Hèrcules i Leopold Bloom passejant per València

 

Joan Josep Isern

 

Un dia de finals de setembre de 1989, a punt per a la seva presen­tació durant la setmana dels Premis Octubre de València, sortia de la impremta la primera edició d’Els treballs perduts. El seu autor, Joan Francesc Mira, ja era aleshores un escriptor reconegut amb uns quants títols destacats en la seva bibliografia. Tot i això, ningú no es devia imaginar que aquell llibre de cobertes vermelloses amb la imat­ge d’una gallina i d’un segment circular que tant podia representar un sol naixent com el sucós rovell d’un ou ferrat —símbols tots plegats que remetien perfectament a la filosofia del text— seria acollit per una bona part de la crítica com una de les novel·les en llengua catalana més importants publicades a casa nostra després de la guerra civil.

     Fins aquell moment, l’obra de Mira (València, 1939) s’havia anat descabdellant per una doble via: la reflexió i la ficció. En el primer d’aquests apartats destaquen el seu llibre d’estrena —Un estudi d’an­tropologia social al País Valencià (1974)—, el recull d’articles Punt de mira (1987) i la polèmica Crítica de la nació pura (1984), guanyado­ra del premi d’assaig Joan Fuster i de dos premis de la crítica l’any següent: el Serra d’Or i la Lletra d’Or. En l’àmbit de la ficció l’estre­na de Joan F. Mira es va produir també el 1974 amb El bou de foc, una novel·la que va impressionar molt gratament el jurat del premi Josep Pla. Tant, que tot i anar signada per un autor pràcticament descone­gut, va ser declarada finalista darrere d’un guanyador de luxe: Llorenç Villalonga, amb Andrea Victrix. Després encara vindrien tres llibres més: els deu contes d’Els cucs de seda (1975), premi Andròmina de narrativa, i les novel·les El desig dels dies (1981) i Viatge al final del fred (1983).

     Què ens vol explicar l’autor a Els treballs perduts? Com se situa aquesta novel·la en el conjunt de l’obra de Joan F. Mira? I, sobretot, llegida en aquests moments —és a dir, setze anys després de la seva publicació i després de molts anys allunyada dels circuits comercials—, quines són les claus que atorguen aquest rang d’obra mestra a Els treballs perduts?

     Comencem, doncs, fent una breu sinopsi de l’argument: Jesús Oli­ver, el protagonista d’Els treballs perduts, és un bibliotecari de qua­ranta anys que un bon dia, assabentat de la mort del seu avi, decideix abandonar casa, feina i muller per anar a viure al vell palau familiar que ocupava fins aleshores el difunt, un casalot en precàries condicions situat a la plaça del Correu Vell, en el cor del barri antic de Valèn­cia. La seva intenció és molt clara: retirar-se del món i bastir enmig d’aquelles venerables parets una magna biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que aplegarà totes les branques del coneixement humà. Al llarg dels dotze capítols d’Els treballs perduts assistirem, doncs, a la pugna de Jesús amb la seva família. Ell, a una banda de la trinxera, escorcollant les llibreries de vell a la percaça d’obres per al seu projecte, emparaulant paletes i fusters per consolidar l’estructu­ra de l’edifici i buscant influències, avals i documents que li perme­tin tirar endavant sense entrebancs el seu somni. I, a l’altra banda, tota la seva parentela entestada a tancar-lo per boig i a lliurar l’edifi­ci a les mans dels especuladors immobiliaris. Una pugna, al capdavall, entre l’esperit i la matèria molt característica de l’obra de Joan F. Mira.

