|
|
|
Sant Vicent Ferrer.
Vida i llegenda d’un
predicador (2002) [1] Introducció
(pàg. 7) [2] El
sant i la llegenda; De miracles i llengües (pàg. 89-96) [3] El
sant (potser) nacional dels valencians (pàg. 105-111) [1] Introducció Deixant a part les
devocions populars, i les representacions locals i amables, la imatge més
habitual de sant Vicent Ferrer és la d’un home irat i eixut, exigint el temor
de Déu amb un dit amenaçador, i anunciant penitències i desgràcies. Aquesta
figura d’Àngel de l’Apocalipsi és una imatge que expressa només una
part, un aspecte, de la prodigiosa aventura històrica del sant, però que ens
recorda molt bé el temps que li tocà viure: un temps de desgràcies ben reals,
de pestes, desordres i incerteses, de guerres endèmiques, i sovint de temors i
amenaces sobre una societat desconcertada. Segurament l’Europa occidental no ha
conegut mai un predicador amb un èxit tan espectacular i massiu com el de
Vicent Ferrer. Però segurament, també, mai no ha conegut un temps com aquell,
tan propici per a un sant com aquest. Un gran sant europeu, doncs, i segurament
un dels personatges que expressen millor la societat i l’època d’aquella
cristiandat occidental, on l’ordre medieval entrava en crisi per deixar pas a
uns nous temps. Però també un personatge immensament popular en el seu propi
país: el sant que els valencians consideren com la més alta expressió simbòlica
encarnada. Un sant carregat de miracles excessius, de llegendes impossibles, i
d’una imatge tan fascinant com sovint deformada. Però sobretot, i això es pot
afirmar sense el mínim dubte, una figura històrica tan rigorosament excepcional
com profundament desconeguda pels mateixos compatriotes que el celebren i el
veneren.
[2] El sant i la llegenda El santoral de
l’església romana compta, com és sabut, milers i milers de màrtirs, verges,
confessors i d’altres seccions o especialitats, de tots els segles i de tota
procedència. Però d’aquests milers, a penes uns centenars superen la condició
de membres quasi anònims de la llarguíssima llista, i només un grapat són noms
verdaderament reconeguts a escala universal, nacional o regional. Els sants més
populars, d’altra banda, solen anar carregats de notícies prodigioses, miracles
i meravelles, més prop de la llegenda com més remota és l’existència del
personatge: sant Cristòfol, sant Blai, sant Antoni Abat, sant Jordi o sant
Nicolau de Bari. Un llibre com la Llegenda àurea de Jacopo da Varazze
(segona meitat del segle XIII) tingué durant molt de temps un èxit
inqüestionable, i les seues meravelloses vides de sants eren llegides com a
rigorosament històriques i certes. Són pocs els noms que durant els segles de
la maduresa medieval s’han afegit a aquell grapat de «clàssics» de la
cristiandat antiga: sant Francesc d’Assís i santa Clara, per exemple, sant
Antoni de Pàdua o santa Caterina de Siena. I sense dubte sant Vicent Ferrer,
almenys en el terreny de la popularitat, la taumatúrgia i la llegenda.
