Hèrcules i l’antropòleg (1994)

 

[1]  Amb honor i sense vergonya: la batalla del cavaller i la donzella

[2]  Presentació

[3]  Índex

 

 

 

Amb honor i sense vergonya:

la batalla del cavaller i la donzella

 

Estic passablement convençut que alguns dels temes i dels supòsits típics de l’anomenada antropologia del Mediterrani no serien tal cosa —ni supòsits ni típics— si aquesta especia­litat geogràfica de la disciplina s’hagués construït amb major proporció de materials procedents del sector nord-occidental de la zona. Ja des dels inicis mateixos de l’atenció dels antro­pòlegs (britànics en primer lloc, com és conegut) a les socie­tats mediterrànies, tot l’arc que va des de la Toscana fins al País Valencià sembla singularment desatès: potser perquè, també des dels inicis, va aparèixer, expressament o no, com a menys exòtic i menys típic als ulls de l’universitari de l’Atlàntic Nord. El cas és que l’especialitat en qüestió, l’antro­pologia que anomenem mediterrània o del Mediterrani, es va construir al llarg de la primera meitat, o gairebé tres quarts, d’aquest segle, sobre tres potes europees —el centre i el sud de la Península Ibèrica, el sud d’Itàlia amb Sicília, i Grècia— i un gran fons nord-africà i oriental, del Marroc a Turquia. Amb la qual cosa, no cal dir-ho, el pol europeu d’aquesta construcció entre real i imaginària que hom anomena socie­tat mediterrània, quedava com menys europeu possible. És a dir, el més allunyat possible de les regions que més directament han viscut, al llarg de la seua història cultural, en estreta relació amb les que —també de manera tòpica i típica— han estat considerades el nucli de l’europeïtat. Així, ja que la cons­trucció antropològica de conceptes o categories tals com la tríade honor, vergonya i patronatge s’ha produït en bona mesura fora d’aquestes regions del Mediterrani nord-occiden­tal, no ha de resultar estrany que siga precisament en aques­tes regions on resulten menys rigorosament aplicables aques­tes categories, o que hi siguen menys representatives (amb la força i contingut que se suposa que tenen Mediterrani típic) d’un específic ordre cultural. Per acudir ràpidament a un refe­rent històric i literari, el context social i cultural de la poesia trobadoresca, centrada a la Provença medieval i amb irra­diacions immediates cap a Catalunya i Llombardia, difícil­ment podria trobar una equivalència real en altres àrees més meridionals o orientals. O, inversament, el personatge-mite literari del Don Juan, amb tot el seu context subjacent, o el teatre de l’honor de Calderón, no són fàcils d’imaginar com un producte català, provençal o toscà.

 

D’altra banda, és igualment cert que allò que en podríem dir efectivitat social i cultural dels termes «honor» i «vergo­nya», i més concretament l’eficàcia de la seua dimensió sexual —que no és, evidentment, l’única dimensió on actuen—, va lligada molt directament a un ordre moral condicionat per les grans religions històriques de l’àrea mediterrània. Com més gran siga el pes, el domini i el control del cristianisme o de l’islam sobre la vida social i personal, molt més eficaç és la consideració de tota activitat sexual fora de l’ordre i dels límits, com a pecat o com a delicte condemnable des de la instància religiosa. Si insistim ací en una cosa tan elemental i coneguda, és precisament per tal de subratllar el valor d’un testimoniatge literari de primera magnitud, en el qual la dimensió sexual clàssica de tot un ordre social i moral cons­truït sobre un determinat valor de les categories de vergonya i d’honor, apareix radicalment subvertida. Un testimoniatge on, per exemple, la virginitat apareixerà repetidament no com un bé suprem a conservar sinó com una condició que cal vèn­cer amb goig i alegria. I on l’honor del cavaller no estarà tant en el respecte a la donzellesa pre-conjugal de la dama, com en el triomf de la batalla per a vèncer-la i conquistar-la. On, per tant, la vergonya —que existeix certament en el cavaller, i que és inherent a la donzella— apareix com un obstacle que cal dominar i combatre a fi d’aconseguir la victòria final. Sen­se la qual victòria, a propòsit, el cavaller seria tingut per vil, poca cosa, i des-honrat. És cert que la transgressió i la subversió apareixen en tota la història cultural com una cons­tant, paral·lela al que suposem corrent ortodox o central de categories i valors; i és cert que no hi falten en aquest sentit, allà on hi ha història escrita, els testimoniatges literaris mar­ginals. No és menys cert, però, que no és habitual trobar aquesta subversió no com a tal sinó lligada als mateixos con­ceptes i categories dominants, i trobar-la exaltada en un text literari que no és precisament marginal, sinó central i cabdal.