 

La trilogia de València

Els treballs perduts és la primera fita d’un projecte literari ambiciós i de llarg abast. Un projecte, val a dir, molt en l’estil del que porta al cap Jesús Oliver: escriure una trilogia amb voluntat de retratar aquest espècimen tan complex i fascinant que és l’ésser humà i ambientada en un escenari molt concret, la ciutat de València. Un projecte de clares reminiscències joycianes —un referent que ja es detectava en el rerefons dels primers llibres de Mira i que en aquesta novel·la passa a un primer pla molt evident— que es desenvolupa al voltant de diver­sos eixos: la referència a un mite universal, la forta presència d’un substrat filosòfic, l’ambientació en unes zones concretes de la ciutat de València i un protagonista principal revestit amb els atributs dels herois clàssics. Es tracta del que es coneix com una “construcció amb constricció”. És a dir, un projecte en el qual l’ autor se sotmet a unes normes que ell mateix s’imposa no pas com un engavanyament o com un mer joc pel gust de jugar, sinó com un estímul a la creativi­tat i com un recurs expressiu que potencia el discurs de la narració i la fa avançar amb força.

     Fins al moment present, d’aquesta trilogia coneixem dos llibres: el que ara ens ocupa i Purgatori (2003), guanyador del premi Sant Jordi de novel·la i del premi de la Crítica Catalana. De la novel·la que tan­carà el cicle, l’únic que es pot dir és que l’autor fa temps que hi tre­balla, tot i que, si tenim en compte el temps transcorregut entre els dos primers títols —catorze anys— podem suposar que n’hi ha encara per a una bona estona. Tot i això, Joan F. Mira no s’ha amagat a l’ho­ra de donar algunes pistes sobre aquest llibre encara en fase de ges­tació, prou pistes per poder establir un inventari dels eixos comuns a la trilogia a què feia referència en el paràgraf anterior.

     Així, els mites referencials d’Els treballs perduts són els dotze tre­balls d’Hèrcules, el substrat filosòfic és el paganisme hel·lènic, la zona de València on es concentra l’acció és la de dintre muralles amb un referent concret a cada capítol que el relaciona amb cadascuna de les dotze parròquies d’intramurs i el nom del protagonista és Jesús Oli­ver Generós. No fóra just, però, tancar aquest paràgraf sense fer esment a una altra referència també molt present a la novel·la: l’Ulisses, de James Joyce, amb les mítiques passejades per Dublín de Leopold Bloom el dia 16 de juny de 1904, justament la mateixa data —vuitan­ta anys més tard— triada per Joan F. Mira per al capítol final de la seva epopeia valenciana.

     Quant a Purgatori, la font d’inspiració és ben evident: la Divina Comèdia del Dant; el referent filosòfic és el cristianisme, la zona de València és el primer cercle fora muralles —és a dir, l’urbs burgesa, molt relacionada amb l’entorn familiar del protagonista— i el nom del personatge principal és Salvador Donat. De la tercera novel·la podem dir, amb totes les cauteles pròpies del cas, que girarà al voltant del mite de Faust, que estarà ambientada en els barris perifèrics de la ciutat, que el referent filosòfic serà la Il·lustració, la ciència i la moder­nitat... i que el protagonista que clourà el cicle, transitat prèviament per un Jesús i un Salvador, portarà el nom de Manuel.

 

Quan Hèrcules és valencià i fa de bibliotecari

La mitologia ens diu que Hèrcules (Hèracles per als grecs) pertany a la categoria dels mites solars. Cada un dels seus dotze treballs està relacionat amb un signe del zodíac a través del qual l’heroi surt vic­toriós de les proves que ha d’afrontar. Aquesta referència solar —que ja apareixia, com s’ha dit, en la coberta de l’edició inicial— la trobem també en la frase que obre el llibre —“El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure...”— i ens acompanya fins a l’últim capítol, en el qual precisament el poder calorífic dels raigs solars amplificats pel cul d’una ampolla de vidre es transforma en un foc devastador. Aquesta simbiosi entre sol i foc —tan valenciana, al capdavall— queda perfec­tament expressada en l’inici del penúltim paràgraf del llibre: “Si la ratlla de llum blanca que entra per l’escletxa del finestró entretancat és llum de sol o llum de foc ¿qui podria dir-ho des d’un llit amb dos­ser, gitat en la penombra?”

