Una aventura singular

 

Vicent Alonso

 

Joan F. Mira

Quatre històries d’amor

Tres i Quatre, València, 1998

147 pàgs.

 

Que les relacions amoroses han estat sempre un territori singular, on els humans es comporten de variades i fins i tot divertides maneres, és cosa sabuda. Que les convencions hi tenen tant a veure que fins i tot acaben per convertir en prohibit, conflictiu i difícil el que només hauria de ser exteriorització espontània del desig, forma part també de l’enciclopèdia col·lectiva més elemental. I que tot plegat ha estat matèria literària, des del més commovedor dels escàndols fins a la mateixa convenció, és ja d’una obvietat aclaparadora.

 

Els escriptors, però, hi tornen, entestats a recordar als lectors que potser la creació literària no té a veure tant amb allò que es diu com amb la manera com es diu. Que poc importen els temes si som capaços de dir-los amb la força suficient que convertesca en aventura singular una repetició a priori innecessària. Ara mateix, i segons La Vanguardia, els veïns francesos encara es commouen perquè Michel Houellebecq, entestat també a denunciar tota la tristesa de les convencions humanes, els ha recordat que en la societat contemporània alguns disfruten d’una vida sexual variada i excitant, mentre que altres s’amaguen en la masturbació i la soledat. De segur que la commoció dels nostres veïns, dels qui ningú no pot negar que han donat mostres literàries de pes sobre aquestes qüestions, és més atribuïble a l’estil del novel·lista que no a la novetat de la informació transmesa.

 

Doncs bé, llegir Quatre històries d’amor suscita al meu veure reflexions semblants. Les peripècies amoroses que cada una d’elles ens narra no són, al remat, el que ens sorprèn. Com tampoc, en la mesura que són històries ordenades cronològicament des del segle XIV fins al XX, la possible remissió a la universalitat d’unes tals relacions. No debades, el lector català, per bé que desconega l’existència de l’erudit Joaquim Miret i Sans, bé sap i diu que sempre han tingut bec les oques. El que sorprèn, i agrada, és l’exercici consistent a inserir tot el llibre dins el marc, conegut i profitós, de la barreja entre realitat i ficció. La realitat: els documents que han servit de base a l’escriptor per construir aquestes històries. La ficció: el fet mateix de la construcció, és a dir, la manera com les fa seues i les utilitza en el discurs narratiu.

 

Però si l’aventura de Mira es limitava a això, no hi hauria motius per sorprendre’s ja que no hauria anat més enllà de ites narratives ben conegudes entre nosaltres. Acudir al passat —habitualment, el nostre— per literaturitzar-lo sempre ens ha agradat —massa i tot. Especialment, als valencians. No sé si perquè ens resulta difícil convertir el present o el futur en matèria narrativa, però la veritat és que obres com Crim de Germania han marcat indeleblement la nostra història literària recent. L’obra de Lozano és una fita innegable i potser també altres textos no tan coneguts com aquella petita narració, «Contra Isabel Cornell», que Isabel Bes —que se n’ha fet, per cert?— publicà al número 6 de Daina. Just és de reconèixer que Mira ha fet un pas endavant, fins i tot del seu Borja Papa, perquè ara no és qüestió simplement de configurar una història a partir de determinades fonts històriques i amb més o menys fidelitat.

 

En Quatre històries d’amor les fonts —el procés del comte d’Empúries (XIV), una Qüestió d’amor (XVI), la història del tinent Manuel Bustillos i una monja del convent de la Misericòrdia (XVIII) i la de dels amants Josep Terrades Armengol i Eulàlia Recasens (XX)—, que ens han arribat en forma de textos literaris o no, formen part del discurs narratiu com a peces clau. Mira les integra en el seu discurs de manera que la veu narrativa acaba sent alhora única i múltiple. Els fets a què remeten es reconfiguren al fil de la mateixa veu narrativa de les fonts i amb les aportacions que el narrador de Mira gairebé sempre fa explícites. El joc, a més, no es limita a aquesta duplicitat sinó que es complica amb la integració de manifestacions diverses com ara altres documents que parlen sobre els mateixos fets o els judicis que les fonts mereixen, des del present narratiu, al narrador o a erudits contemporanis.

 

Sincerament, pense que l’exercici, complicat narrativament, és d’un resultat estètic envejable. El lector té davant una mena de puzzle, que el narrador ja li presenta gairebé resolt, però que manté l’atractiu d’una diversitat de veus al servei d’una melodia única. Si el procés del comte d’Empúries, per exemple, ens el conta el narrador de Mira, també ho fa alhora la mateixa abadessa del convent de Santa Clara, que ho recorda tot mentre rellegeix els plecs que guarden la memòria de la seua pròpia vida i família. I tots dos multiplicats en tant que distingeixen el present de l’acció i l’anàlisi posterior: l’abadessa perquè sap i diu que recorda, el narrador perquè es distancia dels fets fins a arribar al mateix present narratiu o a la referència a l’erudit Miret i Sans. L’autèntic mèrit: integrar-ho tot en el discurs d’una veu única i, a més, permetre’s el luxe d’afegir-hi elements narratius que afecten el conjunt com ara la sorpresa —sàviament insinuada— que el lector agrairà a la fi d’aquesta primera història. De sorpreses, n’hi ha bastants i, en general, agradables. Magnífica per exemple tota la part final de la segona de les històries. No ho són tant, a vegades, els distanciaments que el narrador manté sobre la història contada a través d’ironies o mers tocs humorístics que, en tant que escadussers, són poc per introduir el lector en la situació adequada i, conseqüentment, acaben semblant sobrers.

 

A aquestes Quatre històries d’amor només els sobra el pròleg. La nota de lectura del professor Lluís Meseguer, ben escrita i d’atractiu innegable, perd les seues virtuts en la mesura que se’ns presenta com a pròleg. Quin sentit té, per exemple, avançar-li al lector en un pròleg dades que l’autor ha decidit donar-li en una nota a la fi del seu llibre? En realitat, no hi ha pròleg bo. Sobretot quan es vol que el text conserve les mancances de la literatura viva. Aquestes, sovint, esdevenen virtuts que sempre juguen a favor dels interessos de la lectura. És clar que el lector sempre pot fer-ne cas omís i agafar el bou per les banyes.

 

 

Publicat originalment a la revista Caràcters, núm. 6 (gener de 1999), pàg. 11