|
|
|
Hèrcules i l’antropòleg (1994) [1] Amb honor i sense vergonya: la
batalla del cavaller i la donzella [2] Presentació [3] Índex Amb honor i sense
vergonya: la batalla del cavaller
i la donzella Estic passablement convençut que alguns
dels temes i dels supòsits típics de l’anomenada antropologia del
Mediterrani no serien tal cosa —ni supòsits ni típics— si aquesta especialitat
geogràfica de la disciplina s’hagués construït amb major proporció de materials
procedents del sector nord-occidental de la zona. Ja des dels inicis mateixos
de l’atenció dels antropòlegs (britànics en primer lloc, com és conegut) a les
societats mediterrànies, tot l’arc que va des de la Toscana fins al País
Valencià sembla singularment desatès: potser perquè, també des dels inicis, va
aparèixer, expressament o no, com a menys exòtic i menys típic als ulls
de l’universitari de l’Atlàntic Nord. El cas és que l’especialitat en qüestió,
l’antropologia que anomenem mediterrània o del Mediterrani, es
va construir al llarg de la primera meitat, o gairebé tres quarts, d’aquest
segle, sobre tres potes europees —el centre i el sud de la Península Ibèrica,
el sud d’Itàlia amb Sicília, i Grècia— i un gran fons nord-africà i oriental,
del Marroc a Turquia. Amb la qual cosa, no cal dir-ho, el pol europeu d’aquesta
construcció entre real i imaginària que hom anomena societat mediterrània,
quedava com menys europeu possible. És a dir, el més allunyat possible
de les regions que més directament han viscut, al llarg de la seua història
cultural, en estreta relació amb les que —també de manera tòpica i típica— han
estat considerades el nucli de l’europeïtat. Així, ja que la construcció
antropològica de conceptes o categories tals com la tríade honor, vergonya i
patronatge s’ha produït en bona mesura fora d’aquestes regions del
Mediterrani nord-occidental, no ha de resultar estrany que siga precisament en
aquestes regions on resulten menys rigorosament aplicables aquestes
categories, o que hi siguen menys representatives (amb la força i contingut que
se suposa que tenen Mediterrani típic) d’un específic ordre cultural.
Per acudir ràpidament a un referent històric i literari, el context social i
cultural de la poesia trobadoresca, centrada a la Provença medieval i amb irradiacions
immediates cap a Catalunya i Llombardia, difícilment podria trobar una
equivalència real en altres àrees més meridionals o orientals. O, inversament,
el personatge-mite literari del Don Juan, amb tot el seu context subjacent, o
el teatre de l’honor de Calderón, no són fàcils d’imaginar com un producte
català, provençal o toscà. D’altra banda, és igualment cert que allò
que en podríem dir efectivitat social i cultural dels termes «honor» i
«vergonya», i més concretament l’eficàcia de la seua dimensió sexual —que no
és, evidentment, l’única dimensió on actuen—, va lligada molt directament a un ordre
moral condicionat per les grans religions històriques de l’àrea mediterrània.
Com més gran siga el pes, el domini i el control del cristianisme o de l’islam
sobre la vida social i personal, molt més eficaç és la consideració de tota
activitat sexual fora de l’ordre i dels límits, com a pecat o com a delicte
condemnable des de la instància religiosa. Si insistim ací en una cosa tan
elemental i coneguda, és precisament per tal de subratllar el valor d’un
testimoniatge literari de primera magnitud, en el qual la dimensió sexual
clàssica de tot un ordre social i moral construït sobre un determinat valor de
les categories de vergonya i d’honor, apareix radicalment subvertida. Un
testimoniatge on, per exemple, la virginitat apareixerà repetidament no com un
bé suprem a conservar sinó com una condició que cal vèncer amb goig i alegria.
