![]() |
![]() |
Introducció a Viatge al final del fred (1983,
1998) Carles Mulet Perfil biogràfic de Joan F. Mira · Context històric i literari · Lobra literària de Joan F. Mira A propòsit de Viatge al final del fred Preàmbul Joan Francesc Mira ocupa, ja a hores dara, un lloc ben destacat dins del
panorama cultural valencià i en làmbit general de la cultura catalana, tant
per lamplitud com per la importància qualitativa que ha assolit la seua obra. Cal destacar que es tracta duna obra ben diversa, desenvolupada a partir
de la seua formació professional, dels seus interessos literaris i del seu
compromís polític i social. Una obra, per tant, que abasta des de la creació
literària als estudis antropològics, passant pels manuals o textos de
divulgació sobre la realitat valenciana, lassaig sobre la qüestió nacional o
el conreu permanent del periodisme dopinió. Daltra banda, es tracta també duna obra que ha assolit ja una plena
maduresa i un reconeixement generalitzat pel fet dhaver aportat algunes de les
fites més rellevants en el conjunt de la producció escrita que sha
desenvolupat a les nostres terres durant la segona meitat daquest segle, tant
en làmbit literari com en el de lassaig. Centrant-nos en les obres de creació, àmbit al qual pertany lobra que ara
presentem, cal posar en relleu que ens trobem davant dun projecte literari de
llarg abast, desenvolupat de forma rigorosa durant els darrers vint-i-cinc
anys. El projecte literari dun escriptor que ha sabut aplicar-hi la seua
sòlida formació lingüística i cultural, la formació humanista i la derivada del
seu treball com a investigador social, la formació literària adquirida amb la
seua pràctica constant i intensa de la lectura i amb el treball rigorós de
traducció, els aprenentatges adquirits per la seua curiositat viatgera..., per
anar creant un conjunt narratiu amb suficients trets singulars com per poder
establir un marc global que sobrepassa cada obra concreta i la integra en un
univers literari propi. Per dir-ho amb paraules del mateix autor, «no un pla
detallat, però sí una idea dallò que voldries que fóra el conjunt de la teua
obra», amb referents permanents a una tipologia de personatges, uns nuclis
temàtics bàsics i un estil personal que sarticula sobre unes determinades
eleccions de llenguatge i de recursos formals. Viatge al final del fred, novel·la publicada el 1983 i
que ara reeditem, representa un pas important dins el conjunt de lobra
narrativa miraniana. Tot i mantenir un fil de continuïtat amb les obres
inicials: literaturització de la memòria, protagonistes perplexos, derrotats...
ara es fa evident una major maduresa de llenguatge i una major complexitat
estructural, conscientment planificada, del discurs (complex joc temporal,
diversitat de veus narratives...) així com una voluntat dobertura del relat,
dinsinuar només uns fets, de suggerir només unes relacions que el lector ha
dinterpretar. Una complexitat i una obertura que suposa un avanç qualitatiu i
que assaja tècniques narratives i elements simbòlics que veurem plenament
desenvolupats a les obres posteriors. La retallada significativa, respecte de la redacció original, que va patir
en realitzar-se la primera edició va afectar el seu arredoniment. La nova
edició que ara presentem, revisada i completada per lautor, supera plenament
aquelles mancances i té linterés addicional de constituir-ne la versió
definitiva. 1. Perfil Biogràfic Joan Francesc Mira i Casterà va nàixer a València el 3 de desembre de 1939,
tot just iniciada la difícil postguerra, i ho va fer al camp, en aquella horta
que encara conservava la seua vitalitat i els seus trets més tradicionals en
contrast i interacció amb el món urbà de la ciutat. Féu el batxillerat al col·legi dels escolapis de la mateixa ciutat i encara
estudiant-hi, hagué dafrontar, lany 1954, la mort del seu pare. Posteriorment, segueix estudis a la Universitat Gregoriana de Roma, ciutat
on residirà durant un bon període de la seua joventut. Al començament dels anys seixanta, ja a València, acaba els estudis de
filosofia, sincorpora i participa intensament en la vida cultural i política
valenciana en uns moments en què, a partir de làmbit universitari, començava a
organitzar-se i a moures una incipient contestació democràtica i progressista
a lopressió del règim franquista. Es tractava dun moviment que sinspirava,
duna manera més o menys directa i intensa, en els canvis qualitatius i en les
reivindicacions que sacsejaven la joventut del països desenvolupats i
incorporava de manera significativa la reivindicació nacionalista, des duns
plantejaments culturals i polítics plenament moderns i des duna base
nacionalitària de Països Catalans. És en aquesta època que Mira sintegra en la colla que amb el temps havia
de formar el nucli dirigent del valencianisme polític i cultural de la
transició: Eliseu Climent, Alfons Cucó, J.V. Marqués, Raimon, Lluís Aracil,
Manuel Ardit, J. Pérez Montaner... Un grup que assumia bàsicament el mestratge
ideològic de Joan Fuster que tant havia dinfluir en la trajectòria del nostre
autor, a la vegada que encara mantenien alguna relació amb el sector
valencianista que representaven Xavier Casp i Miquel Adlert un grup intel·lectual
que havia jugat un paper molt important durant els anys més difícils de la
postguerra i en aquesta època havia de derivar ràpidament cap a posicions
extremadament dretanes i anticatalanistes. És en aquests anys que Mira es casa i treballa durant un temps, com a
catedràtic de grec, en un institut de Castelló. Posteriorment, inicia a Oxford
els seus estudis dantropologia social i centra els seus treballs
dinvestigació en la família tradicional europea i en la societat rural, una
tasca que després ampliaria en altres indrets dEuropa. Lafició per lescriptura ja lhavia tocat ben jove, com ha confessat ell
mateix: Jo havia estat durant molt de temps un novel·lista
reprimit, és a dir, que les ganes descriure novel·la les havia tingudes des que
tenia ús de raó, diguem-ne intel·lectual, des dels vint anys o un poquet abans,
i de fet mhavia passat molts anys escrivint cosetes que després trencava, i
llegia molt atentament pensant en això... Tanmateix, serà al principi dels anys setanta quan veuran la llum les seues
primeres creacions literàries: lany 1974 la novel·la El bou de foc, que
havia estat finalista del premi Josep Pla lany anterior, publicada a
leditorial lEstel, i el 1975 el recull unitari de narracions Els cucs de
seda, que havia guanyat lany anterior la segona edició del Premi
Andròmina, convocat per leditorial 3 i 4. Una mostra daquesta darrera obra va
ser traduïda al castellà i incorporada a lantologia Diez narradores
catalanes (1977), a cura dA. Beneyto. Els anys setanta són també un període dintensa activitat en el camp de la
investigació antropològica: a París, col·labora amb lequip dAntropologia
Social, dirigit per Claude Lévi-Strauss, durant el període que va de 1971 a
1975; així mateix treballa amb el Consell Internacional de Ciències Socials de
Viena, entre els anys 1972 i 1977, i fa de professor visitant a la universitat
de Princeton (EUA) durant el curs 1978-79. Finalment, va ser el fundador i
primer director del Museu dEtnologia que crea la Diputació Provincial de
València durant la presidència de Manuel Girona. Tota aquesta activitat es veu
reflectida en nombrosos treballs dinvestigació publicats en revistes, obres
col·lectives i actes de simposis i congressos, així com en el llibre Els
valencians i la terra (1978). Daltres activitats significatives daquests anys són les traduccions
dobres dassaig dautors com T. Adorno, G. Della Volpe, Lu Hsun, A. Colquhoun
i G. Lichtheim, realitzades a partir de 1972, quasi totes per a leditorial 3
i 4, que acabava diniciar la seua activitat; també publica manuals i obres de
divulgació com Som. Llengua i literatura (1973) i Història de la
literatura catalana (1979) elaborada conjuntament amb J. Cabré i J.
