ELS ORÍGENS DEL PREMI A PROPÒSIT DE L’ÚLTIM GUARDONAT

 

Sobre el premi Sant Jordi i Joan Francesc Mira

 

Joan Triadú

 

Com que m’ha agradat molt Purgatori, la novel·la de Joan F. Mira que va obtenir el més significatiu i daurat (em nego a dir emblemàtic) dels premis de novel·la de la literatura catalana, el Sant Jordi, em sembla que és de bona criança recordar els orígens del premi, i fer memòria, com a reconeixement, dels seus fundadors, avui a a l’altre món i suposo (amb permís de Joan F. Mira, entès en l’assumpte) al paradís. Entre altres i més transcendents mèrits, justament, per haver fet un pas decidit perquè la nostra llengua i la nostra cultura poguéssin sortir a poc a poc de l’infern (en el sentit, segons el Fabra, de "lloc retret, subterrani, on es guarden coses que no convé que vegi tothom"). El fet és que, ara per l’abril farà 43 anys, es reunien a casa de Joan B. Cendrós els senyors Fèlix Millet, Lluís Carulla, Pau Riera i Joan Vallvé, convocats per una explícita carta del primer. Hi assistia també Pere Cisa, col·laborador adient de Cendrós en el projecte i que li havia parlat "de fer un Nadal català". Escriu Cendrós: "L’any 1960 em preocupava especialment la presència social de la nostra cultura. [...] Cada 6 de gener sentia impotència i vergonya davant la festa botiflera de Destino i em va semblar que, no una forma de competència, però sí una manera de neutralització podia ser la creació d’un premi català amb una dotació econòmica important". Calia trobar cinc persones que hi poseissin trenta mil pessetes cadascuna. Foren les esmentades i eren les mateixes que a continuació constituïren l’any següent una societat civil, amb senyals d’aluminosi, d’un franquisme que, de tota manera, ja feia 22 anys que durava. Totes les advocacions eren poques amb vista a obtenir el permís per a un premi que aixecava el cap d’una literatura amb mal d’esquena de tan portar-la doblegada: la reunió a can Cendrós se celebrà el dia de la Mare de Déu de Montserrat, el premi cercà la protecció cavalleresca de sant Jordi i s’atorgà per Santa Llúcia, "dia de l’any gloriós", segons Sagarra, amb l’esperança de veure-hi de nit i tot! Heus ací una mostra del món de referències cristianes que el premiat del 2002 diu que era el món original que ha volgut reflectir a Purgatori, "un món de certeses que omplia els buits de la vida", al temps de la seva infància i joventut.

 

UN ELEMENT DE NOSTÀLGIA
Hi ha en efecte, en aquesta magnífica novel·la, un element de nostàlgia envers el que en termes evangèlics s’havia perdut i que en la forma i en certes condicions s’ha perdut definitivament. És el món de 40 o 50 anys enrere i, per tant, correspon a l’època d’aquells homes que, precedits de tot un ambient i envoltats de les raons de ser i el sacrifici personal de la resistència cultural (mirada avui per alguns amb còmoda o interessada displicència) gosaven allunyar la terrible esquinçada de la guerra i el xantatge que en feia el franquisme, ajudat pels seus companys de viatge, i amb aquest allunyament progressiu del passat ominós contribuïen al gir cap a l’antiga base comuna del catalanisme. El retrobament cultural s’havia reprès, és cert, per altres camins, des dels camins de bosc rigorosament clandestins o bé per senderes de passar-hi a la quieta —de l’Institut als Amics de la Poesia; de la revista Poesia, de Palau i Fabre, i Ariel a Antologia i Ressò, passant per Cantonigròs, a part de l’esclat de Montserrat del 1947; i des de l’àmplia tasca de J.M. Cruzet, al premi de novel·la Joanot Martorell—. Al País Valencià i a Mallorca les coses sempre van anar d’una altra manera, però tot havia de confluir: Joan Fuster i Joan Pons i Marquès foren, respectivament, del jurat del primer Sant Jordi, a part de J.E. Martínez Ferrando, valencià resident a Barcelona. Ara però, al 1960, algun element de vida més pública es movia i des d’aleshores ja en donaria compte Serra d’Or, en la seva segona època i definitiva, al capdavall una altra referència cristiana.

M’arrisco a dir que, pel que els vaig conèixer —Cendrós sobretot, pel seu interès per la novetat en literatura—, aquells fundadors estarien contents d’aquest premi: un escriptor valencià o, més ben dit, un gran escriptor i, és clar, un novel·lista. ¿No havíem estat qui sap el temps, una generació almenys, sense novel·la? L’entitat que convoca el premi, ¿no és la mateixa que ells van fundar? I per a més goig, l’edita Proa, retornada que fou de l’exili i restituïda a Catalunya per Cendrós, i no hi manca la col·laboració de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Homes d’empresa com eren, els calia, amb la fe en la nació (pura o impura?), portar a l’esquena un bon feix de responsabilitat amb un notable optimisme (n’hi havia molt entre nosaltres en aquella època). Avui és gairebé segur que serien uns optimistes preocupats.

No pas pel passat —ja que el premi Sant Jordi se n’ha vistes de diversos colors, però només una vegada no va ser adjudicat (cosa que no vol dir que hagués hagut de ser declarat desert per manca de participació) i quant a Mercè Rodoreda el va obtenir un dels anys en què s’hi pogueren presentar novel·les ja publicades—, sinó preocupats per l’esdevenidor. No pas el de la novel·lística, malgrat la manca de rigor i d’autoexigència literària que Joan F. Mira denunciava suara, judici que comparteixo sense reserves, ans per la poca exigència de nosaltres mateixos enfront d’una configuració lingüística i una composició social cada vegada més confuses i despersonalitzadores.

 

LA NOVEL·LA D’UN HUMANISTA
Tanmateix Purgatori és una novel·la d’un humanista (sempre he trobat que l’humanisme, el coneixement sentit i viscut de les humanitats, prova molt a la novel·la, almenys a la novel·la de la vella Europa); un humanista que d’escriure en sap molt i que, és clar, té al pap qui sap les coses a dir, tantes que no li caben al cabàs. Ja ha estat remarcada en un treball crític excel·lent de Josep Pelfort la petjada de la Divina comèdia en la novel·la. No pot ser que no deixi un senyal fins a l’ànima traduir, com ho ha fet Mira, amb tot el rigor de l’art d’escriure i amb un procedir creatiu, innovador, una obra poètica que emmiralla l’univers humà com fa la Commedia. Però compte: per a mi, allò que és més admirable de Purgatori és que la imaginació, la construcció i l’estil narratiu no es presentin separats, en cap cas, al lector sinó com a plenament integrats en una sola i potent creació literària. De vegades l’argument d’una novel·la no és important, la seva càrrega de convenciment demana una altra mena d’atenció. Però aquí no tenim la novel·la d’un pensador, sinó d’un novel·lista que pensa. Ens interessa el que passa a la novel·la, el nervi de l’acció i la successió dels esdeveniments, observació per observació i gairebé paraula per paraula. Els dos plans de la novel·la, la solitud i el desori, la muntanya i la plana, la vida i la mort, la moto i el Mercedes es fonen en una imatge final, basada en el primer dels dos plans, després d’un recorregut inoblidable per la ciutat de València. Quan s’acaba és bo començar altra vegada, per segona vegada, la lectura, de cap i de nou, a trobar-hi, potser, tot el que hi ha.