I on l’honor del cavaller no estarà tant en el respecte a la donzellesa
pre-conjugal de la dama, com en el triomf de la batalla per a vèncer-la i
conquistar-la. On, per tant, la vergonya —que existeix certament en el
cavaller, i que és inherent a la donzella— apareix com un obstacle que cal
dominar i combatre a fi d’aconseguir la victòria final. Sense la qual
victòria, a propòsit, el cavaller seria tingut per vil, poca cosa, i
des-honrat. És cert que la transgressió i la subversió apareixen en tota la
història cultural com una constant, paral·lela al que suposem corrent ortodox
o central de categories i valors; i és cert que no hi falten en aquest sentit,
allà on hi ha història escrita, els testimoniatges literaris marginals. No és
menys cert, però, que no és habitual trobar aquesta subversió no com a tal sinó
lligada als mateixos conceptes i categories dominants, i trobar-la exaltada en
un text literari que no és precisament marginal, sinó central i cabdal. No cal dir ací que el Tirant lo Blanc és,
en efecte, una obra tan clàssica i central per a la literatura catalana com ho
puguen ser el Quixot per a la castellana, la Divina Comèdia per a
la italiana o el teatre de Shakespeare per a l’anglesa. En qualsevol cas, és un
text cabdal, i una obra sortida del centre mateix, no dels marges, de la
societat del seu temps: un producte i un reflex de l’aristocràcia urbana de la
segona meitat del segle XV; i dirigit fonamentalment a aquesta mateixa
aristocràcia urbana, a un públic de petita noblesa, de mercaders i de
professionals, l’ambient en què vivia i es movia el seu autor, el cavaller
valencià Joanot Martorell, el qual projecta en l’heroi, el cavaller Tirant, un
rigorós ordre de conceptes, valors i models cavallerescos portats a la més alta
realització ideal: l’heroi, no solament serà el primer de tots els cavallers
del seu temps, sinó el més íntegre i noble, i el que assoleix triomfs de
dimensió històrica insuperable, com la derrota definitiva dels turcs i d’altres
infidels, la restauració de l’Imperi Bizantí i la conquesta i la conversió de
tota l’Àfrica musulmana. El seu triomf i glòria final serà el mateix poder
imperial, màxima ascensió imaginable. I l’amor de la filla de l’emperador...,
valentment conquistat al llit. Ací, al llit com a camp de batalla, en
l’erotisme explícit dels herois centrals, és on el Tirant se separa dels seus
predecessors de novel·la; i dels seus successors durant alguns segles, perquè
caldrà esperar encara molt de temps per trobar alguna cosa equivalent en la
gran literatura europea. La llarga guerra entre el cavaller i la
donzella comença ja d’una manera poc habitual. Els futurs amants-combatents es troben
per primera vegada en la cristianíssima cort de Constantinoble, on acaba
d’arribar Tirant en auxili de l’imperi. Els turcs han vençut els cristians en
batalles decisives, el fill de l’emperador ha mort víctima de les armes
infidels, i tota la cort es troba en estat de dol i prostració. Però fa calor,
i quan l’emperador entra a les sales de les dones, a presentar Tirant a la seua
filla, aquesta es troba damunt d’un llit, amb les finestres tancades i amb el
vestit mig descordat, «mostrant en los pits dues pomes de paradís que
crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí
avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder
de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació» [Joanot Martorell,
Tirant lo Blanc, vol. II, p. 335. Seguesc el text de l’edició de Víctor
Gómez, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1990, tres volums]. L’enamorament
de Tirant és fulminant i definitiu, un amor total a primera vista, habitual en
aquesta mena d’històries, com ho era ja en la novel·la hel·lenística. No és
habitual, però, que la primera vista siga la dels pits descoberts de la
donzella, i que siga el pare d’aquesta qui introdueix el visitant nouvingut al
gineceu de la casa i fins al llit d’una filla que presenta tan seductora visió.
