Daina entrevista Joan Francesc Mira

 

Vicent Alonso, Josep Ballester, Vicent Berenguer, Ramon Guillem, Jaume Pérez Montaner

 

 

Ramon Guillem: L’any 1974 publicares l’assaig Un estu­di d’antropologia social al País Valencià i la novel·la El bou de foc, que havia quedat finalista, l’any anterior, del premi «Josep Pla», el mateix any en què va guanyar el senyor Villalonga.

J. F. Mira: El senyor Villalonga amb una horrible no­vel·la, Andrea Víctrix, de ciència ficció. Li’l van donar perquè aquell any ja havia obtingut un premi o no se què a Madrid i llavors van parlar malament d’ell: que si un premi de Madrid, que si ell no havia tingut mai cap premi en català... li van fer presentar aquella novel·la i la van premiar. El bou de foc era la primera cosa que escrivia i ho vaig fer per passar l’estona. Feia molts anys que tenia ganes d’escriure una novel·la i em vaig inventar aquella història. La vaig escriure sense saber com es feia una novel·la —encara no ho sé, en realitat— i després em vaig portar una immensa sorpresa en veure que havia quedat fi­nalista, perquè jo ni somiava que allò poguera tenir un interès especial, i encara em vaig sorprendre més quan havia quedat fi­nalista al costat del senyor Villalonga. Per a mi era un gran honor... Clar que quan vaig llegir Andrea Víctrix em vaig quedar una miqueta despagat. «Vaja que no té tant de mèrit», vaig pensar.

Ramon Guillem: En realitat, era un poc això el que volia dir... si allò fou una espenta moral, en una època en què pràcti­cament no existia novel·la al País Valencià...

J. F. Mira: De fet, si no estic equivocat des del punt de vis­ta de la cronologia editorial, era la primera que podríem dir «moderna» o, per dir-ho així, de la nova fornada. Ja havia pu­blicat una cosa Martí Domínguez... i la Maria Beneyto, Maria Ibars i el Valor..., però de gent més jove no n’havia eixit cap. I quasi va coincidir —amb uns mesos de diferència— amb la pu­blicació d’allò de Falles folles fetes foc.

Josep Ballester: ¿Com et plantejaves la feina d’escrip­tor en aquella València dels anys 60-70, en una situació i una tradició tan curta i tan pobra?

J. F. Mira: Bé, això són dues coses diferents. Una cosa és més sòcio-literària i l’altra més subjectiva. D’acord, no hi havia una tradició immediata, moderna en diríem, de novel·la en ca­talà al País, però una tradició literària genèricament parlant sí que la teníem. Fuster portava ja un bon grapat d’anys escrivint... Sí que hi havia, doncs, una tradició i prou considerable i interessant. Pense que nosaltres, la gent de la meua generació, o siga de la generació dels Beatles, ja portàvem deu o dotze anys incorporats al que podríem dir la literatura a la moda, per tant qui més qui menys... Jo he estat sempre prou devorador de lli­bres i ja portava aleshores una tira molt gran de lectures. Per tant, tampoc no és que m’inventara una tradició literària, te la podies inventar si tu vols a nivell local, però no era un gran drama perquè una tradició general de novel·la en català ja la tenies, inclús de traduccions de novel·les al català, que en els anys 60 en varen eixir un bon grapat... És a dir, no trobe que siga tan estrany des d’un punt de vista generacional, més tard o més prompte s’havia de començar a fer novel·la.

     Una altra qüestió ja és la qüestió personal, per què em vaig posar ja a fer novel·la... En una entrevista, no sé ni de qui ni de quan, ja fa molts anys, explicava que jo havia estat durant molt temps un novel·lista reprimit, és a dir, que les ganes d’escriure novel·la les havia tingudes des que tenia ús de raó, diguem-ne intel·lectual, des dels vint anys o un poquet abans, i de fet m’ha­via passat molts anys escrivint cosetes que després les trencava, i llegia molt atentament pensant en això, i em vaig clavar en tots aquells embolics de l’antropologia social... Al remat, arribà un dia que tota aquella mena de repressió que portava dins me la vaig traure de damunt escrivint una primera novel·la. Torne a dir que ho vaig fer sense massa confiança, i potser, com comen­tàvem adés, el fet que quedara bé en el premi i que n’aparegue­ren alguns comentaris positius a la premsa d’ací, i encara més a la de Barcelona, em va animar a seguir treballant.

Vicent Berenguer: ¿Podries esmentar els components d’aquella generació, aquells 17 mítics...?

J. F. Mira: Deixem-nos de mites que per a fer una miqueta de mitologia sobre això, ja vaig escriure una novel·la... El que passa és que en aquest País fa falta més mitologia... , però la mi­tologia és l’última cosa a què s’ha de recórrer perquè la gent funcione, si no resulta que no es creuen les coses si no hi ha mite pel mig... Bé, quant a les generacions haig de dir que jo utilitze aquest terme en un sentit molt genèric. No em crec ni la teoria de les generacions ni totes les especulacions literàries, sociològi­ques, político-ideològiques que s’han fet després sobre el tema. No m’ho crec! Ara, que en aquell moment van donar-se, en pocs anys, tota una sèrie de fenòmens que es reforçaven mútua­ment, això sí. Penseu que hi hagué una gran quantitat de canvis a tots els nivells, no només ací sinó a Europa i a Hispanoamè­rica... A la fi dels anys 50 i principi dels 60, aparegueren els primers moviments que significaven un trencament amb el que representava la civilització occidental i cristiana, una nova ma­nera de ser jove, el rock, els Beatles...

Vicent Berenguer: I la Beat Generation...

J. F. Mira: No, la Beat Generation és una miqueta ante­rior, dels anys 50.

Vicent Berenguer: ¿Fins a quin punt l’apreciàreu?

J. F. Mira: El Beat era un moviment quasi estrictament li­terari, mentre que tot aquell moviment de la primeria dels anys 60 no era únicament literari. Era una altra cosa, un moviment d’imatge externa i de manera de relacionar-se, per exemple, amb els pares, amb l’autoritat, amb la societat. Era un trencament que poques vegades s’ha donat de manera tan rotunda en tan poc temps. Els peluts, el porro i la mini falda aparegueren alhora. I tot va coincidir amb les primeres repercussions en l’àm­bit universitari: són els anys de l’antifranquisme, dels movi­ments democràtics, dels primers contactes entre moviments sin­dicals obrers i universitaris. I coincideix també amb l’aparició de la primera gent que, col·lectivament, es planteja el tema del País, del nacionalisme. És a dir, que coincidiren una sèrie de factors que es reforcen mútuament, i és en aquest sentit que par­lava de generació i no en el sentit estrictament literari.