Palomero i, finalment, cal destacar també els articles dopinió,
apareguts regularment en la premsa periòdica a partir de 1974. En la vessant política, J. F. Mira va participar en la fundació del PSPV,
partit on milita fins que aquest grup polític sintegra en el PSOE. En làmbit familiar
és en aquests anys quan es produeix el naixement dels seus dos fills. Durant la dècada dels vuitanta, Mira continua els seus estudis
antropològics, tot viatjant per Europa, Amèrica del nord i Àfrica central. És
nomenat també director de lInstitut Valencià de Sociologia i Antropologia
Social. Políticament, es vincula al nou projecte nacionalista que representava
la creació de la UPV a partir de diversos grups nacionalistes preexistents. Pel que fa a la creació literària, aquests anys es publiquen tres novel·les
ben importants en el conjunt de la seua obra narrativa: el 1981 sedita El
desig dels dies, la crònica novel·lada dels esforços daquell grup
dil·lusionats nacionalistes dels anys seixanta per assolir la democràcia i
redreçar el país. El 1983 apareix lobra que ara prologuem, Viatge al final
del fred, que havia restat finalista en ledició del premi Sant Jordi de
lany anterior, en una decisió no exempta de polèmica. I lany 1989 veu la llum
Els treballs perduts, una novel·la decisiva en la trajectòria literària
miraniana, que va assolir un gran ressò en làmbit literari darreu dels Països
Catalans i que fou guardonada amb el premi dels lectors del setmanari El
Temps lany 1990. Durant aquest període la tasca de traducció se centra també en els textos
literaris, amb el lliurament de les versions catalanes de les obres de
Francesca Duranti El Germanista i Efectes personals publicades
totes dues lany 1989. Paral·lelament, la seua obra és incorporada a les
antologies Mà de Reis (1985) a cura dA. Broch i Antologia
descriptors valencians (1985) a cura de M. Granell i A. Beltran, i
comença a ser estudiada i valorada amb una certa intensitat per la crítica
literària, com podem veure en el dossier que li va dedicar la revista LAiguadolç
lany 1986. Lassaig és conreat també amb gran intensitat durant aquesta època i, com a
resultat daixò, publica i té cura dun bon nombre de materials, com els
llibres Vivir y hacer historia (1980), Població i llengua al País
Valencià (1981), la direcció dels volums I, II i III dels Temes
dEtnografia Valenciana (1983, 1985) i Crítica de la nació pura
(1984), una aportació, aquest darrer treball, que va revolucionar lanàlisi i
el debat al voltant del fet nacional al País Valencià i al conjunt del Països
Catalans i que, a més de guanyar el premi Joan Fuster, fou guardonat amb el
premi de la crítica Serra dOr de 1985 i amb la Lletra dOr de 1985. Tot això
sense deixar de banda la publicació de materials de divulgació com Introducció
a un País (1987) i les col·laboracions en revistes i en publicacions
especialitzades. Finalment, el nostre autor segueix la seua tasca regular de col·laboracions
en la premsa periòdica, i, derivat daixò, apareix el primer recull darticles
dopinió, Punt de Mira (1987), volum que agrupa una selecció de textos
publicats entre 1974 i 1986. La dècada actual ha consagrat J. F. Mira com una
de les fites intel·lectuals més rellevants del País Valencià. Aquesta valoració
es veu ben reflectida en reconeixements institucionals com la concessió, lany
1991, de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Des de lany
1992, i arran de la mort de Joan Fuster, fou nomenat president dAcció Cultural
del País Valencià. En làmbit literari, lany 1996 publica, amb un gran èxit de crítica, la
seua darrera novel·la Borja Papa Premi J. Creixells. A més a més, ha
continuat la seua meritòria tasca de traductor, amb el lliurament de les
versions catalanes de Final feliç (1990) de Francesca Duranti i Nocturn
a lÍndia (1992) dAntonio Tabucchi. La seua consolidació com a figura
rellevant dins el panorama literari en llengua catalana ha comportat una cada
vegada més àmplia consideració de la seua obra per part de la crítica i dels
estudiosos de la literatura, amb la publicació destudis monogràfics en
revistes especialitzades i latenció destacada a la seua obra en tots els
estudis panoràmics sobre la situació de la literatura catalana en les darreres
dècades. En el camp de lassaig, i dins la temàtica de lantropologia social, ha
continuat, editant ara el volum IV, els ja esmentats Temes dEtnografia
Valenciana (1991) i ha publicat Hèrcules i lantropòleg (1994). Així
mateix, ha seguit aprofundint en la temàtica nacional amb Cultures,
llengües, nacions (1990) i Sobre la nació dels valencians (1997). En la vessant divulgativa cal afegir València, guia particular
(1992). I la seua faceta darticulista dopinió, tan interessant com prolixa,
ha estat recollida en dos nous llibres: Sense música ni pàtria i altres
cròniques del país inexistent (1995) i Els sorolls humans (1997). Actualment, en un punt dolç de maduresa literària i intel·lectual, segueix
preparant noves obres mentre exerceix de professor de grec i de cultura
clàssica a la Universitat Jaume I de Castelló. 2. Context històric i literari 2.1. Els anys seixanta Com ja hem ressenyat en realitzar el perfil biogràfic, el nostre autor es
va incorporar al món polític i cultural valencià i valencianista en el moment
embrionari de formació del nucli dirigent que havia de protagonitzar la seua
actualització, amb la superació de lesquifida i tancada «tradició
renaixentista». Aquesta gent i el seu moviment de redreçament cultural es
convertiria així en el grup capdavanter del nou valencianisme polític i
cultural de la transició i la consolidació de la democràcia. Lany 1962 és considerat com el punt dembranzida daquest redreçament, ja
que és en aquest any que sesdevenen dues fites ben emblemàtiques per al
moviment politicosocial i cultural valencianista: la publicació de Nosaltres
els valencians de Joan Fuster editada a Barcelona per lacabada de crear
Edicions 62 i la irrupció de Raimon amb la seua cançó Al vent. I això
és significatiu perquè, de fet, aquest moviment sencarrilaria fonamentalment
sobre dos eixos, el paper de Fuster com a «intel·lectual orgànic», i
lactivisme cultural amb voluntat de masses i orientat a la joventut, que
utilitzarà el fenomen de la Nova Cançó com a vehicle fonamental. Es tractava dun moviment molt minoritari i bàsicament impulsat des del món
universitari, que arrelava de manera quasi exclusiva en els àmbits juvenils i
que participava en major o menor intensitat dels trets generals que
caracteritzaven la contestació juvenil que en aquells anys esclatava arreu dels
països desenvolupats. El mateix Mira ha descrit sintèticament aquella generació
amb aquestes paraules: [...] un moviment dimatge externa i de manera de
relacionar-se, per exemple, amb els pares, amb lautoritat, amb la societat.
Era un trencament que poques vegades sha donat de manera tan rotunda en tan
poc temps. Els peluts, el porro i la minifalda aparegueren alhora. I tot va
coincidir amb les primeres repercussions en làmbit universitari: són els anys
de lantifranquisme, dels moviments democràtics, dels primers contactes entre
moviments sindicals obrers i universitaris. I coincideix també amb laparició
de la primera gent que, col·lectivament, es planteja el tema del País, del
nacionalisme. En làmbit polític, tot això és concreta en una reorganització dels partits
democràtics i desquerres, fonamentalment el PCE, i en la creació de partits de
base nacionalista: el PSV on sintegrarà J. F. Mira i la UDPV, constituïts
tots dos formalment el 1964. En laspecte cultural, paral·lelament a lascens daquest nou corrent
generacional sesdevé lesllanguiment del cercle que durant la postguerra
shavia format a partir de Carles Salvador, i després de Nicolau Primitiu
Gómez, amb la seua plataforma editorial Sicània, i el trencament amb el cenacle
liderat per Casp que derivaria cap a un anticatalanisme militant. El nou grup,
cohesionat a partir de la universitat, sanirà articulant al voltant de tres
figures bàsiques, el mestratge de les quals tindrà una continuïtat al llarg de
tota la transició política i de la consolidació democràtica: el ja esmentat
Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, que havia retornat de Mallorca per fer de
professor, primer en un institut i després ja a la universitat serà aquest
limpulsor del rellançament de leditorial LEstel, que esdevindrà la
plataforma bàsica del nou moviment en aquests anys i, finalment, el poeta
Vicent Andrés Estellés, que exerciria una influència decisiva sobre la nova
fornada de poetes universitaris. 2.2. La dècada dels setanta Amb linici de la dècada dels setanta, i paral·lelament al procés
politicosocial de transició de la dictadura a la democràcia, el moviment
valencianista fa un salt qualitatiu tant en laspecte polític com en el
cultural. Des del punt de vista polític cal destacar, a més de la continuïtat
de la UDPV, la constitució lany 1974 del Partit Socialista del País Valencià
(PSPV), que és en part una refundació de lanterior PSV, dissolt el 1968 i on,
com ja hem dit, sintegrarà des de linici Joan Francesc Mira. El mateix any
comença a funcionar al País Valencià el Partit Socialista dAlliberament
Nacional (PSAN) que havia estat fundat al Principat de Catalunya el 1969, i
més tard encara sorganitzaria el Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià
(PDLPV) liderat per Francesc de P. Burguera. Daltra banda, la sensibilitat i
les reivindicacions del nacionalisme van impregnant, encara que tímidament, la
militància i els programes dels partits de lesquerra estatal (PCE, PSOE...)
que van adoptant així mateix formes dorganització relativament autònomes en
làmbit del País Valencià. I també les diferents plataformes unitàries
doposició democràtica (Junta Democràtica, Consell Democràtic, Taula de forces
polítiques i sindicals i Assemblea Democràtica) incorporen a les
reivindicacions generals damnistia i llibertat lexigència dun estatut
dautonomia per al País Valencià. A les primeres eleccions generals de 1977, les forces polítiques
nacionalistes obtingueren, però, un resultat molt minoritari i no aconseguiren
representació parlamentària; la dinàmica política subsegüent els abocà a la
dissolució generalitzada i a la integració parcial en els grans partits
estatals (del PSPV dins del PSOE, de la UDPV i el PDLPV dins la UCD) amb
lesperança de valencianitzar aquestes formacions majoritàries.