     Com és habitual en altres mites d’origen solar (com Jesús de Nat­zaret o el Rei Artús), Amfitrió, el pare diguem-ne oficial d’Hèrcules (o Sant Josep o el Duc de Cornwall en els altres dos casos) és substi­tuït en l’acte de la concepció del fill per un altre personatge de rang superior (Zeus en el cas d’Hèrcules i l’Esperit Sant o Uther Pandra­gon en els altres dos). Així doncs, en el transcurs de la novel·la sabrem que en el naixement de Jesús Oliver el paper d’Amfitrió correspon al seu pare, que està lluitant a la División Azul, i el de Zeus a l’avi, don Manuel, el propietari difunt del palau que ocupa Jesús i veritable amo i senyor de la nissaga familiar dels Oliver.

     Hèrcules és condemnat pels déus a complir dotze treballs o pro­ves com a expiació per haver matat els seus propis fills en un accés d’ofuscació mental. Paral·lelament sabrem que en un passat indefinit, un descuit de Jesús Oliver, obnubilat per la possessió d’un llibre fins aleshores desconegut de Francesc Eiximenis, provoca un incendi en el seu cotxe que posa fi tràgicament a la vida dels seus dos fills. Com el seu heroic model, Jesús Oliver consagra la seva existència a la missió de posar ordre en un món que ha perdut el senderi, a conservar els vestigis de la raó en un entorn presidit per la irracionalitat, a donar sentit a un temps sense memòria que menysté, quan no l’ignora olímpicament, tot allò que no compleix una funcionalitat immediata, i a reivindicar els racons antics d’una ciutat en perill de desaparició, ja sigui pel picot, per la decrepitud dels seus edificis o per la cobdícia dels seus habitants. I aquesta tasca indubtablement pròpia d’he­rois Joan F. Mira la situa en un espai físic concret —la València de dintre muralles i les seves dotze parròquies—, considerat com una al·legoria de l’univers, i estructura el seu relat en dotze capítols, corresponents a cada un dels treballs herculis i desenvolupats en dotze dies consecutius: del 5 al 16 de juny de 1984.

 

El mite capítol a capítol

Sense aprofundir en els detalls per no desvelar al lector la trama de la novel·la farem ara un repàs dels dotze capítols d’Els treballs perduts per explicar les claus d’aquest encisador joc de referències que ha bastit Joan F. Mira.

 

Capítol primer: dimarts, 5 de juny de 1984

EL LLEÓ NEMEU: Hèrcules mata el lleó Nemeu després d’introduir-se en la seva cova. Un cop morta la bèstia, l’heroi es revesteix amb la pell.

     En aquest capítol les referències a la figura del lleó les trobem en l’escut de la bandera que Jesús planta a la torre del palau dels Oliver, en el puny del bastó que agafa quan surt a passejar i en la catifa que hi ha sota l’escrivania de l’avi, a la qual s’acosta arrossegant-se per terra i que acaba posant-se damunt del cap a tall de trofeu.

     Església visitada: la parròquia del Carme.

 

Capítol segon: dimecres, 6 de juny de 1984

L’HIDRA DE LERNA: Hèrcules mata l’Hidra de Lema tallant-li els seus set caps amb l’ajuda de Iolau, el seu nebot.

     Amb l’ajuda del seu nebot Julià Jesús Oliver, armat amb una espa­sa que treu d’una armadura vella, expulsa set presumptes compradors del palau que hi han acudit atrets pel reclam d’un anunci als diaris que ha publicat la seva família.

     Església visitada: la parròquia de Sant Tomàs i Sant Felip Neri.

 

Capítol tercer: dijous, 7 de juny de 1984

EL SENGLAR DE L’HERIMANT: Hèrcules ha de capturar viu un porc de gegantines dimensions que vivia en els boscos d’Erimant.