Vicent Berenguer: Jo ho apuntava només perquè n’es­mentares els noms...

J. F. Mira: Llavors, haig de parlar dels meus amics. Inde­pendentment que després uns hagen escrit llibres, hagen fet lite­ratura o qualsevol altra cosa. Jaume Pérez Montaner, que el tinc ara ací davant... Vicent Alonso és més jove, però tampoc no massa. O gent que després s’ha dedicat a la història, com el Manolo Ardit..., o gent que després no ha fet ni una cosa ni l’al­tra, com Mario Garcia Bonafé. Cèlia Amorós, que després ha desaparegut, se n’ha anat a Madrid, o com el J. V. Marqués, que ha fet un altre tipus de coses.

Vicent Alonso: Alfons Cucó.

J. F. Mira: Evidentment, Cucó també. Raimon, Eliseu Cli­ment, Vicent Álvarez, Aracil... podríem seguir i n’eixirien els 17 de seguida.

Jaume Pérez Montaner: S’hi podria afegir fins i tot Fuster...

J. F. Mira: Fuster es més un germà gran. Fuster no, jo no l’inclouria, se’n va quasi vint anys de nosaltres, va passar per la Universitat a principis dels anys 40.

Vicent Alonso: ¿I Josep Iborra?

J. F. Mira: Iborra també era una miqueta més gran. Era un home que estava una miqueta fora del grup. Evidentment, ens relacionàvem amb ell en diversos cercles...

Jaume Pérez Montaner: Ferran Martínez, el metge...

J. F. Mira: I Ferran Zurriaga, dedicat sempre als temes pe­dagògics...

Vicent Alonso: Podríem tornar a la literatura i que Ra­mon Guillem continuara escorcollant una miqueta en El bou de foc.

J. F. Mira: Per cert, deixeu-me que acabe, que són també els primers que canten, és a dir, que no cantava solament Rai­mon, cantaven tots. Nosaltres fórem els primers a escoltar els Brel, Ferré... i fins i tot els nostres estimats historiadors i polí­tics, Manuel Ardit i Alfons Cucó van fer un disc...

Vicent Alonso: ¡Què dius!

J. F. Mira: Amb lletres del Cucó i cantat per l’Ardit...

Ramon Guillem: El podria regalar El Temps als subscriptors...

Josep Ballester: ¿Quina relació tinguéreu amb la tertú­lia de Xavier Casp i tot aquell món que era un poc de la genera­ció anterior?

J. F. Mira: Ens relacionàrem amb ells durant un parell d’anys. Per a nosaltres significà connectar amb una certa tradi­ció literària anterior, que venia ja d’abans de la Guerra. Recor­daré tota la vida una visita a Xavier Casp... Ens explicava l’emoció profundíssima que el va inundar i com li bategava el cor quan escoltà Els Segadors la primera vegada que guanyà la Flor Natural... I l’Adlert que ens explicava que per evitar suspi­càcies calia parlar de la nació catalànica i que nosaltres, com en el cas dels britànics, érem catalànics... Però derivaren cap a la dreta silvestre i l’anticatalanisme.

Josep Ballester: M’agradaria que aprofundires una mi­queta més en la relació amb aquesta gent i el que significà per a vosaltres.

València, 1962

J. F. Mira: Crec que, d’una banda, i com ja comentàvem adés, la connexió amb una tradició literària local i, d’una altra, en el cas d’alguns, la publicació del primer llibre. Però sobretot, la sensació de tenir una certa tradició literària. Connectàvem amb un filet molt prim que tingué ben poca influència positiva. De tota manera, pense que els qui anaven a aquella tertúlia —jo hi vaig anar només vuit o deu vegades— ja tenien un cert ram­pell literari, unes inquietuds prèvies. Aquestes no foren el resul­tat de la tertúlia...

Vicent Alonso: Bé, tornem a El bou de foc...

Ramon Guillem: Comentaves abans que el teu primer lli­bre aparegué quasi al mateix temps que Falles folles fetes foc. Els crítics han comentat que aquestes dues novel·les —les úni­ques de la col·lecció en què aparegueren— representaven dues maneres radicalment diferents de fer novel·la, dues formes d’entendre la literatura i precisament en una època en que ben poca literatura es feia a casa nostra: la manera més tradicional, representada pel teu llibre El bou de foc, i l’experiència més de caràcter formal que representava la novel·la de Fabregat. ¿Com veus tot això?

J. F. Mira: Bé, em sembla que d’una manera més aparent que real. M’estimaria més estalviar-me comentaris sobre la novel·la que cites i sobre determinades intervencions lingüísti­ques, meues fins i tot, en la seua redacció...

Ramon Guillem: Tu formaves part del jurat que concedí el premi a Fabregat...

J. F. Mira: I no solament això... La novel·la era una cosa abans de publicar-se i una altra de ben diferent quan aparegué a les llibreries... O siga que deixem-ho córrer... En el cas de Fa­bregat, no crec que ell fóra absolutament conscient del que esta­va fent des del punt de vista literari, més enllà del que li sembla­va que era moda o que podia caure bé. De fet, podríem posar en dubte la continuïtat d’aquesta manera de fer novel·la entre els novel·listes locals. El bou de foc té una estructura més tradi­cional, tampoc no decimonònica, però crec que és indubtable que en el meu cas es pot parlar d’una gran evolució pel que fa a les tècniques. Sí que recorde que jo ja havia llegit en aquells mo­ments una pila de llibres i que tenia el que podríem dir una bon domini formal de la llengua. No havia tingut la gosadia d’es­criure abans perquè no havia assimilat encara la tradició... Clar, les meues lectures fins als 17 o 18 anys eren totes en caste­llà; m’havia llegit la col·lecció «Clásicos Españoles» sencera, i no sé quants volums dels Episodios Nacionales... Aquesta era la meua formació de base i això no se supera en pocs anys. Fins que no vaig estar segur de l’instrument que havia de fer servir, no em podia exposar. Fet el primer pas, vaig veure clarament l’enorme possibilitat de coses que s’obria davant meu. Però, en certa manera, aquella primera novel·la, literàriament, era un poc ingènua... No l’hauria escrita, en cas d’haver nascut a Bar­celona...