De miracles i llengües La fama de Vicent
Ferrer com a taumaturg, és a dir, com a «autor de meravelles» o miracles,
resulta ella mateixa prodigiosa, i difícilment superable per la de cap altre
sant canònic, posterior o anterior. I una fama com aquesta té en ella mateixa
el seu propi fonament: la gent creu en els miracles perquè creu en la potència
taumatúrgica del sant (i viceversa), no pel rigor històric de la documentació
que els acredita. És cert que, modernament, les comissions romanes que avaluen
curacions inexplicables i altres prodigis necessaris per a canonitzar un
candidat al santoral són extremadament escrupoloses i per tant amb prou faenes
admeten un miracle o dos per cap, se suposa que amb totes les garanties. No hem
de pensar, doncs, que els escrúpols metòdics (o la por de la impostura o del ridícul)
foren tan grans a mitjan segle XV, quan es desenrotlla el procés de
canonització de Vicent Ferrer amb delegats, teòlegs i escrivans que van
recollir les declaracions de més de quatre-cents testimonis a Itàlia, França,
Bretanya i en menor mesura, sorprenentment, als països ibèrics. Els
comissionats, d’això en podem estar segurs, tenien tantes ganes de creure en
els prodigis com els mateixos declarants, però així i tot resulta impressionant
el resultat de l’enquesta: 873 miracles van ser reconeguts com a autèntics per
la cúria romana. Si hi afegim tots els que no van entrar en el procés, més tots
els que li han estat atribuïts després, la suma total és difícilment
calculable. El biògraf Pierre-Henri Dominique Fagès, un pare dominicà del final
del segle XIX, fanàtic del seu sant Vicent i tan incondicionalment crèdul com
admirablement documentat, arriba a sostenir (en la voluminosa Histoire de
Saint Vincent Ferrier, Apôtre de l’Europe, París 1894, 2 vols.) que «A
penes hi ha, exceptuant la Verge Maria, qui el supere en aquesta taumatúrgia
universal». Com que aquest «a penes» és purament retòric, l’afirmació no pot
ser més contundent: primer, per discreció i per exigències del dogma, la Mare
de Déu mateixa; després, sant Vicent Ferrer; i després, si de cas, tota la
resta del santoral. Quant al contingut dels miracles acreditats, l’acta que
proclama la canonització —firmada per Pius II Piccolomini, amic i successor de
Calixt III i primer papa verdaderament humanista— afirma, en resum, que, tant
per imposició de mans com pel contacte amb relíquies i vestits o per simple
invocació, el nou sant «expulsà esperits immunds, va restituir als sords l’oïda
i als muts la parla, il·luminà els cecs, netejà els leprosos, ressuscità els
morts, i alliberà miraculosament els que tenien altres diverses malalties». Com que la moderada
prosa curial no ens ofereix un inventari de la infinita varietat dels miracles
admesos, i com que no té en compte els prodigis afegits amb el pas del temps,
el lector interessat en la matèria podrà fer-se’n una idea més completa
repassant els capítols del 9 al 30 de la II Part de la Vida y Historia del
apostólico predicador San Vicente Ferrer Valenciano, del P. Vicent Justinià
Antist, publicada a València el 1575, que tracten de les matèries següents: «De
los muertos que resucitó el glorioso San Vicente», «De los muchos que se vieron
en peligro de muerte y San Vicente los libró», «De los ciegos que alumbró», «De
los sordos y mudos que sanó», «De los que sanó de gota coral», «De los locos a
quienes volvió el seso y de los endemoniados que limpió», «De las muchas
mujeres preñadas a quienes libró de trabajo», «De los que tenían algunas partes
del cuerpo fuera de lugar y San Vicente los sanó», «De los que sanó de
calentura», «De los que sanó de enfermedades de brazos y piernas», «De los que
libró de dolor de muelas», «De los que sanó del dolor del estómago y del
vientre», «De los que sanó del mal de piedra o dificultad de echar la orina»,
«De algunos a quienes sanó de gota», «De los que libró de pestilencia», «De los
que sanó de lepra», «De los que libró de veneno», «De las veces que fueron
