ASSAIG

 

Autobiografia del viatger

 

Joan Triadú

 

A la breu introducció, Joan F. Mira retreu el mot de Pascal Curiosité n’est que vanité, i així, de bursada, po­sa benes abans no caigui el cop. Una indiferència, més o menys afectada, si no el menyspreu explícit, solen atuir els llibres que apleguen publicacions disperses; això d’una banda; però a més, hi ha el risc que les notes de viatge, resultat del deler de viatjar, de la curiositat al capdavall, no suscitin, per contrast, com passa massa sovint, un interès proporcional a l’impuls vital que les ha mogut. Cal confiar, de tota manera, que el títol d’aquest llibre i, sobretot, el nom del seu autor superaran l’obstacle d’uns prejudicis propis d’una cultura de molta platja i poca biblioteca.

     Perquè fins i tot aquells que en bon nombre llegim els escrits de J.F. Mira quan i on apareixen, hem d’agrair que se’ns ofereix la possibilitat de retrobar-los reunits en un volum, cosa que forma part, com el fet d’haver-los escrit, com diu Mira, de l’ofici de mirar i d’escriure. Si de cas, allò que el lector del gran escriptor valencià es pot preguntar, una mica perplex, és com s’ho ha fet per publicar una vintena llarga de llibres; per participar des d’un primer rengle i d’una manera constant en la lluita reivindicativa del País Valencià dels darrers trenta anys (cívica, cultural i política); per portar a terme llargs estudis d’antropologia per a la seva condició d’antropòleg; per destinar temps a la docència universitària de grec i humanitats, i per viatjar tant i a consciència, és a dir, sabent on va i per què hi va. Encara que potser no vingui prou a tomb, no m’estaré de fer constar que en una enquesta recent vaig comptar la seva novel·la Borja Papa entre les millors (i les poques) novel·les catalanes dels darrers deu anys. D’altra banda, no cal in­sistir en la importància de les seves aportacions teòriques en l’assaig antropològic, com Crítica de la nació pura (premi Joan Fuster) i Sobre la nació dels valencians. Un pensament i una veu que no per què em sembla que no són prou presents al Principat.

 

CULTURA I ENTUSIASME

Anem als viatges. Mira relaciona directament, supedita gairebé, el plaer de viatjar al fet de poder-ne parlar després amb algú; de comunicar-ho d’una manera o d’una altra. Ell, escriptor, fins i tot reviu el viatge en el moment d’explicar-lo i el comprèn més bé. Així, cultura i entusiasme l’acompanyen, el motiven, i li donen suport en tot moment: això no ho diu ell, ni cal que ho digui, car es desprèn dels seus escrits, en l’estil incisiu que se Ii coneix i amb l’admiració moderada per un escepticisme més antropològic, és a dir, per comprendre, que filosòfic. Per mostra: la densitat festera del País Valen­cià i el fenomen de l’organització que comporta, temes del capítol Muntanya: festes, li fan etzibar, en conclusió (pàg. 55): “Porte tota una vida observant metòdicament la gent del meu país, per professió i per passió, i no l’acabaré mai d’entendre. No és estrany que els forasters entenguen menys encara.” Però Mira entén més que bé moltes coses i és important que les faci entendre, com fa també en aquest llibre. El seu saber, servit amb la seva ironia, fan més que cap discurs (encara que ell es reconegui la seva “condició assumida de predicador ambulant, un servei pú­blic com un altre”, exercit de Girona a Elx, per exemple) per al bon tractament de diverses qüestions, en primer lloc de la temàtica nacional. Així, que fet l’esment del decret del 29 de juliol de 1707 que reduïa els valencians a les lleis de Castella, llegim “el bon rei Felip V”, ja ens hem entès; o bé el con­sell amb què s’acaba el brillant article Macedònia, que diu: “Qualsevol que crega que en aquest país estem excessiva­ment pagats de les nostres glòries passades i folklore present, que visite Macedònia. La qual no solament existeix sinó que és el melic del món. Com qualsevol altre país de la Ter­ra”. En l’escrit Glosses Emilianenses, Mira visita Castella, “la més vella de totes —diu—, la que et trobes baixant del País Basc per l’extensa regió de Burgos i de Sòria” i observa que malgrat que totes els ponen —bellesa, tendror, riquesa del país i, a sobre, poder—, tanmateix, els castellans es queixen; però sempre “amb un ull posat en el seu melic i un altre en Catalunya”. Perquè resulta que els enemics d’Espanya no són els bascos, que fan el que fan però són de la família, són de casa. Ho són des de les Glosses Emilianenses, entre les quals, en precastellà, n’hi ha alguna en basc. I Mira es confirma en les seves apreciacions: que tota aquesta regió entre Burgos, Àlaba i Navarra “és la mare dels ous” i que “una gent que comparteix les Glosses d’aquesta manera, per força ha de compartir moltes coses més”. Cal llegir, evidentment, tot l’article.