 

No cal dir ací que el Tirant lo Blanc és, en efecte, una obra tan clàssica i central per a la literatura catalana com ho puguen ser el Quixot per a la castellana, la Divina Comèdia per a la italiana o el teatre de Shakespeare per a l’anglesa. En qualsevol cas, és un text cabdal, i una obra sortida del centre mateix, no dels marges, de la societat del seu temps: un producte i un reflex de l’aristocràcia urbana de la segona meitat del segle XV; i dirigit fonamentalment a aquesta matei­xa aristocràcia urbana, a un públic de petita noblesa, de mer­caders i de professionals, l’ambient en què vivia i es movia el seu autor, el cavaller valencià Joanot Martorell, el qual projecta en l’heroi, el cavaller Tirant, un rigorós ordre de conceptes, valors i models cavallerescos portats a la més alta realització ideal: l’heroi, no solament serà el primer de tots els cavallers del seu temps, sinó el més íntegre i noble, i el que assoleix triomfs de dimensió històrica insuperable, com la derrota definitiva dels turcs i d’altres infidels, la restaura­ció de l’Imperi Bizantí i la conquesta i la conversió de tota l’Àfrica musulmana. El seu triomf i glòria final serà el mateix poder imperial, màxima ascensió imaginable. I l’amor de la filla de l’emperador..., valentment conquistat al llit. Ací, al llit com a camp de batalla, en l’erotisme explícit dels herois centrals, és on el Tirant se separa dels seus predecessors de novel·la; i dels seus successors durant alguns segles, perquè caldrà esperar encara molt de temps per trobar alguna cosa equivalent en la gran literatura europea.

 

La llarga guerra entre el cavaller i la donzella comença ja d’una manera poc habitual. Els futurs amants-combatents es troben per primera vegada en la cristianíssima cort de Constantinoble, on acaba d’arribar Tirant en auxili de l’impe­ri. Els turcs han vençut els cristians en batalles decisives, el fill de l’emperador ha mort víctima de les armes infidels, i tota la cort es troba en estat de dol i prostració. Però fa calor, i quan l’emperador entra a les sales de les dones, a presentar Tirant a la seua filla, aquesta es troba damunt d’un llit, amb les finestres tancades i amb el vestit mig descordat, «mos­trant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apreso­nats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació» [Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, vol. II, p. 335. Seguesc el text de l’edició de Víctor Gómez, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1990, tres volums]. L’enamorament de Tirant és fulminant i definitiu, un amor total a primera vista, habitual en aquesta mena d’històries, com ho era ja en la novel·la hel·lenística. No és habitual, però, que la primera vista siga la dels pits descoberts de la donzella, i que siga el pare d’aquesta qui introdueix el visitant nouvingut al gineceu de la casa i fins al llit d’una filla que presenta tan seductora visió. A partir d’ací, tot és possible: els amors encesos de Tirant i la prince­sa Carmesina, però també els actes i el llenguatge explícita­ment des-vergonyit de les nobles dames i donzelles de la cort, o el feliç —i mai no censurat— adulteri de la mateixa empe­radriu amb un dels joves companys de Tirant. Una de les don­zelles de la princesa, la noble Plaerdemavida (el nom ja és descaradament intencionat), serà durant tot el temps la vale­dora dels desigs del Tirant, la que l’anima a complir-los amb tot honor i plenitud, i la que mantindrà davant de Carmesi­na el principi exprés de la des-vergonya.