Alternativament, alguns grups minoritaris de militants nacionalistes de
procedència diversa protagonitzaren lintent de construir un nou partit
nacionalista, el PNPV. Lanticatalanisme esdevenia, alhora, una de les armes ideològiques
fonamentals de la dreta per pressionar i intentar darraconar les forces
desquerra, majoritàries al país. Loperació, amb un notable suport mediàtic i
amb el funcionament paral·lel dorganitzacions violentes, va assolir clarament
el seu objectiu bàsic de manera que, amb les successives concessions de les
forces progressistes, el procés de configuració dun marc autonòmic per al País
Valencià acabà amb un estatut de segona i bastit sobre els plantejaments
tradicionals daquest anticatalanisme, també anomenat popularment blaverisme. En laspecte cultural, però, els avanços daquest període van ser decisius,
tot i lexistència de mancances i entrebancs significatius. En la vessant
associativa, i amb el precedent del Secretariat per a lEnsenyament de lIdioma
creat el 1971, resulta fonamental la fundació, el 1978, dAcció Cultural del
País Valencià, que es convertiria en leix de la recuperació lingüística i
cultural, amb la realització de múltiples i diverses activitats entre les quals
cal destacar lorganització i eixamplament dels Cursos Carles Salvador que ja funcionaven
des de lany 1976. Aquest mateix any 1978, cal esmentar una altra fita
essencial, la dotació a la Universitat de València on ja el 1974 shavien
iniciat els cursos de lICE per a la formació lingüística del professorat
duna plaça de professor agregat de lingüística valenciana a càrrec del
professor Manuel Sanchis Guarner. Així mateix, cal també ressenyar el període
en què Josep Lluís Barceló va assumir la Conselleria dEducació del govern
preautonòmic, amb lengegament del primer pla experimental dintroducció de la
llengua pròpia en lensenyament. Pel que fa a la literatura, els anys setanta suposen, com ja hem apuntat,
la superació definitiva daquell «dèficit valencià» la falta de la novel·la
pròpia de la qual es lamentava Joan Fuster arrossegat des de linici de la
Renaixença. El món literari valencià deixa de ser un àmbit tancat, endarrerit i
reductiu per integrar-se en la normalitat de la literatura catalana global,
tant pel que fa a lassumpció de la modernitat com pel que fa a la integració
en el circuit general de producció i consum dobres literàries. Hom ha
assenyalat lany 1973, amb lencetament dels premis Octubre, organitzats per
leditorial 3 i 4 que havia creat Eliseu Climent, com linici daquesta fase. La nova fornada descriptors, en gran part de formació universitària,
representa un tall evident respecte a lanquilosada realitat anterior i parteix
daltres models literaris on, juntament amb un major coneixement de la
literatura que es fa a les Illes i al Principat, hi ha un seguiment preferent
de referents internacionals: especialment dels escriptors francesos,
anglosaxons i llatinoamericans. Tot això configura un procés de renovació
formal on adquiriran un gran pes, tant en la poesia com en la narrativa, les
tendències experimentalistes. En poesia, lhegemonia daquest nou moviment es fa evident lany 1974 amb
la publicació dels poemaris guanyador i finalista del 1r premi V. Andrés
Estellés dels Octubre, de Salvador Jàfer i Joan Navarro respectivament, així
com lantologia Carn Fresca. Poesia valenciana jove, preparada per
Amadeu Fabregat, i on, junt amb els joves poetes ja esmentats, en trobem
daltres com Josep Piera, Marc Granell o Gaspar Jaén i Urban, a més dalguns
més majors com és el cas de Jaume Pérez Montaner que ara inicien una fase
intensa i madura de publicacions. Aquell mateix any 1973 suposa així mateix el punt inicial per a la nova
narrativa valenciana amb la publicació del 1r premi Andròmina dels Octubre, Assaig
daproximació a «Falles folles fetes foc» dAmadeu Fabregat i del finalista
del premi Josep Pla de 1973, El bou de foc de Joan Francesc Mira.
Aquestes dues novel·les han estat considerades com linici dun avanç i una
renovació radicals duna narrativa valenciana que Fuster encara el 1972 havia
qualificat com «una mancança singular», i enceten cadascuna un model estètic
que es projectarà sobre tota la dècada. Així, aquesta primera novel·la de Mira,
juntament amb el recull unitari de narracions Els cucs de seda (1975)
que va guanyar el 2n premi Andròmina dels Octubre, plantegen un model
daprofundiment i renovació a partir de la narrativa tradicional, proposta que
tindrà continuïtat en diversos autors com Isa Tròlec, Josep Piera, Rafa
Ferrando o Lluís Fernández; mentre que la novel·la de Fabregat enceta el model
experimentalista, de subversió de la narrativa tradicional o antinovel·la a la
manera del nouveau roman francés, opció que també tindrà continuació en
narradors com Josep Gandia Casimiro, Ferran Cremades i Arlandis i Josep Lluís
Seguí. Pel que fa al teatre, la fita inicial de la renovació es troba en la
concessió, lany 1971, del premi especial dels premis Ciutat dAlcoi a lobra Homenatge
a Florentí Monfort dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, els autors
principals del panorama teatral valencià del període, juntament amb daltres
com Manuel Molins o Josep Gandia Casimiro. Els setanta van ser també el moment
de leclosió de grups teatrals independents arreu del País Valencià: El Rotgle,
El Micalet i LEntaulat (València), Llebeig (Dénia), La Castanya (Pego),
Sambori (Alboraia), Pluja (Gandia)... Finalment, lassaig, que ja en la dècada anterior havia estat el gènere
capdavanter amb escriptors tan importants com Fuster o Sanchis Guarner,
adquireix en aquest període una rellevància especial, dacord amb els canvis
polítics i socials que shi desenvolupen. Els temes històrics, lingüístics i de
problemàtica nacional seran els preferits, amb nous autors com el mateix J. F.
Mira, Vicent Ventura, Francesc de Paula Burguera, Alfons Cucó, Josep Vicent
Marqués, Rafael Lluís Ninyoles... 2.3. La dècada dels vuitanta La dècada dels vuitanta, sobretot a partir de laprovació i posada en
funcionament, el 1982, de lEstatut dAutonomia, suposa lentrada en una nova
fase, tant políticament com culturalment, per al País Valencià. Duna banda,
lordenament estatutari shavia bastit sobre la matriu identitària bàsica que
havia instrumentalitzat durant la transició la dreta més antinacionalista, i
daltra banda tampoc no assolia el sostre competencial dels estatuts de les
nacionalitats històriques. Aquestes mancances impulsaren la reacció del nacionalisme polític per
intentar de bastir una alternativa capaç de fer un salt qualitatiu i
condicionar la vida del país des de lespectre polític radicaldemocràtic i
desquerres. Això va afavorir el naixement de la Unitat del Poble Valencià
(UPV), formació política on militarà novament Joan Francesc Mira, i que durant
aquests anys va desenvolupar una tasca deixamplament organitzatiu nacionalista
sense precedents arreu de les comarques valencianes i aconseguí alguns èxits
electorals relatius en làmbit municipal i de representació parlamentària a les
Corts Valencianes, en el període 1987-1991, en presentar-se en coalició amb
EUPV. Tot i això, la nova formació no va assolir tampoc lobjectiu bàsic
daconseguir un augment electoral qualitatiu que superara la tradicional
marginalització del nacionalisme polític i la convertira en una força que, tot
i que minoritària, estiguera en condicions dincidir significativament en la
vida política i en les institucions del país. Un objectiu aquest que, tot i que
precàriament, sí que fou aconseguit pel blaverisme polític, per mitjà de
lopció UV. Daltra banda, amb lestabliment de lautonomia comença un període
dhegemonia del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes i al govern de la Generalitat
Valenciana que es mantindrà fins al 1995. Tot i les mancances i insuficiències
de la política desenvolupada pels socialistes en aquest temps, la seua acció de
govern va significar un avanç inqüestionable a lhora dinstitucionalitzar un
espai polític i social autònom i dengegar un procés de recuperació i
normalització lingüístiques que, tot i estar centrat quasi exclusivament en el
món de lensenyament i la cultura, i mantenir una ambigüitat calculada quant a
la identitat de la llengua, va frenar la segregació lingüística i va dur la
valoració i lús del valencià a un nivell inimaginable només uns anys enrere.
Això va suposar el suport pragmàtic més o menys decidit duna part
significativa de lentramat cultural valencianista al projecte socialista.
