-la caixa de ressonància de les pròpies obsessions, de bastir un univers a través seu?

     —Crec que no se’n pot fer cap teoria. Jo he llegit moltes novel·les sobre Nova York, so­bre París o sobre Roma, i només puc dir que un escriptor tria el seu paisatge literari d’en­tre allò que té més a prop.

     —Algú ha dit que els paisatges de les teves novel·les eren, afortunadament, habitables.

     —Potser, però crec que caldria distingir. En tot el que jo he escrit fins ara només hi ha tres paisatges. Un és la ciutat de València, un altre és l’Horta...

     —Que és el paisatge d’Els cucs de seda...

     —Exacte, i un altre és el paisatge de muntanya, sobretot a El bou de foc i a Viatge al final del fred. Dubte molt que el paisatge de l’Horta tal i com l’he conegut i l’he intentat re­flectir siga habitable actualment.

     —Però jo volia dir en un altre sentit, aquell que fa del llibre un indret d’acollença per al lector.

     —Ja sé què vols dir. Se m’acut que potser en Viatge al final del fred la meua percepció di­guem-ne estètica del paisatge el converteix en habitable. La transcripció literària pot aconseguir-ho. El que sí que he tingut és una certa identificació personal amb el paisatge i, tu ho saps, un dels meus projectes és escriure un llibre sobre les fronteres del País Valencià, un llibre estrictament de viatges. Sempre he pensat que tinc una certa capacitat d’ab­sorció del paisatge, i això potser siga possible transmetre-ho.

     I aquest és un final, però només del paper escrit, ja que ell continua parlant a la cinta i jo penso que de poques persones conegudes resulta tan agradable escoltar històries. Joan Francesc Mira ha donat enguany un important pas endavant amb la publicació d’Els treballs perduts: «Potser passe molt de temps abans que puga capficar-me en un projecte d’envergadura semblant», encara arriba a dir-nos, i se’l veu satisfet, sempre una mica pensarós, com desorientat. Però no s’ho creguin pas: es tracta, si més no, del posat de l’antiga saviesa.