Els Borja. Família i mite (2000)

 

[1]  Introducció (pàg. 7-9)

[2]  Canceller de l’Església. Un viatge a València; El cardenal més ric: dones i fills (pàg. 42-49)

[3]  Papa Alexandre: els anys del somni; El papa Borja i la Roma renaixentista (pàg. 72-82)

 

 

[1]

Introducció

 

Aproximar-se a la família Borja i al seu temps, alçar el vel de la distància i del mite —conèixer una miqueta millor qui eren realment i quina vida van viure—, equival, quasi inevitablement, a sentir els efectes d’un poder d’atracció ben especial. Perquè de famílies com aquella, en un temps com aquell, n’hi ha hagut ben poques en la història d’Europa. Cada temps històric, cada època, és rigorosament singular, com és singular cada país, cada ciutat o cada llinatge més o menys il·lustre. Tanmateix, i tenint això present, no és cap gosadia afegir que el papat, i la Itàlia i la Roma renaixentistes, i els Borja en aquella Roma, aquella Itàlia i aquell papat, presenten una singularitat molt especial. Per a començar, pocs precedents hi havia, si n’hi havia cap, d’un llinatge vingut de fora d’Itàlia, vingut del no-res, que en cinquanta anys produïra dos papes i una dotzena llarga de cardenals, que s’instal·lara durant mig segle sencer en el centre mateix d’un poder turbulent, i que en arribar al punt més alt desapareguera de sobte per a caure immediatament en la llegenda fosca, en la infàmia i en la destrucció de la memòria.

 

Que un home eixit del no-res, com el papa Calixt III, arribara a la seu de Sant Pere no era cap novetat. Que el nebot d’aquest papa fóra papa al seu torn, podia passar alguna vegada, però no era tan freqüent. Ara bé, que aquest segon papa de la família culminara el seu ascens casant quatre fills amb famílies sobiranes, això no havia passat mai, ni ha tornat a passar. Si afegim que els anys de pontificat d’un valencià tan singular com Alexandre VI van ser decisius per a posar els fonaments militars i polítics del nou poder papal, i si afegim encara que dos dels seus fills, Lucrècia i Cèsar, es van convertir amb motiu o sense en una mena d’encarnacions o arquetips permanents de les «virtuts» i dels «vicis» del seu temps, llavors la matèria borgiana ja no és solament una peripècia interessant: és una matèria irrepetible i única. És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s’haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella. Qui podria haver imaginat, en efecte, la història d’una família que comença amb un simple clergue d’un país marginal, que arriba a papa amb prop de vuitanta anys i organitza la defensa de Belgrad contra els turcs, aspira a posar un nebot en el tron de Nàpols i en deixa un altre com a cap de l’administració de l’Església Romana; i que aquest, al seu torn, amb set o vuit fills al seu càrrec, arriba també a papa, destrueix el poder immemorial dels barons, projecta fundar nous estats per al seu llinatge, casa els fills amb les més altes cases sobiranes d’Europa, i en el moment de la mort és cobert amb un oprobi més negre que el de cap dels seus antecessors? Qui hauria estat capaç de sumar tanta fantasia, i d’afegir encara que, cent anys després del primer protagonista, el «cicle dramàtic» es tancaria amb un actor com Francesc de Borja, sant insigne i puntal d’una Església Romana que faria definitivament impensable una història com la dels seus avantpassats?

 

El viatger que visite Roma amb una mica de deteniment, comprovarà que els senyals d’aquella història són encara ben presents. Per a començar, al Vaticà mateix, on una torre Borgia, uns appartamenti Borgia i un cortile Borgia formen una mena de nucli central del complex dels palaus apostòlics. Milers de turistes travessen cada dia, sense saber per on passen, les sales on van viure i van morir aquells personatges de llegenda. Milers de valencians hi deuen passar també, cada any, sense saber que aquell és l’espai íntim i real dels seus compatriotes més il·lustres: ho ignoren, passant de pressa cap a les estances de Rafael i la Capella Sixtina. Quanta gent s’atura a contemplar el magnífic retrat del gran papa de Xàtiva agenollat al costat del sant sepulcre buit?, o quants dels seus paisans observen una bella llar de marbre on hi ha escrit «Alexander Papa VI Borja Valentinus»? Ben poca gent sap també (i de segur que els guies tampoc no solen explicar-ho als valencians visitants) que aquell gran escut sobre el tambor del castell de Sant’Angelo, damunt de la porta d’entrada, és l’escut del papa Alexandre Borja. O que el sostre de la basílica de Santa Maria Major està fet de cassetons on campa el bou heràldic de la casa i les armes del llinatge de Xàtiva.

