Joan Francesc Mira travessa actu­alment una fase ben intensa i fecunda, amb l’edició d’obres noves i també amb la recopilació i reedició de textos ja pu­blicats anteriorment. L’últim treball seu que els lectors i les lectores podem gaudir és l’edició, completa i revisada i amb una extensa introducció, de la novel·la Viatge al final del fred, reescrita a partir del text publicat l’any 1983. És l’última parada del llarg trajecte que ha hagut de re­córrer una novel·la excel·lent que mai abans s’havia pogut presentar als lectors íntegra, sense mutilacions.

 

Carles Mulet

Amb aquesta versió, Joan Francesc Mira no només ens presenta l’edició definitiva d’una obra que ha hagut de superar innumerables adversitats, sinó que, a més, ens ofereix una novel·la redona, compacta i amb una forta càrrega expressiva. Viatge al final del fred excel·leix per la complexitat de la seua estructura, per la gran riquesa lèxica que transpúa l’argument i per la forta càrrega simbòlica de l’espai en què es desen­volupa l’acció. Un treball minuciós de reescriptura que té el valor afegit d’ha­ver incorporat elements elements nous des de la maduresa creativa d’un autor imprescindible.

     —Podríem dir que Viatge al final del fred és l’obra seua que més avatars desafortunats ha hagut de sofrir: va quedar finalista del premi Sant Jordi, i això va aixecar una forta controvèrsia, i després va ser pu­blicada amb una retallada important…

     —Bé, la primera qües­tió és un exemple dels plantejaments tan diver­gents que poden assumir els jurats de premis literaris: amb El bou de foc, em vaig quedar fi­nalista perquè es considerava millor premiar un escriptor consagrat, Llorenç Villalonga, i en canvi, en aquesta ocasió, es preferia la novetat de premiar un adolescent desconegut… Quant a la retallada, que fou substancial, es va pro­duir per aquelles exigències editorials que de vegades es deriven del format de les col·leccions on s’ha d’inserir l’obra; com que jo estava can­sat per tota aquella polèmica del premi…, vaig acceptar-hi i ho vaig deixar córrer.

     —Hom ha posat de re­lleu en aquesta novel·la una preocupació ben evident per l’estructura i les tècniques narratives…

     —Es tractava ja del tercer intent narratiu i és lògic que no fóra tan poc premeditat com en les obres anteriors —encara que a Els bous de foc ja hi ha un treball conscient de planificació—. En aquest cas, però, la pla­nificació pel que fa a l’estructura, els recursos expressius..., va ser total.

     —A més, l’obra presenta també un treball minuciós de contextualització, tant pel que fa al temps històric (la post­guerra, el maquis valencià) com pel que fa a l’espai (les comarques muntanyoses del nord valencià).

     —Cal tenir en compte que el meu món de referències geogràfiques ha es­tat, d’una banda, l’horta i la ciutat de València, i de l’altra, les terres i mun­tanyes del nord valencià. Aquest darrer territori —que ja havia estat l’espai geogràfic de Els bous de foc— m’ha fas­cinat i continua fascinant-me encara.

     Pel que fa a l’època històrica, els primers anys de la meua vida són precisament els anys de la postguerra, i després cal afegir-hi les narracions, les històries…, que sobre els maquis em van anar contant les gents d’aquelles muntanyes, que n’havien tingut un coneixement directe.

     —Podríem considerar els trets de la singular parella de germans protagonistes com a exemples dels seus personatges més característics?

     —Efectivament, quan es tracta de personatges de creació plenament meua, —és a dir, no condicionats pel fet de tractar-se d’una recreació de perso­natges històrics— tinc una propensió a crear personatges “perplexos”, “der­rotats”, arrossegats d’alguna manera per un destí o uns esdeveniments que els superen, que solen tenir un final tràgic… Aquesta parella seria un bon exemple de tot això.

     —Considera que aquesta nova edi­ció fa aportacions substancials respecte a aquella primera publicació?

     —Es tractava, en primer lloc, de reincorporar-hi aquelles parts que havien quedat fora a les primeres edicions. Aprofitant això, també n’he millorat l’estructura i també hi he efectuat retocs pel que fa al llenguatge. Amb tot això, crec que els personatges i les situacions han guanyat en gruix —no sé si també en densitat—, s’ha reforçat el rerefons històric, la seua dimensió coral.