LLIBRES I DÈRIES

 

Purgatori, una novel·la amb premi

 

Vicent Alonso

 

El problema d’enamorar-se perdudament dels clàssics és que acabes assumint aque­lla famosa boutade d’un filòsof i matemà­tic anglès que considerava tota la història de la filosofia com una sèrie de notes al peu de les pàgines de Plató. No es tracta de fer broma sobre el poder indiscutible del clàssics de la literatura i del pensa­ment, sinó de subratllar que el diàleg amb ells perd una bona part de la seua poten­cialitat quan s’explicita en excés o quan, des d’un altre punt de vista, es construeix des de la mateixa negació del diàleg, és a dir, des d’un discurs submís que esdevé una simple glossa. Hi he pensat quan, en acabar Purgatori (Proa, 2003), la novel·la amb què Joan Francesc Mira guanyà el darrer Sant Jordi, de sobte m’ha assaltat la idea d’anar a la Divina Comèdia a es­codrinyar pèls i senyals de paral·lelismes notoris. Sens dubte, amb el temps llegirem més d’un treball sobre aquestes evidènci­es, que hauran de remarcar la manera brillant amb què el novel·lista ha sabut mantenir l’equilibri entre la passió pels clàssics i la mera glossa. Però, a propòsit de la qüestió, he pensat també fins a quin punt el Purgatori de Mira guanya o perd pel simple fet de dir-se com es diu, de pre­sentar-nos l’índex que ens mostra per se­guir a pams l’obra del Dant, o per desen­volupar i actualitzar narrativament algunes de les grans imatges dantesques. Sincera­ment, no ho sé. Sé, això sí, que la novel·la de Mira se’ns apareix com alguna cosa més que una simple narració, quasi com una mena d’assaig d’interpretació narra­tiva de la Divina Comèdia, que exemplifi­ca —i assumeix, en conseqüència— la gran força simbòlica de l’univers del Dant. Tanta, que Mira ha pogut recrear el viat­ge segles més tard i, mutatis mutandis, fer que el protagonitzara un metge de poble, Salvador Donat, dalt d’una Harley, i acom­panyat d’un nou Virgili ben singular, un guineà, poeta i xòfer de privilegi, batejat premeditadament perquè ens recordara don Teodor Llorente, el patriarca de la Re­naixença valenciana.

 

Mira s’ha entossudit a fabricar la trilo­gia sobre la ciutat de València i només pu­blicar aquesta segona part —la primera, Els treballs perduts, és de 1989— ja anun­cia la tercera, que segons diu construirà sobre un altre clàssic, el Faust. Insistiré que el suport explícit amb els grans universals no sé si engrandirà els resultats del novel·lista, però és evident que els revesteix d’una pàtina cultural d’atractiu innegable i que singularitza notablement la seua pro­posta. Però sóc dels qui en el text de Mira veu alguna cosa més que aquesta ebulli­ció permanent de referents doctes. La crí­tica més diligent —els papers de Mondria, al Levante, i de Guillamon, a La Van­guardia, en són mostres imprescindibles— ja s’ha encarregat de remarcar totes les virtuts del llibre i, més concretament, el que significa com a exercici esplèndid de llenguatge narratiu. Se m’acut que convin­dria no oblidar la magnífica contraposició de les dues visions del món que represen­ten cada un dels germans Donat —la pragmàtica i la contemplativa— només apaivagada des de l’explotació del símbol que tanca la Divina Comèdia —«l’amor que mou el sol i les estrelles»— i que té repercussions òbvies en cada racó d’aquest Purgatori. Tampoc no hauríem de menysprear la força conceptual d’una al­tra contraposició, la que enfronta Salvador Donat —el germà contemplatiu— amb una civilització que ell no troba precisament excessivament civilitzada i que rebutjarà definitivament quan, dalt de la Harley i amb Matilde al seient de darrere, enfila la pista d’Ademús «sense equipatge i amb les alforges metàl·liques buides». I, òbvia­ment, tot el discurs sobre la ciutat, autèn­tic fil conductor de la novel·la, que no es limita a disquisicions més o menys erudi­tes sobre murs o rajoles, sinó que retrata també l’esperit que l’ha feta possible tal com és.

 

Fa poc que Joan Francesc Mira reclama­va novel·les d’exigència literària «de refle­xió sòlida, densa». No hi puc fer cap ob­jecció: la literatura de pes, si som capa­ços de no reduir-la al pòsit d’idees que transmet o suggereix, sempre es fa des de supòsits semblants. Però els models no són únics, afortunadament. El de Mira, una barreja tan equilibrada com intel·ligent d’erudició clàssica i savoir faire narratiu, brilla singularment i a hores d’ara és un referent inexcusable de la literatura cata­lana contemporània.

 

[...]

 

Publicat originalment a la revista Caràcters, núm. 23 (abril de 2003) amb el títol “Purgatori, Crònica de la devastació i Tota d’un glop: tres novel·les amb premi”