La utilitat de Proust

 

Joan F. Mira

 

Ja se sap que en aquest temps de tanta distracció i en aquest país nostre de tan escassa lectura consistent, la clientela consumeix qualsevol producte del mercat editorial, a condició que no siga «pesat» ni obligue a fer algun esforç sostingut. Temps perdut per llegir La Recherche, encara que a Alacant o a Barcelona siguen dies de «fira del llibre»: fira d’enciclopèdies, tebeos i vanitat, o fira de negocis potser, molt respectable. Quan, als 22 anys, Marcel Proust va decidir que no seria mai ni advocat ni metge ni capellà, es va plantejar molt seriosament el sentit de la vida: quina utititat té ser escriptor? Li confiava a la cèlebre Céleste, la criada: «Ah, Céleste, si jo estiguera segur de fer amb els meus llibres tant de bé com el papà ha fet pels seus malalts!» Qui ho havia de dir, que Marcel es preocupava pel profit dels seus futurs lectors tant com el doctor Proust, autor de trenta-quatre obres mèdiques, com ara Les Eléments d’hygiène on explica a les jovenetes en flor la manera de millorar la salut amb exercicis simples i agradables, una mena d’aerobic avant la lettre per a senyoretes amb camisó llarg o roba de mussolina.

 

El problema, doncs, no és la voluntat del fill Marcel, que bé volia ser útil als lectors. El problema és quan llegir-lo, i com. Ro­bert Proust, germà de l’escriptor, ja deia que per llegir La Recher­che cal estar molt malalt, o trencar-se una cama: amb això la uti­litat queda molt restringida. No crec que calga arribar a casos tan extrems: jo vaig llegir els tres volums de la Pléiade sense malaltia ni os trencat, 3.500 pàgines, i no em va passar res. Al contrari, crec que és una lectura terapèutica: cura la malaltia de voler escriure massa bé, cura la vanitat, i és molt útil per a la modèstia moral. És cert que les frases són llargues, i Alain de Botton, un suís anglès, jove prodigi, acaba de descobrir la més llarga de totes (quatre metres de longitud), i explica això i més coses en un lli­bre: Com Proust pot canviar la vostra vida. Pot canviar la vida, en efecte. I llegir Proust no és, com escrivia Fuster, l’equivalent de mastegar xiclet: és una esplèndida higiene literària, i una manera incomparable de saber què no s’ha de fer per ser una miqueta feliç en la vida.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Déus i desastres. Papers del final de segle (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 65-66