Joan Francesc Mira:

“El papa Alexandre VI no va enverinar mai ningú”

 

L’escriptor publicarà al setembre una síntesi de la història dels Borja

 

Ester Pinter · València

El pròxim mes de setembre l’editorial Bromera traurà a la venda Els Borja. Família i mite, un llibre de luxe, de grans dimensions i carregat d’il·lustracions, on un dels màxims coneixedors del temps i el llinatge dels Borja, l’escriptor, antropòleg i professor de grec i cultura clàssica Joan Francesc Mira, que anteriorment ja havia novel·lat aquest tema a Borja Papa, repassa la trajectòria de la família més destacada que el País Valencià ha donat a la història d’Europa. Pocs precedents hi havia d’un llinatge vingut de fora d’Itàlia que en cinquanta anys produiria dos papes i una dotzena llarga de cardenals, que es va instal·lar durant mig segle al centre del poder per desaparèixer de sobte després i caure immediatament en la llegenda més fosca.

E.P. Generalment els Borja es con­sideren com el màxim exponent de la corrupció en tots els sentits i el nepotisme. Pensa que s’ha impo­sat la llegenda sobre la història?

J.F.M. La llegenda borgiana bar­reja elements típics de qual­sevol llegenda negra i més encara de qualsevol llegenda negra de l’època renaixentis­ta. Barreja hipotètiques orgies al Vaticà, enverinaments, as­sassinats, luxúria, bruixeria o incest. Els temes habituals de qualsevol llegenda negra; per tant, en si mateixos no tenen cap interès, perquè van repe­tint-se. La realitat és una altra.

E.P. I quina és aquesta realitat?

J.F.M. És una família que té un recorregut de 50 o 60 anys, procedent d’un país petit, que arriba a col·locar-se en el cen­tre del poder en l’època renaixentista, en un moment en què l’Església té un paper fonamental. El papa Alexan­dre Borja acaba col·locant quatre fills en quatre famílies sobiranes. A més, estan al centre d’una revolució políti­ca a Itàlia i del nou planteja­ment del que és la història del pontificat. Que un papa tin­gués fills era bastant habitual a l’època, que exercís el nepo­tisme descaradament també. De fet, la paraula nepotisme ve de nebot, perquè els papes solien nomenar els seus nebots cardenals. És cert que Alexandre VI va aprofitar qualsevol recurs, com ara els casaments dels fills, per mantenir-se, encara que no va ser l’únic que ho va fer. Curiosament, una de les coses que no van fer mai va ser enverinar algú, i menys això del famós anell d’Alexandre VI on duia el verí per vessar-lo en la tassa de qui havia convidat a sopar.

E.P. I com comença a teixir-se la llegenda negra dels Borja?

J.F.M. Els seus enemics romans, als quals els confiscava els castells i els treia poder polí­tic, van anar magnificant les actuacions dels Borja. Immediatament després va aparèi­xer el fenomen de la Reforma, protestant, antipapista, anti­romana. A l’Europa germàni­ca i protestant comencen a sortir notícies, llibrets i pam­flets que aprofiten aquestes històries borgianes com a munició contra el Papa, i els Borja passen a ser l’emblema d’eixa corrupció del pontifi­cat. Però eren factors bastant comuns a tot el pontificat re­naixentista des de principis del segle XV fins a mitjans se­gle XVI. Després, durant el Romanticisme, es crea tot el mite de tragèdia romàntica i en algun cas de drama por­nogràfic com és el pamflet d’Apollinaire, pornografia ba­rata i purament fantasiosa.

E.P. Hi ha alguns llibres on s’afir­ma que Alexandre VI va implan­tar la Inquisició a Catalunya, és cert?