Ramon Guillem: M’agradaria plantejar-te una pregunta ben concreta. Em fa la impressió que hi ha una mena d’identifi­cació entre Daniel, el protagonista, i la figura del bou de foc. Es tracta de dos éssers acorralats, abocats a situacions inevitables... Quan embolen el bou, Daniel té febre... I al remat, tots dos es troben, potser s’identifiquen...

J. F. Mira: A l’hora d’escriure la novel·la jo no era cons­cient d’aquesta mena d’identificació entre psicoanàlisi i antro­pologia. Sí que era conscient des d’un primer moment que el de­senllaç havia de ser un enfrontament entre Daniel i el bou. Jo estava molt influenciat per dues novel·les que havia llegit: The Victim i The Centaure... M’obsessionava la idea de la persona que no sap per què li passen les coses, que està acorralada, que tracta de traure el cap per algun cantó sense saber com. Aquesta idea de base sí que apareix en la meua novel·la. Al mateix temps, hi havia també conscientment la contraposició entre l’ambient urbà i el rural. El protagonista, traslladat a un món que és part històrica del seu propi món, no l’entén en absolut, però és que tampoc no entén res del que passa en la seua vida i per això el fracàs és inevitable. Quant al que deies adés de l’es­tructura tradicional d’El bou de foc, he de dir que jo estava en aquell moment molt influït per la narrativa americana de la cos­ta est...

J. Pérez Montaner: Jueva...

J. F. Mira: Jueva en gran part.

J. Pérez Montaner: En aquella època és quan arriba a Espanya...

J. F. Mira: N’havia arribat molt poca...

J. Pérez Montaner: Coincidint amb tota aquesta qüestió de les influències i lligant amb el que ja s’ha dit abans sobre la inexistència d’una tradició novel·lística en català al País Valen­cià, em pregunte quins foren els teus models, els exemples que tingueres en compte a l’hora de començar a escriure en català. Per suposat, un model pot ser Updike, però n’hi hauria més i sobretot en català.

J. F. Mira: No, jo crec que de models en català em resulta­ria difícil parlar-ne, com a models de narrativa. Ara bé, sí quant a models lingüístics. Jo havia llegit tot Fuster, crec que no m’ha quedat cap pàgina de Fuster per llegir. L’any 1973 o 1974 havia llegit moltíssim Pla i alguns prosistes més clàssics, Ruyra per exemple. Aquests serien els meus models lingüístics: Fuster, Pla, Ruyra, Gaziel, Villalonga...

Josep Ballester: Mercè Rodoreda...

J. F. Mira: Pense que la vaig llegir més tard. La Plaça del Diamant... Però crec que no va tenir tanta influència. Els que més m’han influït són els americans, que per a mi són sempre un punt de referència, fins i tot de com es pot fer novel·la contemporània sense ser necessàriament una novel·la tipus nouveau roman o d’altres. Pense que hi ha moltes maneres de fer narrati­va contemporània.

J. Pérez Montaner: En aquella època, una miqueta abans, es publiquen dos famosos llibres de crítica, que tingue­ren una gran influència a l’Estat Espanyol: el de Castellet i el de Goytisolo. Tots dos s’inclinaven una mica pel nouveau ro­man...

J. F. Mira: No els vaig llegir en el seu moment. Els vaig llegir després, però la veritat és que jo m’he ocupat molt poc de teoria literària i de crítica.

Vicent Alonso: Si us sembla, podríem parlar ja del teu segon llibre: Els cucs de seda. Publicat l’any 1975, havia gua­nyat l’Andròmina de l’any anterior. M’agradaria tornar a les opinions d’Iborra, que Ramon Guillem ha esmentat adés. Gui­llem s’ha referit només a la part en què Iborra parlava de la diferència entre el model de Fabregat, Falles folles fetes foc, i el teu. A mi m’agradaria insistir una mica sobre el fet de si real­ment té raó Iborra quan diu que Els cucs de seda són una mena d’exercici d’etnografia prehistòrica a la manera de Pavese.

J. F. Mira: Si ell creu que això és «etnografia prehistòri­ca», té tot el dret del món a dir-ho, però jo pense que no és ni etnografia ni prehistòria. És, si tu vols, literaturització de la me­mòria o conversió de la memòria en literatura, que no és el ma­teix. Els cucs de seda és la novel·la més personal que he escrit i l’etnògraf és, per definició, precisament un observador objec­tiu. Res més lluny, doncs, de l’etnografia que Els cucs de seda. Té més d’etnografia El bou de foc... Jo tractava amb aquell se­gon llibre de recuperar literàriament la meua infantesa i l’am­bient que l’envoltava...

Vicent Alonso: M’agradaria que insistires sobre això de la recuperació de la memòria. D’alguna manera...

J. F. Mira: He dit que això era el propòsit funcional. Des­prés, a l’hora d’escriure, tens present ja uns altres elements: la manera d’expressar la història, el llenguatge, les situacions...

Vicent Alonso: ¿Hi havia en Els cucs de seda l’esforç per traslladar tot l’exercici de recuperació de la memòria a les mateixes tècniques narratives, a la manera de Proust?

J. F. Mira: No, crec que no. A més, en aquell moment jo no havia llegit Proust encara. N’havia llegit alguna cosa traduï­da, però la meua lectura tranquil·la de Proust fou més tard. Sí que havia reflexionat sobre el que podríem dir tècnica narrativa i els elements interns de la construcció de la narració.

Vicent Alonso: Iborra ha lligat també Els cucs de seda a una certa crisi de la novel·la...

J. F. Mira: És que jo no m’he cregut mai això de la crisi de la novel·la, ni la crisi de la pintura, ni la crisi de la poesia... Potser els antropòlegs tenim una altra visió de les coses o una perspectiva més àmplia. ¿Quina crisi de la novel·la? ¿Quan? ¿Quin any? ¿Quina novel·la? ¿On?

Vicent Alonso: ¿Els cucs de seda és una novel·la o un re­cull de contes?

J. F. Mira: No, jo vaig intentar fer una altra cosa. No és ni una cosa ni l’altra. És un recull de contes que estan situats en el mateix moment, en el mateix lloc i amb els mateixos perso­natges. Cada conte es pot llegir solt, però el conjunt és unitari.

