|
|
|
Sobre pobles i
fronteres. L’assentament, el
territori i la consciència dels límits Dins Peter Waldmann, Joan F. Mira i Josep
Murgades, Sobre el nacionalisme (Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs,
1994), pàg. 27-42 JOAN F. MIRA No seria molt aventurat afirmar que, fa
només alguns mesos, o com a màxim dos o tres anys, els tres temes distintius
del subtítol d’aquesta reflexió —“assentament”, “territori”, “límits”— haurien
fet l’efecte de ser elements d’un problema o discurs remot en el temps, exòtic
en l’espai, i en tot cas històricament superat. Com a mínim, superat per la
ciutadania més o menys il·lustrada del continent europeu. A primera vista, i
per societats que es pretenien basades en l’imperi de la raó, semblen, en
efecte, els termes d’un discurs que únicament pot referir-se al món de la
zoologia i de les poblacions animals, a l’època de les grans colonitzacions, o
en tot cas a èpoques d’història tribal. Coses, en qualsevol cas, ben allunyades
de les molt weberianes societats europees, en versió dita liberal, o en versió
burocràtica i centralitzada. Ara mateix, però, al sud i al sud-est d’Europa, és
tràgicament present allò que semblava irracional, primitiu, animal o
definitivament passat: que poblacions humanes es maten i es destrossen pel més
elemental dels impulsos, per l’ocupació i possessió d’un territori, i per
l’expansió o contracció dels seus límits. Això, que, vist així, sembla tan
escassament racional, és, tanmateix, la part més gran i més substancial de la
història d’allò que se suposa que és la màxima creació de la racionalitat
moderna: l’estat. L’estat, en efecte, si no és territori i frontera —i
disposició a defensar l’un i l’altra per la força— no és estrictament res.
Perquè el primer deure, sagrat i suprem, de la violència de l’estat és la
defensa (i eventualment l’expansió, si hi ha “causa”) de la frontera i del
territori. Ara bé, quan aquest mateix deure, i dret, se l’atribueixen
poblacions no constituïdes en estat —“encara no” o “ja no”, com els serbis,
croats i musulmans de Bòsnia o com mitja dotzena d’ètnies del Caucas—, la
racionalitat habitual s’espanta i s’escandalitza. És llavors, en l’escàndol per
situacions com aquesta, quan es veu que la violència no resulta escandalosa per
ella mateixa, pel que té de mort i de dolor humà, sinó per quedar fora dels
esquemes reconeguts d’aplicació. Quan els estats organitzats es fan formalment
la guerra, el dolor és el mateix o més gran, però l’escàndol “moral” és molt
menor. I la raó habitual no s’escandalitza mai per l’aplicació de la violència
organitzada a la defensa de la “integritat territorial” d’un estat establert:
és un tema de sobirania i de força del dret, i en casos com aquest les víctimes
passen simplement als inventaris de la història militar. Quan no és aquest el
cas —quan no es tracta d’un estat que defensa les seues fronteres, sinó de
poblacions que combaten per establir-les o fixar-les—, les víctimes es
carreguen al compte de la irracionalitat humana, o d’una vella afecció de
l’espècie anomenada tribalisme. Aquest anomenat “tribalisme” es presenta,
ara mateix, com un fenomen que és alhora sorprenent i roí. Per un
líder intel·lectual com Ralf Dahrendorf,[1] “el que està passant avui” a l’antiga URSS i a l’ex-Iugoslàvia, a
l’ex-Txecoslovàquia, a Romania o a les regions caucàsiques, és “aquest procés
estrany i inquietant que pot ser descrit com el retorn a les tribus, a
l’existència tribal”. I referint-se a l’Europa de les Regions com a possible
model alternatiu a l’Europa dels Estats, afirma: “Es pretén que les tribus i
el Gran Conjunt substituesquen l’estat nacional heterogeni. El consell és
dolent, doblement dolent”. Doblement roí: “En primer lloc, perquè anteposa les
tribus a les comunitats heterogènies. I en segon lloc perquè descriu Europa com
un horitzó vague en el qual s’esvaeixen els contorns”. Dit d’una altra manera:
l’únic horitzó concret és el dels estats establerts, amb els seus límits
perfectament definits, sense cap “vaguetat”. Uns “estats nacionals
heterogenis”, ...que sempre han tingut el propòsit de ser tan homogenis com
fóra possible, a pesar de la idealització acrítica de Dahrendorf: tota “nació
estat” ha considerat sempre, i fins ara, l’heterogeneïtat interior com un
enemic i un obstacle. És curiós, en aquest escandalitzat recel anti-tribal,
l’oblit del “tribalisme” històric i essencial dels mateixos estats que se
suposa que són la seua antítesi. Perquè no hi ha en la història moderna i
contemporània un model dominant d’estat nacional que haja assumit la pròpia heterogeneïtat.