A partir d’ací, tot és possible: els amors encesos de Tirant i la princesa
Carmesina, però també els actes i el llenguatge explícitament des-vergonyit de
les nobles dames i donzelles de la cort, o el feliç —i mai no censurat—
adulteri de la mateixa emperadriu amb un dels joves companys de Tirant. Una de
les donzelles de la princesa, la noble Plaerdemavida (el nom ja és
descaradament intencionat), serà durant tot el temps la valedora dels desigs
del Tirant, la que l’anima a complir-los amb tot honor i plenitud, i la que
mantindrà davant de Carmesina el principi exprés de la des-vergonya. Començant ja des de l’inici de la relació,
i com a part d’una posició o principi d’aplicació general: si els cavallers
posen llurs béns i llurs persones en defensa de l’imperi, les dames han d’estar
a l’altura de les circumstàncies, «e si a vós volien besar, ho deuríeu
consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps
de gran necessitat; e aprés que siau en tranquil·la pau, fer del vici virtut»
[p. 486]. I una altra de les companyes de la princesa, la també molt noble
Estefania, és la primera a donar exemple: un dels companys de Tirant s’enamora
d’ella, la donzella accepta que la bese tres vegades a la boca, «en honor de la
Santa Trinitat», i a continuació li dóna llicència perquè «a voluntat mia
prengau possessió de mi, però de la cintura amunt. E Diafebus no fon gens
pereós: posà-li de continent les mans als pits, tocant-li les mamelles e tot lo
que pogué» [p. 487]. Qui concedeix tal permís al cavaller, i dóna el primer
exemple a la princesa, allí present, és neboda del mateix emperador, filla de
«gloriós príncep», hereva única d’un ric ducat, i d’edat de catorze anys, els
mateixos que la seua cosina l’hereva de l’imperi. No són precisament unes
donetes qualssevol, ni fadrines madures ansioses o massa expertes. La princesa
i les seues donzelles representen el més elevat i el més perfecte ideal de la
feminitat: joveníssimes, bellíssimes, sàvies i discretes, i en el màxim grau
imaginable de la noblesa. «Oh quanta bellea ab tanta perfecció jamés viu en
donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran
discreció ... », exclama Tirant extasiat mentre, a les habitacions de la
princesa i davant de totes les dames, balla amb l’amada, la besa repetidament i
a pesar de les seues protestes intenta descordar-li la roba. «E com véu que se
n’anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama e posà-la-hi davall
les faldes e, ab la sabata, tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins
les seues cuixes» [p. 644]. El pas d’un nivell a l’altre, del més alt
ideal de perfecció a l’atracció irresistible del «lloc vedat», és immediat,
peremptori, i sense cap contradicció apreciable. Al contrari, el «lloc vedat»
posseeix tan alt valor ideal que la sabata de Tirant, que ha tingut el
privilegi de tocar-lo, serà coberta de riques brodadures, de perles, robins i
diamants per valor «de més de vint-i-cinc mil ducats», com a mostra i penyora
de l’alt honor assolit. Seria molt difícil de trobar un testimoniatge literari,
contemporani o no, d’una exaltació més intensa del sexe femení en la seua
pròpia materialitat, ni una més explícita valoració d’aquest com a centre ideal
i real de l’amada. Poc més endavant, quan passeja en comitiva amb tota la cort,
la princesa pregunta a Tirant pel sentit de portar un peu tan ricament adornat
i l’altre no, i el cavaller li recorda el motiu de la privilegiada distinció,
afegint que l’honor d’aquest peu és haver tocat «lla on la mia amor desija
atènyer felicitat complida, si en aquest món atènyer-se pot» [p. 654]. Davant
d’aquesta resposta la princesa, lluny de sentir-se molesta o escandalitzada,
respon que «temps vendrà que, així com ara t’has brodada l’una cama, que les
dues te poràs brodar, e les poràs posar a ta llibertat lla on desiges». Fins
ací les primeres escaramusses, els primers contactes, que estableixen des del
principi quin és l’objectiu del combat, i quin el seu desenllaç previst i
acceptat. Continua Tirant guerrejant victoriós
contra els infidels, i continua Plaerdemavida intentant convèncer-lo de la
necessitat de ser més decidit en una altra mena de combats, en els quals «jo
sé bé que no farem res si una poca de força no s’hi mescla» [p. 720]. De manera
que li proposa portar-lo una nit al costat de la princesa adormida: «Cas
novell e venturós poria ésser dir aquest. E així com sou valentíssim e virtuós
en lo camp, és mester que ho siau en lo llit» [p. 720]. I com Tirant es
resisteix a aquesta argúcia nocturna, per por d’anar contra la voluntat de la
princesa, Plaerdemavida s’irrita davant de tanta vacil·lació i, a més
d’eliminar els seus possibles escrúpols morals afirmant que «som ara en llei de
gràcia e no de justícia», es lamenta que no vulga acceptar «lo plasent delit
així com jo el vos tenia aparellat, amant ma honor e perseguint com a
cavalleressa lo que havia principiat» [p. 721]. Poc més endavant, insisteix
una altra vegada en la mateixa idea: «Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu
ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau...