Vicent Alonso: Potser això és una bona manera de des­criure el que determinats crítics entenen per crisi de la novel·la. És, si més no, una manera diferent d’escriure una novel·la. El fil autobiogràfic és l’únic que lliga les diferents narracions autò­nomes.

J. F. Mira: Jo havia llegit coses semblants en algun dels meus autors favorits. Per exemple, Bassani: contes sobre la ma­teixa ciutat, personatges equivalents, el mateix moment histò­ric... ¿Són narracions totalment independents? Doncs, no ho són. Només en part. Si això significa o no crisi de la novel·la, m’ha preocupat ben poc. No li trobe cap sentit. És a dir, parlar de crisi de la novel·la en un segle en què se’n fa tanta, ben feta i de maneres tan diferents... Al segle XIX es feia novel·la, a més, sempre de la mateixa manera. I al segle XX les formes són ben riques i totes interessants. Si a l’enriquiment l’anomenem crisi, doncs que venga Dios y lo vea! No sé perquè parleu de cri­si, no ho entenc!

J. Pérez Montaner: Recorde que en aquells temps havien aparegut en castellà dues obres, diferents a Els cucs de seda, pe­rò que s’hi assemblen en tant que col·leccions de contes amb un fil unitari: La noria, de Luis Romero, i Las afueras, de Luis Goytisolo. ¿Les tingueres en compte?

J. F. Mira: Fora de qüestions de fons, d’actituds, de refe­rències indirectes, em resulta molt difícil de relacionar-me amb llibres concrets, de parlar d’influències directes de llibres con­crets. A més, he vist coses curioses en els crítics que em criden poderosament l’atenció. Un conegudíssim crític, en un article que ha publicat recentment sobre la meua darrera novel·la, deia que era un calc específic i concret de no sé quins llibres, que, casualment, jo no havia llegit. Quasi parlava de plagi d’un llibre que jo ni sabia que existia.

J. Pérez Montaner: ¡Jo no volia parlar de plagi!

J. F. Mira: No, ja sé que no. Vull dir que em resulta fàcil reconèixer influències de circumstàncies genèriques, però no de qüestions concretes, de llibres concrets. Tret de la meua darrera novel·la que té en compte clarament El Quijote i l’Ulisses.

Josep Ballester: Parlaves de les teues lectures dels clàs­sics espanyols. I ara hem vist que ben poca cosa has llegit dels escriptors espanyols de la teua generació, tret de Juan Benet. ¿Per què aquest oblit dels autors de la teua generació i aquesta preferència per Benet?

J. F. Mira: Perquè no m’han interessat, què vols que et diga?

Josep Ballester: I Juan Benet...

J. F. Mira: Per dues coses que són molt difícils d’explicar.

J. Pérez Montaner: Recuperació de la memòria?

J. F. Mira: Jo crec que és una qüestió atmosfèrica... Per­què és capaç de crear una realitat narrativa quasi des del no-res. Et fa la impressió que produeix ambient, no que el reprodueix. I l’altra és una qüestió d’imatge. El castellà de Benet sembla que és el millor castellà narratiu que s’ha escrit en tot el segle XX.

Vicent Alonso: Tornem, si us sembla, al fil de l’entrevis­ta. El que cada conte d’Els cucs de seda vaja precedit d’uns ver­sos d’Estellés...

J. F. Mira: Això està fet per a donar-li una miqueta de gràcia a l’assumpte. Els vaig buscar després, quan els contes ja estaven escrits. No els trobava títol i vaig decidir-me pels versos de l’Estellés que, més o menys, encaixaven amb la idea. Crec que tots o quasi tots són d’El gran foc dels garbons.

Vicent Alonso: Vull insistir sobre allò dels gèneres, tema que veig que et posa una miqueta nerviós, però tant se val...

J. F. Mira: No és que em pose nerviós, sinó que no domine el tema.

Vicent Alonso: L’estructura d’Els cucs de seda no l’has tornada a assajar.

J. F. Mira: No, no ho he fet. Ho he trobat molt difícil. Ara no em trobe capaç de fer això. Tan de bo poguera repetir una cosa semblant, perquè el llibre m’agrada, independentment dels defectes estructurals, lingüístics, etc. ¡Ja m’agradaria tro­bar una idea, un fil conductor per a fer deu o dotze narracions que tingueren una estructura equivalent o semblant!

Vicent Alonso: ¿No et sembla curiós que apareguen més tard llibres molt ben considerats en la narrativa del País Valen­cià que tinguen una estructura semblant? I això podria ser apro­fitat també com a confirmació del que jo tractava d’insinuar adés sobre una determinada forma de fer novel·la a les nostres terres. El cas, per exemple, de Crim de Germania.

J. F. Mira: Jo pense que Crim de Germania és bàsicament una història.

Vicent Alonso: Alguns han posat de manifest que és un llibre construït a base de narracions autònomes amb un deter­minat fil que les lliga.

J. F. Mira: No sabria què dir-te. No m’he plantejat mai aquest tema.

Vicent Alonso: És a dir, no creus que això respon, i no en el teu cas sinó en general, a una «incapacitat» dels escriptors per a fer novel·la a la manera clàssica?

J. F. Mira: No ho crec perquè al mateix temps es fan mol­tes novel·les a la manera clàssica i d’altres maneres.

Vicent Alonso: ¿En el cas valencià?

J. F. Mira: En el cas valencià, com que durant molt de temps no s’ha fet cap classe de novel·la, el fet que es facen dues o tres coses diferents ja és un èxit. Per tant, no parlem de crisi ací perquè no es pot parlar d’una literatura valenciana, d’una narrativa valenciana aïlladament, com si tinguera la seua pròpia dinàmica interna més o menys independent, que no la té. Per­què, a més, crec que les influències mútues entre la gent que es­crivim ací són molt relatives. Cadascú fa la seua guerra particu­lar i jo no parlaria ni de corrents, ni de grups, ni d’escoles, ni de maneres, ni de res. Cadascú es busca la vida...

Vicent Alonso: El problema de la novel·la en general, i el de la valenciana en particular, no és d’extensió sinó de com­posició, de la manera d’organitzar i articular el material, de re­velar en el fons la relació dels escriptors amb la realitat.

J. F. Mira: Sí, aquesta novel·la revela evidentment una classe de relació de l’escriptor amb la realitat, amb una realitat subjectiva, amb una realitat històrica i amb una realitat molt ín­tima. I, si tu vols, sí que és conscientment realista. Encara que siga un realisme una miqueta idealitzat, o una miqueta...