 

Començant ja des de l’inici de la relació, i com a part d’una posició o principi d’aplicació general: si els cavallers posen llurs béns i llurs persones en defensa de l’imperi, les dames han d’estar a l’altura de les circumstàncies, «e si a vós volien besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat; e aprés que siau en tranquil·la pau, fer del vici virtut» [p. 486]. I una altra de les companyes de la princesa, la també molt noble Estefania, és la primera a donar exemple: un dels companys de Tirant s’enamora d’ella, la donzella accepta que la bese tres vegades a la boca, «en honor de la Santa Trinitat», i a continuació li dóna llicència perquè «a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cintura amunt. E Diafebus no fon gens pereós: posà-li de continent les mans als pits, tocant-li les mamelles e tot lo que pogué» [p. 487]. Qui concedeix tal permís al cavaller, i dóna el primer exemple a la princesa, allí present, és neboda del mateix emperador, filla de «gloriós príncep», hereva única d’un ric ducat, i d’edat de cator­ze anys, els mateixos que la seua cosina l’hereva de l’imperi. No són precisament unes donetes qualssevol, ni fadrines madures ansioses o massa expertes. La princesa i les seues donzelles representen el més elevat i el més perfecte ideal de la feminitat: joveníssimes, bellíssimes, sàvies i discretes, i en el màxim grau imaginable de la noblesa. «Oh quanta bellea ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majes­tat vostra passa totes quantes són de saber e gran discre­ció ... », exclama Tirant extasiat mentre, a les habitacions de la princesa i davant de totes les dames, balla amb l’amada, la besa repetidament i a pesar de les seues protestes intenta descordar-li la roba. «E com véu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama e posà-la-hi davall les fal­des e, ab la sabata, tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les seues cuixes» [p. 644].

 

El pas d’un nivell a l’altre, del més alt ideal de perfecció a l’atracció irresistible del «lloc vedat», és immediat, peremp­tori, i sense cap contradicció apreciable. Al contrari, el «lloc vedat» posseeix tan alt valor ideal que la sabata de Tirant, que ha tingut el privilegi de tocar-lo, serà coberta de riques brodadures, de perles, robins i diamants per valor «de més de vint-i-cinc mil ducats», com a mostra i penyora de l’alt honor assolit. Seria molt difícil de trobar un testimoniatge literari, contemporani o no, d’una exaltació més intensa del sexe femení en la seua pròpia materialitat, ni una més explícita valoració d’aquest com a centre ideal i real de l’amada. Poc més endavant, quan passeja en comitiva amb tota la cort, la princesa pregunta a Tirant pel sentit de portar un peu tan ricament adornat i l’altre no, i el cavaller li recorda el motiu de la privilegiada distinció, afegint que l’honor d’aquest peu és haver tocat «lla on la mia amor desija atènyer felicitat complida, si en aquest món atènyer-se pot» [p. 654]. Davant d’aquesta resposta la princesa, lluny de sentir-se molesta o escandalitzada, respon que «temps vendrà que, així com ara t’has bro­dada l’una cama, que les dues te poràs brodar, e les poràs posar a ta llibertat lla on desiges». Fins ací les primeres escaramusses, els primers contactes, que estableixen des del principi quin és l’objectiu del combat, i quin el seu desenllaç previst i acceptat.

 

Continua Tirant guerrejant victoriós contra els infidels, i continua Plaerdemavida intentant convèncer-lo de la neces­sitat de ser més decidit en una altra mena de combats, en els quals «jo sé bé que no farem res si una poca de força no s’hi mescla» [p. 720]. De manera que li proposa portar-lo una nit al cos­tat de la princesa adormida: «Cas novell e venturós poria ésser dir aquest. E així com sou valentíssim e virtuós en lo camp, és mester que ho siau en lo llit» [p. 720]. I com Tirant es resisteix a aquesta argúcia nocturna, per por d’anar contra la volun­tat de la princesa, Plaerdemavida s’irrita davant de tanta vacil·lació i, a més d’eliminar els seus possibles escrúpols morals afirmant que «som ara en llei de gràcia e no de justí­cia», es lamenta que no vulga acceptar «lo plasent delit així com jo el vos tenia aparellat, amant ma honor e perseguint com a cavalleressa lo que havia principiat» [p. 721]. Poc més enda­vant, insisteix una altra vegada en la mateixa idea: «Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau... Puix teniu esperança bona e gentil, e amau donzella valent, anau a la sua cambra a gitau-vos en lo llit com ella hi sia nua o en cami­sa, e feriu valentment..., car jo sé que molts cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamora­des honor, glòria e fama» [p. 732].

