«Al purgatori hi ha dolor i esperança»

 

Joan Francesc Mira / Escriptor que ha guanyat el premi Sant Jordi amb la novel·la «Purgatori»

 

PERE PUIG

Joan Francesc Mira (València, 1939) ha guanyat el premi SantJor­di amb una novel·la, publicada per l’editorial Proa, que revela des del títol, Purgatori, la seva íntima rela­ció amb la Divina Comèdia. L’es­criptor, valencià, professor de grec i cultura clàssica, va traduir fa tres anys la gran obra de Dante Alighie­ri —el seu treball ha merescut di­versos premis—, i ja afirmava en les entrevistes que va concedir alesho­res que el Purgatori era la part que preferia del poema: «El Purgatori ens ofereix una visió del que és l’existència humana dins la gran tradició europea: una barreja d’ex­periència i de purificació, de dolor i d’esperança, una visió complexa de la vida.» La novel·la Purgatori és la història d’un metge rural, vincu­lat amb el monestir cartoixà de Por­tacelli, que veu acabada la seva ru­tina quan ha d’anar a València per fer costat al seu germà, un gran em­presari, a qui han diagnosticat un càncer. El protagonista és guiat per un xòfer de raça negra, anomenat Teodor Llorens, que el porta, com Virgili a Dante, per diverses situa­cions humanes que reflecteixen els set pecats capitals. Mentre traduïa el llibre de Dante va tenir la idea de transportar el purgatori a la Valèn­cia dels nostres dies?

     —No, vaig començar a escriu­re aquesta novel·la fa cinc o sis anys. És la segona part d’una trilo­gia dedicada a la ciutat de València que es va obrir amb Treballs per­duts. Quan escric aquestes no­vel·les grosses, sempre faig un tre­ball previ de documentació i recer­ca d’un parell d’anys. I evident­ment, per preparar Purgatori havia de rellegir-me a fons la Divina Co­mèdia. Aleshores, com que cap de les traduccions existents no em sa­tisfeia, em va entrar aquella passió de fer una nova traducció de tota l’obra de Dante i vaig interrompre la feina de la novel·la. La traducció és un resultat d’aquesta història, cosa de la qual estic molt content. Hi vaig disfrutar molt.

     —El personatge principal, aquest metge de capçalera que re­torna a la ciutat després d’una llar­ga temporada de recolliment voluntari en un poblet perdut, diuen els altres personatges que s’assem­bla físicament a James Joyce i a Fernando Pessoa.

     —S’hi assembla a efectes d’es­tranyesa física. És veritat que són dos personatges, aquests escriptors, que procedeixen d’un àmbit urbà —Dublín i Lisboa— sobre el qual reflexionen molt físicament, com el meu personatge. Per això he volgut que Salvador recordés tam­bé la seva aparença externa, que els fa estranys: a través de les fotogra­fies veus que ni Joyce ni Pessoa no encaixaven en la seva societat.

     —Quin és l’àmbit de la seva reflexió?

     —La societat contemporània. Les transformacions d’aquesta so­cietat expressades de la manera que s’expressen en un lloc concret, que en aquest cas és València. Les ciutats europees han experimentat durant la segona meitat del segle XX canvis impressionants: els grans magatzems, les zones indus­trials —i especialment, la indústria del moble en la meva novel·la—, la forma de circular els diners... tot això ha transformat la vida d’una manera molt profunda. Salvador Donat transita per aquest món transformat i no l’entén. Les coses que han passat no li agraden.

     —Els referents cristians són sempre presents en la narració.

     —Aquests referents han for­mat part de la cultura general de moltes generacions, fins a arribar a la meva. No és erudició. Una perso­na amb cultura de batxillerat coneixia el pensament dels grans filo­sòfs cristians, com ara Sant Tomàs. El contrast d’aquests referents amb el món nou que descobreix Salva­dor Donat, i el manteniment o no manteniment d’aquests referents és important en una novel·la, en la qual apareix un món que ell ignora­va, el dels ionquis, els transvestits, la pornografia, les martingales finan­ceres o les prostitutes russes.

     —I Guinea, quin paper hi juga en la narració?

     —Un paper de contrast. En la vida del metge, que anem desco­brint, hi va haver una etapa africa­na. També representa l’aventura microcolonial dels valencians.

     —Com és Salvador Donat?

     —És un inadaptat, com tots els protagonistes de les meves no­vel·les llargues. La realitat li passa per davant. El seu germà industrial és el que està integrat i és el que es mor, perquè el seu cicle està acabat. L’altre sobreviu. Entra en el purgatori, on hi ha els set cercles dels pecats capitals, i acaba en una mena de paradís, que és la ciutat dels morts, envoltat de verdor, ai­gua i cants: el cementiri, del qual surt a cavall de la seva Harley i acompanyat per Matilde. Les rela­cions entre la noveI·la i el poema de Dante, tant pel que fa als personatges com a les situacions estan molt treballades. I crec que he aconse­guit, mitjançant la tècnica narrati­va, que sigui una relació natural, de manera que el lector que no cone­gui Dante no en pateix gens.

     —Les grans obres de la literatura clàssica ens ho han explicat tot?

     —En bona mesura sí. La Divi­na Comèdia, les grans obres de Shakespeare, el Quixot, i alguna cosa més. La resta sempre és més del mateix. Els grans temes de la li­teratura universal són tres i s’ha acabat. Un dels grans temes és la gran batalla, el gran enfrontament, que va des de la Il·líada fins a Guerra i pau. Un altre tema és el del sa­crifici. I eI tercer és el de l’itinerari: la vida com a experiència. En aquesta categoria hi pots incloure des de l’Odissea fins a l’Ulisses de Joyce, passant pel Quixot. Les meues novel·les s’inscriuen gairebé sempre en aquest tercer tema: la vida com a itinerari.

     —Quina València mostrarà en la tercera part de la seva trilogia?

     —L’estructura de fons serà el Faust. Si a Purgatori m’he centrat en la València de l’Eixample, en la tercera part conduiré el lector per la València més moderna dels grans edificis, el Palau de Congressos, el museu d’art contemporani, l’arquitectura d’estil Calatrava. La narració s’enfonsarà en el món de la Il·lustració i del Romanticisme, en el de la ciència i la tecnologia. Deixeu-me cinc anys i la fabricaré.