Finalment, EUPV es consolidava com a principal força alternativa desquerres
alhora que anava incorporant al seu programa plantejaments més nacionalistes i
veia nàixer una tendència nacionalista en el si de la seua militància. Aquesta dècada, dacord amb el panorama polític i social que acabem de
sintetitzar, suposa la consolidació, la maduresa i en certa manera la
institucionalització de tot aquell moviment cultural nascut arran de la
transició política. En primer lloc, cal destacar la fita que ha suposat la
incorporació de la llengua a lensenyament, com a matèria destudi i com a
vehicle daprenentatge. Això ha possibilitat lalfabetització, la clarificació
del fet lingüístic valencià en làmbit acadèmic i la conscienciació de
lexistència duna cultura pròpia entre els sectors més joves de la població,
així com una valoració general de la llengua com a possible suport de cultura i
de modernitat, lampliació del mercat editorial... La nova realitat social de la llengua ha permés també, tot i la seua
precarietat, que alguns escriptors shagen proposat lobjectiu duna relativa
professionalització o, subsidiàriament, la possibilitat de desenvolupar una
tasca literària més regular i més ambiciosa, combinant-la amb un treball més o
menys lligat també a la llengua i la cultura: ensenyament, periodisme,
traducció, tasques de normalització, dinamització cultural..., i potser un dels
casos més exemplars i reeixits daixò el tenim en la mateixa trajectòria de
Mira que, com ja hem vist, desenvolupa en aquests anys una intensa tasca de
creació, de traducció, dassaig, de divulgació i de col·laboració periodística. Finalment, en aquest període savança també en la integració i la
interrelació amb les altres àrees de làmbit lingüístic i cultural català,
alhora que senvigoreix lentramat cultural valencià amb la proliferació de
premis, la majoria dels quals implica ledició de les obres guanyadores, la
publicació de revistes, laparició i consolidació de noves propostes editorials... Pel que fa a la literatura, que participa plenament daquest procés de
maduresa cultural, cal destacar, paral·lelament a un major rigor i complexitat,
lesvaïment daquelles propostes més experimentalistes que tant de predicament
havien tingut durant la dècada anterior. Assistim a un cert continuisme on, al
costat de la consolidació dels autors apareguts en la dècada anterior,
sestrena una nova generació que no hi planteja un tall radical. Així, en
narrativa un gènere especialment fèrtil durant els vuitanta la dècada sobri
amb un llibre singular, Crim de germania (1980), premi Andròmina de
1979, de Josep Lozano, i es clou amb una novel·la igualment important, Els
treballs perduts (1989) de J. F. Mira, que safegeix a les novel·les
publicades en linici del període: El desig dels dies (1981) i Viatge
al final del fred (1983). Els vuitanta són també el moment de leclosió,
llargament retardada, de leixida a la llum de les obres dun escriptor
fonamental en levolució de la narrativa valenciana contemporània, Enric Valor,
i especialment ledició del seu Cicle de Cassana, format per Sense la terra
promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de lhoritzó
(1991). A més a més, i juntament amb la continuïtat dalguns narradors del
setanta com Isa Tròlec, J. Ll. Seguí, Josep Piera o Ferran Cremades,
napareixen de nous com Ferran Torrent, Josep Franco, Manuel Joan Arinyó, J. M.
Monjo, Vicent J. Escartí, Ignasi Mora... I pren força la narrativa de gènere:
novel·la negra, eròtica, històrica, i de crònica memorialística. En poesia també assistim a una irrupció nombrosa de noves veus, moltes
vegades al caliu de la proliferació de premis literaris i aprofitant la
plataforma de les revistes literàries o les col·leccions de poesia que engeguen
algunes editorials. Entre aquests nous poetes podem destacar: Vicent Alonso,
Vicent Berenguer, Josep Ballester, Isidre Martínez Marzo, Xulio Ricardo Trigo,
Enric Sòria, Maria Fullana, Ramon Guillem, Manuel Garcia Grau... En teatre, en canvi, predominen les mateixes veus de la dècada anterior,
tot i la incorporació episòdica descriptors que conreen majoritàriament altres
gèneres. També a lassaig, que, potser veu restringit el seu conreu respecte
als anys de la transició, els autors bàsics segueixen sent els de la dècada
anterior, malgrat laparició de propostes noves com la dErnest Garcia i el seu
llibre Les cendres de maig (1983). La temàtica dominant segueix també
sent la qüestió nacional, i ací tornem a trobar-nos amb laportació fonamental
de J. F. Mira i la seua Crítica de la nació pura (1984), juntament amb
daltres propostes relativament divergents a les seues com De impura natione
(1986), de D. Mollà i E. Mira, o Documenta 88 (1989) de diversos autors
textos fundacionals del que acabaria anomenant-se «tercera via» o les
propostes fetes des de la tradició més radicalment catalanista com La pesta
blava (1989) de V. Bello i diversos lliuraments de Josep Guia, entre els
quals caldria destacar És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985). Per
acabar, cal destacar el salt qualitatiu de la literatura infantil i juvenil,
fruit directe de la introducció de la llengua a lensenyament. 2.4. Els anys noranta Als primers anys noranta sha efectuat una profunda inflexió política i
social originada pels canvis radicals que shan produït a escala mundial,
derivats de lesfondrament del bloc de països de socialisme real, amb
lestabliment consegüent duna hegemonia absoluta del model economicosocial i
ideològic capitalista i amb laparició de conflictes, sovint de base
nacionalista, als territoris dels antics estats comunistes, sobretot a làrea
dels Balcans. Aquests canvis han afectat també de ple la realitat del nostre
país. En primer lloc, hem assistit a lesgotament del projecte de govern
socialista i a larribada de la dreta al poder, lany 1995, mitjançant la
configuració dun pacte postelectoral entre el PP i UV. Amb això sha engegat,
des de les Corts i des de la Generalitat, un procés dimpuls cap al
secessionisme lingüístic i shan abandonat les tímides polítiques de
discriminació positiva respecte de la llengua pròpia en els àmbits social i
educatiu. Pel que fa al nacionalisme polític, cal destacar sobretot levolució de la
seua força majoritària, la UPV, en el sentit daminorar els posicionaments més
esquerrans, a la vegada que es produïa també lesporgament dels trets més
rotundament catalanistes, per tal assumir làmbit nacional dun «valencianisme
estricte». Això ha dut fins i tot a un diàleg amb grups pertanyents o
provinents del blaverisme i sha concretat en la creació duna nova formació,
el Bloc Nacionalista Valencià (BNV), que arreplega de nou lescissió dels
vuitanta que va propiciar la formació del Partit Valencià Nacionalista (PVN), i
també sobri a nous grups i sensibilitats nacionalistes. Com és lògic, els
pactes i les oscil·lacions ideològiques, que ací no entrarem a valorar, han
produït adhesions i desercions de militants i simpatitzants al llarg de la vida
daquest partit. En el camp cultural, el moviment valencianista ha resistit bastant bé
aquests temps de recessió. Les universitats valencianes shan mantingut fermes
enfront dels atacs a la unitat de la llengua, i també lentramat cívic i
cultural sha sabut mobilitzar amb la creació de plataformes politicosocials dampli
abast com el Bloc de Progrés Jaume I. Finalment, el sistema educatiu ha
mantingut el seu nivell de valencianització i els criteris de racionalitat
científica en lensenyament-aprenentatge de la llengua. Tot això ha portat
darrerament al govern de la Generalitat a veure la conveniència dassolir algun
tipus deixida pactada al conflicte lingüístic, amb lencàrrec dun dictamen
sobre la llengua dels valencians al Consell Valencià de Cultura. Com a conclusió cal dir que la producció literària dels anys noranta és
encara difícil davaluar per la seua proximitat, però, tot i això, presenta un
cert continuisme respecte de la dècada anterior i la gran majoria dels autors
ja consolidats continuen realitzant noves aportacions, a la volta que no deixen
dincorporar-se joves escriptors en cadascun dels gèneres. Pel que fa a Joan
Francesc Mira, és evident que en aquests darrers anys ha mantingut, i fins i
tot ha reforçat, el seu lloc preeminent en làmbit de la cultura valenciana i
també en la resta dels Països Catalans, amb una intensa tasca de publicacions
en totes les facetes de la seua activitat intel·lectual. Cal, però, assenyalar
dues aportacions que han tingut un gran ressò, tant en làmbit valencià com en
làrea general de la cultura catalana, duna banda la publicació de la novel·la
Borja Papa (1996) i de laltra lassaig Sobre la nació dels
valencians (1997) on planteja una inflexió estratègica en els seus
plantejaments sobre la qüestió nacional del País Valencià, en el sentit de
posar laccent en una identitat nacional valenciana en la seua accepció
estricta, enfront de la idea dels Països Catalans com a referent polític del
nacionalisme valencià. 3. Lobra literària de Joan Francesc Mira La creació literària de Joan Francesc Mira, desenvolupada exclusivament des
del gènere narratiu, constitueix a hores dara una de les aportacions més
importants a la narrativa valenciana del segle xx. Enfrontant-se al buit o lendarreriment tradicional
daquest gènere en la literatura en català feta al País Valencià i obrint-se a
linflux descriptors de la pròpia tradició com Pla, Ruyra o Villalonga i a
models externs entre els quals destaca la narrativa nord-americana
contemporània, especialment jueva, alguns escriptors italians, especialment G.