     Les referències d’aquest capítol es centren en la visita que Jesús Oliver fa al palau del marquès de Vilaragut, un edifici caracteritzat per la seva extrema deixadesa i brutícia. El marquès és descrit en repetides ocasions com un home d’hàbits grollers i d’aspecte porcí.

     En aquest capítol, com en alguns altres que veurem més enda­vant, Joan F. Mira dóna protagonisme especial a un dels sentits cor­porals, en aquest cas l’olfacte. Val la pena aturar-se en les descripcions olfactives d’una botiga d’animals, en la visita al mercat i en la con­fecció d’una casolana sopa de peix.

     Església visitada: Sant Joan.

 

Capítol quart: divendres, 8 de juny de 1984

LA CÉRVOLA DE CERINEA: Per capturar viva la cérvola, que era un ani­mal sagrat, Hèrcules emprèn una persecució que dura dia i nit fins que l’animal té set i s’atura a beure en el riu Ladó.

     Jesús Oliver segueix pel carrer una dona, que ja ha aparegut en el capítol inicial, fins que s’atura a beure en una orxateria. A causa d’un desajustament intestinal es veu forçat a haver d’interrompre el seguiment.

     Aquest és el capítol del sentit del gust, més concretament del menjar. Hi trobem l’elaboració d’un ou ferrat, una impagable visita de Jesús a un Burger i acabem coneixent amb tot detall els estralls que provoca en el seu cos una inoportuna diarrea.

     Església visitada: Congregació de la Companyia de Jesús.

 

Capítol cinquè: dissabte, 9 de juny de 1984

ELS OCELLS DE L’ESTIMFAL: Hèrcules expulsa del llac Estimfal uns

monstres en forma d’ocell que atacaven els homes.

     Jesús rememora una cacera d’ànecs de la seva infantesa amb el seu avi a l’Albufera. Abillat amb un bastó amb puny que representa el cap d’un ànec, visita l’Ajuntament, on assisteix a una sessió plenà­ria de la corporació. La descripció de tota l’escena en el saló de plens remet contínuament a la imatge d’un llac en el qual els regidors s’ex­pressen sorollosament com si fossin ànecs.

     Aquest és el capítol del sentit del tacte. S’inicia amb una descrip­ció de les diverses rugositats de les parets del trajecte que fa Jesús camí de l’Ajuntament. També es descriuen tàctilment les columnes de l’edifici municipal i la textura del llençol amb què es cobreix per fer la migdiada.

     Església visitada: Santa Caterina.

 

Capítol sisè: diumenge, 10 de juny de 1984

LA NETEJA DELS ESTABLES D’AUGIAS: Els estables d’Augias eren coberts per una capa de fems que ocasionava grans infeccions per tota la contrada. Ajudat pel seu nebot Iolau, Hèrcules enderroca dues parets i desvia el curs de dos rius que s’emporten tota la brutícia acumu­lada.

     Jesús vol netejar les golfes del palau, que són plenes de brutícia i d’andròmines fora d’ús. La teulada, a més, és plena de goteres que fan encara més difícil la missió. Julià és present a la casa tot i que no intervé en l’acció. Es fa l’adormit. Més tard, en una cafeteria, Jesús Oliver assisteix a un sorprenent diàleg sobre els avenços de la tec­nologia entre els membres de la brigada municipal de la neteja noc­turna.

     Església visitada: Sant Esteve.

 

Capítol setè: dilluns, 11 de juny de 1984

EL BRAU CRETENC: Posidó fa enfollir un brau que el rei cretenc Minos li havia promès de sacrificar en honor seu. Hèrcules ha de capturar-lo per evitar que faci més estralls.

     Les referències al mite, en aquest capítol, les trobem en la testa dis­secada d’un toro en una barberia i en la descripció, plena d’imatges del món de la tauromàquia, d’una discussió entre Jesús i un carnis­ser, client de la mateixa barberia. També hi ha una referència a Nova York com a ciutat laberint similar al cretenc.

