“Estaria bé que un bisbe critiqués

Ia meua traducció dels Evangelis”

 

Joan F. Mira (València, 1939) pu­blica a Proa una versió, del grec, dels quatre Evangelis, de caràcter literari. L’Esperit Sant és l’alè sagrat, i el pecat és culpa, falta o error. L’edició es completa amb Els fets dels apòstols, La carta de Pau als romans i L’Apocalipsi o Llibre de la revelació.

 

Lluís Bonada

     —Quan vàreu pensar a fer una traduc­ció literària dels evangelis?

     —Quan fa pocs anys vaig saber, pel Nouvel Observateur, que s’havia tra­duït la Bíblia al francès com a obra literària. Parelles d’escripturistes i narradors en garantien la fidelitat i l’art narratiu. Vaig pensar que el text més interessant i de més influèn­cia, i de lectura més pròxima, eren els Evangelis, i que jo podia fer el doble paper, d’especialista en grec i com a persona que es dedica a la prosa narrativa i té una certa pràctica de traductor.

     —Sabeu si els catòlics caurem en pe­cat si llegim la vostra traducció com quan llegíem la Bíblia protestant?

     —La comparació amb la Bíblia pro­testant potser no és adequada, perquè també està traduïda de forma doctri­nal, si bé la de Luter és un text funda­cional de l’alemany literari i ja tenia en part una idea de tipus lingüístic i literari, la de buscar l’expressió més normal. Evidentment, el lector catòlic no caurà en el pecat, però hi trobarà a faltar la doctrina.

     —Però un capellà podria desaconsellar la vostra traducció.

     —Podria, però hauria de ser una mica obtús, tancat, tot i que la seva lectura no seria adequada per a la missa. En tot cas, no és problema meu i m’alegraria que es produís alguna reacció. Ajudaria a promoure el llibre. Estaria bé que algun canonge, teòleg o bisbe critiqués la traducció.

     —En el pròleg, elogieu la Bíblia traduïda pels monjos de Montserrat i titlleu d’incoherent, pel que fa a l’estil i al to, la d’Editorial Claret.

     —Tampoc no vull criticar ningú. La de Claret intenta fer un tipus de llen­guatge popular i la de Montserrat m’agrada més. Ara, és molt solemne, utilitza un llenguatge una mica irreal, no és de cap manera el català que uti­litzaria un novel·lista o un traductor.

     —Literàriament, hi ha diferències clares entre els quatre evangelis?

     —Sí. El de Marc és el més elemental en recursos literaris, és el menys ela­borat. El més elaborat és el de Lluc, que segurament era el de més cultura i sabia grec. L’atribuït a Joan està ple d’una mentalitat entre metafísica i poètica que probablement té l’influx, supose que indirecte, del neoplatonis­me, entre la idealització i simbolitza­ció dels conceptes. Lluc és un cronista o narrador i Joan ja comença reme­tent-se a un origen còsmic i sublimat.

     —Podríeu comentar les virtuts literà­ries de l’obra en el seu conjunt?

     —Són històries d’una mort anun­ciada, escrites amb tensió narrativa i un punt de fascinació. El tipus de coses que explica, de moral i d’acti­tud davant la vida, són una cosa molt seductora. Difícilment trobem tot això en d’altres textos religiosos fundacionals, com l’Alcorà.

     —Heu inclòs la Carta de Pau als romans per algun motiu especial?

     —Perquè ha estat motiu de con­trovèrsia al llarg dels segles i clau en la reforma de Luter, per exemple. El que ha preocupat més la gent, durant segles i segles, ha estat la salvació, què cal fer per salvar-se.

     —La vostra traducció apareix quan les fabulacions sobre secrets, complots i guerra bruta en l’Església catòlica són molt seguides. Són potitives aquestes aventures de misteris bíblics?

     —Són perilloses per a la salut men­tal del públic, perquè difonen la irra­cionalitat com a manera d’entendre la història. No es pot presentar una ficció, com és la visió esotèrica, cons­pirativa, de la història, com si fos una veritat. Això que l’Església ha amagat secrets perillosos durant segles i se­gles són desficacis.