En el mateix article —que considere molt representatiu d’una extensa manera de
pensar i de mirar—, Dahrendorf es mostra reticent davant la idea mateixa
d’auto-determinació, i (molt encertadament) proposa que només siga acceptable
quan es complesquen certs requisits d’una espècie de “codi moral”. Entre ells,
les necessàries garanties per les minories que queden dins els possibles nous
estats: “Per exemple, és inacceptable la introducció d’una llengua única que
discrimine les minories”. Inacceptable seria, en efecte, aplicar a
Lituània, Eslovàquia o Geòrgia el model francès d’homogenització lingüística
forçosa: un model tan poderós i antic com el mateix “estat liberal”. Deixant de banda aquestes precioses —i
potser significativament inconscients— contradiccions i oblits, és interessant
que el suposat retorn a les tribus aparega com “estrany i inquietant”, és a
dir, com un procés que està fora i en contra del curs racionalment previsible
de la història. Potser es tracte, també, d’un altre oblit sistemàtic: el de la
història mateixa dels pobles, l’antiga, la moderna i la contemporània,
substituïda per la història de la construcció de models de societat; i de
l’oblit del component tribal (poble-territori-símbols i ritual, etc.)
del mateix estat-model. Fa prop de vint anys, en un llibre innocent i molt
bell, Harold Isaacs es sorprenia ja de la mateixa cosa: “Estem assistint
en una escala massiva i universal a una reagrupació convulsa dels pobles en les
seues innombrables formes d’agrupament: tribal, racial, lingüística, religiosa,
nacional”.[2] Com si es tractara
d’un procés ja aleshores inquietant i estrany, inesperat i difícil d’entendre.
L’oblit de la permanent dimensió ètnica de la història, i la ignorància
de l’antropologia política, tenen inevitablement com a conseqüència aquesta
mena de sorpreses: allò que s’oblida o s’ignora ha de resultar fatalment
“estrany”, inesperat, irracional, incomprensible. Com resultaria estrany, ara
mateix, afirmar la continuïtat mateixa entre la “tribu” (siga el que siga allò
que aquest terme evoca, que no és unívoc) i l’estat, com ja va veure Malinowski
fa més de mig segle. Una continuïtat en la qual el territori patrimonial, els
límits i fites d’aquest territori, i la consciència de totes dues coses, juguen
un paper de factor comú permanent i només alterat en les maneres de
manifestar-se. Massa sovint, i amb massa facilitat,
passem per alt el fet que “el passat tribal” és encara, i en els recintes i
nivells més inesperats, un “present tribal”. Fins i tot en aquells camps de
l’activitat econòmica i social més aparentment neutrals, internacionals i
basats en purs criteris de poder, beneficis i eficàcia. Abner Cohen[3] descriu agudament fins a quin
punt el funcionament de la City de Londres, el mercat internacional i “complex”
per excel·lència, depèn, per funcionar suaument, d’una xarxa de contactes
personals, de confiança, familiaritat, valors compartits, gestos, codis culturals,
origen social —i fins i tot familiar— comú, distinció i límits de grup,
endogàmia, etc., i tot això en l’espai d’una milla quadrada. I conclou: “La
informació disponible indica fortament que la velocitat i eficiència amb què la
City condueix la seua activitat són possibles principalment per aquesta xarxa
de relacions primàries i informals que connecten l’elit dels negocis. Aquesta
xarxa està governada per normes, valors i codis arcaics que deriven del
‘passat tribal’ de la City...”. El grup, alhora que ha anat definint-se amb el
temps, ha anat ocupant el seu espai —físic, cultural i de poder— i resistiria
feroçment qualsevol intent de reducció d’aquest espai o de penetració
exterior. Això és així quan el grup social es
defineix i delimita per dalt com elit, i ho és també quan és definit i
delimitat per baix —generalment des de fora i per una altra— com a minoria.
Però ho és encara molt més quan el grup arriba, com a resultat de processos
històrics de diferent signe, a percebre’s a si mateix com a portador no d’una
identitat inclosa o parcial, sinó d’una distinció global, inclusiva i
excloent, totalitzadora i bàsica: la pròpia d’un poble-nació, en qualsevol de
les seues variants modernes i en qualsevol dels seus continguts específics.[4] A Europa, aquest fenomen, més o
menys universal, adquireix en general la forma d’afirmació del valor suprem
d’aquesta identitat anomenada nacional —“suprem” vol dir que està per
damunt de qualsevol àmbit d’ordre “espacial” superior o inferior—, i de la seua
realització, o aspiració a realitzar-se, en el marc d’un territori de confins
rigorosos i físicament perceptibles. Un model europeu, per cert, que s’ha
convertit en model universal i únic. Ara bé, les raons per la definició del
territori poden ser de conjuntura històrica, de pactes d’estat, o d’equilibris
de variable estabilitat. Però les raons per la seua ocupació patrimonial per
part de la nació-ètnia “titular” són vistes com a molt menys pactables o
conjunturals. A França, en un incident recent, el Tribunal Constitucional ha
declarat que només hi ha un poble titular, i que per tant l’estatut
d’autonomia de Còrsega no pot parlar del “poble cors”: un punt a favor de