J.F.M. No, de cap manera, la In­quisició ja existia abans de 1492 i havia estat implantada per Ferran el Catòlic. Justa­ment va fer el contrari, con­trolar-la. A Roma no la va deixar actuar pràcticament i la prova és que molts jueus que fugien d’ací eren protegits a Roma pel Papa. Isabel la Catòlica odiava feroçment Alexandre VI, perquè protegia a Roma els mateixos jueus que ells havien expulsat i l’acusaven de judaïtzant, de jueu convertit, i de marrano, que és com els deien als jueus pseudoconvertits. Fins i tot va frenar alguns dels excessos puntuals de la Inquisició a València.

E.P. Quins beneficis va aportar a València el regnat dels Borja a Ro­ma?

J.F.M. Els Borja no van aportar cap benefici per al país. Des del punt de vista econòmic, quan ell va comprar el ducat de Gandia, a un cost molt elevat, tots els diners se’n van anar directament a Ferran el Catòlic, que estava sempre carregat de deutes. Després sí que va in­vertir més al ducat de Gandia, però beneficis per al país no en va reportar cap. Des d’un punt de vista humà va ser més per­judicial que beneficiós, perquè centenars de persones, valenci­ans sobretot, gent molt activa i que volia prosperar se’n van anar a Roma. Tant gent de la noblesa com eclesiàstics, juris­tes o militars. Això, en un país menut on el grup dinàmic era poc nombrós, en certa manera, va restar força humana als sec­tors dirigents del país.

E.P. Quan s’enfonsa el poder dels Borja, què passa amb tots aquests?

J.F.M.  Hi ha una espècie de dis­persió general. Primer ja hi havia hagut una espantada general amb la caiguda de Calixt III. La major part, so­bretot militars i cardenals, segurament es van quedar per Nàpols, que estava aleshores sota el control de Castella.

E.P. Què opina sobre els estudis que fins ara s’han realitzat dels Bor­ja?

J.F.M. Hi ha molt de publicat, però encara queda molt per fer. Hi ha massa llegenda, en­cara que tant els italians com alguns francesos, com els ale­manys sobretot han estudiat el tema borgià en un altre sentit. Els únics que no han estudiat mai seriosament els Borja han estat els valencians i els catalans, llevat de Miquel Batllori o alguns altres. Tam­poc ho han fet des de la resta de l’Estat. De segur que si els Borja hagueren sigut d’Àvila o Toledo hi hauria instituts d’estudi, però ací els hem oblidat. La persona que més sap sobre els Borja és la doc­tora Kari Lawe, però els seus llibres estan escrits en suec i no s’han traduït.

 

 

Una gran galeria de personatges

     El llibre Els Borja. Família i mite analitza un per un els personatges d’aquesta famosa família valenciana. El primer papa Borja, Calixt III, va arribar al pontificat, segons Mira, gràcies a “la projecció militar, política i social cap a Itàlia del nostre país”. Nomenat papa als 77 anys després de presentar-se com a neutral. “Calixt III va ocupar el poder i va actuar com tots els papes del seu temps: crida els seus familiars i gent del seu país per protegir-lo”. En època del pontificat de Calixt III, arriba a haver-hi a Roma documentats amb nom propi més de 300 catalans, la major part valencians.

     Cèsar Borja, el segon dels quatre fills d’Alexandre VI i un dels personatges històrics en qui Maquiavel es va inspirar per escriure El Príncep, també apareix al llibre: “El protagonisme de Cèsar surt després de l’assassinat del seu germà Joan de Gandia. Ell és aleshores l’hereu i qui ha de projectar el llinatge cap a una situació de poder polític real. La seua aspiració és crear un Estat propi al centre d’Itàlia que hauria comprès el ducat d’Urbino i el de Romanya per després anar dominant la Toscana”. Cèsar Borja va assassinar el segon marit de Lucrècia, Alfons d’Aragó, per motius polítics: “L’aliança que Cèsar va signar amb els francesos significava que havien de trencar els lligams amb la casa d’Aragó de Nàpols perquè els francesos pretenien ocupar el tron napolità. Alfons era un obstacle polític fonamental. Per això Cèsar va utilitzar un excusa per provocar una espècie d’atemptat i després matar-lo”.