 

L’associació no pot ser més explícita: de la mateixa manera que l’honor del cavaller en el combat depèn de l’agi­litat i el valor de les seues mans, també, i pels mateixos mit­jans, pot aconseguir honor, glòria i fama en la batalla amo­rosa. A condició que, en aquesta batalla, actue igualment sense temor. Cosa que no s’esdevé amb Tirant, ja que quan arriba el moment en què, ja despullat, s’acosta al llit de la princesa dorment, «tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven» [p. 741]. Tirant, cal assenyalar-ho, és encara tan verge com la seua amada, i el seu temor està format en bona mesura d’inex­perta vergonya. Plaerdemavida se n’adona i exclama: «Qui­na cosa és aquesta? En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d’una sola donzella». Tirant ho reconeix sense dissimular: «Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança, ab deu cava­llers, que no cometre semblant acte». I afegeix: «Donzella, la mia temor és de vergonya...» [p. 741]. Ací, la vergonya del cava­ller apareix en el seu doble sentit: la timidesa, l’encongiment davant de la possibilitat real de complir el seu desig, la tremolor davant la pròpia nuesa i davant el cos nu de la dona; i també la resistència a realitzar un acte subreptici, clandestí i amagat, a violentar a traïció la resistència esperada de la princesa..., amb la possibilitat de ser sorprès en l’intent. Davant d’això Plaerdemavida ha de vèncer amb un llarg rao­nament els temors de Tirant. Raonament que conclou demos­trant que aquesta és una ocasió en què l’ús de les mans és just i necessari: «No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona, o donzella, no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor» [p. 745]. Dit d’una altra manera: la vergonya és una cosa que el cavaller ha de vèncer, i si no ho fa i no obra sense temor, no per això serà tingut en més —assolirà més gran honor—, sinó tot el contrari. Davant de tot això, Tirant reco­neix per fi que, en veritat, la seua actitud no és una virtut sinó un defecte: «Per la mia fe, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ho ha fet jamés negun con­fessor, per gran mestre en teologia que fos» [p. 745]. I dit això, venç la seua vergonya, es fica dins el llit, i se’n segueix una deliciosa escena que acaba quan la princesa es desperta, fa un crit abans de veure qui té al costat, acudeix gent, i Tirant ha de saltar per la finestra. En el primer combat en camp clos, hi ha un sol enemic vençut i destruït: la vergonya de Tirant, virtut o defecte que ja no tornarà a fer cap aparició important.

 

El segon combat serà de major envergadura, i sense enganys ni tremolors del cavaller. La princesa espera delibe­radament el seu amat vestida amb les gales més riques, i por­tant al cap la corona de l’imperi. Les donzelles escorten Tirant fins a les habitacions de Carmesina, on els amants es besen llargament. Fins que Plaerdemavida, veient que els prolegò­mens ja duren massa, se’ls acosta i diu: «Jo vull departir aquesta batalla fins siau gitats en lo llit. E no us tendré per cavaller si pau feu que primer sang no n’ixca» [p. 853]. La prince­sa, però, en aquesta ocasió està disposada a tot, excepte a portar les coses fins al final. I encara que declara que «en aquest dia de hui jo haja a ésser sotmesa a ta senyoria de ma voluntat», intentarà aturar els embats del cavaller amb la següent consideració: «Vet ací aquestes balances de per­fecció: en aquesta part dreta està amor, honor e castedat; e en l’altra està vergonya, infàmia e dolor» [p. 855]. Carmesina expressa, ací i en súpliques posteriors, allò que podem con­siderar la posició ortodoxa: la pèrdua de la virginitat signifi­ca infàmia, vergonya i deshonor. Però Tirant ja ha superat tal identificació: tria el plat de la balança que representa amor i honor..., i tot seguit exigeix de la princesa el compliment íntegre dels seus desigs. Per a ell, ja no hi ha contradicció, i als laments de Carmesina, que ja només li demana la mercè de conservar la virginitat, respon peremptòriament: «Senyo­ra, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo llit» [p. 857]. I utilitza un curiós argument moral: com que ja s’han donat en privat paraula de matrimoni, han de donar compliment complet a la promesa perquè «qui pot e no ho fa peca mor­talment si en lo matrimoni no s’hi segueix còpula», i no ha de consentir ella que ell caiga en pecat mortal, i menys pen­sant que és un home que aviat haurà d’exposar-se al risc cert de les armes. A continuació Tirant aconsegueix deslligar-li la roba i gitar-la en el llit. Llavors la princesa, veient que Tirant «despullat, s’era més al seu costat e treballava ab l’artelleria per entrar en lo castell, ella veent que per força d’armes no el podia defendre, pensà si ab les armes de les dones si el poria fer estalvi» [p. 858-859]; és a dir, si es podria defensar amb llà­grimes i amb lamentacions, invocant la pietat de l’agressor. L’obscenitat de l’analogia militar reforça ací encara més el caràcter bèl·lic de l’encontre dels amants. I el cavaller, no per honor ni per vergonya, sinó per llàstima i pietat, consent a ajornar l’assalt final, encara que, això sí, els dos amants passen la nit enllitats, «jogant e solaçant», i «mostrant cas­cú en aquell cas molt gran contentació». Carmesina, que tant ha raonat i suplicat per defensar la seua virginitat, quan arriba el matí diu que «no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu fóra que aquest delit un any duràs o jamés s’acabàs» [p. 860].