     Església visitada: Sant Nicolau.

 

Capítol vuitè: dimarts, 12 de juny de 1984

LES EUGUES DE DIOMEDES: La missió d’Hèrcules és capturar les qua­tre eugues del rei Diomedes que s’alimentaven de carn humana.

     Jesús Oliver, proveït amb un bastó de puny en forma de cap de cavall, passeja de nit pel barri de les prostitutes. Les quatre eugues del mite es corresponen amb la presència de quatre transvestits que ocu­paran durant un bon nombre de pàgines les cabòries del nostre heroi.

     Aquest és el capítol del sentit de l’oïda. Per travessar el carrer prin­cipal del barri, Jesús Oliver simula que és cec. Assistim així a una descripció auditiva dels ambients de la vida brava valenciana amb el rerefons dels sorolls de les màquines que enderroquen els vells palaus de la zona.

     Església visitada: Sant Josep de Calassanç.

 

Capítol novè: dimecres, 13 de juny de 1984

EL CINYELL D’HIPÒLITA: Hèrcules ha de prendre el cinyell d’Hipòlita, la reina de les amazones. Aquestes guerreres es tallaven un pit perquè no els impedís el moviment de tensar la corda de l’arc.

     Jesús Oliver assisteix impassible a la baralla entre la seva cosina Ofèlia, abillada amb un cinyell de cuir trenat, i Verònica, la mare d’Ofèlia. La disputa s’acaba amb la revelació de la paternitat real del protagonista. En una posterior escena de seducció, amb tints sado­masoquistes, entre Ofèlia i Jesús, la dona deixa al descobert un dels seus pits.

     Església visitada: Sant Martí.

 

Capítol desè: dijous, 14 de juny de 1984

EL BESTIAR DE GERION: Hèrcules ha d’anar a l’illa d’Eriteia, situada en l’extrem occident, per robar els bous de Gerion que eren custodiats pel pastor Euritió i el seu gos Ortre. Per travessar l’oceà, l’heroi uti­litza la Copa d’Or del Sol. De tornada, en passar per l’estret de Gibral­tar, Hèrcules deixa com a testimoni dues columnes després de lluitar contra un gran nombre d’assaltants que pretenien robar-li els trofeus obtinguts.

     En aquest capítol es produeix l’únic desplaçament de Jesús Oliver fora del perímetre de les antigues muralles de València, en decidir-se a visitar el notari que té el testament de l’avi i que viu en el barri marítim. Tot el relat és ple de referències al camí del sol pel cel, a la geografia mediterrània i als quatre punts cardinals. L’oficial de nota­ri que el rep és descrit com un gos de vigilància amb caràcter esquerp i agressiu. El notari dóna a Jesús dues caixes de monedes d’or grava­des amb referències a una tauromàquia de Marià Benlliure. Tot el camí de retorn és marcat per la por de ser assaltat i robat. En creuar el Pont Reial se’ns descriuen les columnes dedicades als sants Vicents Ferrer i Màrtir.

     Aquest capítol és presidit pels desplaçaments dels personatges i les referències als mitjans de transport. Jesús agafa un autobús, Julià viatja amb avió a Eivissa, es visita la sala de carrosses del palau dels Marquesos de Dosaigües i el capítol s’acaba amb una trompada del protagonista amb un cotxe.

     Església visitada: Sant Andreu.

 

Capítol onzè: divendres, 15 de juny de 1984

EL CA CÈRBER: El ca Cèrber era un animal de tres caps que guardava la porta del regne dels morts. Hèrcules té l’ordre d’emportar-se’l sense fer ús de la violència.

     La mort és la protagonista principal d’aquest capítol. Més con­cretament la del llibreter Mateu Macià, amb la consegüent visita de Jesús i del seu amic Fèlix el cec a la funerària, a la porta de la qual tro­baran un gos que seguirà dòcilment Jesús. Cal remarcar la referència al riu que separa el món dels vius i el dels morts simbolitzat en la novel·la per una carrer inundat a causa d’una canonada que s’ha rebentat.