algunas personas o cosas libradas del fuego», «De los quebrados a quienes el
Santo sanó», «De los que sanó de dolor de costado»… Un inventari que, sense
comptar altres epígrafs i capítols sobre prodigis diversos, podria perfectament
correspondre al temari d’un tractat de medicina, incloses la psiquiatria i
l’obstetrícia. I si algun lector descregut dubta potser davant de tanta
abundància i varietat, que recorde que un criat de la duquessa de Bretanya va
murmurar contra mestre Vicent i de sobte, com a càstig, «eius intestina
ceciderunt de ventre», els intestins li van caure del ventre. Però
«reconeguda la falta, demanà perdó i quedà curat». No és fàcil trobar una
explicació convincent a la ràpida i extensa fama de taumaturg que va assolir
sant Vicent: tots els sants, per definició, són miraculosos, però per què
a Vicent Ferrer li són atribuïts, des del primer moment i durant els segles
següents, tants i tan prodigiosos miracles? No en sabem prou —ni de la seua
personalitat fascinant ni de les fascinades expectatives dels seus oients o
devots— per poder-hi donar una resposta raonable. Sí que estem, tanmateix, en
condicions d’explicar-nos un prodigi realment peculiar que ha convençut des de
sempre els fidels i ha intrigat els observadors: el suposat «do de llengües»
del predicador valencià, és a dir el fet —cert i constatat— que es feia
entendre a tot arreu, qualsevol que fóra l’idioma de la terra on predicava. Els
seus primers biògrafs, Pietro Ranzano i sant Antoní de Florència, tots dos de
mitjan segle XV, ja afirmen que tingué aquesta gràcia apostòlica i que,
predicant sempre «sua valentina ac materna lingua», o «in idiomate
vulgari cathalonico», tothom l’entenia sense dificultat. La tradició,
doncs, assegura que sant Vicent predicà sempre en la llengua del seu
país —dita indistintament «valencià», «català», o «valencià o català», segons
els textos— i que el miracle permanent era que els oients l’entenien cadascú en
la pròpia llengua. No seria petit prodigi, si no tinguera cap explicació
raonable. Una explicació possible, però insuficient, és que sant Vicent
predicava en el seu idioma, en efecte, però que en aquell temps les distàncies
entre les llengües romàniques no eren tan grans, i que a més a més els gestos i
el to de veu ajudaven la comprensió de manera decisiva. Sobre l’expressivitat
dels gestos i la veu del predicador, hi ha dades indubtables, però també
(segons mostra el filòleg Antoni Ferrando, que s’ha ocupat expressament del
tema) hi ha indicis i proves que fra Vicent sabia idiomes. Amb el pas
dels anys i dels viatges, no hi ha dubte que aprengué aragonès i castellà,
occità, italià i francès, i que els feia servir en els seus sermons. Ni ell ni
el seu públic no tenien la consciència de «correcció lingüística» que tenim
nosaltres com a resultat de l’escola, la lectura, etc.: per tant, barrejar
llengües, intercalar frases o paraules, adaptar-se a la parla dels oients amb
un sentit purament instrumental i pràctic, era una solució habitual i acceptada
sense problemes. El predicador valencià, probablement, només parlava bé la
pròpia llengua, però en les altres s’expressava prou bé perquè
l’entengueren de Toledo a Tolosa i de Gènova a Ginebra. A més a més, cal recordar
que en els seus viatges a penes va eixir de l’Europa llatina: només a Flandes i
a Bretanya, on, d’altra banda, ja hi havia una important presència pública del
francès. I si algú, com un testimoni bretó, no comprenia ni galicum ni catholonicum,
sí que l’entenia «modo proferendi et signis que faciebat», és a dir
per les inflexions de la veu i pels gestos que feia. En tot cas, fer-se
entendre amb el mateix èxit multitudinari a Catalunya i a Castella, al Piemont
i al Llenguadoc, a Normandia, a Borgonya i a Bretanya, no és poc miracle ni
poca meravella. Ni aquest particular «do de llengües», pel fet de ser
explicable i humà, no disminueix sinó que augmenta l’admiració que suscita el
gran predicador.