 

Com era d’esperar, Plaerdemavida, quan coneix el resul­tat de la batalla nocturna, ataca feroçment el cavaller que tan dèbil s’ha mostrat: «E si jo fos cavaller vos ho comba­tria, car haveu tengut en lo llit abraçada una donzella, la més bella, la més agraciada e de major dignitat que sia en tot lo món, que per precs ni per llàgrimes no la devíeu deixar. E si verge s’hi gità, verge la’n viu eixir, a gran vergonya e confusió vostra» [p. 864]. Ara, la vergonya rau en el fet d’haver res­pectat la virginitat de la princesa, i és infàmia tal que el cava­ller n’hauria de respondre en singular combat. Per a una donzella —Carmesina—, la vergonya i el risc d’infàmia estan en la pèrdua de la virginitat (tot i que accepta de bon grat compartir els jocs de llit amb el seu amant: la pudícia es circumscriu ja únicament al darrer reducte del castell). Per a l’altra —Plaerdemavida—, la infàmia i la vergonya del cavaller estan precisament en el fet d’haver respectat aquest últim límit, de no haver consumat la victòria i la conquista, per la qual cosa, diu, qualsevol dona que ho sabera el tindria per «hom de mal recapte». L’important és que Tirant, model de la cavalleria més alta i sense taca, ha acceptat ja completament el punt de vista de Plaerdemavida i que la seua contenció, esperant el següent combat, no ha estat una qüestió de principis, sinó de pietat.

 

El combat final té lloc després del retorn de Tirant de les seues aventures i conquistes africanes, amb motiu de les quals Plaerdemavida s’ha convertit en reina de Fes. La nova reina, de tornada a Constantinoble, insta el cavaller a acon­seguir per fi el guardó tan desitjat: «Veniu, senyor digne de tota glòria, hora és ja que prengau la paga e satisfacció de vostres honorosos treballs...» [p. 1226], en braços de la princesa. El cavaller s’hi mostra del tot decidit «per l’orde que de cava­lleria tinc», a seguir aquesta vegada les exhortacions de la nova reina, «car só ben cert que sempre me donàs bons con­sells, si jo los hagués sabuts pendre». Està, doncs, conven­çut totalment de les raons del plaer, i també de l’honor inhe­rent a l’empresa, i això justament en virtut de la seua mateixa condició de cavaller. En vista de tot això Plaerdemavida l’inti­ma: «Ara, doncs, veurem què sabreu fer, que l’esperiment se’n veurà, que en lliça de camp clos teniu d’entrar. E no us tindré per cavaller si doncs no us veig vencedor de la delitosa batalla» [p. 1227]. Arribada ja la nit del combat, i prop del «camp clos» on l’espera la princesa, Plaerdemavida exhorta nova­ment el cavaller que, quan arribe el moment, «feriu feriu fort dels esperons, car així es pertany de cavaller, tota pietat a part posada» [p. 1228]. La pietat va ser, en el combat anterior, la feblesa que impedí la victòria, però per a un cavaller la vic­tòria ha d’estar per damunt de la compassió. A l’hora de la veritat la princesa, aquesta vegada, acudeix també a les ana­logies guerreres com a arma de defensa: «No vullau usar de vostra bel·licosa força», li diu, «que les forces d’una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller... Deixau por­fídia, senyor, no siau cruel, no penseu açò ésser camp ni lli­ça d’infels...». Ja no recorre a les ortodoxes raons de l’honor, la vergonya, la infàmia o la virginitat, sinó que adopta el llen­guatge d’un combat, en el qual sap que ha de ser vençuda. Fins al punt de demanar al cavaller part del seu valor per poder lluitar amb les mateixes armes: «Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir» [p. 1230]. I es queixa que el seu amorós enemic no detinga l’ús de l’armament de guerra a pesar del dolor que li provoca: «Ai! E amor vos pot consen­tir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes d’amor, no han de rompre, no deu nafrar l’enamorada llança!» Però aquesta vegada Tirant ja sap on està la seua virtut, el seu valor de cavaller, i el seu honor. Ja no l’han d’aturar ni la vergonya ni la pie­tat. Les armes i els precs de la princesa ja no seran armes defensives suficients. De manera que «en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la princesa reté les armes...» [p. 1230].

