La innovació

 

Joan F. Mira

 

Només cal llegir els diaris, mirar la tele o viatjar una miqueta, per comprovar que el nostre temps és el que més coses ha fet i ha desfet en tots els temps humans. Inventar la paraula i la producció del foc va costar desenes de milers d’anys, l’agricultura uns pocs mil·lennis, la filosofia i el dret civil ja van ser cosa d’alguns segles. Inventar la màquina de vapor i la democràcia liberal va costar menys d’un centenar d’anys, i després, en poc de temps, vam in­ventar el telèfon, l’automòbil, l’avió, les guerres mundials i la bomba atòmica. Semblava que ja estava tot fet. Però no: en el temps d’una generació humana —la meua, per exemple—, hem inventat la televisió, la informàtica, la globalització, el turisme de masses, la innovació permanent, el moviment continu, la pública banalitat, la vida virtual, els jocs d’ordinador, això que és ara la cultura. Arrasant, de passada, tot allò que ocupava algun antic espai físic o mental: paisatges urbans, platges, camps cultivats, vida rural, lectura dels clàssics o simple exercici de la memòria. «Don’t imitate, innovate», diu amb pronúncia horrible un anunci, crec que d’algun perfum. Exactament el contrari dels homes del Renaixement, que volien imitar els antics amb la més alta per­fecció. I que, imitant, van innovar el pensament com no s’havia fet en quinze segles. Molt bé, doncs: innovem sense parar, i que tot siga tan nou cada dia, que del dia d’ahir ja no en quede res. Ni la memòria. Cada tres mesos roba nova, cada any música nova, cada pocs anys pintura nova, literatura nova, teatre nou, el que faça falta. I, si pot ser, llegir només el tebeo de la setmana. Perfecte: i la política d’un país, com el nostre, centrada en un novíssim parc d’atraccions. Crec que era Camus qui deia que cada generació es creu cridada a refer el món, però que hi ha una missió més gran, que és evitar que el món es desfaça. Doneu suport intel·lec­tual o polític als destructors, doncs, i n’accelerareu el final: lla­vors, ja no caldrà sinó esperar, innovant, l’arribada del dia del Judici. Que serà, amb tota certesa, un judici implacable.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Déus i desastres. Papers del final de segle (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 185-186