 

L’aventura borgiana no és, en absolut, una mena d’anècdota curiosa que passà per Roma sense deixar rastre ni senyal: n’ha deixats, i ben visibles, en la arquitectura vaticana mateixa (quants altres papes hi tenen patis, apartaments i torres amb el seu nom?), com n’ha deixats en fortaleses i castells, de Nepi a Civita Castellana. I n’ha deixats, sobretot, en una memòria dispersa pels llibres i les biblioteques, per la literatura, el teatre i el cinema, i per l’imaginari popular europeu i gairebé universal. El nom dels Borja, en efecte, forma part d’aquell curt inventari de referències, entre històriques i mítiques, que componen una mena de fons comú de la «cultura occidental»: els Borja —el papa Alexandre, el fill i la filla, el verí, les morts, la «corrupció» i el luxe...— són un referent emblemàtic del mateix caràcter que els dubtes de Hamlet, la bogeria del Quixot o el geni desmesurat de Miquel Àngel. El coneixement dels Borja reals, dels Borja històrics, és òbviament tota una altra cosa. Però si sempre hi ha una distància entre l’ordre del mite i l’ordre de la realitat històrica, aquesta distància no sol ser tan gran com en el cas de la llegenda i la història borgianes. La llegenda, en aquest cas, no passa de ser una suma irregular o inflada dels elements habituals de qualsevol «llegenda negra» nascuda en el Renaixement o en el Barroc, i més si va associada al «papisme corrupte» i a la mitologia de la Itàlia renaixentista mateixa: una suma desigual de bruixeria i pactes demoníacs, d’enverinaments, luxúria, violència i passió pel poder i la riquesa. Vista així, no és en realitat una llegenda original. Afortunadament, però, la realitat històrica és infinitament més rica, més complexa i més apassionant.

 

 

 

[2]

Papa Calixt. Roderic, gran cardenal

 

Canceller de l’Església. Un viatge a València

 

El 6 d’agost de 1458, quan Roderic de Borja tornà a Roma després de cobrir la fugida de Pere Lluís, a penes va tenir temps d’acompanyar els últims moments de la vida del papa Calixt. Després va poder contemplar com també el seu palau, acabat de comprar i de reconstruir, era incendiat i saquejat per la gent avalotada. Eren temps de discreció, per tant, i de no fer ni un sol pas en fals. En realitat, el jove cardenal Borja podia haver tornat confortablement al seu país, amb un futur brillant i assegurat: poques setmanes abans de morir, Calixt III l’havia nomenat bisbe de València, i la possessió de la diòcesi valentina, amb unes rendes de molts milers de ducats i amb un poder polític de primera magnitud, representava —juntament amb la dignitat cardenalícia— unes possibilitats tan altes com cap fill d’uns simples cavallers de Xàtiva podia haver imaginat. De fet, aquest va ser el camí elegit pel seu cosí Lluís Joan del Milà, bisbe de Sogorb i nou bisbe de Lleida: el retorn a la pàtria, i una vida còmoda i sense complicacions. I si Roderic haguera seguit aquesta mateixa decisió, ara no parlaríem dels Borja com d’una família mítica, sinó com d’un simple incident en la història valenciana i en la història de l’Església: un incident excepcional, però poca cosa més, no la matèria d’una llegenda universal.