l’“estat nacional heterogeni” de Dahrendorf! Vull dir també que, salvant alguna
rara excepció, es tracta d’afirmar que “nosaltres hem estat ací des de sempre”,
o almenys d’ençà que som “nosaltres”. El poble francès s’ha fet alhora
que feia França, i així tots els altres. Etnogènesi i assentament són
percebuts com processos idèntics o paral·lels. I d’alguna manera —prescindint
de la seua potenciació i mitificació per tota ideologia nacional— en gran
mesura, i en general, ho són. Per remuntar-se als orígens —antics i
renovadament presents— d’aquest procés, cal recordar inevitablement el llarg
passat rural de tots els pobles d’Europa: els segles posteriors a l’urbanisme
romà, i anteriors a l’urbanisme medieval i modem. Com a mínim entre els segles
VI i XI, límits temporals una mica arbitraris i que en nombroses regions poden
estendre’s molt fins a èpoques més pròximes, Europa era un continent de
població escassa i dispersa, amb “estats” el poder i existència dels quals era
—quan era alguna cosa— més formal que efectiu. I amb la funció urbana reduïda
al mínim o a no res: ni Bizanci ni Còrdova eren “Europa” i, si pot servir de
símbol, dins els murs de Roma tres quartes parts de la terra es dedicaven a
cultivar llegums o a pastures de vaques i ovelles. En la nova Europa que
llavors es forma, a una banda i altra del vell limes imperial, les
condicions bàsiques de vida i d’organització social són les mateixes: ruralisme
pràcticament total, escassa complexitat interior, divisió mínima del treball i
de les funcions “orgàniques” de la societat, absència efectiva del referent
urbà, etc. Si aquelles societats europees no poden ser qualificades
rigorosament com a “primitives”, és sobretot per la persistència —encara que
feble i residual— de la mateixa societat urbana clàssica, continuada des del
Baix Imperi: queda l’ideal urbà com a referència almenys per als prelats i per
a una part de la noblesa, queda l’Església com a continuadora d’idees i
d’institucions de base urbana (les seus episcopals, en primer lloc) i d’un
principi d’organització global; queda l’Imperi Romano-Germànic com a
superestructura política o com a marc potencial. I queda, només per damunt, i
molt “per damunt”, la presència espiritual de Roma, o el record de la unitat
antiga. I és precisament en aquest marc, i en
aquests segles, quan prenen forma els pobles d’Europa, sobre territoris que
molt aviat començaran a considerar com a propis. L’assentament de les
poblacions germàniques, tribals en sentit genèric, les dividirà progressivament
en “romans” o assimilats per una part (francs a “Francia”, burgundis,
llombards..., gent que amb el temps esdevindrà substancialment francesa o
italiana; visigots que esdevindran “hispans”), i “teutons” per una altra, gent
que només molt més tard seran “alemanys”. Al mateix temps, s’estabilitzaran els
angles i els saxons en el seu nou país insular, abans de convertir-se en anglesos;
arriben a Europa central i sud-oriental els pobles eslaus; i poc després, els
magiars i els finesos; i es queden on eren, amb escasses aportacions noves, els
“italians” diversos al sud del Po i les poblacions intensament romanitzades del
sud de la Gàl·lia. Com es queden, arraconats a l’extrem occidental, els pobles
celtes que havien cobert mitja Europa; i com es queden al seu territori més
antic els escandinaus al nord. Són poblacions que, globalment, restaran ja
fixades en els territoris que ocupen en aquesta etapa; amb la parcial excepció
de les regions de marca, i no per canvi de terres, sinó per expansió:
els hispans no submergits per l’Islam es refan —ja en àrees separades i d’escàs
contacte— per avançar després lentament cap al sud; els “teutons” avançaran cap
a l’est, primer només militarment i després, des dels segles XII i XIII
sobretot, colonitzant àrees d’ocupació eslava recent. Dues regions perfectes
per posteriors conflictes de pobles i de límits. Ens trobem, doncs, davant d’un procés de recomposició
i consolidació territorial de poblacions, en un marc de “simplicitat social” i
de ruralisme extrem. Hem de pensar quins són els efectes combinats d’aquestes
dues situacions simultànies. Per exemple, la pre-formació del mapa lingüístic
d’Europa: les llengües prenen forma al mateix temps que prenen lloc i
territori. Pot tractar-se de poblacions que transporten i instal·len la
seua llengua en un nou territori (magiars, pobles eslaus que s’acabaran de diferenciar
amb els segles...) o de poblacions que, en un territori d’ocupació recent o
antiga, formen una llengua nova (anglès “saxó”, llengües romàniques...). Tant
en un cas com en l’altre, la consolidació-diferenciació de les llengües suposa
necessàriament l’existència d’alguna forma de comunitat-comunicació en
l’interior dels espais territorials —o dels espais d’origen— d’aquestes
llengües, i de nul·la o menor comunicació amb l’exterior d’aquests espais.
Observem que quan aquesta comunicació interior és feble, per exemple per
la gran extensió o divisió del territori de la llengua, la diversitat
dialectal serà particularment forta: com en l’alemany o l’italià, que només
seran “unificats” molt més tard, i encara sobretot a nivell escrit i literari.