 

Després de la derrota Carmesina es desmaia, es recupera amb l’ajut de Plaerdemavida, es queixa del dolor patit, de la sang vessada, i de la crueltat del seu amant-enemic, que no s’ha portat com un bon cavaller. Plaerdemavida, però, sap que tot això són paraules buides i dites sense convicció: «Ai, na beneita, com sabeu fer lo piadós, que armes de cavaller no fan mal a donzella!» [p. 1231]. Tota la posició de la prince­sa, la posició ortodoxa, ha quedat finalment destruïda, i serà la mateixa Carmesina, que durant tant de temps l’havia man­tinguda, qui es passarà per fi amb armes i bagatges al camp enemic. «Los dos amants estigueren tota la nit en aquell benaventurat deport que solen fer los enamorats», durant el qual Tirant conta a la princesa les últimes conquestes i victò­ries. «Mas, a la fi, li significà que de res tant no es tenia per molt gloriós com d’haver conquistada la seua il·lustríssima persona» [p. 1232]. La princesa per la seua part, oblidada ja l’anterior necessitat de defensa, accepta amb goig tot el sentit de la seua gloriosa derrota: «Que ara sé què és amor, que de primer no ho sabia», i fa tota una nova declaració de prin­cipis: «E puix a força d’armes m’haveu feta cativa, no em denegueu lo socors [de noves visites!], car ma vida, ma lli­bertat e la mia persona d’ací avant no tinc per mia, puix havent-la perduda de vós l’he cobrada, e ara la prenc en comanda ensems ab la glòria de l’esdevenidor a victòria, per la qual jo sola m’alegre perquè més honrada e major sia la senyoria vostra, que de cosa que més estime vos he fet senyor» [p. 1233]. Ha desaparegut ja qualsevol altre principi i con­sideració, i el llenguatge cavalleresc i fins i tot feudal —comandes i senyories— adquireix un sentit gairebé literal, més ençà de la metàfora: el cavaller ha fet la conquista per les armes i en bona lliça; i la donzella, persona i bé conquistat, ja no és senyora de si mateixa, sinó que rep la pròpia vida com una comanda del vencedor. I molt més gran és la glòria del nou senyor com més alt era el valor de la cosa con­quistada.

 

El cercle s’ha tancat amb la victòria final no solament del cavaller, sinó de l’ús no ortodox de les categories i els termes de la cavalleria. Aquest ús subvertit del llenguatge —honor, vergonya, fama, infàmia, victòria i derrota, glò­ria, valor, temor— al principi semblava només patrimoni d’una donzella una mica atrevida de la cort. El mateix Tirant, a pesar de la força del seu desig, es resisteix a acceptar la pers­pectiva de Plaerdemavida amb totes les conseqüències, i la princesa es mostra defensora convençuda de l’ús ortodox dels conceptes, i de les seues aplicacions. El triomf, en aquest camp, és de Plaerdemavida, la subversiva, una dona —i això és crucial— amb idees d’home, per a la qual no té cap valor la perspectiva femenina del principi de la defensa del cos con­tra els atacs del cavaller. Al contrari, per a ella l’honor del cavaller, el seu triomf i la seua glòria, depenen precisament del vigor, la força i la decisió d’aquests atacs. En la novel·la, és la posició inicial d’una noble donzella bizantina. En la rea­litat, potser fóra la posició vital d’un noble cavaller valen­cià. En qualsevol cas, és un dels duels més fascinants que és desenrotllen al llarg dels prop de cinc-cents capítols del lli­bre. No pas tant per a veure qui acabarà guanyant el prolon­gat i desigual combat, com per a veure quines idees, quines posicions, quins conceptes i quin ús de les paraules acabaran resultant triomfadors. En aquesta llarga batalla singular entre l’honor i la vergonya, l’honor es troba, en definitiva, allà on un típic antropòleg del Mediterrani segurament no l’hauria esperat.