Vicent Berenguer: ¿Sentimental?

J. F. Mira: Sentimental. Aquest és l’adjectiu exacte. Vicent Berenguer: És difícil no ser sentimental.

J. F. Mira: Diguem-ne afectiu, a vegades una miqueta líric.

Vicent Berenguer: Bellow és líric i molt sentimental.

J. F. Mira: Sí. I més en les narracions que en les novel·les.

Vicent Alonso: Parlem, si voleu, d’El desig dels dies, una novel·la que tècnicament està molt lluny d’Els cucs de seda.

J. F. Mira: Sí, jo crec que sí.

Vicent Berenguer: ¿Parlem de ficció o de memòria?

J. F. Mira: Jo crec que en la meua obra hi ha una evolució cap a la faula, cap a la ficció.

Vicent Berenguer: Però l’escriptor no pot evitar la part biogràfica. I pense que és possible llegir aquesta novel·la com un intent de deixar constància de la memòria. En realitat, no sé si El desig dels dies és una novel·la desconcertant, o un llibre de cròniques o de memòries... No sé. ¿Volia ser un llibre de memòries i esdevingué una novel·la frustrada?

J. F. Mira: No, no volia ser un llibre de memòries. En pro­porció a l’ambició que tenia quan vaig posar-me a escriure-la, sí que és una novel·la frustrada. En relació a d’altres coses que es publiquen al mateix temps...

Vicent Berenguer: No m’agradaria que m’interpretares negativament... La vas enregistrar?

J. F. Mira: Sí, en quaranta-vuit hores.

Vicent Berenguer: ¿A qui li escrivies? ¿Qui és el perso­natge a qui et dirigeixes?

J. F. Mira: El superego.

Vicent Berenguer: ¿El superego? Jo vaig pensar en al­gun moment que era l’Eliseu...

J. F. Mira: ¡No! Hi ha un personatge referencial que és una mena de Messies ideal. Això sí que és clar: la situació de la vinguda del Messies, que simbolitza la regeneració, la llum, la veritat, la justícia, el paradís a la terra, la revolució, el socia­lisme, la independència... tot simbolitzat en la persona d’Arnau. Un personatge que no es correspon amb res que tinga a veure amb la realitat. Es correspon amb la projecció d’una me­na d’expectativa messiànica...

J. Pérez Montaner: Però sí que hi ha fragments amb personatges reals...

J. F. Mira: Sí, però no en aquest cas.

Vicent Berenguer: Els elements biogràfics hi són ben presents i, a més, amb voluntat globalitzadora: València, el País, amb tot això que comentaves de l’esperança bíblica...

J. F. Mira: Sí. Vaig intentar convertir en literatura aquella experiència, no només personal sinó de tot un grup, d’un mo­ment determinat de la vida d’aquesta ciutat, d’aquest País. Vaig crear un mite referencial, encarnat en un personatge fictici, i a partir d’una sèrie d’anotacions de fets concrets i de reflexions polítiques, filosòfiques, personals... vaig enregistrar en quaran­ta-vuit hores tota la novel·la. El que no vaig treballar mai serio­sament fou l’estructura interna, cosa que sí que he fet en el cas d’Els treballs perduts.

Vicent Berenguer: Sí, però el lector hi observa un canvi profund després de les novel·les anteriors. El discurs de la no­vel·la és potser una mica suïcida, en el sentit que pot espantar els lectors...

J. F. Mira: Com que l’ha comprat poca gent, poca cosa haurà espantat. No és un llibre testimonial. És el resultat d’un rampell que em féu literaturitzar el que portava dins durant molt de temps... I en aquest sentit es justifica la manca de refle­xió sobre l’estructura interna.

Vicent Berenguer: Hi havia a més el referent de la no­vel·la de l’Amadeu, els lligams amb el nouveau roman...

J. F. Mira: Sí, jo havia llegit molta novel·la francesa en aquells anys.

Vicent Berenguer: Es una manera de construir novel·la amb moltes possibilitats, però també amb moltes dificultats. Hi ha també una cosa curiosa, allò dels dotze capítols...

J. F. Mira: Sí, és una mena de nombre màgic. El dotze és el més ordenador, el més divisible... Tot un símbol.

Vicent Berenguer: Un dels personatges que segurament tindrà alguna correspondència amb la realitat és l’Aureli Mir...

J. F. Mira: Tots tenen alguna correspondència amb la rea­litat, però amb aquest sistema que consisteix a desmuntar-ho tot i tornar-ho a muntar: el cap d’un, les cames d’un altre... Això, a més, ha provocat que molta gent s’hi haja desconcertat prou a l’hora de cercar la correspondència exacta. Algú fins i tot es molestà perquè no s’hi trobava.

Vicent Berenguer: Un sistema semblant et féu incloure fragments i paràfrasis de poetes, novel·listes, cites bíbliques, una mena de plagi...

J. F. Mira: Això no és plagi sinó patch-work. En Els tre­balls perduts hi ha també aquesta tècnica, però molt més acon­seguida.

J. Pérez Montaner: Més tard, publiques Viatge al final del fred. Personalment considere que dins del conjunt de tota la teua narrativa es tracta d’una novel·la menor, però...

J. F. Mira: Me la van tallar per la meitat, imagina’t si és menor.

J. Pérez Montaner: Però es tracta d’una novel·la ben construïda.

J. F. Mira: No sé si ben construïda, però té un treball de construcció important i ben conscient.

J. Pérez Montaner: I prou que es nota. La novel·la se­gueix la línia de recuperació de la memòria.

J. F. Mira: I també la línia dels personatges que no ente­nen el que els passa i que acaben fracassant...

J. Pérez Montaner: ¿Fins a quin punt et vas documentar sobre el maquis?

J. F. Mira: Bàsicament, a través de narracions de la gent, a la Tinença de Benifassà...

J. Pérez Montaner: Que ja és important, no?

J. F. Mira: Sí, jo vaig descobrir una vegada un campament de maquis que no l’havien trobat durant molts anys. ¡Estava in­tacte! I a més havia recollit un munt d’històries que m’havien contat. Contràriament al que passava en les novel·les anteriors, els personatges d’aquesta novel·la són ficticis i també les situa­cions, tret d’alguna concreta com ara aquella de la bomba que tiraren dins d’una cisterna on hi havia amagats uns maquis... A la novel·la, però, li manquen quasi un centenar de pàgines.