I quan la comunitat-comunicació es trenca o deixa d’existir, es talla també el
procés de formació d’una llengua comuna, com s’esdevingué en el pas de la
Hispània visigòtica al conjunt de nuclis cristians aïllats al nord: ja mai no
podria haver-hi una sola llengua i tampoc un sol poble. En qualsevol cas, el fet important és que
aquest espai de comunicació, més o menys extens i més o menys intens, és un
“espai social” substancialment pagès, homogèniament rural i “rústic”; rural
era la major part de l’aristocràcia en formació, rural era el clero semianalfabet
de les parròquies disperses, ...i malament podríem considerar efectivament urbana
la major part dels nuclis emmurallats on residia una seu comtal o
episcopal. Mentrestant, únicament els bisbes, els canonges i alguns monjos,
algun senyor excepcionalment il·lustrat, o els secretaris dels senyors, sabien
llegir i escriure: en llatí, evidentment. A part d’aquesta minoria
reduïdíssima, el conjunt de la població —inclosos senyors, mercaders i clero—
parlaven i entenien únicament la mateixa llengua que els pagesos. I molt aviat
havien d’adquirir la consciència, senyors inclosos, del fet que parlaven
llengües diferents, fins al punt que això es converteix en un motiu
d’enfrontament. Explica Huizinga com a principis del segle X, en una entrevista
entre Carles el Simple, rei dels francs occidentals, i el príncep teutònic
—després emperador— Enric I, els joves nobles dels dos seguicis, linguarum
idiomate offensi, com escriu el cronista dels fets, és a dir ofesos per la
particularitat de les llengües, primer es van dedicar a insultar-se, i després
van acabar combatent espasa en mà, amb un bon nombre de morts i ferits.[5] Els nobles, doncs, en aquells
anys nou-cents i pocs, no solament parlaven la llengua del seu país i dels seus
paisans pagesos (l’aristocràcia era encara, sobretot, l’estrat superior d’una
societat rural), sinó que ja treien l’espasa per culpa o causa de la llengua. Quatre o cinc segles de ruralisme,
d’aïllament, d’absència pràctica (encara que no ideal) de cultura urbana,
havien format ja un principi d’identitat ètnica, unes maneres diferents
de ser i de parlar, un cert sentit de solidaritat/oposició basat en aquestes
diferències. Era només el principi d’allò que havia de créixer i
desenrotllar-se més tard, però un principi sense el qual és difícil entendre la
continuació i el sempre ajornat “final” d’aquesta història. En definitiva, es
tracta del període crucial d’etnogènesi a Europa, l’etapa formativa dels
pobles-ètnia i de la seua fixació en un territori que ja per sempre miraran com
el seu espai patrimonial. La forma més remota del crit i eslògan “la
France aux français!” —o de qualsevol dels seus equivalents— ve d’aquí, i
aquí troba la seua arrel més real i més mítica alhora. Amb l’Alta Edat Mitjana s’acaben els
moviments de pobles, i la formació de pobles, dins d’Europa: a partir
d’ací ja no es tornaran a produir noves correspondències
poble-territori, ni es tornaran a donar les condicions per a la formació de nous
pobles o noves ètnies diferenciades: aquells quatre o cinc segles de
ruralisme autònom, d’absència efectiva de vida urbana, d’homogenització i de
no-complexitat, d’aïllament territorial, ja no tornaran a ser possibles, si no
és a escala marginal o comarcal en tot cas. I d’ençà del segle XIII aproximadament,
acabats ja els grans moviments d’ocupació i rompuda de terres de conreu,
aquestes “ètnies pageses” d’Europa es trobaran ja definitivament consolidades:
fins als segles XVIII-XIX (o fins al XX en alguns casos), és a dir fins a
l’arribada dels efectes de la revolució industrial i política, de l’emigració
rural, etc., aquesta gent serà ja la mateixa gent, en el mateix
territori, vivint de la mateixa manera. Existeix, però, com és conegut, una
segona etapa de moviments de població, que va des de la Baixa Edat Mitjana fins
al mateix segle XVIII. És el desplaçament dels alemanys en direcció est, fins
a Romania i fins al Volga; el moviment, gairebé paral·lel, dels jueus per
Polònia, Ucraïna i Rússia; el moviment contrari de població turca des del sud-est.
