Un purgatori a l’eixample valencià

 

Joan Francesc Mira és el flamant guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la, amb ‘Purgatori’. L’obra segueix l’estructura de la ‘Divina Comèdia’ i s’emmarca a la ciutat de València, concretament en l’eixample de la burgesia. Mira, a més, es mostra especialment satisfet d’obtenir el premi d’un Òmnium amb la presidència recentment elegida.

 

Oriol Cortacans

 

Joan Francesc Mira ha guanyat el premi Sant Jordi (45.000 euros) amb una obra que volta pel seu cap de fa molts anys. Fins i tot va retardar-la per poder traduir al seu gust l’obra cabdal en la qual s’em­miralla, la Divina Comèdia. El perso­natge principal, amb un aspecte entre Joyce i Pessoa i vestit de lli, emprendrà un camí per un purgatori particular, paral·lel als passos del Dant.

     —L’estructura de la novel’la és la del Purgatori del Dant, que es repre­senta com un viatge a través d’uns aspectes de l’experiència de la vida. I el que són els cercles del Purgatori al Dant, tal com havien estat els cercles de l’Infern i com seran els del Paradís, estan sobre l’estructura dels famosos set pecats capitals, que en realitat són set dimensions de l’experiència humana. Allí estan presos en sentit negatiu, però es poden prendre també en qualsevol altre sentit com a simples dimensions.

     —Quin és el tema de fons?

     —És un personatge que viu fora del món, per raons biogràfiques que for­men part de la trama purament nar­rativa de la novel·la. I a partir de la circumstància de la malaltia i final­ment la mort del seu únic germà, ha de reintegrar-se al món i fer un viat­ge a través de les dimensions de l’ex­periència de la vida contemporània.

     —On es representa aquest món?

     —A la ciutat de València. Ell viu fora, és metge d’un poble de muntanya, de la cartoixa de Portaceli i de les monges de clausura de Sant Miquel de Llíria; per tant, les úniques rela­cions que té són amb aquesta gent que fan una vida purament contemplativa, que viuen en una mena de paradís particular. Quan decideix fer companyia al germà, s’instaI·la a València, al carrer Ciril Amorós, el que és la València burgesa.

     —L’eixample?

     —Sí, i li passen per davant, com qui diu, tota una sèrie de dimensions de la vida de les quals ell estava descon­nectat i en alguns casos fins i tot des­coneixia. EI món de les ambicions, de la violència al carrer; fins i tot un dia es troba involucrat en una manifesta­ció del 25 d’abril en una càrrega de la policia, o l’atraquen a la nit i el deixen estès en terra. Es troba tot el món dels diners, de la banca, de l’empresa, de les finances i dels di­ners negres. EI seu germà, que és un gran empresari, que ha tingut una vida activa i amb un gran èxit, és el seu contrari, són la cara i la creu, i si vols també la tradició aquella cristiana de la vida activa i la vida contemplativa.

     —Diu que el protagonista no ho és dels fets que succeeixen; més aviat els veu passar.

     —En conjunt, tots els personatges de les meues novel·les són personat­ges que els passen coses, no porten l’activitat productora de la narració. Ells viuen el món i van rodant, són personatges passius. EI cas més emblemàtic seria el Jesús Oliver dels Treballs perduts. Són personatges des­orientats, descol·locats, que no ente­nen el que els passa pel davant. Tam­bé hi ha un personatge femení que va guanyant pes a poc a poc, que és un dels personatges que apareixen al final del Purgatori del Dant. És una mena de secretària i amant del germà empresari i que finalment se’n va amb ell. Per tant, recupera la figu­ra femenina, perquè ell havia tingut un trauma d’adolescència amb un amor de l’estil de la Beatriu del Dant. El protagonista del llibre recu­pera el contacte amb el món femení amb aquest personatge, que final­ment puja a cavall de la Harley del metge i se’n va amb ell. Al final sur­ten del cementiri de València després d’enterrar les cendres del germà. El cementiri de València és com el para­dís terrenal, el jardí dels morts, que és l’única ciutat ordenada i pulcra, en una ciutat desordenada, plena de brutícia i merda.

     —La idea de la noveI·la ve per la seva passió per la Divina Comèdia?

     —No. La passió per la Divina Comèdia ve de fa molts anys, però això forma part d’una trilogia. La primera part és Els treballs perduts, que es basa en un mite clàssic com són els treballs d’Hèrcules; la segona és aquesta, que està basada en l’uni­vers del cristianisme clàssic i el gran emblema de la literatura cristiana, per dir-ho així, que és la Divina Comèdia; i la tercera, si la puc fer, estarà basada en l’esquema del Faust de Goethe i tot el món de la il·lustra­ció, la ciència, la modernitat.

     —La traducció de la Divina Comèdia va ser abans o després d’aquesta novel·la?

     —La traducció vingué quan jo tre­ballava en aquesta novel·la. Ho tenia tot més o menys preparat, i rellegint la Divina Comèdia per anar prenent notes de situació, de personatges, de fil narratiu i de símbols, em va venir la idea de fer-ne jo una traducció.

     —Les traduccions que tenia no li agradaven?

     —Les que hi havia no em feien el pes, no eren realment traduccions del Dant com jo pensava que s’hauria de llegir actualment. A banda que m’apassionava, i que els dos anys, a temps complet, que m’hi vaig passar, vaig gaudir com una vaca.

     —Per què ha presentat el llibre al Premi Sant Jordi d’Òmnium Cultural?

     —A banda de fer-ho perquè es llegís més del que es llegiria amb una difusió normal, un dels motius principals és que jo, a l’estiu, quan ja vaig tenir llesta la novel·la, ja m’imaginava, su­posava, esperava i confiava que el te­ma d’Òmnium Cultural es resoldria com s’ha resolt. És a dir, que el meu amic Jordi Porta seria el nou presi­dent i que les bones relacions que havíem tingut abans i sempre amb Acció Cultural i Obra Cultural Bale­ar es reactivarien enguany, i que la nit dels premis tindria un significat especial. Aquest va ser un dels motius que finalment em van decidir a presentar-me, per veure si jo també po­dia participar activament en aquesta festa. Sense això, m’ho hauria pensat.

     —Ha comentat que és una novel·la espessa...

     —Sí, en el sentit que no és de fàcil lectura com les novel·les d’èxit. No sé com hauria funcionat amb un públic més ampli; suposo que hauria quedat en un públic més reduït, amb una ca­pacitat de lectura més reflexiva. Per això tenia un cert interès que aquesta novel·la pogués arribar a un públic més ampli del que han arribat altres novel·les meues.

     —L’èxit de la traducció que va fer de la Divina Comèdia pot ajudar també a la difusió ara d’aquesta obra?

     —Pot ser que sí. Ja m’agradaria que els que han llegit la traducció o n’han sentit a parlar ara aprofitessin per llegir la novel·la, i viceversa.