 

El primer encert del nebot del papa mort va ser prendre la decisió correcta a l’hora de l’elecció del nou pontífex. El 16 d’agost de 1458, divuit cardenals es van tancar en un conclave que no tenia candidat predeterminat. El cardenal d’Estouteville, protegit del rei de França, intentà reunir vots suficients en una cèlebre i nocturna «conjura de les latrines», però el tercer dia de votacions el jove Roderic Borja es va alçar per donar públicament el seu suport al cardenal Enea Silvio Piccolomini, i el seu gest va resultar determinant. Piccolomini, antic diplomàtic i gran humanista, havia estat nomenat cardenal pel seu amic Calixt III, i ara devia el pontificat al nebot del seu protector: un fet que, de colp, assegurava la posició de Roderic a Roma, i li garantia la continuïtat al front de la cancelleria vaticana. Amb el gest del jove cardenal Borja en el conclave, l’Església tindria com a cap suprem un dels màxims exponents de l’humanisme, i el nou papa no seria un enemic de la família de l’anterior, sinó un amic i protector. Començava, amb un acte habilíssim, una carrera ascendent en el cardenalat i en l’administració de l’Església, que portaria Roderic de Borja a ocupar el mateix tron pontifici que havia ocupat el seu oncle. Una successió que, tractant-se d’un llinatge estranger, no tenia precedents en la història de l’Església Romana.

 

El papa Pius II Piccolomini arribà al pontificat amb les mateixes obsessions que el seu predecessor: la croada contra els turcs i l’enaltiment del seu propi nom i llinatge. En una cosa i en l’altra, va rebre la col·laboració fidel del seu vicecanceller: el cardenal Borja l’acompanyà incansablement en els seus viatges —inútils— per a reunir un exèrcit croat, i fins i tot va fer construir un palau en la nova ciutat de Piença, prop de Siena, que el papa Pius feia edificar com a monument a la pròpia memòria. Pel seu costat, el papa va donar sempre suport i protecció al jove Roderic, fins i tot quan aquest (com en ocasió d’una cèlebre festa en un jardí tancat, amb un grup de dames de Siena) va donar bons motius de crítica i d’escàndol. Però Pius II tampoc no va regnar molts anys: l’agost del 1464 el papa es moria amargament al port d’Ancona, mentre esperava una flota veneciana contra els turcs. La pesta assotava la ciutat, i Roderic Borja mateix, acompanyant fidel del seu amic Piccolomini, va mostrar signes d’infecció... que un metge va atribuir al fet d’haver passat la nit en companyia femenina.

 

Però això no va impedir la seua presència en el conclave següent, on va resultar elegit un altre amic seu i de la família, el cardenal venecià Pietro Barbo, que l’havia acompanyat el dia trist de la fugida de Pere Lluís. També el nou papa, per tant, confirmà Roderic en el càrrec de vicecanceller, i la influència del cardenal Borja, dins i fora de la cúria, augmentava amb el pas dels anys, amb la pròpia experiència dels negocis, la proximitat al papa regnant i la acumulació mateixa de càrrecs, rendes i beneficis. Fins al punt que el papa següent, Sixt IV della Rovere, elevà Roderic Borja a la condició de cardenal-bisbe (va ser llavors quan Roderic fou ordenat sacerdot i bisbe: abans era només diaca), i el nomenà legat per a una missió especial a Castella i a la Corona d’Aragó. El cardenal Borja, als quaranta anys d’edat i quan en feia més de vint que havia eixit de València, tornaria amb tots els honors al seu país, en un viatge triomfal, únic i sense precedents.