Vicent Berenguer: ¿Qui ho va imposar?

J. F. Mira: ¡Deixem-ho córrer! ¡No està massa clar! A més, vaig tenir l’estúpida idea de presentar-la a no sé quin premi...

Josep Ballester: Al sant Jordi...

J. F. Mira: I així com la primera vegada que una novel·la meua havia quedat finalista, va guanyar el iaio més iaio de tots, la segona vegada guanyà el jove més jove...

J. Pérez Montaner: Toni Pascual.

J. F. Mira: També amb una novel·leta prou fluixa.

J. Pérez Montaner: Molt fluixa.

Ramon Guillem: El finalista va ser Seguí, ¿no?

J. F. Mira: El finalista vaig ser jo. I a més, hi hagué una discussió molt forta en el jurat perquè la majoria volia premiar la meua novel·la, però arribà un senyor que es va imposar per damunt de tot i capgirà la votació. I un dia me’l vaig trobar i es va posar roig fins a la coroneta de la calba. Li vaig dir que jo m’hi havia presentat només per les peles. Quan la publicà La Magrana, aparegué amb una faixa que deia allò de «La novel·la rebutjada pel jurat...» i incitaven el lector a comparar-la amb la guanyadora...

Josep Ballester: ¿Quina opinió et mereix tot aquest món que hi ha al voltant dels premis, de vegades amb tanta ma­la llet?

J. F. Mira: Em sembla molt bé si fa vendre més llibres, pe­rò ja no tant quan li fa la punyeta als autors. Des del punt de vista interior, em sembla absolutament irrellevant.

J. Pérez Montaner: Potser per la retallada que patí la novel·la, el personatge del professor em sembla molt forçat...

J. F. Mira: Sí, tens tota la raó.

J. Pérez Montaner: Personatge que, d’altra banda, es pot relacionar amb l’Arnau d’El desig dels dies.

J. F. Mira: No, no hi té res a veure. El personatge respon a la necessitat de fer entendre la història.

J. Pérez Montaner: ¿Justificava el personatge principal?

J. F. Mira: Necessitava una connexió entre el personatge principal i el maquis. Però el joc bàsic era el de la inversió dels rols masculí-femení. Qui té el caràcter més viril era la germana, i el més femení el germà. A mi m’interessava això. Però he de dir que hi ha elements interessants de la història de tots dos que han desaparegut a causa de la retallada que comentàvem.

Vicent Berenguer: Ara, ¿hauria aparegut íntegrament?

J. F. Mira: Doncs, no ho sé. Aleshores fou l’interès edito­rial... Malgrat tot, jo diria que aquesta novel·la és la més «nor­mal» de totes, és a dir, feta amb ofici.

Josep Ballester: Si mirem la teua obra amb una certa perspectiva, és fàcil de veure-hi el desenvolupament de tot un projecte literari, de tot un món que es basteix a poc a poc a tra­vés de les novel·les successives.

J. F. Mira: Sí, potser és una miqueta presumptuós, però jo en sóc conscient.

J. Pérez Montaner: Projecte que no es dóna en general entre els novel·listes.

J. F. Mira: Potser perquè tenen poca paciència, volen cór­rer molt i arribar de seguida. No saben on volen arribar, però ho volen fer de seguida.

Vicent Alonso: ¿N’eres conscient, a priori, o l’has anat elaborant a mesura que has anat construint novel·les?

J. F. Mira: El que jo entenc per projecte no és cap pla de­tallat, però sí una certa idea d’allò que voldries que fóra el con­junt de la teua obra. Aquest projecte és, si voleu, doble o triple. D’una banda, hi ha la qüestió dels recursos, dels materials, bàsi­cament del llenguatge. Es tracta d’enriquir a poc a poc aquest material lingüístic indispensable, cosa que dissortadament no és una norma general entre els escriptors. Escriure cada vegada millor, fins i tot tractar d’arribar a posseir una manera d’escriu­re que t’identifique. No sé si encara es diu estil o si els experts ja l’heu batejat d’una altra manera. Hi hauria també l’aspecte formal, saber estructurar les novel·les cada vegada millor, un esforç que no sé si es nota a Els treballs perduts...

Josep Ballester: ¡I tant!

J. F. Mira: A més del llenguatge i de la tècnica, hi hauria també una determinada actitud davant del món que recorre la meua obra. Els meus personatges són éssers desconcertats, trac­ten d’entendre el món i volen canviar-lo. Ho intenten, però fra­cassen i això els desconcerta. Aquesta és una constant en la meua obra. El personatge de Viatge al final del fred, a la fi de la novel·la, torna a buscar alguna cosa, però fracassa...

J. Pérez Montaner: És un personatge mogut per la idea de recobrar el passat.

J. F. Mira: Aquesta és la darrera qüestió. El passat s’ha d’entendre, potser també com a ajuda per a transformar el pre­sent, si és possible.

Josep Ballester: Parlem més concretament d’Els treballs perduts. Per a mi és una mena de cant de cigne davant d’una ciutat, d’un món que sembla que va a desaparèixer.

J. F. Mira: Sí. Aquesta és la dimensió de cant o d’elegia respecte d’un determinat model de ciutat, que és la ciutat clàssi­ca, fins i tot la ciutat medieval, la ciutat de les muralles, de les portes, de les dotze parròquies, que en part encara existeix. És per això que mai no va més enllà del perímetre intern, tret d’una eixida a la mar, necessària per a aquesta ciutat mediterrània.

J. Pérez Montaner: És també una elegia per a una cul­tura.

J. F. Mira: No per la cultura pròpia del País sinó per una cultura històrica. Quan parle d’un model de ciutat, m’estic refe­rint a la visió clàssica del món, que quasi coincideix amb els lí­mits de la pròpia ciutat. De fet, si penseu en el principi de la no­vel·la, hi ha un recorregut nocturn en moto —que en part és el centaure, però que representa també l’agressió de la màquina— a través del perímetre de la muralla i un últim recorregut diürn, a ple sol, en sentit contrari. Pel mateix perímetre que marca els límits de la ciutat.

Josep Ballester: A propòsit dels símbols, em fa la im­pressió que tenen un fort pes al llarg de tota la novel·la.

J. F. Mira: N’he posat tants, de símbols, que si me’n tro­beu més encara, doncs...

Josep Ballester: Ja hem parlat adés del simbolisme del 12 (els capítols, les parròquies, els dotze treballs...). N’hi ha també la gallina...