Però, a diferència de la llarga etapa anterior, aquests desplaçaments són
post-formatius, no produeixen pobles nous, sinó que donen com a
resultat l’aparició de minories ètniques (sovint de base territorial
dispersa: barris, llogarets, viles, comarques) i la convivència, sense fusió,
de les poblacions d’instal·lació més antiga i més recent. Es tracta, en aquest
cas, d’assentaments sense continuïtat territorial, sobretot sense continuïtat
amb el territori-pàtria de referència: els alemanys del Volga o de
Transilvània, per exemple, no tenen la mateixa relació amb el seu entorn ètnic
i territorial que els alemanys de Silèsia o de Prússia Oriental. La qüestió
—una qüestió, si es vol, perfectament “tribal”— està en quins territoris són nostres,
nostres col·lectivament, patrimoni del nostre poble i nació, i quins no: on
s’acaba aquell espai en el qual “nosaltres” som a casa nostra i els altres
—convidats o infiltrats, usurpadors o criats— són únicament forasters
acceptats, més bé o més malament. Fet i fet, això és gairebé l’única cosa en
la qual els nacionalismes de tota mena coincideixen: no importa que el
poble-nació siga definit per la continuïtat ancestral o per la ciutadania
compartida, per la llengua o per la constitució: sempre estarà present l’obsessió
per la seua definició territorial. Així, per damunt fins i tot del dret de la
gent com a “gent” diferent o com a simple gent humana, apareix el dret de cada gens
o poble —o millor poble-estat si pot ser— a l’espai que se suposa seu per
identificació consubstancial amb la mateixa formació d’aquest poble, ...o amb
“creixements” posteriors, considerats com a “naturals”, és clar (però mai no
són “naturals” les pèrdues o contraccions, que són per definició amputacions
sempre traumàtiques). Per reduir tota aquesta història d’Europa en els segles
XVIII a XX a un sol cas emblemàtic: quins són els “vertaders” límits de
Polònia?, fins on arribava, arriba o té dret a arribar el poble polonès, i per
tant el seu antic, nou o futur estat? Si ens posem en 1815 o en 1830, en 1918 o
en 1945, no és una qüestió gens especulativa. I més de mitja Europa, està feta
de petites o grans, estables o inestables Polònies. En realitat, per arcaica que siga o que
semble aquesta identitat poble-territori, una superposició etno-espacial que
tendeix idealment a una correspondència perfecta, per arcaica que siga, es
troba tanmateix en l’arrel de tota la història contemporània, és el fonament de
les relacions anomenades internacionals, i està present en el nucli del
concepte d’estat plenament vigent. Se suposa, explícitament o no, que tal
correspondència i superposició —aquesta és la terra d’aquest poble—
ha d’existir, i quan no existeix, o quan és percebuda com
insuportablement imperfecta, llavors la seua absència o imperfecció dóna origen
a tota mena de conflictes, ideologies irredemptistes, friccions de diferent
grau de violència, o com a mínim a resignacions forçades a l’espera de temps
més propicis. És prou recordar noms com Alsàcia i Lorena, Ulster, Trentino-Alto
Adige, Danzig, la línia Oder-Neisse, o el mínim i exemplar cas de Gibraltar
(“columna vertebral” de la política exterior espanyola, segons els successius
ministres del ram). Això, sense eixir de l’Europa occidental, perquè fora d’ací
la llista seria interminable. Tan perillosa és la dogmàtica dels límits, tan
exposada a totes les passions, que periòdicament els estats mateixos —els
primers responsables i els primers afectats— es proposen l’amnèsia com a
solució: no recordar, no tocar, és massa arriscat. Tant al Congrés de Viena com
cent anys després al Congrés de Versalles, a les conferències de Ialta com a
les molt recents d’Hèlsinki, les fronteres estables, reconegudes, intocables,
apareixien com el bé suprem a preservar. Per què és així? Bàsicament,
contingències històriques a banda, per la progressiva identificació dels espais
de poder suprem —els estats— amb els espais d’identitat suprema —pàtries i
nacions. Perquè en l’evolució i consolidació dels estats moderns, a partir
sobretot del final de l’Edat Mitjana, desapareix progressivament l’anterior
indefinició dels límits, i una sèrie de punts de pas —llocs o posicions de
frontera, guarnicions, duanes...— es converteix en una línia contínua, i, per
tant, el conjunt, en una “figura” que té cada vegada més la forma física
de la pàtria o nació. Com he escrit en un altre paper,[6]
no es tracta tan sols que tota pàtria és territori
(i de fet en altres llengües “pàtria” equival a “terra”: motherland o Vaterland,
terra i llinatge), i que aquest territori és el locus de la identitat i
el suprem bé col·lectiu de la comunitat, el seu únic patrimoni irrenunciable.
