L’oratge més humà va

descongelar alguns cervells

 

Joan Francesc Mira
escriptor, traductor i antropòleg

Va fer molt de fred la setmana passada, un fred que no va produir només imatges blanques i amables, va produir una terrible desgràcia. Després vingué un oratge més humà, potser es van descongelar alguns cervells, com a València, i no sé si a Israel i Pa­les­ti­na. La desgràcia, però, continua present, com a l’Iraq, ara que ja no recordem les conseqüències del tsunami a Indonèsia, ni el Sudan, ni de res que no ens porti cada dia la televisió. És així, i em sembla que podem fer-hi ben poc.

SOPAR FATÍDIC
Morts en silenci
     És el destí fatal, en forma de persona o de força implacable, qui fa coincidir o acumula els fets puntuals, les accions dels humans, els moviments de les coses, fins que resulta tot plegat en un final previst però no previsible. Una comarca com els Ports, que per mi és de les més estimades, de les més profundament belles i admirables del meu país, que visite amb certesa més de dues i més de tres vegades a l’any, una comarca dura i seriosa com aquesta, decideix plantar cara a un futur de pobresa i passivitat.
     Hi ha gent que es mou, que restaura albergs o ermites, que munta festes i reunions, que recupera una sòlida il.lusió. I en un hostal d’aquests, al costat d’una ermita, fan un sopar d’amics, una festa d’aniversari, multitudinària si es té en compte el nombre escàs de gent jove i activa que habita aquelles valls. I resulta que els dies abans havia fet un fred tan dur en aquestes muntanyes tan aspres, que fins i tot van rebentar les canonades de la calefacció.
     I resulta que a les granges —un altre factor afegit, una altra coincidència fatal— hi ha unes estufes de gas, impròpies per escalfar habitacions humanes, però que algú pensa que són l’única defensa contra aquest fred nocturn. I resulta, després, que al final de la festa el fred és més intens que la prudència, i els qui se’n van a dormir a la sala amb l’estufa ja no es despertaran mai. Els fils de la Parca o la Moira han teixit cegament el desenllaç fatal, fins a la consumació de la catàstrofe, a la commoció per la pèrdua dels millors fills d’aquella terra admirable.
     De sobte, tothom s’hi ha llançat damunt, autoritats, periodistes, ràdios, televisions, prínceps, ministres, una allau segurament inevitable. I tothom ha pogut contemplar el dolor mut d’aquella gent, els carrers buits, el silenci profund, l’exemplar falta d’escarafalls i de crits i de gestos violents. El castell de la Todolella seguirà dret al seu lloc, com les muntanyes, els rius, les muralles i Santa Maria de Morella. A la porta de la qual l’alcalde, el meu amic Joaquim Puig, ha recordat que, en honor dels morts, els vius continuaran fent viure aquesta terra.

‘RESISTÈNCIA’
La paraula profanada
     Deu ser per una part de la meua educació sentimental, que va estar lligada a les imatges i a les cançons de la Resistència contra els nazis a França o a Itàlia. Per això o per una idea de dignitat humana i de moral i de llibertat, m’irrita veure a la premsa i a la televisió la paraula resistència aplicada al terror que s’escampa per l’Iraq.
     M’irrita llegir que “la resistència” va fer saltar pels aires la seu de les Nacions Unides amb tot el personal que hi treballava, que “la resistència” llança cotxes bomba contra els fidels a les mesquites, contra els empleats de qualsevol empresa, contra la gent que passa pel carrer, a les portes dels hospitals i de les escoles, i coses així i coses pitjors.
     Jo entenc que l’ocupació estrangera puga resultar intolerable, que grups armats i clandestins ataquen soldats americans, vehicles blindats o casernes. Ho entenc, tot i que, tal com estan les coses, no crec que siga de cap profit per al poble iraquià, per a la pròpia pau i llibertat. Però el terror brutal, ni el comprenc ni el justifique ni puc suportar que la nostra premsa li aplique el noble mot de resistència. No és resistència, és destrossar el propi país i assassinar la pròpia gent, és buscar la catàstrofe i el caos, és negar qualsevol pau possible, qualsevol futur que no siga més sang i una nova tirania.
     És tot això, i això no té res a veure, cap relació, cap punt de contacte amb la resistència dels partisans contra els nazis (com Auschwitz no tenia cap punt de contacte amb Ramal.la, a pesar de la infame afirmació de Saramago). Ni Jean Moulin pot tenir cap punt de contacte amb Al-Zarqaui o com se’n diga qui mou aquesta canallada infinita. Fa pocs dies, fins i tot Piero Fassino, secretari general del DS, successor del Partit Comunista Italià, recordava: “Els autèntics resistents iraquians són els vuit milions de persones que han anat a votar”. I per aquest motiu els postcomunistes italians, i els seus aliats d’esquerra, i també Romano Prodi, enemics frontals de Berlusconi, consideren prematur i imprudent retirar les seues tropes de l’Iraq. Traguen vostès mateixos les pròpies conclusions.

EL DICTAMEN
Fumata grisa a València
     Ni blanca ni negra, ni tenim Papa ni no en tenim. Espere que sigui un èxit sense precedents el dictamen que finalment l’autoritat política efectiva ha permès aprovar a l’autoritat acadèmica hipotètica, a València, sobre “l’entitat de la llengua”.
     L’objectiu dels acadèmics valencians, el lloable propòsit, era salvar els mobles o la camisa de la institució, perquè la liquidación por derribo, o alguna amenaça encara pitjor de l’autoritat competent, hauria produït efectes segurament catastròfics tant per al país com per a la llengua. Haurem de considerar que el mal menor és un bé, quan el mal més gros era una amenaça real. Suposant que fóra real. Els membres amb seny real o suposat de l’AVL han reculat fins on era possible recular sense caure en l’abisme. Amb una mica de perífrasis tècniques, mesurant les paraules per tal que pogueren passar la prova de la Inquisició, torturant de vegades la sintaxi, estirant els conceptes, s’han estalviat la indecència final.
     Han salvat, de moment (en aquest camp, les conviccions del PP són nul.les, les del PSOE inconsistents), la camisa, els mobles i la casa, i santa Llúcia que ens conserve a tots nosaltres la vista. Els qui esperaven fumata blanca i els qui esperaven fumata negra s’han trobat que la fumata era grisa. Que és un color barrejat, incert, confús, interpretable a voluntat, i que sol despertar emocions poc intenses.