Puix teniu esperança bona e gentil, e amau donzella valent, anau a la sua
cambra a gitau-vos en lo llit com ella hi sia nua o en camisa, e feriu
valentment..., car jo sé que molts cavallers, per tenir les mans prestes e
valents, han hagut de ses enamorades honor, glòria e fama» [p. 732]. L’associació no pot ser més explícita: de
la mateixa manera que l’honor del cavaller en el combat depèn de l’agilitat i
el valor de les seues mans, també, i pels mateixos mitjans, pot aconseguir
honor, glòria i fama en la batalla amorosa. A condició que, en aquesta
batalla, actue igualment sense temor. Cosa que no s’esdevé amb Tirant, ja que
quan arriba el moment en què, ja despullat, s’acosta al llit de la princesa
dorment, «tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven» [p. 741]. Tirant, cal
assenyalar-ho, és encara tan verge com la seua amada, i el seu temor està
format en bona mesura d’inexperta vergonya. Plaerdemavida se n’adona i
exclama: «Quina cosa és aquesta? En les batalles no teniu temor de tots los
hòmens del món, e ací tremolau per la vista d’una sola donzella». Tirant ho
reconeix sense dissimular: «Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més
prest content d’entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança, ab deu cavallers,
que no cometre semblant acte». I afegeix: «Donzella, la mia temor és de
vergonya...» [p. 741]. Ací, la vergonya del cavaller apareix en el seu doble
sentit: la timidesa, l’encongiment davant de la possibilitat real de complir el
seu desig, la tremolor davant la pròpia nuesa i davant el cos nu de la dona; i
també la resistència a realitzar un acte subreptici, clandestí i amagat, a
violentar a traïció la resistència esperada de la princesa..., amb la possibilitat
de ser sorprès en l’intent. Davant d’això Plaerdemavida ha de vèncer amb un
llarg raonament els temors de Tirant. Raonament que conclou demostrant que
aquesta és una ocasió en què l’ús de les mans és just i necessari: «No sabeu
vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu
dona, o donzella, no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran
per millor» [p. 745]. Dit d’una altra manera: la vergonya és una cosa que el
cavaller ha de vèncer, i si no ho fa i no obra sense temor, no per això serà
tingut en més —assolirà més gran honor—, sinó tot el contrari. Davant de tot
això, Tirant reconeix per fi que, en veritat, la seua actitud no és una virtut
sinó un defecte: «Per la mia fe, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos
defalts que no ho ha fet jamés negun confessor, per gran mestre en teologia
que fos» [p. 745]. I dit això, venç la seua vergonya, es fica dins el llit, i
se’n segueix una deliciosa escena que acaba quan la princesa es desperta, fa un
crit abans de veure qui té al costat, acudeix gent, i Tirant ha de saltar per
la finestra. En el primer combat en camp clos, hi ha un sol enemic vençut i
destruït: la vergonya de Tirant, virtut o defecte que ja no tornarà a fer cap