     Tot el llibre, vaja, i això és el que he volgut anar dient. Perquè el que llegeix vol, com el que viatja, compartir el seu plaer. A la recomanació cal afegir-hi que aquest llibre ameníssim i tan ben escrit que ni ho sembla, és un llibre breu, condició que de vegades, però no en aquest cas, s’agraeix. Sobretot, tenint present que hi ha qui ha escrit milers de pàgines i no ha dit enlloc coses tan ben dites com les que ens serveix Joan Francesc Mira en aquest llibre. Amb estil, a més a més. Però ja se sap que l’estil és fet de les idees, les quals han de ser clares, i respondre-hi amb tota la vida.

     Cap d’any a Houston, Texas és una autobiografia del viatger Mira, una crònica ambulant de molts i diversos periples: des dels indrets més pròxims, com els seus de l’Horta (a la qual dedica un panegíric ben merescut, i que l’honora), fins als llunyans i ara com ara força insòlits, com l’oasi del Tinrhir, els poblats dels nambya o l’es­mentada Macedònia, en l’exis­tència de la qual o en el seu dret a existir no creuen Bulgà­ria, Grècia i Sèrbia. Entremig —o sigui entre l’apartat A casa i el dedicat als altres— hi ha alguns capítols agrupats sota el títol, neutre i exacte, d’Els ve­ïns, entre els quals, per cert, no es descuida de Portugal (i del que anomena la pena, suportada per l’insigne autor de La creació del món, Miquel Torga, de ser alhora un país massa gran i massa petit) ni d’incidir en el tema immens i delicat de “països pobres” i “països rics”, en terres de la espaciosa y triste, que va dir algú, mirat per un antropòleg, des de les terres que van de l’Alt Empordà al Baix Vinalopó, i convençut que les coses de l’economia general van a parar a una variant o derivació de la cultura. I sobre la cultura en general Mira ens encomana la seva admiració, feta de coneixement, per les fites dels llocs que recorre, que són biblioteques, claustres i palaus, catedrals i mesquites, obres d’art concretes, ben identificades i la casa de Goethe —del qual llegeix el Faust en la traducció de Josep Lleonart, publicada a Barcelo­na, com fa notar (pàg. 169) l’any de desgràcia de 1938, a finals de la guerra. Sobre aquest fet i com un periodista que és (de primer ordre, més a prop, crec, de Fuster que de Pla), es posa tot seguit a l’al­tura, dient: “Aquell personal, els hereus de Maragall o de Prat de la Riba, del modernisme, del noucentisme o del que fóra, eren d’una pasta com no se n’ha tornat a fer. Publicar la primera traducció catalana completa del Faust el 1938: ai­xò sí que és alta civilitat, això sí que era alçar la raó contra la barbàrie, una mica de necessitat contra el caos”. No es pot dir res més amb poques pa­raules. Llavors sí que té gràcia i s’explica i fins i tot s’agraeix l’eixut relativisme amb què Mira es basteix una teoria de la vida, amb el seu humor irònic i desmitificador.