Bassani, i sobretot J. Joyce, el nostre autor ha assumit el repte de
desenvolupar, durant vint-i-cinc anys de tasca intensa i continuada, un
projecte literari personal articulat sobre tres trets bàsics: en primer lloc la
preocupació i lesforç constants per assolir un major domini de la llengua i
per anar definint un estil, en segon lloc un treball rigorós i permanent
destructuració del discurs (veus narratives, punts de vista, recursos...) i
finalment lelecció duns nuclis temàtics bàsics: la constant duns
protagonistes que fracassen en el seu intent per reconduir la seua vida,
dentendre i de canviar un món hostil, desconcertant, i la literaturització de
la memòria, ja sia individual (amb laprofundiment en el punt de vista
psicològic, subjectiu) o col·lectiva (amb lassumpció dun punt de vista
elegíac respecte dun model de civilització clàssic, humanista). Podem dividir el conjunt de lobra narrativa miraniana escrita fins ara en
tres fases: a) Fase inicial: Constituïda per les seues dues
primeres obres, publicades en la primera meitat dels anys setanta i que jugaren
un paper fonamental en la conformació de la tendència que alguns crítics han
anomenat «narrativa de les arrels». Un model emmarcat dins un realisme
psicològic i costumista però amb una component important de renovament i
modernització formal. Així, la seua primera obra, El bou de foc (1974), ha estat
considerada com una fita emblemàtica en linici de lembranzida actual de la
narrativa valenciana i també com a model de renovació del corrent tradicional,
en introduir-hi elements de modernitat i de normalització estètica inspirats en
la novel·lística avançada nord-americana i en lestil joycià. La novel·la ens narra la història dun personatge davant una situació límit
que laboca al fracàs, en confrontar el món rural, on havia nascut i on retorna
finalment, amb el món urbà on ha transcorregut una part important de la seua
vida. El discurs es desenvolupa mitjançant un complex joc temporal, que alterna
el temps primer o reduït de la història amb el temps segon o allargat que shi
incrusta mitjançant contínues retrospeccions, i una també complexa focalització
que combina el narrador extern amb els interns, que introdueixen directament la
seua veu dins el corrent descriptura. Finalment, cal destacar que és en aquesta
novel·la on es configura lespai mític de Rieres, que serà també el marc
geogràfic de Viatge al final del fred. Els cucs de seda (1975), guanyador del segon
premi Andròmina, és un conjunt unitari de narracions diverses però relacionades
per un mateix temps, un mateix lloc i uns mateixos personatges. Tot i la seua
càrrega costumista, aquestes narracions presenten un treball important de
poetització formal i són narrades des dun enfocament subjectiu. El mateix
autor les ha caracteritzades sobretot com un intent de «literaturització de la
memòria». b) Fase intermèdia: En aquest apartat cal incloure
les dues novel·les següents, publicades al començament dels anys vuitanta. Tot
i mantenir un fil de continuïtat amb les obres inicials: literaturització de la
memòria, protagonistes perplexos, derrotats, complex joc temporal..., ara es fa
evident una major maduresa de llenguatge i de construcció del discurs, i shi
assagen tècniques narratives i elements simbòlics que veurem plenament
desenvolupats en les obres posteriors. El desig dels dies (1981) és la novel·la
miraniana amb una estructura més senzilla. Es tracta, com hem avançat adés,
dun llarg soliloqui retrospectiu on, durant dotze hores dun emblemàtic 25
dabril, el protagonista recorda i narra els esforços i les il·lusions per
recuperar el país daquell grup de joves nacionalistes dels seixanta al qual va
pertànyer el mateix autor. Però no es tracta duna crònica testimonial sinó,
una vegada més, duna literaturització de la memòria, duna desfiguració subjectiva
de la realitat on van incrustant-se fragments daltres textos mitjançant el
recurs del patch-work o treball de retalls que encara veurem més
perfeccionat posteriorment. Lobra que ara prologuem, Viatge al final del fred (1983), presenta
en canvi una estructura ben complexa i, segons confessa el mateix autor,
conscientment treballada; hi ha també un treball conscienciós de documentació
sobre el món del maquis durant la postguerra en les comarques muntanyenques del
nord del país, espai i temps on se situa la història. Una història que narra la
trobada, en una situació límit, de dos germans bessons xic i xica que,
abocats al fracàs i a la perplexitat, han denfrontar-se amb lequívoca relació
que els ha unit des de la infància. La novel·la es desenvolupa a partir del
punt de vista alternat de cadascun dels dos protagonistes i amb la introducció
dalgunes veus secundàries, mitjançant abundants retrospeccions i descripcions,
i amb una dosificació calculada de la informació. Aquesta complexitat estructural del discurs aporta una forta capacitat de
suggestió, danar insinuant uns fets i unes relacions que el lector ha dacabar
de perfilar. Per això, la important mutilació que va sofrir en la seua primera
edició va afectar-ne larredoniment. c) Fase de maduresa: Les darreres novel·les de Joan
Francesc Mira, publicades en la dècada actual, representen la plena maduresa
del seu estil personal i del discurs narratiu que ha anat desenvolupant al
llarg de tota la seua trajectòria creativa, i han estat valorades com a
aportacions fonamentals a la novel·lística valenciana moderna. En elles trobem,
doncs, aplicades amb mestria, el conjunt de tècniques narratives més típicament
miranianes i veiem plenament desenvolupat el seu món temàtic. Els treballs perduts (1989) sarticula com una
narració elegíaca respecte del model clàssic de ciutat i de la cultura
humanística. Narra lintent impossible del protagonista un personatge amb
forta càrrega simbòlica, que presenta referències evidents al Quixot, a
Hèrcules i a lUlisses joycià de salvar la seua extraordinària biblioteca.
Novel·la duna gran complexitat formal, sobta per la seua capacitat de crear un
univers perfectament travat i suggerent, vertebrat per una abundant simbologia:
animals, colors..., o la càrrega mítica del número dotze que estableix un
paral·lelisme amb els treballs dHèrcules. Destaca també per la seua riquesa
verbal, amb una forta càrrega dhumor, derotisme, de referències clàssiques... Borja Papa (1996) és la darrera novel·la, per ara,
de Joan Francesc Mira i representa un gir important en la seua evolució ja que,
segons ell mateix hi explicita, «no és una novel·la i per tant no té un
argument: és la història de la pròpia vida que podia haver escrit
Roderic Borja». Es tracta per tant duna obra més acostada al gènere històric
conreat extensament, daltra banda, pels narradors valencians contemporanis,
tanmateix segueix prevalent-hi la part subjectiva «els sentiments i les
reflexions del papa» que Mira qualifica dimaginaris. En definitiva, ens trobem
davant duna mena dautobiografia del papa Alexandre VI, i per això la narració
en primera persona. Cal destacar-hi el treball minuciós de documentació
històrica i cultural com també el grau didentificació amb un personatge que ha
fascinat el nostre autor pel fet de tractar-se dun model emblemàtic de
lintel·lectual i el polític renaixentista i també, sense cap mena de dubte,
per constituir una de les personalitats més complexes i universals que ha donat
la història del poble valencià. 4. A propòsit de Viatge al final del fred Com ja hem avançat als apartats anteriors, Viatge al
final del fred va quedar finalista del premi Sant Jordi de lany 1982,
lobra guanyadora del certamen fou Christian de Toni Pascual, però
aquesta decisió del jurat va provocar una relativa polèmica. Quan finalment la nostra novel·la fou publicada, es féu
amb la reducció dun bon nombre de pàgines respecte del text original, cosa que
lautor sempre ha lamentat i ha considerat com una mancança. Per això, ledició
que ara presentem té un valor afegit, ja que J. F. Mira ha aprofitat locasió
per esmenar aquell dèficit amb un treball minuciós de revisió que no només sha
preocupat de qüestions de llenguatge o de reescriptura sinó que ha introduït
apartats nous que aporten aspectes que havien quedat fora, ha reforçat
determinats enfocaments secundaris i ha bastit així una versió definitiva que,
tot i no deixar de ser la mateixa novel·la original, ha assolit una dimensió
més complexa i arredonida. 4.1. Largument El nucli argumental sobre el qual es basteix la novel·la
és constituït per la possibilitat dun retrobament entre Salvador Montull,
metge exiliat a Anglaterra arran de la guerra civil espanyola, i la seua
germana bessona que dirigeix un dels darrers escamots del maquis, refugiat a la
contrada més agresta del territori que envolta el seu lloc de naixement, la
vila de Rieres, al nord del País Valencià. Salvador ha retornat al país per assistir a una reunió de
treball a Mallorca quan un professor vell conegut de la família li demana que
es desplace al lloc on es troba la seua germana, ja que la seua ajuda és
indispensable per tal que el grup guerriller, en situació ja desesperada, puga
abandonar el territori i fugir a França. I a mesura que va desenvolupant-se la novel·la veiem
aflorar, amb una força invencible, lequívoca relació que tots dos bessons
havien mantingut des de la infància: un lligam de dominació i subordinació
entre dues personalitats contraposades emfasitzat per una clara inversió dels
rols tradicionals, on ella assumeix el paper actiu mentre ell shi deixa
arrossegar que genera un sentiment soterrat i tens que ultrapassa els vincles
estrictament fraternals i els impulsa lun vers laltre amb una atracció
fortament erotitzada. I a lensems va imposant-se també el presagi que augura
que es tracta del viatge darrer que ha dacarar els germans en una situació que
pot significar a la vegada lacompliment de la seua relació i la desfeta. 4.2. Lestructura del relat El desenvolupament del discurs es basa en dos eixos
vertebradors, un per cadascun dels dos protagonistes. 4.2.1. Leix estructurador masculí Lacció centrada en Salvador Montull constitueix
lentramat bàsic del relat i narra, com ja hem apuntat, el seu viatge des del
port de València fins a la balma on sha de trobar amb la germana. Aquest eix
argumental es desenvolupa en setze capítols plenament diferenciats tot i que
no duen cap encapçalament que els singularitze pel fet que van intercalant-se
amb els fragments del diari de la germana que conformen laltre eix argumental. Els capítols inicials, fins larribada a Tortosa i la
trobada amb Amadeu, tenen un caire introductori, ja que el protagonista es
resisteix encara a assumir la magnitud de la decisió que ha pres en iniciar
aquest viatge i encara el veu com un parèntesi en la seua ordenada vida. Des de Tortosa fins a larribada a la vila de Rieres, ja
acompanyat dAmadeu, assistim a una lluita interior on els records del passat,
el contacte amb la seua terra nadiua i la revifalla del fosc vincle amb la
germana es contraposen i van imposant-se a la confortable situació que havia
aconseguit a Anglaterra: el treball, la seua relació sentimental amb Deborah... Lestada a la vila natal divideix en dos la narració i
constitueix al mateix temps el punt de no retorn. Ací Salvador veu com