aparició important. El segon combat serà de major envergadura,
i sense enganys ni tremolors del cavaller. La princesa espera deliberadament
el seu amat vestida amb les gales més riques, i portant al cap la corona de
l’imperi. Les donzelles escorten Tirant fins a les habitacions de Carmesina, on
els amants es besen llargament. Fins que Plaerdemavida, veient que els prolegòmens
ja duren massa, se’ls acosta i diu: «Jo vull departir aquesta batalla fins siau
gitats en lo llit. E no us tendré per cavaller si pau feu que primer sang no
n’ixca» [p. 853]. La princesa, però, en aquesta ocasió està disposada a tot,
excepte a portar les coses fins al final. I encara que declara que «en aquest
dia de hui jo haja a ésser sotmesa a ta senyoria de ma voluntat», intentarà
aturar els embats del cavaller amb la següent consideració: «Vet ací aquestes
balances de perfecció: en aquesta part dreta està amor, honor e castedat; e en
l’altra està vergonya, infàmia e dolor» [p. 855]. Carmesina expressa, ací i en
súpliques posteriors, allò que podem considerar la posició ortodoxa: la
pèrdua de la virginitat significa infàmia, vergonya i deshonor. Però Tirant ja
ha superat tal identificació: tria el plat de la balança que representa
amor i honor..., i tot seguit exigeix de la princesa el compliment íntegre dels
seus desigs. Per a ell, ja no hi ha contradicció, i als laments de Carmesina,
que ja només li demana la mercè de conservar la virginitat, respon
peremptòriament: «Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo
llit» [p. 857]. I utilitza un curiós argument moral: com que ja s’han donat en
privat paraula de matrimoni, han de donar compliment complet a la promesa
perquè «qui pot e no ho fa peca mortalment si en lo matrimoni no s’hi segueix
còpula», i no ha de consentir ella que ell caiga en pecat mortal, i menys pensant
que és un home que aviat haurà d’exposar-se al risc cert de les armes. A
continuació Tirant aconsegueix deslligar-li la roba i gitar-la en el llit.
Llavors la princesa, veient que Tirant «despullat, s’era més al seu costat e
treballava ab l’artelleria per entrar en lo castell, ella veent que per força
d’armes no el podia defendre, pensà si ab les armes de les dones si el poria
fer estalvi» [p. 858-859]; és a dir, si es podria defensar amb llàgrimes i amb
lamentacions, invocant la pietat de l’agressor. L’obscenitat de l’analogia
militar reforça ací encara més el caràcter bèl·lic de l’encontre dels amants. I
el cavaller, no per honor ni per vergonya, sinó per llàstima i pietat, consent
a ajornar l’assalt final, encara que, això sí, els dos amants passen la nit
enllitats, «jogant e solaçant», i «mostrant cascú en aquell cas molt gran
contentació». Carmesina, que tant ha raonat i suplicat per defensar la seua
virginitat, quan arriba el matí diu que «no volguera que lo jorn fos vengut tan
prest, e al plaer meu fóra que aquest delit un any duràs o jamés s’acabàs» [p.
