Memòria i literatura

 

Joan F. Mira

 

Ireneo Funes, un jove del poble de Fray Bentos, crec que al nord de l’Argentina i en tot cas al costat d’un gran riu, va caure d’un cavall als dinou anys: a partir d’aquell dia no va poder caminar més, i se’n recordava de tot. Absolutament de tot. Nosaltres, diu Borges en Funes, el memorioso, un conte exemplar i perfecte, d’un cop d’ull percebem tres copes en una taula; Funes, tots els bran­quillons i pomells i fruites que comprèn una parra. Sabia les for­mes dels núvols australs de l’hora de l’alba del trenta d’abril de mil vuit-cents vuitanta-dos i podia comparar-les en el record amb les vetes d’un llibre en pasta espanyola que només havia mirat una vegada i amb les línies de l’escuma que un rem va alçar en el Río Negro la vespra de l’acció del Quebracho. Podia recons­truir tots els somnis, tots els mitjos somnis. Dues o tres vegades havia reconstruït un dia sencer: no havia dubtat mai, escriu Borges, però cada reconstrucció havia exigit un dia sencer. Funes vivia, tolit, en una habitació fosca al fons d’un pati. Des d’allí, recordava cada fulla, cada insecte de cada minut de cada dia, i re­construïa el món amb tots els seus detalls, angles, racons, matisos, palpitacions i nuvolets esfilagarsats. Si haguera nevat al seu país, hauria recordat cada volva de neu en cada moment de la cai­guda.

 

Perquè Funes ho veia tot, com aquell personatge de Se una notte d’inverno un viaggiatore d’Italo Calvino, en el conte inacabat dels japonesos, quan el deixeble li explica al mestre els seus progressos en la percepció de cada fulla groga de ginkgo un dia de vent de tardor, i medita com cal fer per veure totes les fulles alhora i les fulles una a una en cada instant de la caiguda. I no només cada fulla sinó els matisos, els perfils i les dents de cada fulla, i després totes les fulles en terra una a una i totes juntes fent catifa, sense deixar, però, de veure encara cada fulla que cau. Hi ha qui diu, doncs, que és possible: en el prodigi de la memòria total d’Ireneo Funes, o en el de la percepció total d’un estudiant de filòsof japonès en un conte de Calvino. Després, si el prodigi de la faula és efectivament possible, cal refer-lo amb paraules; i això, per als no dotats per als miracles, ja és tota una altra qües­tió. A Ireneo Funes el narrador del conte li va deixar uns volums amb les Històries Naturals de Plini, en llatí, i Funes no sabia llatí. Però quan el narrador el visita ja n’havia après i «resonaron las sílabas romanas en el patio de tierra; mi temor las creía indescifra­bles, interminables...», i després va saber que les paraules que Fu­nes recitava a les fosques formaven el primer paràgraf del capítol vint-i-quatrè del llibre setè de la Naturalis Historia. La matèria d’aquest capítol és la memòria; les paraules últimes van ser ut nihil non iisdem verbis redderetur auditum. Que res no fóra escol­tat, si no era amb les mateixes paraules. En un llibre, per exemple.

 

Ja se sap, però, que fer escoltar, o fer llegir, les coses amb les mateixes paraules amb què van ser dites per primera vegada és una pretensió desmesurada i potser satànica i tot, ja que els hu­mans rarament som divins. Per a qui escriu volent fer literatura, sempre hi hagué una primera vegada per a les paraules quan li van arribar a la consciència —abans dèiem a l’ànima— o se li van quedar en la memòria no del tot conscient. Una primera vegada per a les paraules i per a la seua associació amb les emocions, amb les cares d’algunes dones o d’alguns infants, amb el color d’una beguda, l’olor d’un aire nou, el gust d’alguna pell tastada, totes aquestes coses amb les quals després es fan poemes o pàgi­nes de prosa. És indiferent que els narradors presentem les histò­ries com a fruit visible d’un passat personal o del passat de l’heroi que les narra, o que les presentem com una invenció del tot des­lligada del concepte històric o psicològic de memòria. Tant se val: la matèria narrada apareixerà o no com a memòria, però els materials mateixos de la construcció narrativa, les cares i els ulls, les pells, els colors i les olors, la música dels sons són memòria i no poden ser cap altra cosa. Vibracions: lírica o psicologia. «Music, when soft voices dry, / Vibrates in the memory. / Odors, when sweet violets sicken, / live within the sense they quicken», escrivia Shelley i jo gairebé tremole d’haver-ho de traduir, de tan delicat com és: «La música, quan s’assequen les veus suaus, / vibra en la memòria. / Les olors, quan les dolces violetes ja estan malal­tes, / viuen dins del sentit que aviven.»

 

No és cosa de poeta romàntic. És cosa de tots els qui volem fer aquesta cosa tan misteriosa que es diu literatura. Perquè si, quan les veus suaus de la música s’assequen, no som capaços de fer-les vibrar en la memòria, no sé quina gràcia de literatura farem: si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Déus i desastres. Papers del final de segle (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 193-195