 

Un dia de juny del 1472, el cardenal Roderic Borja, camarlenc i degà del col·legi cardenalici, vicecanceller de l’Església, legat pontifici, entrava solemnement a València per les torres dels Serrans, on el van rebre el consell de la ciutat, el clero, la noblesa i tot el poble: entrà sobre un cavall blanc, signe de dignitat sobirana. Van ser dies i setmanes de recepcions, consultes, trobades amb la família, reunions amb els canonges de la seu, ordenació dels béns i dels afers domèstics, i previsions de futur per al llinatge dels Borja. Després vingueren les missions a Tarragona i a Sant Cugat amb el rei Joan II i l’infant Ferran, la intercessió en favor de Barcelona assetjada, i finalment el penós viatge a Castella. A Alcalà i a Madrid, el cardenal Borja va concedir a posteriori l’autorització papal al matrimoni entre els cosins Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, i d’aquesta manera deixava el camí lliure al regnat dels futurs «reis catòlics» (títol que ell mateix els atorgaria anys més tard), i sobretot a les seues futures relacions amb el rei Ferran II. Després tornà a València, va fer una solemne visita a la seua ciutat natal de Xàtiva, i s’embarcà cap a Roma en dues galeres venecianes amb uns dos-cents acompanyants, la major part valencians. I davant de les costes de la Toscana les galeres del cardenal van patir una violenta tempesta, es van enfonsar, i la major part de la companyia va morir en el naufragi. El cardenal Borja, home de sort, va ser un dels pocs que es van salvar.

 

 

El cardenal més ric. Dones i fills

 

Quan Roderic de Borja tornà a Roma, després de la seua missió als regnes hispànics, trobà el nou papa Sixt IV —antic frare franciscà— convertit en un sobirà prepotent i autoritari, rodejat d’una cort d’erudits, arquitectes, pintors i humanistes, i sobretot rodejat dels seus propis nebots de les famílies Riario i Della Rovere. El nepotisme del papa Sixt va arribar a l’extrem de col·locar, en poquíssim temps, més de vint-i-cinc nebots i parents diversos en càrrecs eclesiàstics i civils de primera magnitud, entre ells vuit cardenals. Un precedent immediat d’allò que alguns anys després faria —més moderadament— el papa Alexandre Borja. El cardenal Roderic no va voler «competir» amb la nova família regnant, però sí que s’ocupà d’acumular lentament beneficis i rendes eclesiàstiques, i un nombre considerable de bisbats i d’abadies (com la de Subiaco, prop de Roma, o la valenciana de la Valldigna). Els seus ingressos augmentaren fins al punt que, poc abans de ser papa, era considerat el cardenal més ric de la cúria romana. I també el cardenal que es va fer construir el primer palau d’aire renaixentista —tocant la Via di Monserrato, on residien altres membres de la família—, que després va rebre el nom de Palazzo Sforza-Cesarini. Allà, el gran cardenal Borja va reunir una petita cort de secretaris, humanistes i dependents diversos, i allà oferia festes i recepcions que van tenir una certa fama en els nous ambients de la Roma del Renaixement.

 

Allà també, en aquell palau confortable i «modern», el cardenal Borja va viure els anys més tranquils al costat de Vannozza Cattanei, la seua companya fidel i quasi conjugal, i mare dels seus fills més coneguts. Abans de la relació amb Vannozza, Roderic havia tingut ja tres fills, de dones que no coneixem: el més gran, Pere Lluís, i les filles Jerònima i Isabel, nascuts entre el 1467 i el 1470. Era perfectament normal que un bisbe o un cardenal tinguera fills d’alguna relació femenina estable o esporàdica (quasi tots els papes del Renaixement arribaren al pontificat amb algun fill al seu càrrec), però Roderic Borja va ser especialment prolífic: de la relació amb Vannozza li van nàixer Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré —entre 1476 i 1481—, i encara va tenir un fill pòstum, engendrat al final del seu pontificat, pocs mesos abans de morir. Possiblement, també l’auster Calixt III tenia un fill, Francesc de Borja, que va viure discretament al costat del seu cosí Roderic, i que acabà rebent de mans d’aquest el capel de cardenal.