860]. Com era d’esperar, Plaerdemavida, quan
coneix el resultat de la batalla nocturna, ataca feroçment el cavaller que tan
dèbil s’ha mostrat: «E si jo fos cavaller vos ho combatria, car haveu tengut
en lo llit abraçada una donzella, la més bella, la més agraciada e de major
dignitat que sia en tot lo món, que per precs ni per llàgrimes no la devíeu
deixar. E si verge s’hi gità, verge la’n viu eixir, a gran vergonya e confusió
vostra» [p. 864]. Ara, la vergonya rau en el fet d’haver respectat la
virginitat de la princesa, i és infàmia tal que el cavaller n’hauria de
respondre en singular combat. Per a una donzella —Carmesina—, la vergonya i el
risc d’infàmia estan en la pèrdua de la virginitat (tot i que accepta de bon
grat compartir els jocs de llit amb el seu amant: la pudícia es
circumscriu ja únicament al darrer reducte del castell). Per a l’altra
—Plaerdemavida—, la infàmia i la vergonya del cavaller estan precisament en el
fet d’haver respectat aquest últim límit, de no haver consumat la victòria i la
conquista, per la qual cosa, diu, qualsevol dona que ho sabera el tindria per
«hom de mal recapte». L’important és que Tirant, model de la cavalleria més
alta i sense taca, ha acceptat ja completament el punt de vista de
Plaerdemavida i que la seua contenció, esperant el següent combat, no ha estat
una qüestió de principis, sinó de pietat. El combat final té lloc després del retorn
de Tirant de les seues aventures i conquistes africanes, amb motiu de les quals
Plaerdemavida s’ha convertit en reina de Fes. La nova reina, de tornada a
Constantinoble, insta el cavaller a aconseguir per fi el guardó tan desitjat:
«Veniu, senyor digne de tota glòria, hora és ja que prengau la paga e
satisfacció de vostres honorosos treballs...» [p. 1226], en braços de la
princesa. El cavaller s’hi mostra del tot decidit «per l’orde que de cavalleria
tinc», a seguir aquesta vegada les exhortacions de la nova reina, «car só ben
cert que sempre me donàs bons consells, si jo los hagués sabuts pendre». Està,
doncs, convençut totalment de les raons del plaer, i també de l’honor inherent
a l’empresa, i això justament en virtut de la seua mateixa condició de
cavaller. En vista de tot això Plaerdemavida l’intima: «Ara, doncs, veurem què
sabreu fer, que l’esperiment se’n veurà, que en lliça de camp clos teniu
d’entrar. E no us tindré per cavaller si doncs no us veig vencedor de la
delitosa batalla» [p. 1227]. Arribada ja la nit del combat, i prop del «camp
clos» on l’espera la princesa, Plaerdemavida exhorta novament el cavaller que,
quan arribe el moment, «feriu feriu fort dels esperons, car així es pertany de
cavaller, tota pietat a part posada» [p. 1228]. La pietat va ser, en el combat
anterior, la feblesa que impedí la victòria, però per a un cavaller la victòria
ha d’estar per damunt de la compassió. A l’hora de la veritat la princesa,
aquesta vegada, acudeix també a les analogies guerreres com a arma de defensa:
«No vullau usar de vostra bel·licosa força», li diu, «que les forces d’una
delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller... Deixau porfídia,
senyor, no siau cruel, no penseu açò ésser camp ni lliça d’infels...». Ja no
recorre a les ortodoxes raons de l’honor, la vergonya, la infàmia o la
virginitat, sinó que adopta el llenguatge d’un combat, en el qual sap que ha
de ser vençuda. Fins al punt de demanar al cavaller part del seu valor per
poder lluitar amb les mateixes armes: «Feu-me part de la vostra homenia perquè
us puga resistir» [p. 1230]. I es queixa que el seu amorós enemic no detinga
l’ús de l’armament de guerra a pesar del dolor que li provoca: «Ai! E amor vos
pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra
virtut e acostumada noblea. Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes
d’amor, no han de rompre, no deu nafrar l’enamorada llança!» Però aquesta
vegada Tirant ja sap on està la seua virtut, el seu valor de cavaller, i el seu
honor. Ja no l’han d’aturar ni la vergonya ni la pietat. Les armes i els precs
de la princesa ja no seran armes defensives suficients. De manera que «en poca
hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la princesa reté les armes...»