J. F. Mira: Sí. Hi ha dos animalets que estan en relació amb dues dimensions de la feminitat. La dimensió càlida, ma­ternal, amable, domèstica, que es relaciona amb la Maria Mari­lín, un personatge ambivalent: al principi és més Marilín que Maria i a la fi més Maria que Marilín, és a dir, més maternal, més mare, associada amb la gallina. L’altra dimensió és l’agres­siva, felina, que arrapa, associada amb el gat que porta la cosina.

Josep Ballester: I els colors...

J. F. Mira: Els colors, si et fixes bé, es corresponen amb dues mitges parts de la novel·la. Els sis primers capítols es cor­responen amb la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust, el tacte i, per úl­tim, la humitat i el fred. En els sis capítols restants tornen a repetir-se els cinc sentits i, per últim, la sequedat, la calor, el foc. Hi ha, així, capítols on domina més el color, d’altres en què do­mina l’olfacte, el tacte, etc. De la mateixa manera que apareixen els colors, ho fan també els sons i les olors, com quan entren al mercat o a la pardaleria amb l’olor dels conills i els pardalets. En cada capítol predomina una manera física diferent de captar el món.

Josep Ballester: És a dir, que hi ha un treball important de preparació de la novel·la.

J. F. Mira: Si teniu curiositat, podria mostrar-vos la carpe­ta on guarde gràfics, esquemes, els esborranys de tot aquest en­trellat que hi ha a la novel·la.

J. Pérez Montaner: Tindria gràcia que en publicàrem al­gun.

Ramon Guillem: Aquest treball també és possible veure’l darrere d’El bou de foc, a pesar que es tracta de la primera no­vel·la. Els cinc o sis bous que apareixen al llarg del relat: el bou de Goya, el rapte d’Europa...

J. F. Mira: Sí, sí, en efecte. També hi havia aquest treball de construcció perfectament conscient. De fet, volia presentar l’equilibri entre el passat i el present en la mesura que elements determinats del passat decideixen el present. L’experiència in­fantil determina d’alguna manera les experiències posteriors. Així, el bou és un element simbòlic lligat a la força bruta i des­tructiva, la força irracional associada al foc.

Josep Ballester: Un altre element a assenyalar de la no­vel·la és tot el que té a veure amb l’erudició. ¿Hi ha, en aquest sentit, cap element autobiogràfic?

J. F. Mira: Sí. Jo sempre he estat un devorador de llibres. Si hi ha cap element autobiogràfic de fons, seria aquesta idea del Quixot, del «caballero andante» que es creu capaç de re­construir el món...

Josep Ballester: ¿Podríem dir que els tres models de la novel·la són el Quixot, Joyce i Borges?

J. F. Mira: Pel que fa a Borges... Ho vaig pensar, però no és el mateix. A Borges l’he llegit amb molt de gust i és un dels sud-americans que més m’agrada. Però el seu món de bibliofília, de bibliomania és un món molt més autoreferit, mai no es refe­reix a una experiència històrica o real. És un món que s’autoalimenta.

Ramon Guillem: Ja en la teua primera novel·la, a les poques pàgines, el protagonista diu alguna cosa així: he llegit moltes novel·les últimament i tot ho barrege.

J. F. Mira: Em resulta molt difícil oblidar-me d’això.

Vicent Berenguer: També ho podríem connectar amb El desig dels dies...

J. F. Mira: En efecte, en aquella novel·la hi ha un perso­natge que té una gran part d’aquests elements erudits.

Vicent Berenguer: M’atreviria a dir, fins i tot, que Els treballs perduts és una venjança d’El desig dels dies. Una altra vegada reprens el tema de la ciutat de València, però ara la tan­ques, la concentres, l’estructures...

J. F. Mira: Cum grano salis, que deien els clàssics, és ve­ritat.

J. Pérez Montaner: Hi refàs allò que en El desig dels dies no t’atrevies a refer...

J. F. Mira: Per ahí va la cosa...

Vicent Berenguer: Els treballs perduts és un intent més estructurat d’ordenació del caos i en aquest sentit El desig dels dies n’és el pròleg...

J. F. Mira: Potser si en aquell moment haguera tingut els instruments que tenia després... El desig dels dies fou una mena de vomitada, mentre que en la darrera novel·la hi ha tot un tre­ball conscient d’estructuració i de concepció.

Josep Ballester: ¿I com veus ara Els treballs perduts, després de la publicitat que ha tingut i de la bona acollida?

J. F. Mira: Pense que, si haguera de reescriure-la, tornaria a fer-la de la mateixa manera.

Josep Ballester: ¿N’estàs ben content?

J. Pérez Montaner: ¿Descansat?

J. F. Mira: Descansat, sí. Ha estat un gran esforç. I no em resulta fàcil iniciar de nou un treball semblant.

Josep Ballester: No hem parlat encara del teu treball com a traductor.

J. F. Mira: He traduït molt circumstancialment.

Josep Ballester: ¿Penses que no ha influït en la teua obra?

J. F. Mira: No. A més, crec que és el domini del llenguatge el que facilita la traducció i no a l’inrevés. El que sí que sóc és un crític ferotge de les traduccions dels altres. Serà, potser, per­què fa un bon grapat d’anys que llegesc en altres llengües...

Vicent Alonso: Sembla que d’una manera o d’altra totes les teues novel·les i contes tenen alguna cosa a veure amb la me­mòria, que és així un element central del teu món novel·lístic. ¿Penses seguir treballant aquest aspecte? ¿Ens podries parlar una mica dels teus projectes?

J. F. Mira: Tinc un parell d’idees, però em falta temps. L’article setmanal a El Temps no sé si em compensa o no. Hi ha molta gent que el llegeix i això m’agrada. Tots tenim la nos­tra petita o gran vanitat i m’afalaga molt que la gent en comente el paper d’El Temps. He fet també algunes traduccions i una guia literària de València, que es publicaran prompte. El que vull fer algun dia és una cosa semblant a allò que va fer Pavese: contar cent o dos-cents contes tradicionals. I això no per recu­perar folklore sinó com a treball literari, com a esforç de narra­dor que ha de contar unes històries determinades.

Josep Ballester: És una manera de fugir de la teua feina d’antropòleg per dedicar-te més a la literatura.

J. F. Mira: La meua feina d’antropòleg ara és més especu­lativa que de treball de camp. Un altre projecte que algun dia tiraré endavant és un llibre de viatges del país... i, potser també, si supera les dotze setmanes del perill d’avortament, una altra novel·la sobre la ciutat de València.