 

El cardenal Roderic Borja, en qualsevol cas, va ser un bon pare de família, preocupat pel futur dels seus fills. Quan Jerònima va fer els tretze anys, li va buscar marit en la família d’aquell cardenal Cesarini que l’acompanyà el dia de la fugida del seu germà Pere Lluís. El casament va ser molt brillant, però la filleta del papa es va morir als pocs mesos de casada, potser a conseqüència del seu embaràs: era el primer dol per un fill, i no seria l’últim. L’altra filla, Isabel, es va casar el 1483 amb un discret noble romà, Pietro Matuzzi, i visqué molts anys feliçment i una mica apartada de la família Borja. Quant al fill gran, Pere Lluís, els projectes del pare anaven bastant més lluny: l’envià amb el rei Ferran II, que es trobava en campanya a la guerra de Granada, i posteriorment comprà al rei mateix el ducat de Gandia per al fill i, de passada, el compromís de matrimoni amb una cosina del monarca. No era un negoci qualsevol: per uns 50.000 ducats (menys del que el cardenal Borja ingressava cada any!) un fill de Roderic seria titular i senyor del ducat més important del Regne de València, i parent de la família reial. Els Borja estaven a punt de tocar el cim; només faltava un últim esglaó: la tiara pontifícia per segona vegada. I aquesta segona vegada no havia de ser com la primera. Però el jove Pere Lluís no va ser un dels qui coneixerien la glòria: tornà a Roma, i al setembre de 1488 va morir quan a penes tenia vint anys. El seu germà Joan va heretar, aleshores, tant el ducat de Gandia com el contracte matrimonial amb Maria Enríquez, la cosina del rei.

 

 

 

[3]

Papa Alexandre: els anys del somni

 

En arribar a l’any cinquè del seu pontificat, Alexandre VI podia sentir-se raonablement segur i satisfet. Amb el nomenament de nous cardenals addictes —entre ells alguns valencians i parents— el «partit del papa» quedava ben reforçat al col·legi cardenalici. A la cort i a la cúria, estava sòlidament rodejat de familiars i compatriotes. Els enemics romans, els Orsini en primer lloc, estaven de moment controlats. I a Nàpols, una ràpida successió de monarques —quatre en pocs anys— deixava el nou rei Frederic en posició de necessitar més que mai el suport del papa, i per tant una relació més íntima amb la família Borja: Joan de Borja va rebre el ducat de Benevento, i es parlà del matrimoni de Lucrècia amb un príncep napolità. La primavera del 1497, el papa Alexandre podia mirar al seu voltant i considerar que el seu poder era sòlid, que el futur dels seus fills adquiria noves possibilitats, i que la seua ciutat de Roma començava a ser de veritat —en obres, en riquesa i en cultura— un lloc ben diferent del que ell mateix havia trobat mig segle abans.

 

 

El papa Borja i la Roma renaixentista

 

Roma estava canviant, en efecte, i la desfilada del dia de la coronació d’Alexandre VI n’era una bona demostració: arcs de triomf imitant arquitectures clàssiques, inscripcions i epigrames en llatí, al·lusions mitològiques, al·legories paganes barrejades amb els símbols cristians, versos de Virgili. Coses difícilment imaginables en temps de Calixt III, però ja del tot normals en temps del seu nebot. El qual, com a gran cardenal i com a papa, no va ser personalment un bon humanista, és a dir, un cultivador de les lletres clàssiques gregues i llatines, però sí amic dels humanistes, defensor de la nova llibertat de pensament (sempre que no fóra expressament herètic, és clar), i a la seua manera protector de les ciències i les arts. Anys abans de ser papa, Roderic Borja ja tenia al seu servei, o sota la seua protecció, un petit però molt distingit grup d’humanistes de primera fila: l’alemany Lorenz Beheim, el grec Ludovico Podocatharos, l’italià Paolo Pompilio, i el català Jeroni Pau. Són homes que van influir en l’educació del jove Cèsar, o que van escriure obres molt notables dedicades a Roderic Borja o al seu fill. I en alguna d’aquestes obres apareix una imatge perfectament «clàssica» del seu destinatari, com en aquest poema de Jeroni Pau dedicat a Roderic Borja: «Tu recordes els Curis amb la teua honradesa, Cató amb la teua seriositat, al mateix temps ets fluid en l’eloqüència amb Ciceró. Consagrat a la jurisprudència i hàbil en les diverses pràctiques del fòrum, tu mateix... digne de ser venerat pertot arreu, edifiques grans muralles, temples, cases: quants palaus teus de mur de marbre rememoraria jo, que recorden les obres de l’antiga noblesa!». És pura adulació, evidentment, però l’autor devia saber que al cardenal Borja li agradava aquest llenguatge i aquest tipus de lloances.