sesvaeix completament el món anglés i accepta el destí que sembla esperar-lo
al final daquest viatge, amb la mateixa naturalitat que assumeix aquella
brutícia dels anys de guerra que havia aconseguit esborrar curosament de la
seua vida, i ara, amb la duresa de la travessia, tornava a apoderar-se de la
seua vestimenta i del seu cos. El camí des de Rieres fins al mas de Grinyó i lestada en
aquest mas és el preludi del final. Endinsats ja de ple al cor de la muntanya,
cobra intensitat el presagi de la mort, amb la intensificació del fred, la mort
dels ametlers i sobretot amb la narració de la tràgica història dels homes del
mas de Grinyó. A la vegada sacreixen els records dels moments que, arrancant
ja des de la infància i passant per ladolescència i el temps de la guerra, i
prolongant-se en lobligada separació, gràcies a aquella carta que constitueix
lúnica notícia que nha tingut durant el temps de lexili, han anat establint
la intensa relació de Salvador amb la seua germana. Larribada de Salvador a la balma, on lespera la germana
adormida i vestida amb la millor camisa de dormir del seu aixovar, constitueix
el desenllaç de la història, la culminació de la densa acumulació de presagis
que shan anat congriant al llarg de la narració i que ara es veuen recollits i
amplificats en la pintura rupestre que hi ha en una paret de la cova, una
escena de cacera on destaca la figura dun cervo malferit, amb una gran fletxa
clavada al pit. 4.2.2. Leix estructurador femení Leix argumental desenvolupat a partir de la germana és
constituït per les quinze anotacions fetes al seu diari entre el vuit de
desembre i el tres de gener. A diferència de lavanç de lacció vertebrada per
Salvador, aquests escrits, més breus i fragmentaris, com correspon a aquest
tipus de text, presenten un moviment més circular, dacord amb la situació
dimmobilitat forçada, despera, en què es troba la germana. Aquestes
anotacions ens mostren lestat dànim de la protagonista i ens donen indicis
dalguns episodis de la seua vida, de la lluita en el maquis, de la relació amb
Jean-Pierre, de la relació amb el germà... Però, a més, desenvolupen una funció
complementària dins el relat, aportant-hi elements que convergeixen amb
aspectes presents en leix bàsic, com pot ser el motiu que feia necessària la
intervenció de Salvador per poder escapar de la desesperada situació en què es
troba el grup guerriller, lestada de la germana a Rieres durant la nit de cap
dany, la descripció de lextraordinària gelada o la incursió per recuperar el
seu aixovar. Aquest eix argumental podria dividir-se en quatre
apartats: El primer agrupa els escrits dels dies 8, 9, 11 i 14 de
desembre i gira al voltant de la decisió de desmantellar el grup guerriller i
fugir a França. Ella hi manifesta la intenció de desplaçar-se a Londres per
reunir-se amb el germà. El segon bloc abraça els escrits dels dies 18, 19, 21 i 22
i ens fa viure els greus contratemps que pateix la partida. Aquestes
dificultats fan canviar els plans projectats i propicien una situació dimpasse,
reflectida pels escrits de lautora del diari, que cada vegada esdevenen més
introspectius. Els escrits realitzats els dies 24, 25, 26 i 28 estan
emmarcats per la celebració del Nadal que aquest any, amb la dificultat extrema
que pateix el grup, es presenta especialment trist. Continua el to reflexiu i
hi podem copsar sentiments contradictoris que, duna banda, lamenten el fet de
no haver abandonat abans aquest lloc i aquesta lluita sense perspectives, i
daltra banda manifesten una certa perplexitat pel que puga ser la seua vida
fora daquest context, lluny del món inhòspit que lenvolta i amb el qual sent
una certa identificació tot i que siga passiva, vegetativa, concordant amb la
situació despera, en suspens, en la qual es troba. Lúltima fase del diari inclou els escrits dels dies 1, 2
i 3 de gener, des de la seua baixada a Rieres per passar la nit de cap dany
amb Amadeu i la seua mare, que és també la seua dida, fins a la darrera pàgina
en què parla de larribada del germà a València i de la seua espera contorbada.
El tema dominant és el fred, la forta gelada que intensifica els elements
premonitoris que han anat desplegant-se al llarg de la novel·la, una gelor fora
mida que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar el corrent del rierol
establint el regne del silenci total que sembla anunciar «alguna cosa gran que
ha darribar, algun prodigi o gran desgràcia». I, davant tot això, ella
manifesta una actitud predisposada a lacceptació del destí, oferent, que es
veu simbolitzada per les robes de laixovar: «Jo dormiré quan ell entrarà en la
cova amb la primera claror del matí. I duré posat el millor camisó de fil de
laixovar de nòvia». 4.3. Focalització El discurs sarticula a partir dun narrador extern,
encarregat del relat primer o principal, que es desenvolupa, com ja hem vist,
al voltant de Salvador Montull. Per això, tot i la seua exterioritat, aquest
narrador adopta la perspectiva del protagonista per a mostrar-nos el context i
narrar-nos les accions amb més profunditat. I aquesta identificació és tan
estreta que arriba, en determinats moments, a cedir la veu al propi protagonista
perquè directament expresse, mitjançant monòlegs interiors, els seus records,
sentiments... Complementàriament, i aprofitant el recurs del diàleg,
aquesta focalització principal es desplaça episòdicament al punt de vista
dalgun altre personatge secundari. Això és especialment rellevant en el cas
dAmadeu Cleofont, el qual sencarrega de narrar-nos directament la part
substancial del seu intens periple vital i també algunes històries essencials a
lhora dil·lustrar el clima de repressió de la postguerra: les tràgiques
històries de la pista de ball de les Cases de Sant Jordi o la matança del mas
de Grinyó. Així mateix hi podem trobar, tot i que de forma puntual,
el recurs ja esmentat del patch-work o treball de retalls, amb la
incrustació al relat de fragments de la carta que li envià la germana des de
París. Laltre eix argumental es desenvolupa, com ja hem dit, en
forma de diari, escrit per la germana bessona de Salvador. Es tracta, per tant,
dun narrador intern al relat que va alternant la seua veu amb el narrador
principal. I en aquest diari; com un dels tipus de text més
representatius de la narració subjectiva que és, hi predominen clarament
lanàlisi introspectiva de la pròpia personalitat i lexpressió dels seus
sentiments, destats dànim, de les valoracions i les premonicions que la
situació en què es troba li provoquen. Però, tot i subsidiàriament, també hi
trobem la narració de determinats fets de la vida del grup guerriller i del món
que els envolta, de la gent amb qui es relacionen, així com fets significatius
del passat més o menys llunyà. Ens trobem, doncs, davant una pluralitat de veus
narratives harmoniosament integrades en una dimensió coral que les trava i les
prioritza segons els fets que shan de narrar, des duna clara voluntat de
perspectivisme i obertura que, duna banda, aporta densitat al relat i, de
laltra, en defuig un desenvolupament tancat i unilateral per incitar el lector
a una tasca de reconstrucció i dinterpretació. 4.4. Els personatges Com es pot deduir dels aspectes de la novel·la que ja hem
analitzat, el desenvolupament de la trama sarticula bàsicament sobre la
parella protagonista. Per aquest motiu, tots els elements constitutius de la
narració semblen orientats prioritàriament vers un procés danàlisi de la personalitat
dels germans i del singular vincle que els uneix. Una relació establerta sobre
la contraposició domini/submissió, que ací sarticula mitjançant la subversió
de la seua forma dexpressió convencional. En aquest sentit, el mateix autor ha
dit: «El joc bàsic era la inversió dels rols masculí-femení. Qui té el caràcter
viril era la germana, i el més femení el germà. A mi minteressava això.» Ens trobem, doncs, davant dos personatges complementaris
encara que destaca la forta personalitat de la germana: «ella ha tret la força
dels dos» recorda Salvador que li va dir el seu pare. Es tracta dun caràcter
actiu, rebel i arriscat que es manifesta en la protagonista des de ben petita,
com ella mateixa recorda: «I com odiava els meus vestits blancs i
blau cel que tornaven a casa bruts i destrossats, i les trenes i els llaços, i
el meu germà mateix perquè no era com els altres xics i es quedava sempre a
casa llegint...» És el mateix caràcter que la fa enfrontar-se a la
negativa paterna a permetre que estudie medicina, el temperament que la duu al
seu compromís de lluita antifeixista i a liderar el grup guerriller i a assumir
el paper actiu en la complexa relació amb el seu germà, com veiem en el
desenvolupament de laventura amb què havien de celebrar els seus 17 anys. En Salvador podem trobar lantítesi de la germana. Un
personatge que sembla ser arrossegat; que més que anar-hi és portat, ja sia
pels altres, ja sia pels esdeveniments. El seu caràcter és per tant
essencialment passiu, més vulnerable a la por que a la rutina, inclinat a
emmotlar-se als avantatges del confort i la seguretat. És aquest tarannà el que
veiem reflectit al llarg de la novel·la, en les pors i en els recels que
empedren la fase inicial del viatge..., en la subordinació a la iniciativa de la
germana i en aquell sentiment de culpabilitat que sembla tenallar-lo i que
contrasta amb la valenta assumpció que la germana fa de la situació. Això però, no es tracta de personatges plans, definits
unilateralment, sinó complexos i enigmàtics, capaços dencabir múltiples
facetes en la seua personalitat. Així, també veiem manifestar-se en la germana
trets i actituds en concordança amb el que sentén com a model de femineïtat,
especialment en tot el que fa referència a laixovar o a aquella passivitat oferent
en la seua espera final. Per alta banda, Salvador és capaç de sobreposar-se a
la temptació dabandonar, de fugir i, malgrat tots els mals presagis, acaba
assumint el seu paper amb una actitud a la vegada decidida i serena. En
definitiva, al llarg de la novel·la veiem com van aflorant en cadascun dels
protagonistes les seues parts amagades, i també com van assumint
progressivament limperi de la fatalitat, de manera que podem dir, amb paraules
de lautor, que també formen part daquell model caracteritzador de lunivers
narratiu miranià «dels personatges que no entenen el que els passa i que acaben
fracassant». Al voltant dels germans es mou un ampli conjunt de
personatges secundaris, que quan adquireixen una certa importància (Amadeu,
Jean-Pierre...) reben també aquest tractament complex que hem vist en els
protagonistes. Hom pot agrupar aquest col·lectiu segons les diferents esferes
de relació amb la parella principal. En primer lloc hi ha làmbit familiar on trobem el pare i
la mare, evocats en diversos episodis. En un segon cercle, el de les amistats,
shi inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren
la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns
esdeveniments de la guerra però important sobretot pel fet de ser lencarregat
de demanar a Salvador lajut al grup de maquis on hi ha la seua germana, fet
que desencadena tota la història. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix
sense cap mena de dubte el personatge més important després dels protagonistes.