[p. 1230]. Després de la derrota Carmesina es
desmaia, es recupera amb l’ajut de Plaerdemavida, es queixa del dolor patit, de
la sang vessada, i de la crueltat del seu amant-enemic, que no s’ha portat com
un bon cavaller. Plaerdemavida, però, sap que tot això són paraules buides i
dites sense convicció: «Ai, na beneita, com sabeu fer lo piadós, que armes de
cavaller no fan mal a donzella!» [p. 1231]. Tota la posició de la princesa, la
posició ortodoxa, ha quedat finalment destruïda, i serà la mateixa
Carmesina, que durant tant de temps l’havia mantinguda, qui es passarà per fi
amb armes i bagatges al camp enemic. «Los dos amants estigueren tota la nit en
aquell benaventurat deport que solen fer los enamorats», durant el qual Tirant
conta a la princesa les últimes conquestes i victòries. «Mas, a la fi, li
significà que de res tant no es tenia per molt gloriós com d’haver conquistada
la seua il·lustríssima persona» [p. 1232]. La princesa per la seua part,
oblidada ja l’anterior necessitat de defensa, accepta amb goig tot el sentit de
la seua gloriosa derrota: «Que ara sé què és amor, que de primer no ho sabia»,
i fa tota una nova declaració de principis: «E puix a força d’armes m’haveu
feta cativa, no em denegueu lo socors [de noves visites!], car ma vida,
ma llibertat e la mia persona d’ací avant no tinc per mia, puix havent-la
perduda de vós l’he cobrada, e ara la prenc en comanda ensems ab la glòria de
l’esdevenidor a victòria, per la qual jo sola m’alegre perquè més honrada e
major sia la senyoria vostra, que de cosa que més estime vos he fet senyor» [p.
1233]. Ha desaparegut ja qualsevol altre principi i consideració, i el
llenguatge cavalleresc i fins i tot feudal —comandes i senyories— adquireix un
sentit gairebé literal, més ençà de la metàfora: el cavaller ha fet la
conquista per les armes i en bona lliça; i la donzella, persona i bé
conquistat, ja no és senyora de si mateixa, sinó que rep la pròpia vida com una
comanda del vencedor. I molt més gran és la glòria del nou senyor com més alt
era el valor de la cosa conquistada. El cercle s’ha tancat amb la victòria
final no solament del cavaller, sinó de l’ús no ortodox de les
categories i els termes de la cavalleria. Aquest ús subvertit del llenguatge
—honor, vergonya, fama, infàmia, victòria i derrota, glòria, valor, temor— al
principi semblava només patrimoni d’una donzella una mica atrevida de la cort.
El mateix Tirant, a pesar de la força del seu desig, es resisteix a acceptar la
perspectiva de Plaerdemavida amb totes les conseqüències, i la princesa es
mostra defensora convençuda de l’ús ortodox dels conceptes, i de les seues
aplicacions. El triomf, en aquest camp, és de Plaerdemavida, la subversiva, una
dona —i això és crucial— amb idees d’home, per a la qual no té cap valor
la perspectiva femenina del principi de la defensa del cos contra els
atacs del cavaller. Al contrari, per a ella l’honor del cavaller, el seu triomf
i la seua glòria, depenen precisament del vigor, la força i la decisió
d’aquests atacs. En la novel·la, és la posició inicial d’una noble donzella
bizantina. En la realitat, potser fóra la posició vital d’un noble cavaller
valencià. En qualsevol cas, és un dels duels més fascinants que és
desenrotllen al llarg dels prop de cinc-cents capítols del llibre. No pas tant
per a veure qui acabarà guanyant el prolongat i desigual combat, com per a
veure quines idees, quines posicions, quins conceptes i quin ús de les paraules
acabaran resultant triomfadors. En aquesta llarga batalla singular entre
l’honor i la vergonya, l’honor es troba, en definitiva, allà on un típic antropòleg
del Mediterrani segurament no l’hauria esperat. [pàg. 21-35]
Hèrcules i l’antropòleg Presentació Durant molts anys he navegat, amb el vent
no sempre de popa, entre les costes de l’antropologia social i les illes de la literatura.
