Lectura dels Evangelis segons Joan F. Mira

 

Josep Piera

 

És possible llegir la Bíblia com qui lle­geix una peça fundacional de la litera­tura clàssica occidental, com ara l’Odissea o la Divina Comèdia, per exemple? És possible fer-ne una lectura literària al marge d’interpretacions dogmàtiques, doctrinals o confessio­nals? Una resposta a aquests i altres interrogants, amb la provocació inte­rior que això comporta, ens la presen­ta Joan F. Mira amb la traducció, en versió nova del grec, dels evangelis sinòptics i altres textos del Nou Testament, escollits per ell mateix. Si la traducció en si ja és tot un risc, també ho és la tria dels textos escollits, si el que s’hi pretén és que el lector llegesca aquests Evangelis de Mira com a obra clàssica, i canònica, de la literatura universal. Però ací rau un dels atractius del projecte de Mira, o, si més no, la diferència amb altres traduccions, que diu ell mateix al pròleg. Perquè el tra­ductor ens anuncia el seu propòsit, cla­rament. I jo n’he seguit la proposta i el joc literari, com a laic de tradició o for­mació catòliques, i a qui, com diria el poeta, «la fe no escalfa».

     Anem, doncs, a la lectura dels Evangelis, com Joan F. Mira ens pro­posa. La primera de les qüestions que planteja la lectura d’aquest llibre és que el lector es troba davant una obra d’autor col·lectiu, molt posterior al temps i als fets narrats, tot i tractar-se d’uns escrits que se’ns presenten com a directes, memorialístics i testimonials. Un grandiós artifici literari, per tant. Quatre veus narratives, que alhora apareixen com a personatges del relat, conten la vida, els miracles, la mort i la resurrecció de Jesús, protagonista cen­tral de la història.

     Pel que se sap dels evangelis, el relat de Marc passa pel més antic de redac­ció. I essent el més sinòptic, aquest relat fa, en la proposta de Mira, d’in­troducció breu a la història de Jesús de Natzaret. El primitivisme del relat, un conjunt de fets miraculosos contats com a reals, per moments sembla homèric. De prosa bellament concreta, el relat queda primigeni. O magistral, si es vol. La veu del personatge de Marc se’ns fa descriptiva, i alhora versem­blant, com si fos la d’un home senzill i planer.

     La veu de Mateu, d’entrada, és més retòrica i historicista, i per moments més mítica, però és com una ampliació de l’estil anterior, tot i ser un altre personatge-testimoni qui narra. El que fa la veu de Mateu és ampliar i enriquir la visió fragmentària de Marc, per tal que el lector vaja, a poc a poc, entrant en la màgia seductora de la història, humana i divina, de Jesús. Així, certes escenes o descripcions molt simples de Marc, la veu de Mateu les amplifica amb detalls i afegits literaris trets de la tradició. La narració de Mateu ja no queda, però, plenament oral com la de Marc. En termes musicals seria com una variació creixent sobre el mateix tema, per així endinsar el lector en l’es­sència narrativa del llibre. Mateu manté la narració dels fets i miracles de Jesús com els conta Marc, però fent servir un estil més escriptural i explica­tiu, tot i ser també directe, quan li escau.

     Amb Lluc, la narració es fa més com­plexa. Ja no és cap descripció o trans­cripció de fets viscuts, sinó una narra­ció adreçada a un personatge, Teòfil, com a prova de «la validesa dels ensenyaments que has rebut», cosa que marca el didactisme de Lluc, en què l’escriptura es fa sovint rondallesca i explicativa. Així, es pot comprovar com alguns miracles es converteixen en més fantàstics, o dramàtics, o simplement més netament visuals, a força d’imatges realistes, com el que descriu a propòsit d’una pesquera apoteòsica amb la que Jesús enlluerna alguns dei­xebles —Pere, Jaume i Joan—, i els capta perquè el seguesquen.

     Entre els tres personatges i narradors (Marc, Mateu i Lluc), l’autor ha bastit la trama del personatge, humil i grandiós alhora, que és Jesús de Natzaret; i entre els tres evangelis ens han contat, amb veus complementàries i estils diversos, en un crescendo narratiu, tant els miracles humaníssims, com ets discursos poètics, les imatges realistes, les citacions erudites, les savieses..., d’un ser únic, i magnífic, Jesús.

     Així doncs, la narració central —que és la de la passió, la mort i la resurrec­ció del protagonista, Jesús de Natzaret— culmina amb el desenllaç que és la paraula de Joan, el deixeble que Jesús estimava més de prop. Aquest quart evangeli construeix i transforma escenes en seqüències inoblida­bles. Un exemple en seria la de la dona de Betània, que en Marc és una simple imatge que només mereix un comentari de passada, i que en Joan es transfor­ma en un personatge concret, Maria, la germana de Marta i de Llàtzer, prota­gonista d’una història impactant com és la de la resurrecció de Llàtzer. També és en el relat de Joan on la fatal histò­ria de Judes guanya tensió dramàtica i força narrativa, com passa amb la mort de Jesús i la resurrecció posterior. El text de Joan no és tan sols el més poè­tic d’entrada, sinó el millor narrat des d’una visió testimonial i intimista —un artifici genial. En Joan, els fragments es fan històries i els personatges viuen les paraules. Vull dir que, en el relat de Joan, Jesús s’ha convertit en un mestre de les paraules, un personatge de qui, més que les anècdotes —de sobres conegudes pels relats precedents—, importen les paraules que diu, la pro­funda poesia amb què els fets ens són vivament narrats. És a dir, el que hi ha de literatura.

     A través, doncs, de la lectura literà­ria d’aquests quatre evangelis canò­nics (els apòcrifs, la mateixa tradició els ha convertit en un altre llibre), el Jesús dels fets (Marc, Mateu i Lluc) es transforma en el Jesús de les paraules (Joan).

     Tot un encert, doncs, aquesta versió evangèlica de Mira. Un encert que, al meu gust i parer, hauria estat més redó encara si haguera ofert només els qua­tre evangelis. Això, que quede clar, sense traure cap ni un dels mèrits inhe­rents als tres textos neotestamentaris que hi afegeix. Només el relat a qua­tre veus de la vida de Jesús ja hauria quedat un llibre magnífic. De fet, grà­cies a Mira poden llegir-se els evange­lis com un altíssim precedent de les novel·les de Faulkner.

     Sobre la llengua del traductor, només dir que em resulta bellament familiar, culta, solemne i sonora, i que la seua opció literària —que li serveix, per fer seua, amb rigor i naturalitat, la llengua dels clàssics (al cap i a la fi són el fonament de les formes avui tingudes per valencianes)—, la trobe modèlica, o, el que és el mateix, de mestre.

 

Publicat originalment a la revista Caràcters, núm. 31 (abril de 2005)