Encarregat dacompanyar Salvador durant tot el viatge, esdevé també com ja hem
vist el narrador de les històries contextuals que van incrustant-se a lacció
principal. Sa mare va fer de dida de la germana de Salvador, per la qual cosa
té, des de la infància, una relació molt estreta amb els dos germans. Es tracta
dun personatge aventurer, complex i amb rivets enigmàtics, que evoluciona
ideològicament des de la seua joventut de legionari, amb tendències
ideològiques dretanes, fins a exercir determinades pràctiques remeieres i
esotèriques, que sembla haver aprés en la llarga estada que va passar a
Sud-amèrica. I, fins i tot, arriba a col·laborar amb el grup de guerrillers que
dirigeix la nostra protagonista, de la qual sembla estar també més o menys secretament
enamorat. En un tercer cercle, apareix el grup de personatges que
encarnen el món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per
les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó.
Ens trobem davant de personalitats fortament conformades per aquest medi
hostil: solitàries, silencioses..., i tocades per lalé tràgic de la mort.
Entre elles cal destacar la grinyoneta menuda, que sembla transtornada per la
mort del guerriller Jean-Pierre de qui estava bojament enamorada, i que
protagonitza una inquietant visita a Salvador, en una escena carregada de
simbolisme. Des dunes altres coordenades, els personatges anglesos
representen el refugi costosament construït per Salvador després del desastre
de la guerra. En aquest marc trobem els companys de treball i, sobretot,
Deborah, amb qui manté una relativament consolidada relació amorosa, tot i
tractar-se duna dona casada. Però tot i que a linici de la narració podem
detectar en el protagonista un cert enyor daquell amor tendre i tranquil,
aquesta nostàlgia anirà diluint-se davant la proximitat magnètica de la germana
que torna a prendre el seu lloc preferent. Quant al món del maquis, aquest presenta un conjunt
dindividualitats també interessants, ja que tipifiquen diversos caràcters de
personatges i les diferents reaccions a què poden arribar acarats amb una
situació límit. Dentre tots els guerrillers destaca el ja esmentat
Jean-Pierre, qui, tot i el flirteig amb la grinyoneta, manté un vincle amorós
amb la protagonista que presenta un cert paral·lelisme amb lexistent entre
Salvador i Deborah. També cal considerar Jeroni, el guerriller que amb les
seues peripècies fa que lacció prenga un rumb totalment diferent. Del costat de les forces repressives trobem referències a
la policia i a la guàrdia civil, centrades en el seu paper ofegador de les
llibertats o de combat als reductes resistents al règim dictatorial, tot i que
també shi poden trobar alguns detalls humanitzadors. Finalment, hi ha un grapat de personatges merament
episòdics, però que doten lacció duna acceleració positiva o negativa. Entre
aquest tipus cal destacar el vell barquer del port de València que, en la seua
breu trobada amb Salvador a linici de la narració, serveix per mostrar la
situació en què es troba el país i desencadena el procés que fa que ell es
plantege, per primera vegada, el sentit de la seua tornada. 4.5. Lespai Lespai on transcorre aquesta història (tant els
microespais port, estacions, bar, cases, cova com el marc físic de la natura
i les seues circumstàncies meteorològiques) té una funció molt significativa en
la construcció del discurs. Duna banda, les descripcions minucioses de
lescenari dels fets actuen com un recurs alentidor de lacció, i per tant
coadjuven a la consecució dun tempo adequat al caire introspectiu i evocador
tan marcat, com ja hem assenyalat, en aquesta novel·la. I, daltra banda, els
llocs van carregant-se dun sentit simbòlic, cada vegada més potent, que
col·labora de forma capital en lobjectiu danar perfilant una situació límit
on han de quedar atrapats els protagonistes. També shi pot establir una dicotomia bàsica entre
lespai on transcorre la història, que és alhora lespai natiu dels
protagonistes, el de les seues arrels, el del passat dramàtic però compartit de
la guerra..., i els espais de lexili, de la seua separació: Anglaterra per a
Salvador i París per a ella. Aquests llocs representen la sensatesa, la
possibilitat de bastir una felicitat amable, dolça, confortable..., però ara
quedaran esvaïts per aquest retorn de Salvador al territori dels orígens. I dins aquest territori propi, dels orígens, també podem
establir dos àmbits diferenciats: un de transició i un de decisiu. El primer, a
la part introductòria del relat, és encara una geografia real: València el
port, lestació, les poblacions del trajecte del tren fins a Tortosa. Un marc
que ens mostra el quadre de la miserable situació del país en plena postguerra,
on és present la por, la brutícia, les estretors econòmiques..., un panorama
que no acaba de ser plenament assumit com a propi pel protagonista i que manté
una lluita amb el confortable món anglés don Salvador acaba darribar i on
hauria de tornar. El segon, lespai decisiu, sinicia a partir de la
trobada amb Amadeu i el penós viatge que va endinsant el protagonista en la
vila de Rieres i la seua contrada. I ací la intenció de literaturitzar lespai
fa un salt qualitatiu i crea un territori intern al mateix relat, que desdobla
la realitat que evoca i forja un món de ficció que reflecteix les contrades
muntanyenques de les comarques valencianes més septentrionals però enriquides
duna pàtina mítica i carregades dun sentit simbòlic, que per moments pot
arribar a reflectir els sentiments dels personatges i també, en certa manera, a
conformar-los. Com ja hem assenyalat, el marc espacial de la vila de
Rieres i la seua contrada prové de la primera novel·la miraniana, El bou de
foc, i això és significatiu perquè reflecteix una clara voluntat de
construcció dun projecte literari que sobrepasse lobra individual i que
cerque alguns elements de cohesió globals. Efectivament, és en aquella primera
narració on trobem la documentació i les descripcions que fixen aquest món
figurat; i per a fixar-lo sobre el paper es recorre a la intertextualitat, a la
literatura dins la literatura, amb la introducció de fragments dun fictici Itinerari
per Viles i Ciutats del Regne de València, escrit per un tal Pere Monferrer
i, encara més, sinsereixen referències a daltres autors, com Jaume Palau i
Vicent Espinalt, per tal de delimitar els orígens documentadament llegendaris
de la població. La vila de Rieres juga un paper central en la novel·la.
Així com la nit que hi passa Salvador parteix físicament la novel·la en dos
parts, també aquesta estada al seu poble representa el punt de no retorn: En la negror encara sòlida del fons de la
vall, entre la mola del Gatellà i el massís del Puigdelsmorts, sarrecerava
tremolant leixam dispers dels llums de Rieres. Llavors va sentir que aquella nit
havia estat com un llarguíssim túnel perforat en una extensa serralada que
separa dos móns, que lhavia travessat penosament amb els ulls embenats, i que
en aquell moment sentia ja lolor i laire de laltre costat de la muntanya. Envoltant la vila, ens trobem amb lampli món rural de
masos allunyats i de camins, de colls i de passos, de muntanyes i valls.... Una
natura que sens presenta, duna banda, gairebé investida deternitat perquè
sobreviu al pas del temps (com ens recorden les oliveres centenàries) i,
daltra banda, ben fràgil (com ho simbolitza la mort de la flor dels ametlers,
i dels mateixos arbres). Un espai que també juga un paper ambivalent en relació
amb els humans, ja que pot establir un lligam positiu o un de negatiu. En el
primer cas, es tracta duna mena de simbiosi entre home i natura en la qual la
muntanya és un element nodridor, com podem detectar en determinats records de
la infància, sobretot pel que fa a la germana, o en personatges com Amadeu.