Es tracta d’això i d’alguna cosa més. Es tracta que l’estat modem converteix
els seus límits, no solament en una línia que cal defensar, com el limes imperial
romà o la Gran Muralla xinesa, en una figura exacta i precisa, en una ratlla
real i imaginària alhora: real, perquè és real sobre l’espai geogràfic;
imaginària, perquè la seua forma com a tal forma esdevé imatge perceptible. I com que l’estat-pàtria s’autodefineix
com a instància suprema, com a totalitat no subordinada sinó ella mateixa
sobirana, com a institució social màxima, com a forma i expressió integradora
de tota la societat, com espai autosuficient de la moral i del dret...,
com que l’estat es revesteix de totes les connotacions ideològiques,
simbòliques i rituals del sagrat, sagrada també haurà de ser la ratlla o
frontera que defineix els seus límits. Fa l’efecte que, una vegada establerta i
“dibuixada”, la frontera de l’estat-pàtria es carrega instantàniament de la
potència simbòlica màxima, és a dir de la màxima capacitat expressiva i
mobilitzadora: res no representa d’una manera tan radical com ella el límit
entre el propi i l’estrany, entre l’interior i l’exterior, entre l’idèntic (els
qui som “açò mateix”) i l’aliè (els qui són “això altre”). I res no commou i
mobilitza tant com la percepció d’una amenaça contra la “integritat” d’aquesta
forma, figura o ratlla, i el temor a veure-la reduïda o contreta. La gran novetat, la gran innovació
contemporània, en la manera de percebre l’àmbit suprem de pertinença, no és la
seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del
territori en figura. Tots els àmbits de pertinença bàsica —la tribu, la
polis, la ciutadania romana, la cristiandat, l’islam, el que siga— han estat
sempre entesos com espacials: se sap que són limitats, tant si els seus límits
són perceptibles en l’experiència directa —la polis— com si no ho són —l’imperi
o la cristiandat. Se sap que hi ha una terra nostra, i que hi ha altres
terres: de bàrbars, de pagans, de moros, o simplement d’estrangers. Allò
que no se sap, fins a uns temps molt recents, és la forma d’aquesta
terra nostra, i molt menys la forma de les diverses terres estranyes. Ni tan
sols es percep —perquè tampoc no es concep— que aquest espai nostre haja de
tenir alguna forma representable. Encara que semble paradoxal, per imaginar i
pensar la forma d’una pàtria o terra, cal ser capaç abans de dibuixar-la. En el
principi de la visió —de la visualització— moderna de la pàtria, està present
la cartografia. I en la consolidació d’aquesta manera de “veure”, estan els
progressos de les arts gràfiques i de l’educació escolar. És una d’aquestes
coses tan simples, que tan sovint s’escapen i s’ignoren, i que quan es recorden
o s’expliquen pareixen més simples encara. És interessant observar, i segurament no
és casualitat, que, a Europa, la progressiva definició lineal dels límits a què
ara mateix al·ludia, coincideix en el temps amb els progressos de la
representació gràfica d’aqueixos límits. La cartografia medieval, i encara la
renaixentista, és poca cosa més que l’evolució de les clàssiques ora
maritima: un perfil incert de costes, i una localització igualment
imprecisa de ciutats, tot solcat de rius descomunals. Els “països” o
territoris —no necessàriament els estats— poden aparèixer amb noms i escuts,
...però sense forma. O sense forma clara i fixa, que és gairebé el mateix. Si
el Theatrum Orbis Terrarum d’Abraham Oertel (1570: Oertel era amic de
Mercator) és el primer atlas modern, la “cartografia d’estat” no comença fins
ben entrat el segle XVIII: a França, evidentment. El segle XIX és plenament un
segle de mapes: mapes de traçat exacte, fàcils de reproduir i fàcils de
difondre. No només mapes per a geògrafs, per a militars o gent il·lustrada,
sinó mapes per a tothom: per a la premsa popular, i sobretot per a l’escola. És
en el curs del segle XIX quan, per primera vegada en la història, la instrucció
infantil es realitza davant d’un mapa: la percepció de pertinença a un
àmbit suprem de fidelitat —nació, estat, o els dos conceptes en un— arriba al
mateix temps que la visió i la imatge d’aquest mateix àmbit. Mai no s’havia
produït un fenomen semblant. D’una banda, al llarg del segle XIX, una part
creixent de la humanitat (fms comprendre-la tota sencera, ja en el segle XX)
viu per primera vegada dins de territoris amb límits definits i dibuixats,
estats o colònies de fronteres precises. D’altra banda, una proporció cada
vegada més gran de gent sap que això és així, i quina forma tenen els seus
límits, i fins i tot la forma dels límits dels altres. És una vertadera
revolució de la manera de situar-se en el món: en un món fet de
continents, que estan fets de peces de colors, una de les quals és “la nostra”,
la pròpia. És una cosa que molt poques, poquíssimes persones, podien ni tan
sols imaginar o pensar abans de l’època dels mapes. I una cosa que, després,
resulta impossible a la majoria no imaginar o deixar de pensar. El mapa,
l’anomenat “mapa polític” sobretot, esdevé, per tant, l’expressió de la forma
definitiva de territorialització de la pertinença bàsica, de la suprema
identitat de grup. La formació de les ètnies pre-nacionals
europees només va ser possible en una etapa de forta incomunicació i aïllament,
amb amplis marges d’incertesa fins i tot en la consolidació de les fronteres
lingüístiques. La difusió de la cultura escrita, a partir de finals del segle
XV en les regions pioneres, introduirà un factor addicional: la comunicació dins
l’espai de la mateixa llengua es fa molt més intensa —entre les minories
lectores, que creixen a poc a poc— i molt més conscient: un “espai nacional”
comença a significar també un espai de lectura, de difusió d’impresos en la
llengua de la nació. I les nacions reivindicades com a diferents —pels
moviments nacionalistes posteriors— seran també projectes d’àmbits de lectura.
