Crítica

 

Decadència i «coentor»

 

JOAN F. MIRA

Els treballs perduts

Tres i Quatre, València, 1989, 334 pàgs.

 

Julià Guillamon

En un dels primers episodis de Els Treballs Perduts el protagonista, Jesús Oliver, surt al balcó del palau patrimonial que ha ocupat, al barri vell de València, i hi espolsa amb cops maldestres una pell completa de lleó que, dissecada, encatifa l’interior del casal. En aquell mateix moment apareix, procedent de la pensió ins­tal·lada davant per davant, un negre senegalès amb maleta de fusta i una bossa d’objectes per a la venda am­bulant que contempla l’escena atònit (estranya versió del mestissatge). Oli­ver provoca una cascada de pols sobre el carrer. Després, manipula la pell de lleó i adapta el cap a les seves pròpies mesures cranials. Se la posa a sobre com si intentés refer un culte pri­mitiu amb una estora. A l’inici de la novel·la el mateix personatge havia aparegut amb un tac de billar i un retall de cobrellit, a la teulada, coronant amb una bandera inversemblant el seu reialme: delimitant l’espai de la seva desraó, l’espai on hauran de tenir lloc els rituals excèntrics de qui es resisteix a acceptar les normes del joc que l’envolta. El protagonista forma part d’una espècie extingible, obvia­ble (una romanalla del temps de les grans caceres), i s’atrinxera en el coneixement de la seva pròpia condició, sota l’animal totèmic.

 

En el tercer episodi on es rubrica l’es­plèndida arrencada del seu text, Mira fa comprar a Oliver una gallina al mercat, i condicionar-la en un racó de la mansió. L’animal de corral pren el mateix sentit de la tortuga que transitava pel gabinet de Des Esseintes a À Rebours, esdevé una manifestació d’una voluptuositat essencial, una concessió a un gust pervers i regres­siu. El primer dels seus ous —és bona ponedora— es trenca contra el terra: obliga a confegir un ponedor amb una caixa d’ensaïmada mallorquina. A partir d’aquest dia Oliver esmorza —en un atac d’atavisme singular— un ou fresc. El món dels antecessors s’en­fonsa, entretant, al voltant d’aquesta detonació dels antics costums, dels hà­bits gastronòmics del Regne perdut.

 

Una crítica impressionista construiria a través d’aquestes i altres metàfores un repertori extraordinari de símbols del desballestament d’un univers. En una barberia el narrador sorprèn —per exemple— la testa del bou que va buidar l’ull a Manolo Granero, el gran torero valencià. El bou és fals; però els clients especulen sobre l’el·lipse que dibuixen les banyes, sobre la inclina­ció del cap del torero en el moment de ser enforquillat, sobre una mort ritual que va tenir lloc més de cinquanta anys enrera. Una tradició bastida so­bre un ritual de mort, abolit, que se sosté amb un simulacre a les parets d’un establiment condemnat al picot. En un moment de la seva narració Oli­ver refereix, en aquest mateix sentit, la desaparició del manuscrit inèdit del lli­bre cinquè de Lo Crestià d’Eiximenis en un accident d’automòbil: el motor s’incendia perquè el protagonista confon la reserva d’aigua i la de benzina, que transporta en envasos de plàstic. «Ací hi havia moltes coses que ja només es troben als llibres», escriu Mira. I els llibres —a Els Treballs Perduts— existeixen per a que els consumeixi el foc.

 

«La tragèdia és que només de l’acu­mulació poden nàixer grans coses» llegim en el monòleg interior de Jesús Oliver. L’acumulació té una significa­ció doble. Per una banda, la novel·la de Mira és un «enfilage» de símbols de la decadència del barri antic de València que, sotmés a una vasta depredació immobiliària, representa al seu torn un model cultural que desapa­reix, potser sense haver arribat a exis­tir realment. Per l’altra, aquest correlat es construeix com una vasta esceno­grafia del grotesc: per excés. En la geografia d’una ciutat sotmesa a una violència arquitectònica aberrant, al soterrament progressiu i sistemàtic del seu patrimoni, l’itinerari d’Ulisses passa forçosament per la casa dels cara­mels del passeig de circumval·lació (on els pilars i les columnes de l’establiment són urnes que contenen milers de dolços) i pel bar Barrachina (amb les seves vitrines amb taronges de por­cellana i barraques valencianes en mi­niatura).

 

EI kitsch, la «coentor», integren de ple dret aquesta dissolució, i si el lector dubta davant el que semblen irremeia­bles immersions en un costumisme de baix to —amb relació a l’onanisme d’Oliver i en els episodis eròtics en general—, aquests no desequilibren de més l’estructura d’un relat construït so­bre un desequilibri programàtic. Po­dríem també formular objeccions i analitzar el text des de les mancances (l’expectativa dels emblemes inicials queda defraudada pel melodrama fa­miliar posterior) que privarien Mira d’assolir les dimensions d’un clàssic dins el tòpic socialitzant de «literatura i ciutat». Que no sigui així. Si no hi troba un clàssic, que el crític s’hi reco­negui, almenys, com a semblant, com a germà hipòcrita, com a l’idiota que protagonitza aquelles pàgines, com a espècie extinta.