Però també, i sobretot, hi presenta una cosa menys amable, un caire aspre,
angoixant amb la seua solitud i la seua grandesa, amb la seua duresa inhumana.
Aquest tombant ombriu, dramàtic, el veiem especialment tractat en la gent dels
masos, en el dolor callat de les dones del mas de Grinyó, o en la part del
diari del dia 14 de desembre en què la germana ens narra, amb un tractament que
recorda els plantejaments naturalistes, la tràgica fi de la família del mas de
Molló. I finalment, ocult dins aquella extensió de muntanyes, hi
ha lindret més recòndit i inaccessible, el recinte màgic de les Fraus: aquell
dèdal de fondals, de congostos i dobagues, on samagaven les fonts del riu de
Rualda i les enigmàtiques pintures prehistòriques. El territori perillós que
evitava la gent de la contrada i sobre el qual la germana projectava, de joves,
les més arriscades aventures. I al cor més perdut daquell territori prohibit, hi ha
finalment la balma on ara espera la germana: [...] lúltim racó preservat intacte de
lantic paradís dels caçadors, com el lloc dun santuari secretíssim que
després per segles de segles ja no havien tornat a trepitjar peus humans. El gresol on sha de fondre el desenllaç daquesta
història. 4.6. El temps Joan Francesc Mira situa els fets narrats a lèpoca de la
postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de
lactivitat guerrillera a les terres del nord valencià. Efectivament, aquestes contrades muntanyenques foren un
dels llocs privilegiats on es va desenvolupar lacció de lAgrupació Guerrillera
de Llevant i Aragó (AGLA). Una lluita que podem dividir en dues etapes
diferents: en la primera, des dels anys 1943-44 fins als anys 1947-48, el
maquis va adquirir un auge important, esperonat per la possibilitat duna
intervenció aliada que enllaçara, en el tram final de la II guerra mundial, la
derrota de leix nazi-feixista amb lenderrocament del règim franquista a
lestat espanyol. A partir daquells anys, sesdevé la contraofensiva
governamental i de mica en mica va allunyant-se la possibilitat daquella
intervenció aliada, de manera que el maquis va sent progressivament encerclat i
aniquilat. El punt dinflexió final té lloc al començament dels cinquanta:
lany 1952 i seguint la decisió presa pel PCE, el partit hegemònic dins
lorganització guerrillera es produeix el desmantellament i levacuació de la
majoria dels efectius i, finalment, lany 1953, amb larribada del general
Eisenhower a la presidència del Estats Units i lestabliment dun tractat
damistat i cooperació hispanonord-americana, establert a labric de la guerra
freda, sesvaeix definitivament lesperança duna intervenció dels estats
democràtics. Després daixò, ja només resta la lenta agonia dels grups
residuals que arriba fins al 1957. La novel·la reflecteix aquest panorama sociopolític:
anècdotes de la repressió política i de la repressió cultural (amb lepisodi de
la crema dels llibres del pare, dun simbolisme ben miranià), descripció de la
misèria, de la por de la població... així com el progressiu encerclament i
marginalització del maquis, ben descrit en les anotacions del diari del la
germana corresponents al 24 de desembre, o el desencís davant labandonament
dels aliats que manifesta Salvador en veure les naus i els marins americans al
port de València. Per tal dassolir aquesta adequació de la narració a
lèpoca, Joan Francesc Mira va realitzar, segons ell mateix ha declarat, un
important treball de documentació, mitjançant entrevistes directes a la gent de
la Tinença de Benifassà i també amb lestudi del terreny va arribar a
descobrir, encara intacte, un campament del maquis que havia romàs ocult molts
anys. Encara que la gran majoria de fets i personatges són ficticis, també hi
ha alguna situació concreta que Mira identifica com a basada en fets reals, la
més significativa és la tràgica mort dels homes del mas de Grinyó. Quant al temps del discurs, cal dir que aquest presenta
una gran complexitat, atesa la necessitat dencabir dins del breu espai de
temps de lacció principal els dos dies i escaig que dura el viatge de Salvador
des del port de València fins a la balma de les Fraus on lespera la germana. I
també trobem una complexitat semblant en les reflexions del diari daquesta,
que en fa de contrapunt: tot un seguit devocacions que ens fan reviure tota la
vida de la parella protagonista i que resulten imprescindibles per il·luminar
el sentit i labast de la seua relació. I la mateixa funció il·lustradora podem
atribuir a un grapat de narracions complementàries que expliquen el context
polític i social o la vida i la personalitat de determinats personatges
secundaris. Es tracta de laplicació del que coneixem com a reducció
temporal retrospectiva, tècnica bastant representativa de la novel·la
contemporània i que es caracteritza per una amplitud temporal reduïda del relat
primer i la penetració, a partir daquest, en el passat, de manera que aquesta
immersió aporta a lobra un caire decididament subjectiu. Es tracta, per tant,
duna retrospecció evocativa, és el passat que va apoderant-se dels personatges
i imposa al present la seua abraçada com una fatalitat. Això només és possible
perquè es manté permanentment la continuïtat del fil del relat i shi estableix
una simultaneïtat que posa al mateix nivell els fets passats i els presents.
Aquesta linealitat narrativa fa fondre en un present continu el passat, molt
intens, i lautèntic present cronològic. Aquesta introspecció evocativa, essencial al llarg de
tota la novel·la, és possible per lestabliment dun tractament formal que va
establint una profunda relació, implicació, entre les descripcions i els
records que les realitats observades desvelen. Les descripcions són profuses,
des de la descripció inicial del bar del port fins a la de la balma on es
produeix la trobada final dels germans; atenyen una gran diversitat dobjectes,
indrets, sensacions, personatges..., i es caracteritzen per la minuciositat amb
què són construïdes i pel caire subjectiu que les fa viscudes, sensorials. Són
aquestes característiques les que fan que les descripcions suggerisquen els records
i nestiguen sovint a lorigen. Es tracta, doncs, dun procés descriptura que
segueix el procés psicològic real: les vivències del passat, que romanien
latents, són actualitzades per algun tipus de relació que mantenen amb allò que
sobserva, que es descriu. Dacord amb això, el desenvolupament del discurs es
produeix per lencadenament daccions, observacions i evocacions, pels continus
salts en el temps i pels canvis en la perspectiva de la narració, com remolins
de sensacions, records, reflexions, ampliacions..., que salimenten mútuament i
imposen el seu ritme a lavanç de lacció. La conseqüència, tot i el perfecte
fluir de lescriptura, nés un ritme narratiu lent, deliberadament alentit per
tal danar conformant una atmosfera tensa, expectant. 5. Cloenda El mateix Joan Francesc Mira
remarcava, en una entrevista realitzada el 1992, que aquesta novel·la «té un
treball de construcció important i ben conscient», i, juntament amb
lestabliment del nucli temàtic en la relació heteròclita i transgressora de la
parella protagonista, destaca també el fet de tractar-se duna obra
representativa de les dues línies temàtiques que vertebren el seu projecte
literari: la «recuperació de la memòria» i «els personatges que no entenen el
que els passa i que acaben fracassant». Tanmateix, Mira lamentava el fet que la important
reducció en la seua extensió original a lhora deditar-la havia afectat de
forma significativa la seua completesa; això però, no dubtava a afirmar que
«malgrat tot, jo diria que aquesta novel·la és la més normal de totes, és a
dir, feta amb ofici». Efectivament, al llarg daquesta aproximació hem pogut
copsar, en primer lloc, el fort grau de complexitat estructural del discurs,
que es manifesta amb lalambinat joc de veus narratives i la diversitat de
focalitzacions que les acompanya i amb el recurs a la reducció temporal
retrospectiva per incrustar un munt devocacions i dhistòries secundàries a
dins del relat primer. També hem pogut constatar la riquesa de llenguatge
i la manifestació dun determinat estil en el tractament minuciós de les
descripcions, en la progressió del clímax narratiu o en la càrrega simbòlica de
lespai; i, finalment, hem establert aquella voluntat dobertura en la
qualitat suggerent del discurs, en la caracterització redona, de vegades
enigmàtica, dels personatges i en la narració tangencial de moltes accions.
Trets, tots aquests, que avalen la valoració positiva daquesta novel·la per
part de lautor i confirmen la seua importància en levolució del conjunt de
lobra narrativa miraniana. Daltra banda, com ja hem fet observar al llarg daquesta
introducció, Joan Francesc Mira ha aprofitat loportunitat que li conferia
aquesta segona edició per tal de reparar el dèficit produït per lescapçament
amb què va veure la llum la novel·la i per fer-ne un acostament de conjunt des
de la seua plena maduresa creativa. I des daquesta maduresa, a més dun
treball minuciós de revisió i de reescriptura, ha incorporat un conjunt
delements nous que contribueixen a arredonir largument, a reforçar
determinats enfocaments secundaris i a potenciar la dimensió coral i elegíaca
de la novel·la. Daquesta manera, lautor ha establert la versió
definitiva que, encara que tard i potser gràcies a això, reïx a fer justícia,
finalment, a una obra plantejada amb ambició, realitzada amb tenacitat i
coherència i fins ara llastada per circumstàncies adverses. |
![]() | Pujar ![]() |