 

[pàg. 21-35]

 

 

Hèrcules i l’antropòleg

 

Presentació

 

Durant molts anys he navegat, amb el vent no sempre de popa, entre les costes de l’antropologia social i les illes de la literatura. No perquè siguen destinacions o rumbs en ells mateixos incompatibles, sinó per una incapacitat meua d’oblidar definitivament un horitzó quan em trobe navegant cap a l’altre. Incapacitat, sobretot, de decidir que és només una destinació la que importa definitivament, i que l’altra ja no mereix ni una mirada. El resultat, a més de la variació dels vents, és de vegades la sinuositat del trajecte. Això, però, també té una part de gust i de satisfacció: el navegant no té mai la sensació de ser de timó fix, i si no arriba tan lluny com potser arribaria si seguia un trajecte únic, té més oca­sions de veure món i de distraure’s. En definitiva, la litera­tura i l’antropologia són formes de coneixement, maneres de visitar les costes de la condició humana, o no tenen cap inte­rès que no siga la vanitat de l’escriptor o la carrera acadèmi­ca. Hèrcules civilitzador, el meu patró personal, m’acompa­nya en aquests viatges.

 

Així, la primera part d’aquest llibre està feta de reflexions que són, o més aviat literàries, o al voltant de la pràctica de la literatura. Però sempre des d’una perspectiva particu­lar, la de qui també practica l’antropologia social, o la de qui s’ocupa del sentit i del valor no sols literaris de l’escriptura. El combat del cavaller Tirant i la princesa Carmesina pot ser un exemple aplicat d’aquesta ocupació. L’altra ocupació meua, que ja comença també a ser un llarg viatge, és allò que solem anomenar el tema nacional; però també des d’una perspectiva que no és l’habitual, és a dir no des de la història o el present de la política, ni des de les ideologies en circulació, sinó des d’uns altres punts de mira més prò­xims a les meues navegacions. Que en aquest cas van pel terri­tori, la cultura i la consciència, factors sense els quals segurament no es pot entendre res. La pregunta que, després d’aquests capítols, quedaria en l’aire és de quina manera tenim nació els valencians: si és política, territorial, cultural o mental. Una pregunta sense resposta, de moment.

 

Queda inclòs també, en aquest volum, el meu particu­lar homenatge a Joan Fuster, presentat en dues petites incur­sions: una, al final de la primera part, sobre el que a mi em sembla la dimensió més important, que és la més literària, de la seua obra; l’altra, sobre el tema mateix de la segona part d’aquest llibre. Vull suposar que, si fóra viu o si allà on és ara poguera llegir llibres, li agradaria fullejar aquestes pàgines.

 

 

Hèrcules i l’antropòleg / Índex

 

Presentació ... 9

 

I. HÈRCULES I L’ANTROPÒLEG

 

1. Hèrcules viatger. Un mite sense aprofitar ... 13

2. Amb honor i sense vergonya. La batalla del cavaller i la donzella ... 21

3. Sòcrates i la missa pontifical, o de la metàfora a la història del teatre ... 37

4. Entre literatura i antropologia 1: La lògica davant de l’art, o no? ... 51

5. Entre literatura i antropologia 2: L’art de la novel·la vist per un antropòleg, o al contrari ... 71

6. Joan Fuster: l’assaig o la literatura d’idees ... 81

 

II. SOBRE ELS PAÏSOS, LES FRONTERES, I LA NACIÓ DELS VALENCIANS

 

1. Sobre pobles i fronteres: la fundació, el territori i la consciència dels límits ... 95

2. ‘El despertar nacional’ dels eslaus d’Àustria: llengua i sociologia cultural ... 115

3. La fal·làcia de la consciència nacional, o qui creu que és una nació? ... 131

4. I la mateixa cosa aplicada a la nació dels valencians (1977-1993) ... 143

5. Sobre la nació de Joan Fuster ... 159

 

  

Joan F. Mira

Hèrcules i l’antropòleg

València: Tres i Quatre, 1994

 

Hèrcules, la cabra i la societat mixta i equívoca: entrevista a Joan F. Mira sobre Hèrcules i l’antropòleg