 

Alexandre VI no va posar cap objecció al funcionament de l’«Acadèmia Romana», dirigida per Pomponio Leto, una mena de societat que barrejava l’estudi de les lletres clàssiques amb idees i pràctiques clarament neopaganes. Pomponio Leto, de fet, va rebre fins i tot protecció econòmica del papa en temps difícils, de la mateixa manera que molts d’aquests «neopagans» (que, almenys en festes i poemes, celebraven més els déus grecoromans que els sants cristians) es guanyaven còmodament la vida com a empleats i redactors de la cúria papal. Quant als estudis universitaris, va ser el papa Alexandre Borja qui reorganitzà i dotà de nous locals i nous recursos la Universitat de La Sapienza de Roma, que fins aleshores no tenia ni tan sols una seu pròpia: el papa valencià és, doncs, el verdader refundador de la universitat romana, tal com va existir en temps renaixentistes. I també, com és ben conegut, és qui va atorgar les butles pontifícies que elevaven l’Estudi General de València a la categoria de verdadera universitat.

 

Però és en els nous palaus, temples i altres edificis, i en les reformes urbanes, on el senyal del pas del papa Borja és més visible a Roma. En primer lloc, el palau del cardenal Roderic —la «cancelleria vella»— va ser un primer exemple del que seria el model de nous edificis renaixentistes, amb el pati central i les llotges o galeries amb columnes. Després, en ser ja papa, Alexandre VI va emprendre la primera reforma seriosa dels palaus pontificis, amb el resultat que ara mateix el visitant encara hi trobarà —al centre mateix del complex vaticà, entre la biblioteca i la Capella Sixtina—, una torre Borja (Borgia, és clar), un cortile o pati Borja, i uns «apartaments Borja» que formen una sèrie de sales cobertes amb els cèlebres frescos de Pinturicchio. En aquestes sales, que feien de saló de reunions o d’audiències, i d’espais de treball o de vida familiar, el papa Borja va fer pintar diversos conjunts murals que representen les virtuts, les profecies, les arts liberals, els misteris de la fe, o escenes de la vida dels seus sants predilectes. També hi ha una curiosa franja superior on (seguint el programa d’un fantasiós teòleg de la cort, Annio da Viterbo) apareix la història del bou de les armes dels Borja... des del seu antecessor el bou Apis d’Egipte!

 

Ja en el cim del seu poder, Alexandre VI va fer construir o reconstruir fortaleses impressionants, com la de Civita Castellana —també amb esplèndides pintures—, va reformar el castell romà de Sant’Angelo —que té encara un enorme escut sobre la porta amb les armes del papa Borja—, va fer cobrir tot el sostre immens de la basílica de Santa Maria la Major amb un enteixinat on apareixen repetits innombrables bouets del llinatge Borja, però sobretot va promoure tot un conjunt d’obres i reformes urbanes que representen el primer intent de transformació de la ciutat medieval en urbs renaixentista. Especialment amb vista al jubileu del 1500, que el papa va fer celebrar amb gran magnificència i que atragué a Roma centenars de milers de pelegrins. Alexandre VI va fer obrir una via nova i recta entre el castell de Sant’Angelo i la basílica de Sant Pere, la Via Alexandrina, que representava un model de carrer modern encara desconegut a Roma. També va estimular els cardenals més rics a construir nous palaus i noves esglésies, o a encomanar obres d’art. I les obres van arribar: com La Pietà del jove Miquel Àngel, feta a Roma aquells anys, o el cèlebre Tempietto de Bramant, condensació en miniatura del cànon de l’arquitectura clàssica del Renaixement.

 

 

Joan F. Mira

Els Borja. Família i mite

Alzira: Bromera, 2000