Entrevista

 

Joan Francesc Mira:

Nacionalisme i complexitat al País Valencià

 

Xavier Duran

 

Joan F. Mira va néixer a València el 1939. És Doctor en Filosofia i Lletres. Ha estat professor a la universitat americana de Princeton i actualment és professor a la Universitat de València i a Castelló de la Plana. Col·laborador habitual de diverses publicacions, com el setmanari El Temps, ha publicat novel·les, com Viatge al final del fred i, darrerament, Els treballs perduts; reculls de narracions, com Els cucs de seda (Premi Andròmina 1974), estudis d’antropologia i assaigs, com Crítica de la nació pura (Premi Joan Fuster 1984). És vicepresident d’Acció Cultural del País Valencià.

 

     Vist des de fora, el País Valencià sembla d’una complexitat política extraordinària. És realment així?

     Vist des de fora, el País Valencià sembla incomprensible i crec que per culpa dels tòpics. Vist des de dins, amb ulls d’observa­dor una mica analític, encara sembla més incomprensible. I, ja no pels tòpics, sinó per la complexitat mateixa de la realitat. Aques­ta imatge difícil d’entendre que es veu des de fora correspon a la realitat.

 

     A més a més, sembla que hi ha una gran visceralitat, amb unes forces polítiques que gairebé no coincideixen en res entre elles, oi?

     Realment, una de les coses que són efec­te, no causa, és justament la manca de coin­cidències bàsiques en aquelles qüestions que no es discuteixen en una societat nor­mal. Al País Valencià no existeixen unes bases de consens, d’interpretació fonamen­tal de la pròpia societat, del seu sentit histò­ric, nacional, cultural, etcètera. I, per tant, és explicable que quan aquesta divergència substancial es manifesta, ho faça amb una certa crispació. Es pot discutir sobre coses que no posen en perill unes coincidències bàsiques, pots discutir sobre opcions sociopolítiques, econòmiques, d’acció puntual de govern, d’ideologia política..., però quan aquestes coincidències bàsiques sobre què significa ser valencià, què és el País Valencià no existeixen, lògicament les divergèn­cies encara són més visibles i profundes i produeixen aquesta violència verbal.

 

     A més, sembla que això dóna lloc a una multiplicitat d’opcions, com terceres vies, un nacionalisme valencià anticatalà i antiespanyol, etc.

     Això que planteges és una qüestió bàsica que és la definició, en termes nacionals, del País Valencià. Què és el País Valencià? Una regió espanyola con les altres, una regió espanyola amb unes peculiaritats, una regió amb forta personalitat històrica i cultural molt forta dins d’un conjunt nacional més ampli d’àmbit català? És, com alguns fins i tot volen, una simple part, molt poc diferen­ciada, del conjunt català? O és una entitat nacional definida en termes autoreferents? En definitiva, jo diria que totes les opcions possibles, en la realitat, tenen algun defen­sor i algun tipus d’elaboració ideològica. I moltes d’aquestes són purament i simple­ment incompatibles. Qui en defensa una no pot de cap manera estar d’acord amb qui en defensa una altra.

 

     Tu trobes important definir si ets un va­lencià, un català de València, un valencià de Catalunya...?

     Una cosa és que jo personalment ho trobe important i una altra que per a la majoria de la gent ho siga. Jo crec que per a la major part de la societat valenciana no ho és, d’important, perquè es troben còmodament ins­tal·lats en l’adscripció nacional espanyola. Per a ells no és tan important perquè han absorbit la ideologia nacional espanyola transmesa ja des de fa moltes generacions per mitjà de l’escola, de la penetració d’a­questa ideologia en tots el terrenys i a tots els nivells. I la major part de la gent es considera espanyola. Poden ser més o me­nys intensament, regional ment parlant, valencians, però això no implica cap conflicte, perquè mai no crea conflicte la intensifica­ció d’un sentiment regional amb una ads­cripció nacional més àmplia. És important només per a certes minories.