     Església visitada: el Patriarca.

 

Capítol dotzè: divendres, 16 de juny de 1984

EL JARDÍ DE LES HESPÈRIDES: Hèrcules ha de fer el seu darrer des­plaçament; aquesta vegada la missió el durà al llunyà país dels Hiper­boris per buscar les pomes d’or.

     En aquest capítol les referències al jardí interior del palau dels Oli­ver són contínues mentre el protagonista fa el seu últim passeig per la ciutat vella recorrent en aquesta ocasió, i a tall de resum, tot el perímetre circular de l’antiga muralla. El sol, al·legoria d’una poma d’or, i un vidre d’augment precipitaran el final dels treballs de Jesús Oliver. Uns treballs que, ara sí, esdevindran dramàticament perduts.

     Església visitada: també a tall de compendi i resum, la Seu.

 

Com un Joyce a la valenciana

A part del mite clàssic detallat en la secció anterior, les referències a un altre mite més proper en la cronologia —l’Ulisses de James Joyce— són també habituals al llarg de tot el llibre. Ja sigui per l’ús sovinte­jat de la tècnica del monòleg interior o pels detallats passeigs de Jesús Oliver pel barri que, com en el cas de Leopold Bloom, permetrien dibuixar un plànol perfectament detallat de botigues, plaques de carrer, detalls arquitectònics, esglésies, bancs, palaus i edificis singu­lars que reproduiria fidelment el barri antic de València i les seves parròquies de fa un quart de segle, un barri ideal que cada dia que passa pertany més al record que a la realitat del present. Tanmateix, és en el darrer capítol on Joan F. Mira fa més evident el seu particular homenatge a l’autor d’Ulisses. I ho fa per mitjà de dos detalls. El primer és, com ja s’ha dit més amunt, la tria del dia 16 de juny —el famós Bloomsday— com a data final de l’acció. El segon és la utilitza­ció per al començament del darrer capítol de les mateixes paraules amb què Joyce inicia el no menys famós monòleg ensonyat de la se­nyora Molly Bloom: “Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portaren l’esmorzar al llit...”

 

“Sobren quioscos i falten hemeroteques”

 Els herois de Joan F. Mira —i de manera molt especial els de les dues novel·les que coneixem del cicle sobre València— són personatges des­col·locats, desorientats fins i tot, que se situen voluntàriament en la perifèria de la societat. Individus que potser en algun moment s’han plantejat salvar el món però que, posats a fer, han arribat a un punt que en tenen ben bé prou mirant de salvar-se ells mateixos. Són indi­vidus obsedits per trobar un bri d’ordre racional enmig del caos que els envolta, per això Jesús Oliver aspira a condensar la saviesa de l’espècie humana en un esquema perfectament cartesià presidit per l’ordre, el càlcul i l’establiment de classes, sèries i categories. Són gent nostàlgica, capaç d’etzibar sentències com: “sobren quioscos, falten hemeroteques”, o de transmetre tot el seu significat a una frase en aparença tan banal com “abans plovia més que ara”.

     Entrin en el microcosmos que Joan F. Mira ens proposa en aquest esplèndid llibre. Deixin-se arrossegar per la cadència del seu llen­guatge fluent i continuat com els rius del pensament, per la riquesa de les seves imatges, per la precisió de les seves paraules. Els treballs perduts pertany a una categoria de grans llibres que sorgeixen molt de tant en tant. Aquí i arreu. A setze anys de la seva primera publicació i després d’uns quants fora de circulació poder-lo llegir ara nova­ment és, senzillament, un plaer. Una festa per a la intel·ligència.

 

Juliol 2005

 

Pròleg a la reedició d’Els treballs perduts (Barcelona: Proa, 2005)