[3] El sant (potser)
nacional dels valencians
Els valencians, o una
gran part dels valencians, han adoptat, referida a si mateixos, la imatge d’un
poble expansiu i alegre, amant de la sensualitat, de la llum vibrant i de les
festes sorolloses. La imatge, com totes les que projecten hipotètics «caràcters»
col·lectius, és com a mínim limitada i ben superficial, però té l’eficàcia dels
tòpics generalment acceptats. Potser per això, la visió que els valencians
cultiven del «seu» sant Vicent Ferrer ignora els aspectes més aspres i
rigorosos de la vida i les activitats del personatge, i sol reduir-lo a la
condició de taumaturg meravellós, predicador graciós, sant popular i, sobretot,
valencià tan eminent com arquetípic i gairebé «professional». És
sorprenent, tanmateix, que un sant que ocupa un lloc important en la història
precisament en tant que predicador internacional, penitencial i apocalíptic, i
que arrossegà les masses al plor, als assots sagnants i als rigors morals, siga
per als seus compatriotes un emblema local i regional, i un personatge amablement
miraculós, divertit i, en alguna de les versions circulants, fins i tot
histriònic i grotesc. Cal reconèixer que la imatge que els valencians tenen de
si mateixos i la imatge històrica del sant són realitats difícilment
compatibles. Als valencians de la
Ciutat i Regne —als de la ciutat més encara que als del regne— allò que els
importa de sant Vicent Ferrer és que era, certament, un personatge important,
famós a tot Europa i autor de prodigis populars i fabulosos, però sobretot els
importa el fet que era valencià: eminentment valencià i arquetípicament
valencià, lligat a la seua gent i a la seua terra amb llegendes locals,
històries o historietes, miracles i altres llaços igualment poderosos. Com el
lligam de la llengua, que en aquest cas és un signe excepcional
d’identificació: el «nostre» Vicent Ferrer, com sap tothom, predicava a tot
arreu en valencià, i a tot arreu l’entenien, fet que és una prova de
l’eminència suprema de la llengua valenciana i de la relació singular d’aquesta
llengua amb l’altíssima missió del sant predicador. Però, al mateix temps, l’ús
del valencià és també un signe del caràcter popular i assequible dels sermons
de sant Vicent, lluny de la formalitat culta dels idiomes oficials, com ara el
castellà. Aquesta peculiar contradicció (sublim i popular, universal i local,
però no «culte» ni «oficial-nacional») encaixa perfectament amb una altra
dissonància històrica: la llegenda del «do de llengües» de sant Vicent, i la
seua identificació amb el valencià, creix sobretot a partir del segle XVI, quan
l’aristocràcia, l’Església i els estaments «cultes» comencen a abandonar
l’idioma del país en favor de l’espanyol. La sublimació compensatòria és ben
visible: exaltar retòricament el valor de la mateixa llengua que hom abandona i
margina, pronunciar sermons molt populars en valencià en la festa del sant
(sermons que insistiran incansablement en l’excel·lència de l’idioma del dia),
i després, amb la consciència simbòlica tranquil·la, continuar ignorant,
menyspreant o destruint la llengua del país —i del sant— durant la resta de
l’any. No és difícil imaginar
com acollirien ara mateix els valencians un sermó de Vicent Ferrer —precedit
d’una processó de flagel·lants xops de sang—, ple d’amenaces contra els
pecadors, de crides a la penitència i a la virtut austera i d’imminències de
judici final. L’acollirien amb el buit i la fredor, o amb un espant indignat.
Aquest no és el nostre sant, dirien. El nostre sant és popular i amable,
protector, meravellós, adequat per als xiquets que en representen els miracles,
per a les autoritats eclesiàstiques, militars i civils que presideixen les
cerimònies i commemoracions, i per a la bona gent molt valenciana que
s’identifica amb el seu sant molt valencià. Hi ha uns altres valencians, una
minoria (minoria més o menys intel·lectual i més o menys progressista), que
veuen aquesta identificació del sant amb una visió jeràrquica i conservadora
com una prova del seu caràcter ideològicament regressiu: Vicent Ferrer seria,
sobretot, l’emblema i el patró d’un regionalisme populista, banal i
reaccionari, mistificador i escassament racional. Però, com sol passar, ni la
visió llegendària del sant —patriòtica i regionalista, popular i oficial,
devota i emotiva— ni la visió crítica del personatge i del seu simbolisme – escèptica
i distanciada, laica, «intel·lectual» i de vegades amb un punt de menyspreu –
no serveixen per a avaluar-ne el significat històric, la complexitat de la seua
figura i la seua autèntica i excepcional singularitat. Vicent Ferrer és una
figura mítica per a molts dels seus compatriotes, objecte d’una llegenda
poderosa i part inqüestionable d’una cultura tradicional de base urbana. Però
el seu nom i el seu itinerari vital expressen també, de manera difícilment
comparable, les convulsions i els temors, el pensament, els conflictes i la
vida de l’Europa del seu temps. Perquè el sant Vicent valencià, el sant Vicent
europeu, si bé es mira, és tan fascinant i tan extraordinari com el seu propi
mite.
|
|||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
