La germanor del porc

 

Joan F. Mira

 

En aquests temps tan dubtosos de la història, quan no sabem que quedarà de la pau, de la bona voluntat i de la fraternitat universal, reconforta comprovar que és encara possible la pràctica de les antigues virtuts. Encara que siga en escala molt petita, i al voltant d’un porc. Poca broma amb el porc, que és un dels regals més alts que la providencia o la natura han fet a la hu­manitat. És animal brut i humil, curt de senderi, i poc apte com a emblema de res —a diferencia del cavall, del gall, de l’ovella, del gos, del bou, del llop i d’altres bèsties de més noble anomenada—, o com a decoració en pintura o escultura. Però és un bé de Déu com no n’hi ha d’altre: l’única bestia, l’única, de la qual tot s’aprofi­ta, vull dir que tot es menja i és útil per al manteniment de la persona, tant si es vol consumir fresc i acabat de matar, com si se’n vol fer reserva en forma d’embotit, de llomello en oli o de pernil posat a assecar. Només la bufeta de la fel la tiren, i encara hi ha sempre un gos que se la menja, amarga i tot. I els pèls, que si se l’afaita i no se socarren, poden servir de matèria primera de brot­xes i pinzells, i fer la fortuna d’algun conegut polític del país. És, a més i per completar-ne l’elogi, l’única bestia grossa de la qual es pot consumir la pell —la cotna— amb la cansalada, o bé rostir-la tota esponjada, o si no guardar-la per fer sabates. I l’única de la qual igual es mengen els peus que es menja el morro. Un exemple, per tant, de la més alta virtut, que és sempre la utilitat general i el bé públic, i servir tant de font d’aliment com de concòrdia.

 

Si ve al cas parlar de porcs és pel motiu que diré. Resulta ser que en un poblet de muntanya on jo tinc una caseta que era la ferreria, a la comissió de festes els va tocar una rifa i van fer uns milers de duros de superàvit. Llavors, van pensar de comprar dos bacons de pes regular i fer un convit dedicat a la germanor universal. Altra gent, o en uns altres llocs, haurien tingut un altre pensament de més poc profit, n’estic segur. Però aquesta gent és així: saben que el més antic fonament antropològic de les festes era poder menjar tots junts a cor què vols, traure el ventre de pena en companyia. I saben que no hi ha res com això per unir els cors humans, anul·lar diferències, promoure l’harmonia, oblidar la discòrdia i alimentar l’ànima de la comunitat. Amb tan sòlid fonament, doncs, van comprar els dos bacons i van establir la matança i el convit per al dia de Dissabte Sant, que no és una mala pensada, com esperança imminent de la glòria i resurrecció de la vida.

 

De manera que, dissabte a les vuit del matí, ja eren al lloc les dues taules baixes de matança, l’aigua bullent, els ganivets esmolats, i la concurrència present. Els con­vidats eren cinc o sis dotzenes de veïns absents que tor­nen per les festes, alguns veïns eventuals com ara jo ma­teix, més algun afegit mal de classificar però igual de ben acollit. A les vuit, doncs, seguint l’avís, érem tots al lloc: l’hora de la matança era també l’hora del desdeju­ni o primera col·lació. Bunyols i coc, figues albardaes (que són bunyols amb una figa seca dins, cosa delicio­sa), i per beure porrons de mistela i de caçalla, com ha de ser. Els garrins, a l’hora de la veritat, van protestar una mica, però poc, només per fer-ho veure, i més que res per la incomoditat de la postura. Després, quan els fan un forat a la gola i els escorren la sang en un llibrell, ja no tenen esme de dir res. Dessagnats, socarrimats amb foc d’argelaga, que és un foc aspre i viu, escaldats amb aigua bullent, nets i polits, blancs com la llet, comença la segona part. El carnisser jubilat, en un tres i no res, obre un bacó pel mig, en trau budells, lleu, melsa i tota l’anatomia interior, després en fa ràpidament les peces que cal, trossejat a consciència, fins que damunt de la taula no en queda res, una taca de sang, un record. I així, amb l’altre porc. És d’admirar la precisió de la fae­na, l’organització cooperativa, com ajuden i no s’entrebanquen multitud d’homes i dones, del poble i de fora del poble, masovers, alcalde i dona de l’alcalde, mes­tres, llauradors, llicenciats i doctors, obrers de vila, un matemàtic, pastors, filòsofs, tractoristes, empresaris de diversos rams, camioners, empleats de banca, mestres­ses, i representants d’altres condicions rurals i urbanes. Una harmonia tal, una eficàcia cooperativa d’aquesta magnitud, és difícil de contemplar, en qualsevol temps i oportunitat de la història. Però al voltant del porc, funciona suau com una seda. Un alt exemple, si vostés no ho veuen malament.

 

El resultat immediat, a les onze tocades, és un es­morzar de fregidura de porc que és una cosa excelsa­ment saborosa. Cuita a foc lent de llenya, no en paella sinó en olla de coure, com ha de ser. I allà tothom, con­tent i sense empentes, compartia la carn, el pa i el vi negre, amb reposades converses sobre l’oportunitat de la festa, la insuperable qualitat del porc fregit, i la pau i la fraternitat general. Excepte una senyora, arribada de València de l’Horta, que explicava colèrica entre mos i mos que els catalans ens ho volen furtar tot, i que ara diuen que hasta Tirant lo Blanc va nàixer a Catalunya. Un pastor i un masover l’escoltaven i no entenien res. Ella tampoc.

 

 

Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 147-150