No perquè siguen destinacions o rumbs en ells mateixos incompatibles, sinó per
una incapacitat meua d’oblidar definitivament un horitzó quan em trobe navegant
cap a l’altre. Incapacitat, sobretot, de decidir que és només una destinació la
que importa definitivament, i que l’altra ja no mereix ni una mirada. El
resultat, a més de la variació dels vents, és de vegades la sinuositat del
trajecte. Això, però, també té una part de gust i de satisfacció: el navegant
no té mai la sensació de ser de timó fix, i si no arriba tan lluny com potser
arribaria si seguia un trajecte únic, té més ocasions de veure món i de
distraure’s. En definitiva, la literatura i l’antropologia són formes de
coneixement, maneres de visitar les costes de la condició humana, o no tenen
cap interès que no siga la vanitat de l’escriptor o la carrera acadèmica.
Hèrcules civilitzador, el meu patró personal, m’acompanya en aquests viatges. Així, la primera part d’aquest llibre està
feta de reflexions que són, o més aviat literàries, o al voltant de la pràctica
de la literatura. Però sempre des d’una perspectiva particular, la de qui també
practica l’antropologia social, o la de qui s’ocupa del sentit i del valor
no sols literaris de l’escriptura. El combat del cavaller Tirant i la princesa
Carmesina pot ser un exemple aplicat d’aquesta ocupació. L’altra ocupació meua,
que ja comença també a ser un llarg viatge, és allò que solem anomenar el tema
nacional; però també des d’una perspectiva que no és l’habitual, és a dir
no des de la història o el present de la política, ni des de les ideologies en
circulació, sinó des d’uns altres punts de mira més pròxims a les meues
navegacions. Que en aquest cas van pel territori, la cultura i la consciència,
factors sense els quals segurament no es pot entendre res. La pregunta que,
després d’aquests capítols, quedaria en l’aire és de quina manera tenim nació
els valencians: si és política, territorial, cultural o mental. Una pregunta
sense resposta, de moment. Queda inclòs també, en aquest volum, el meu particular homenatge a Joan Fuster, presentat en dues petites incursions: una, al final de la primera part, sobre el que a mi em sembla la dimensió més important, que és la més literària, de la seua obra; l’altra, sobre el tema mateix de la segona part d’aquest llibre. Vull suposar que, si fóra viu o si allà on és ara poguera llegir llibres, li agradaria fullejar aquestes pàgines. Hèrcules i l’antropòleg / Índex Presentació ... 9 I. HÈRCULES I L’ANTROPÒLEG 1. Hèrcules viatger. Un
mite sense aprofitar ... 13 2. Amb
honor i sense vergonya. La batalla del cavaller i la donzella ... 21 3. Sòcrates i la missa
pontifical, o de la metàfora a la història del teatre ... 37 4. Entre literatura i
antropologia 1: La lògica davant de l’art, o no? ... 51 5. Entre literatura i
antropologia 2: L’art de la novel·la vist per un antropòleg, o al contrari ...
71 6. Joan Fuster:
l’assaig o la literatura d’idees ... 81 II. SOBRE ELS PAÏSOS, LES FRONTERES, I LA
NACIÓ DELS VALENCIANS 1. Sobre pobles i
fronteres: la fundació, el territori i la consciència dels límits ... 95 2. ‘El despertar
nacional’ dels eslaus d’Àustria: llengua i sociologia cultural ... 115 3. La fal·làcia de la
consciència nacional, o qui creu que és una nació? ... 131 4. I la mateixa cosa
aplicada a la nació dels valencians (1977-1993) ... 143 5. Sobre la nació de
Joan Fuster ... 159
Hèrcules, la cabra i
la societat mixta i equívoca: entrevista a Joan F. Mira sobre Hèrcules i
l’antropòleg |
|||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