     Però sí que vull dir que una cosa és ob­servar per a qui és problema i per a qui no i una altra és pensar si per a una societat en conjunt això, “objectivament”, és important o no. Jo crec que sí que és important. Una societat només pot funcionar amb coherèn­cia interior, amb capacitat de cohesió inter­na i, fins i tot, de producció de cultura, amb una mínima empenta creativa a nivell col·lectiu; si no, té aquests conflictes interns de definició. Altrament, qualsevol projecte col·lectiu ràpidament té antagonistes, té gent que l’ataca i gent que intenta esterilitzar-lo, perquè no correspon a la seua visió de la definició col·lectiva. Això és important per eliminar-lo com a problema, per passar a parlar de coses més serioses. Si no, arriba, per exemple, una commemoració històrica —que a qualsevol país del món hagués tin­gut un ressò important—, el 750è aniversari de la fundació del país, i resulta que allò crea antagonismes, conflictes, diferències d’interpretació, oposicions radicals a la fes­ta, al seu sentit... Resultat: el sentit que ha­gués pogut tenir aquesta celebració per a la presa de consciència històrica, pràctica­ment s’esterilitza.

 

     I, mentre es discuteix sobre el nom del país o sobre quina és la llengua, queden aturades moltes qüestions?

     L’exemple de la llengua és molt impor­tant. Mentre es discuteix si el valencià és una llengua diferent i ha de tenir la seua pròpia normativa o si el valencià és una variant del català, mentre es discuteix això, l’ensenyament del valencià i, molt més en­cara, el valencià com a vehicle educatiu té unes resistències, i una bona part estan mo­tivades justament pel tema de la denomina­ció. Si no hi hagués el conflicte de definició, la recuperació, almenys escolar, avançaria molt més ràpidament.

 

     Pot ser perjudicial utilitzar el terme “Catalunya” com a substitut de “Països Catalans”?

     Jo tinc les meues idees sobre el tema, basades en observacions molt repetides de les reaccions socials. La primera cosa que cal dir és que l’intent de substitució del terme plural pel terme Catalunya és, no ja d’una minoria, sinó de determinades perso­nes. No es pot dir ni que hi haja ni un moviment. Hi ha unes persones que parteixen de pressupòsits teòrics de tipus reduccionista, amb una ignorància conscient, de principi, de les reaccions socials i de l’efecte social que això crea i, per tant, llancen aquesta terminologia. Pensen que per voler anar més lluny en el camp de la terminologia, es corre més. Em dóna la sensació que és exactament el contrari: per voler anar més lluny en el terreny de la terminologia, es produeix un rebuig molt més fort dels con­tinguts representats per aquesta ideologia. Alguna persona d’aquestes diu que ell ja és conscient que pot produir l’aparició de deu mil anticatalanistes més. Però que si provoca l’aparició d’un catalanista més, sembla que ja hi hem guanyat. Quan et diuen això, ja et quedes una mica paralitzat. Quan tu fas una batalla i el teu exèrcit creix d’un en un, però l’exèrcit enemic creix de deu mil en deu mil, les perspectives de victòria les veig una mica dubtoses.

 

     Com va aparèixer el blaverisme?

     En l’aparició del blaverisme o anticatalanisme a València ciutat i als voltants, i des­prés amb una certa expansió progressiva, s’han produït dues coses. Un aprofitament malintencionat i tergiversat per part de de­terminats nuclis lligats al franquisme i aju­dats en algun moment directament pels poders de l’Estat. Aquests grups aprofiten jus­tament la presentació ideològica, política, cultural i lingüística del nacionalisme pro­catalanista per presentar-la com un movi­ment d’espoliació de la identitat valenciana, com a profit d’una identitat que es presenta per profit d’un altre territori, que es presen­ta com a dominant, abassegador, imperialis­ta, expansiu, etc. Això es projecta sobre un grup social que té una certa història que el predisposa a rebre aquest missatge. Són aquestes classes mitjanes i mitjanes-baixes, per dir-ho amb aquesta terminologia ambi­gua, de la ciutat de València, des dels boti­guers i menestrals, que a principis de segle ja havien seguit moviments semblants. El blasquisme té un component anticatalanista exprés que apareix cap a principi de segle i això continua. A principi de segle es presentava com la típica oposició entre lliure­canvisme i proteccionisme, entre l’agricul­tura valenciana i la indústria catalana. Es veien els industrials i els financers catalans com una mena de sangoneres que volien absorbir l’economia valenciana. Durant la República hi ha també un cert nucli d’anticatalanisme bastant violent. Si a això unei­xes aquesta mena de folklorisme populitzant, que basa els sentiments d’identitat col·lectiva en símbols d’identitat col·lectiva en signes externs, com els sants patrons, monuments, barraques i tota aquella para­fernàlia folklòrica, dóna una base de gent amb molt poca predisposició a la discussió racional i amb molta predisposició al tipus d’argumentació emotiva, del tipus “Mos vo­len furtar lo nostre!”. Connecten aquests fac­tors en els anys setanta i finalment tenen un èxit.

 

     Quina gent hi participa?

     Allò estava en bona part inspirat per gent que procedia d’un espanyolisme molt radi­cal, que veien que el valencianisme d’àmbit català podia connectar amb el catalanisme polític i convertir-se en un front de perill, diguem, per a la unitat d’Espanya, molt més important que el que seria el catalanisme reduït a Catalunya. I hi ha figures dels go­verns centrals de l’època, tant del franquis­me com del postfranquisme, que col·labo­ren amb grups interns valencians, proce­dents del mateix franquisme i de la dreta ideològica. No és una cosa tan simple com sembla a primera vista. He donat una explicació sumària i parcial, perquè no es pot fer ací una anàlisi exhaustiva de tots els factors.

 

     En aquests anys, com ha evolucionat aquest blaverisme?

     Això que en dius blaverisme va tenir la seua època de virulència justament quan era molt, molt minoritari. Plantejà la batalla per la cosa que sembla més insubstancial, però que crea més relació violenta, que és el tema de nomenclatura i símbols. Els anys previs a la discussió de l’Estatut, del 77-78 fins al 82, són els més violents. No hi havia una força política amb perspectiva electo­ral. Tenia una certa elaboració ideològica a través de la premsa, d’alguns llibres, d’es­lògans, i d’altra banda, tenien uns grups de xoc: els GAV —Grups d’Acció Valencianista. Eren estrictament gent que sortia al carrer i trencava vidres de cotxes que portaven l’enganxina de País Valencià o que agre­dien durant les manifestacions. Una part dels actuals dirigents d’Unió Valenciana te­nen aquesta procedència. I aquesta gent no tenia una ideologia política explícita. Tota la seua política era la defensa d’uns símbols contra una hipotètica agressió exterior catalana.

 

     Però el PSOE acceptà uns símbols i denominacions...

     L’ascens electoral del PSOE portà a la direcció mateixa d’aquest partit una gent que no té cap tradició ni convicció de tipus nacional i que, per tant, ja li va bé un símbol o un nom o un altre. Amb l’Estatut pràctica­ment s’accepta la simbologia i la terminolo­gia que els blaveros han defensat i que, d’altra banda, era la més difosa popularment, encara que fos la menys rigorosa ter­minològicament. Els blaveros deixen de te­nir un argument bàsic i això desactiva la violència. Llavors es plantegen convertir-se en una força de tipus regionalista. No elabo­ren una ideologia nacional. Comencen a barrejar, d’una banda, una ideologia anticatalanista i, de l’altra, una presentació anti­centralista antisucursalista, contra el PSOE i Aliança Popular. I això els ha donat un resultat. Des del moment que han tingut un cert crèdit electoral, la virulència externa ha disminuït molt. No renuncien al fons anticatalà, però insisteixen més en la defensa, cara al públic, dels interessos valencians, perquè saben que això té molt més crèdit.

 

     És un problema reduït a l’Horta?

     Inicialment, sí, però començà a estendre’s i ara la influència d’Unió Valenciana es pot dir que arriba a totes les comarques catalanoparlants de la província de València i supera una miqueta la ratlla provincial cap al sud i cap al nord. No passa d’ací, però ja és una expansió forta. Però ni a Castelló ciutat ni a l’àrea d’Alacant i Elx no ha pene­trat.

 

     La tercera via i el nacionalisme catala­nista no tenen gaire incidència?

     La tercera via va ser un grup ideològic amb un hipotètic projecte polític de recupe­ració dels elements de definició lingüística, cultural i de la tradició cultural catalanista, però sense traslladar la catalanitat a la defi­nició política, sinó propugnant una mena de definició nacional autònoma com a marc d’actuació política.

     I Unió del Poble Valencià continua la tradició del nacionalisme pro catalanista. Per mi ha fet un excés d’insistència en les definicions ideològiques, més o menys radicals, de l’esquerra i, últimament, de l’ecologisme com a bandera, potser despenjant-se de la presentació del nacionalisme com a bande­ra. En algunes comarques té molta presèn­cia, però en altres, com la ciutat de Valèn­cia, la seua presència electoral és molt poc significativa.

 

     Parlàvem abans del PSOE. Quina in­fluència hi tenen els que procedeixen del nacionalisme?

     En el PSOE hi ha una minoria de gent procedent de grups nacionalistes, com el PSPV. També hi ha gent procedent del PSAN, de la mateixa manera que hi ha gent procedent de grups d’extrema esquerra, com el FRAP o el Moviment Comunista. Però tots, o bé hi entren prèvia reconversió ideològica, o bé la reconversió es produeix a penes integrats. En algunes comarques i en alguns sectors aquests grups proce­dents del nacionalisme han tingut una certa influència, però en els plantejaments del PSOE com a tal n’han tingut molt poca. El PSOE, globalment, manté el mateix tipus d’actituds que si no s’hi haguessin integrat aquests grups procedents del nacionalisme.

 

     Per què el nacionalisme procatalanista té força a les universitats?

     Originalment, com a moviment ideològic, va néixer a la universitat. Està molt carregat d’elements molt racionals, no ha fet recurs als plantejaments emotius. És molt intel·lec­tual i amb molts elements d’anàlisi. La seua difusió fonamental va ser, principalment, en­tre sectors joves, que havien tingut un con­tacte directe o indirecte amb la universitat. És lògic que la seua capacitat de reproduc­ció siga molt més forta a la universitat. En centres universitaris més allunyats d’a­quests plantejaments no té tanta incidència; per exemple, a la Politècnica. En canvi, a Físiques o Químiques sí que té èxit. En Medicina o en Dret és molt més baix i a la Politècnica és pràcticament inexistent.

 

     I això li dóna cert elitisme?

     Crec que en el moment actual no es pot parlar tant de la universitat com un fenomen de classe. L’origen sociològic és més di­vers. Però culturalment sí que és d’elit. En el nivell de la cultura d’elit és on més èxit ha tingut. Aquelles posicions procedents del nacionalisme catalanista dels anys seixanta sí que són predominants en la producció cultural d’un cert nivell.

 

     Ara el jove no està tan polititzat. Això afecta el moviment nacionalista?

     No crec que al País Valencià hi haja més percentatge de població despolititzada que a altres llocs. Però estan polititzats en el sentit en què jo no voldria. Està costant molt polititzar la gent cap a una identitat nacio­nal. Costa molt i costarà molt, perquè són posicions excessivament racionals i potser desconnectades dels sentiments primaris de la gent. Però el País Valencià, per exem­ple, dóna uns índexs de participació electo­ral i d’afiliació molt alts. Potser no estan polititzats els sectors que nosaltres vol­dríem, en un moviment nacionalista pro­gressista. La gent jove, seriosa i ben prepa­rada podria tenir una força d’arrossega­ment electoral i popular molt important. Però aquest sector, que són moltíssims mi­lers de persones, que són simpatitzants, que compren un disc, que van a una manifesta­ció, que són socis d’una entitat, massivament no participen en política.

 

     El País Valencià està quedant al marge, per exemple, dels plans sobre el TGV. Per la via econòmica, de la necessitat, pot ve­nir alguna reflexió més favorable al nacio­nalisme?

     Respecte al TGV, el que ha produït més irritació no és tant la seua necessitat urgent, sinó el fet que allà on és menys necessari es fa un TGV. Seria molt més important fer-lo de la frontera a València. I, tanmateix, es fa la línia Madrid-Sevilla. També molesta veu­re que es dissenyen un eixos, com el Sevi­lla-Madrid-Barcelona, i València queda fora. Això sí que irrita, crea la sensació que el Govern espanyol no ens fa cas, ens deixa penjats. Que a nosaltres, que som una gent tan activa, tan dinàmica, que hem creat tanta riquesa i exportem tantíssim, no ens fan cas. Produïm riquesa per a ells, se l’emporten i ens deixen marginats en aquests grans pro­jectes de futur. Però els qui utilitzen això són els blaveros. Curiosament ho han utilitzat també el PP i el CDS, perquè el govern és socialista. Han fet regionalisme econòmic.

 

     I no pot venir el desig de col·laborar més amb el nord?

     Aquesta és una idea que cau bé, que quan es presenta en un col·loqui és molt ben acceptada. Quan Jordi Pujol presentava coses d’aquest tipus a Castelló la gent que hi havia, la premsa, els empresaris, ho re­bien molt bé. Però això no té una transposi­ció en cap moviment col·lectiu ni reivindica­ció organitzada. Serveixen per crear una sensació de comunitat d’interessos, però no passa d’ací, de moment.

 

     La informació, per quins conductes arri­ba?

     A la massa, per la televisió espanyola. Veuen el món a través de la finestra que els ensenya la televisió espanyola. I ara no sé encara quin serà l’impacte de la Televisió Valenciana. D’altra banda, hi ha les ràdios, les grans cadenes espanyoles, i ara, Ràdio 4 i el Canal 9. Canal 9 està molt bé i crec que guanyarà una certa audiència.

 

     I la premsa escrita?

     El diari més influent a tots els sectors és Las Provincias. És el diari del qual estan pendents els partits i el Govern de la Gene­ralitat, que no sempre s’atreveixen a actuar-hi en contra, perquè saben que no tenen escrúpols per muntar qualsevol campanya de descrèdit, de desprestigi. No és un diari mal fet. Té uns interessos ideològics, amb els quals és conseqüent. Alternativament és més partidari d’UV o del PP; o de tots dos. Sempre antiesquerrà i anticatalanista, des de l’any 76, en què va començar a marcar el catalanisme d’una manera obsessiva.

     El diari Levante està en l’esfera del PSOE. Tampoc no és favorable en absolut al nacionalisme. No saps mai per on et pot sortir. Tant ataca TV3 com es queixa que precinten els repetidors.

     A Alacant hi ha la premsa pròpia, La Ver­dad i Información, un a l’òrbita de la dreta clàssica i l’altre, més vague a la del PSOE. I Castelló té diaris de molt poca difusió, un en l’òrbita del PSOE i l’altre en l’òrbita de la dreta, cap dels dos anticatalanista militant.

     En conjunt, la premsa valenciana no sé si deu passar de 160.000 exemplars. Per a una població de quatre milions és poc, però afecta nuclis influents.

 

     Per què va fracassar el Diario de Valen­cia?

     Per diverses raons. Crec que bàsicament perquè els equips que ho portaven no te­nien una idea clara del que volien, però no perquè no hi haja espai per a un diari així. I la gent que els recolzava econòmicament no era prou decidida.

 

     En canvi, El Temps ha anat endavant.

     A mi sempre m’ha sorprès que ací dalt s’hagen fet dos canals de televisió, diversos diaris, no sé quantes ràdios i, en canvi, un setmanari no ha funcionat mai. Si El Temps existeix és per la voluntat constant d’unes poques persones, d’una persona en concret, editor i promotor. El recolzament institucio­nal ha estat mínim, en subvencions i en pu­blicitat. Ara ha començat una nova etapa. Però amb aquests problemes, la capacitat d’inversió per ampliar el setmanari és re­duïda, sense un recolzament de la societat i de les institucions. I aquest últim, incomprensiblement, no hi és.

 

     Comença a tenir certa influència?

     Les institucions li tenen un cert respecte. A més, saben que les coses que diu normal­ment són veritat. I té certa influència en aquests cercles de gent relativament jove i educada de què parlàvem abans.

 

     l entre tant anticatalanisme, TV3 agafa audiència. Com ha estat?

     Es pot explicar pel desig de tenir un altre canal i per la curiositat d’un canal que parla en català. Després, un cop encetat, la gent s’hi enganxa. Hi ha unes desenes de milers de persones que volen una televisió en ca­talà. I una vegada a disposició del públic, la gent la posa, li agrada i la veu amb certa regularitat, perquè l’entenen i tenen una al­ternativa d’estil i de llengua. Això significa que en el fons no hi havia una resistència profunda a les coses que venien de Catalu­nya. Aquesta resistència havia estat provo­cada i, quan ha entrat d’una manera vista com a normal, ha estat perfectament accep­tada. Els comentaris que hi havia al principi a poc a poc han anat desapareixent i fins i tot els blaveros la veien amb certa regulari­tat.

 

     l quan es talla, hi ha una gran reacció...

     La gent ha sentit dues coses. Primer, l’ac­te de violència gratuïta i arbitrària. I, segon, la privació d’una cosa que ja teníem. La reacció, lògicament, és en contra. Contra aquesta sensació d’arbitrarietat la gent ha reaccionat i ha estat una de les reaccions més sòlides.

 

     Tu has viscut les negociacions. Quina impressió en tens?

     La iniciativa de tallar TV3 ve de determi­nades persones, de la direcció de la televisió valenciana i de la presidència de la Generalitat. Ve motivada per guanyar-se una audiència d’entrada, que ja ve per la mateixa freqüència i per eliminar una com­petència que la gent compararia. Perquè la gent segurament no compararà la TVV i TVE però sí TVV i la TV catalana. I la compa­ració podria ser odiosa, podria ser enorme­ment perjudicial quant a qualitat i interès per la TVV. I, d’altra banda, ideològicament els molestava, no sols perquè prové d’un àmbit polític diferent del del PSOE, sinó pel fet de ser catalana. I no els importa tallar un canal de televisió, ni el perjudici lingüístic i cultural que han creat.

 

     I ara que TVV i TV3 es veuen sense interferències, què pensaran?

     Ara estem en la mateixa il·legalitat que abans. La tolerància no sé quan durarà i, si la tornen a tallar, no sé si posaran argu­ments d’il·legalitat o quins. Això no se sap.

 

     Com és el contingut ideològic de TVV?

     No sóc un gran espectador de cap televi­sió. No sabria qualificar el contingut ideolò­gic. Sé que molesta l’ínfima qualitat estètica i els desagradables continguts ideològico-folklòrics del programa de Joan Monleon. Si això respon a algun tipus d’ideologia, no ho sé. Però crec que cal esperar un mes o dos i preguntar a algun espectador assidu.

 

     Us sentiu oblidats pel Principat?

     Ens sentim ignorats per la immensa majo­ria de la població d’ací dalt, a qui no importa el que passa allà, i viceversa. Les forces polítiques s’ocupen de la Catalunya estricta i dels seus projectes polítics. Veuen el País Valencià com una cosa d’un cert interès i prou. La connexió continuarà exis­tint entre sectors cívics i culturals. Fora d’ai­xò, la connexió és molt escassa. No ens po­dem sentir oblidats, sinó que, simplement, aquesta connexió i aquest flux de comunica­ció no existeixen.

 

     Cansa aquesta lluita continua per la llen­gua, per la televisió?

     Sí.

 

     Hi veus futur?

     És una lluita difícil, però no desesperada. No som, per dir-ho així, “els últims de Filipines”.

 

     A la part final de Crítica de la nació pura afirmes que als portuguesos no se’ls acusa, com a nosaltres, de voler alçar barreres, de tancar-se, perquè estan a l’altre costat de la ratlla. I acabes dient: ‘Jo només vol­dria que em mirassen com si fos portu­guès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els inter­canvis i cooperacions. Però portuguès”. Se­gueixes amb el teu desig de ser “portu­guès”?

     Sí. Sempre he pensat en Portugal, perquè fa molts anys que té un magnífic estatut d’autonomia.

 

     I, a més a més, no li precinten els repeti­dors de televisió.