Pot ser fins i tot que, dins un estat nacional (o que pretén ser-ho), no es parle
igual, però a poc a poc el factor important i decisiu és que es llegeix igual:
els límits de l’estat es converteixen en l’àmbit privilegiat de circulació dels
mateixos llibres i impresos, i en la mateixa llengua.[7]
Allò que pot sorprendre, aparentment, és que aquest espai tan
definit de circulació de la informació impresa es reforce i s’accentue en el
moment actual, en comptes de dissoldre’s: no vivim en un món, i més a Europa,
d’intercomunicació global immediata i contínua? Sí, en efecte, però el miratge
de les elits pot tornar a enganyar-nos. En primer lloc, perquè si circulen més
les notícies globals o “externes”, també circula molt més, moltíssim més, la
informació pròxima o interna, que resulta ser la “vertaderament important”: a
la major part de la població, en efecte, li interessa molt més el que passa dins
que el que passa fora. I la major part del contingut d’un noticiari
de TV, d’un diari o d’una revista del cor, és perfectament incomprensible —no
em referesc a la llengua, sinó al context— a l’altre costat de la ratlla: de la
ratlla política. La major part dels crims, successos, debats públics, pujada de
tarifes, o històries de personatges populars, és compartida i conviscuda només
dins les fronteres de l’estat. És com l’etapa final —de moment— d’evolució
d’aquelles “comunitats medievals de comunicació”, oral i feble, de confins
imprecisos, convertides ara en àmbits precisos i exactes de circulació informativa
escrita, radiada o televisada. De la mateixa manera, l’intens avenç de la
tecnologia de la comunicació de masses posa a disposició de tothom imatges del
món “exterior” més abundants que mai, ...però més abundants encara són les de
l’espai “interior”, que d’aquesta manera es reforça i consolida. Inclosa, i no
és anecdòtic, la imatge dels mapes. Ja no són únicament els anys escolars, ni
l’accés creixent al paper imprès: és la presència domèstica i permanent de la
pantalla petita, durant tots els dies de la vida. Allà es projecta i es rep,
insistentment, el mapa per il·lustrar permanentment la informació: per
emmarcar-la sobretot. És ací, dins d’aquesta figura, per on van a passar
aquests núvols en la informació meteorològica, i ací, en aquesta part d’aquesta
figura, on plourà o farà sol. Després apareix, genèric i imprecís, un mapa
d’Europa amb algunes ciutats, sols i núvols. En altres canals, apareixerà, ben
dibuixat, el mapa del propi territori de cobertura: el d’un espai definit de
poder político-administratiu, o de pertinença: Galícia, per exemple, o
Catalunya, el País Valencià, Baviera, o la Comunitat de Madrid. La potència
dels límits sòlids i clars de l’estat s’intensifica incessantment amb la
presència constant de la seua imatge. La potència dels límits subordinats, però
reactivats, renaix i creix amb la seua pròpia reproducció i projecció. Límits
subordinats que, per cert, tenen la mateixa “vocació” de sacralitat i
intangibilitat que els de l’estat: l’alteració d’una frontera provincial o
regional —i més si hi ha per entremig diferències etnolingüístiques o reivindicacions
nacionalistes— pot provocar autèntiques commocions: quant de temps fa, per
exemple, que a Espanya no es toca una cosa tan arbitràtria i sovint tan
ineficaç com els límits provincials?, quants conflictes ha provocat ja la
permeabilitat o impermeabilitat de la ratlla entre flamencs i valons? No hi ha
àmbit d’identitat, començant pel municipal, que no fixe, imagine i defense el
seu propi espai físico-moral. Això, per suposat, és molt antic i molt genèric,
però les seues formes són molt noves i molt concretes. Cap avall, amb la
coloració dels mapes urbans per districtes, que així “adquireixen” una forma
que mai no havien tingut. Cap amunt, amb la difusió, per exemple, de mapes de
la Comunitat Europea, que és una altra “figura” d’implantació progressiva. Què significa, per tant, la suposada
“desaparició” de les fronteres (és a dir, la supressió dels punts de vigilància
policial o el menor treball dels duaners), quan la imatge d’aquestes mateixes
fronteres està més present que mai? Significa, entre altres coses, que els
límits, i la consciència dels límits, s’afebleixen en un camp bàsicament
econòmico-administratiu, però es reforcen, paradoxalment, en el
simbòlico-moral. Hom viatja més que mai, i amb menor destorb de les fronteres
que mai, és cert (allà on és cert, és clar). Però això significa també que hi
ha més gent que mai que té la percepció directa de “creuar la ratlla”: el
viatger es troba, per allà on circule, amb cartells grans o petits que li
indiquen que ací, en aquest punt precís, s’acaba un territori amb un
nom, i en comença un altre: el cartell, això sí, és més gran i solemne com més
important és el pas de la ratlla. I de viatger, almenys a Europa Occidental, ho
és ja pràcticament tothom. Tothom, per tant, té ara, com mai no havia tingut
abans en aquesta escala, l’experiència d’eixir i d’entrar, d’estar
dins o fora d’un espai propi i patrimonial. Perquè l’existència d’aquest espai,
que és sobretot el de l’estat, és tan real i amb tants elements perceptibles,
com “abans” de la seua suposada pèrdua de vigor en àmbits més extensos com la
Comunitat Europea. Cap estat —com ens jurídic, com a subjecte suprem de dret,
com a “poble”—, cap ni un, no ha cedit encara res, absolutament res, en el
concepte i en la realitat de la possessió i control del territori. Pot haver
cedit part de la seua capacitat de controlar les relacions econòmiques o
professionals dels seus ciutadans, però no en res que derive de la
patrimonialitat essencial del mateix espai físic. S’entén, i s’accepta, que
aquesta patrimonialitat és una cosa intocable, natural —és a dir, antiga,
originària, indiscutible—, i per tant no sotmesa a convenis o cessions. La idea que “aquesta” terra és “nostra”,
que ho ha estat “sempre” i no pot deixar de ser-ho, no és aliena en absolut a
la identificació poble-nació-estat-frontera: no és només un prejudici local o
patrioter. El problema és que aquesta identificació implica una forma o altra
de dret d’ocupació igualment “natural” alhora que formal: únicament
“nosaltres” tenim vertaderament dret a estar en el “nostre” territori. Els
“altres” no en tenen, en tenen menys, o més precàriament, o només com a
concessió eventualment revocable. L’estrany, si pretén ser alguna cosa
més que un visitant o un hoste (com és de reveladora l’expressió alemanya Gästarbeiter!),
és vist molt fàcilment com un intrús: i més com més “estrany” i diferent siga.