Vicent Alonso: Una pregunta tòpica, però que estaria molt bé que la contestares sincerament. ¿Com veus la narrativa valenciana actual?

J. F. Mira: ¿Què vols que et diga? No m’entusiasma, però tot s’ha de mirar amb perspectiva. Si la compares amb el que es feia fa vint-i-cinc anys, doncs estem en la glòria! Però si t’ho mires des del que t’agradaria llegir...

Vicent Berenguer: I de la narrativa catalana en general?

J. F. Mira: Doncs, potser et diria el mateix.

Vicent Berenguer: I dels teus lectors, ¿què en saps? ¿Quina resposta tens del públic?

J. F. Mira: Tinc la sensació que em coneix més gent pels papers periodístics que per les meues novel·les. És una llàstima que la sort dels teus llibres depenga de les recomanacions esco­lars... Per això s’ha venut Pedrolo, Quim Monzó ... i per això s’han venut tant Els cucs de seda. Molta gent, en privat i en pú­blic, ha parlat bé d’Els treballs perduts. Però les vendes no es corresponen amb la qualitat dels elogis.

Vicent Alonso: Com a coneixedor de la realitat cultural i política d’aquest País, creus que estem condemnats a sobreviu­re només per l’esforç cultural?

J. F. Mira: Cal pensar també en un hipotètic esforç ideolò­gic i polític...

Vicent Alonso: Sí, però em fa la impressió que l’esforç polític es dóna només, en el nostre cas, com a conseqüència del treball cultural.

J. F. Mira: Ja ho he dit en altres ocasions. No som l’únic cas en la història d’Europa en què l’esforç de recuperació cultu­ral ha precedit l’esforç polític. Passa, però, que en el nostre cas el desequilibri entre l’un i l’altre és exagerat. L’etapa de dina­mització cultural es prolonga al temps que la conversió d’això en moviment polític no acaba de quallar.

Vicent Berenguer: Potser patim un cert fatalisme. L’al­tre dia, en la presentació de la trilogia d’Enric Valor, el presi­dent de les Corts afirmà: ja era hora que reconeguérem la vàlua d’aquest escriptor... Evidentment, parlava com a polític. Els ambients culturals ja li ho havien reconegut temps enrere.

J. F. Mira: Jo ja m’he fet a la idea. He d’esperar la jubila­ció per rebre condecoracions i tot això...

Vicent Alonso: Però, ¿creus que alguna vegada s’inter­romprà aquesta mena de coitus interruptus dels projectes polí­tics nacionalistes d’aquest país?

J. F. Mira: Ja m’agradaria tenir la bola de vidre ... Però pense que a curt termini cal ser pessimista. Pense que hi ha una potència, una possibilitat real d’aconseguir un fort moviment polític nacionalista, però que no s’ha explotat correctament.

Josep Ballester: La Crítica de la nació pura, en aquest sentit, cridava al diàleg. ¿Creus que ho va aconseguir?

J. F. Mira: Vols que et diga la veritat, a risc de tornar a ser presumptuós? No s’han atrevit. Perquè per a escriure un llibre com aquest s’han de passar moltes hores a les biblioteques i no haver llegit simplement els quatre manualets o els quatre llibrets traduïts que corren per ací.

Josep Ballester: ¿T’has sentit una mica decebut?

J. F. Mira: No. Em vaig adonar que el llibre ha tingut més influència que la que s’ha reconegut explícitament. Fins i tot, pense que molts dels conceptes nous que aportava són utilitzats ara inconscientment.

Josep Ballester: Fem ficció. ¿Com veus la nació catala­na per a partir de la Crítica de la nació pura?

J. F. Mira: Absolutament impura, i no pel que diuen aquells de la Impura natione, sinó perquè és un àmbit nacional carregat de frustracions, bloqueigs, divisions i contradiccions internes i amb una enorme heterogeneïtat històrica i trama sim­bòlica, que és molt important. La gent no reacciona davant de la mateixa estructura simbòlica. I això és així. Contra això, ¿què hi ha? Doncs, tot un fons històric real, una cultura i una ideologia en marxa, però jo no sóc un profeta.

J. Pérez Montaner: Tractant de relacionar els teus múlti­ples aspectes de dedicació al món cultural —professor de grec, antropòleg, intel·lectual que reflexiona sobre el món cultural i polític— amb les teues novel·les, em fa la impressió que les dues primeres, fins i tot també Viatge al final del fred, estan marca­des pel teu treball d’antropòleg, mentre que en el cas de les altres dues pesa més l’ambient cultural i la idea nacional.

J. F. Mira: Jo no diria que la meua dedicació a l’antropo­logia condiciona la meua novel·lística.

J. Pérez Montaner: No la condiciona, però hi té una gran relació.

J. F. Mira: Molt més etnològiques que qualsevol novel·la meua són les de Blasco Ibáñez. I que jo sàpia no era antropòleg. Hi ha mols novel·listes que són més descriptius i més etnogràfics que jo. En un article vaig dir una vegada que era molt més etnogràfic el principi de Le Rouge et le Noir que el d’un llibre d’an­tropologia d’un americà amic meu.

 

DADES BIOGRÀFIQUES

Joan Francesc Mira naix a València, l’Horta, el 3 de desembre de 1939. Doctor en filosofia, durant uns anys és catedràtic d’institut.

Viatja per Europa fent estudis d’antropologia social, centrats en la família tradicional europea i en la societat rural.

A París, col·labora amb l’Equip d’Antropologia Social de Claude Lévi-Strauss (1971-1975).

A Viena, és col·laborador del Consell Internacional de Ciències Socials (1972-1977) .

És professor visitant a la Universitat de Princeton (EUA) durant el curs 1978-1979.

Els seus viatges d’estudis l’han portat arreu d’Europa, de l’Amèrica del Nord i a l’Àfrica Central.

Ha estat director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i fundador i primer director del Museu Etnològic de València. Devorador incansable de narrativa, entre els seus autors preferits hi ha els novel·listes francesos del segle XIX, James Joyce i els jueus ame­ricans actuals.

És el traductor de totes les novel·les de Francesca Duranti editades fins ara en català.

Ha col·laborat a Las Provincias, Saó, Valencia Semanal, El Temps i Avui.

Actualment és professor de la Universitat Jaume I de Castelló.