Pot, per tant, des-estranyar-se (si això arriba a ser possible, que sovint no
ho és) i passar així a formar part del nosaltres: “naturalitzar-se”, ...o pot
ser un candidat permanent a l’estranyament extrem, al rebuig i a l’expulsió.
Allò que costa d’admetre és que l’estrany pretenga ser-ho —continuar sent estrany—
i alhora ocupar el “seu” lloc en el “nostre” país i terra. I si aquesta
presència “intrusa” es territorialitza una mica, si es converteix en alguna
forma d’enclavament sobre el qual nosaltres podem perdre el control, llavors
apareix l’escàndol o l’hostilitat frontal. Com en les urbanitzacions
“estrangeres” de la costa mediterrània, en els barris magribins de França, o en
els ghettos turcs d’Alemanya o paquistanesos d’Anglaterra. Tot grup ètnic, de qualsevol tipus, està
definit per l’existència d’un límit, d’una frontera. I el manteniment d’aquest
límit és crucial per l’existència del grup. Però aquests límits poden ser de
qualsevol tipus, i molt sovint són sobretot de caràcter social i cultural, siga
quin siga el seu contingut.[8] Precisament
per això són tantes vegades límits porosos, permeables i susceptibles
d’alteració. Justament aquesta porositat i fluïdesa és la que es perd amb la
identificació del límit d’identitat bàsica amb la frontera lineal del
territori: que és tant com dir amb la pretensió i l’assoliment universal de
l’estat contemporani. Els qui, com Dahrendorf, en nom d’una suposada
racionalitat liberal, es lamenten d’un —també suposat— neo-tribalisme i aposten
pel model clàssic d’estat, obliden massa fàcilment que és l’estat, més que la
nació etno-cultural, qui ha portat els límits de la tribu a la seua forma
suprema, la més dura, rígida i intocable: la forma del mapa i de la frontera. I
que no hi ha símptomes que aquesta rigidesa, o cap de les seues conseqüències,
haja d’atenuar-se en un futur pròxim. La crítica de l’estat sobirà com a forma
suprema i última d’organitzar-se les societats, ha de ser crítica de la territorialitat
patrimonial i crítica de la sacralitat de la frontera, o no serà mai una
crítica substancial. I mentrestant, continuarem veient i percebent el món, i la
part del món que és Europa, no format per pobles, gent i cultures, sinó dividit
en taques de colors, ratlles i mapes. I la vella geografia política
continuarà estant per damunt de la geografia cultural i humana. Així és, encara
que de vegades no ho semble. [Notes] 1. Ralf Dahrendorf,
“¿Una Europa de las regiones? La doble maldad de anteponer las tribus a las
comunidades heterogéneas”. El País, 10 d’octubre de 1991. Madrid. [text >] 2. Harold Isaacs, Idols
of the Tribe. Group identity and political change. Harper & Row, New
York, 1975. [text >] 3. Abner Cohen, Two-dimensional
man. An essay on the anthropology of power and symbolism in complex society,
University of California Press, Berkeley, 1976. [text
>] 4. Cf. Anthony D.
Smith, Las teorías del nacionalismo, Península, Barcelona 1976, i Joan
F. Mira, Crítica de la nació pura, Tres i Quatre, València 1985. [text >] 5. Cf. Johan Huizinga,
“Nationalism in the Middle Ages”, en el volum del mateix títol ed. per T. Leon
Tipton, Holt, Rinehart and Winston, New York 1982. “Hic divisio facta est
inter teutonicos et Latinos Francos”, diu la fórmula del tractat de
partició de l’any 887; uns a una part, els altres a l’altra. [text >] 6. Joan F. Mira, “La
sagrada frontera”, en Identidade e territorio, Simposio Internacional de
Antropoloxia, Consello de Cultura Galega, Santiago 1990. [text >] 7. El cas de Suïssa
mereixeria un comentari a banda: no és tan excepcional com sembla, quant a
l’adscripció cultural de les àrees lingüístiques. [text
>] 8. Fredrik Barth, Ethnic
groups and boundaries, Little Brown, Boston 1969. [text
>] |
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |