Lectures d’abril

 

Joan F. Mira

 

Com que llegir en abundància forma part de les meues obligacions professionals. Com que la primavera, en el meu cas, no m’altera prou els ritmes corporals i mentals per a fer-me oblidar o disminuir el consum de literatura. I com que aquests dies d’abril se suposa que els qui tenim l’ofici de fer llibres n’hem de parlar i n’hem d’estimular l’ús i consum, una bona manera de fer-ho és explicar quins són els que tenim entre mans com a usuaris. És allò que solen preguntar els entrevistadors: quin és l’últim film que ha vist, quin llibre està llegint. Jo sóc lector contumaç de prosa narrativa, mal lector de poesia (és un do que no m’han atorgat els déus o la natura) i pitjor encara del més pesat dels gèneres literaris, que circula amb el nom de “pensament” o de filosofia. De manera que, ara mateix, he acabat de llegir o estic llegint quatre proses diverses, tres de narratives i humanes, i una que se suposa doctrinal i divina. He acabat una novel·la, o no novel·la, amb un títol ben clàssic, Soldados de Salamina, tan clàssic que potser és la millor part del llibre. L’he llegit perquè un hom, de tant en tant, també ha de fer cas dels èxits editorials, també ha de consumir aquells productes que la premsa, la crítica i el públic accepten com a bons o molt bons. Llegir un llibre perquè és minoritari, o amb fama de dur i difícil, no és raó suficient per a trobar-lo valuós. Llegir-lo perquè és un èxit de vendes i perquè en parla tothom, no és prou motiu per a trobar-lo dolent. El mal, ai las, és que de llibres d’èxit gran i de valor tan gran com l’èxit, se’n publiquen ben pocs. I aquest, certament, no em sembla que en siga un. La vida del senyor Sánchez Mazas no m’interessa gens, convertir una anècdota en metàfora —escapar de l’afusellament, que li perdone la vida un soldat anònim, etc.— no és, en aquest cas, substància suficient per la novel·la, i a mi em costa d’entendre la fascinació renovada que massa escriptors espanyols manifesten pels col·legues falangistes dels anys trenta, després cacics de la cultura i de les lletres. No passaven de ser senyorets fantasiosos.

 

El segon llibre és El còmplice, voluminosa novel·la de György Konrád, hongarés i jueu, gran senyor de les lletres. Konrád és un home antic, com ha de ser: jo el vaig conéixer en el seu temps de president del PEN Internacional, a Barcelona i a Macedònia, i en puc donar fe. I El còmplice és una novel·la com ha de ser una novel·la moderna i antiga: gloriosament escrita, amb espessa substància d’història, amb un boig fals, amb l’horror burocràtic dels governs comunistes, amb la dura humanitat dels humans surant contra tot i malgrat tot. Novel·les com aquesta, germàniques, eslaves, de l’Europa central, són la prova que una gran narració pot fer, amb profit i amb bellesa afegida, el paper de la filosofia de la història, i de la història, i de la filosofia. La tercera novel·la que tinc entre mans, calmosament —poques pàgines cada dia, i rellegir i tornar a rellegir— és Le tramway del grandíssim Claude Simon, autor perfectament no llegit al nostre país, i amb bons motius: és prosa pura, la sintaxi recaragolada de Proust portada a l’estètica extrema del nouveau roman (no sé qui va inventar aquesta estúpida etiqueta), i una pura delícia per a gurmets de la lletra. La prosa de Claude Simon és la qualitat psicològica de les oracions subordinades en cadena: l’experiència de viure, el matís, el retorn de la consciència, té la forma de comes, parèntesis, guionets, i s’expressa enganxant condicionals, concessives, temporals i adversatives. És un plaer literari perfecte: segurament traduiré Le tramway l’estiu que ve.

 

I la darrera lectura que faig aquests dies és la de les epístoles paulines. En grec, en el meu cas, però això no té cap mèrit: fa més de trenta-cinc anys que l’administració pública em paga per ensenyar l’idioma de Plató i dels evangelis. Sant Pau era un immens personatge, increïblement pagat de si mateix, jueu de llengua grega (i quin grec més aspre, quina sintaxi semibàrbara), convençut, com sant Vicent Ferrer, que el Judici de Déu estava prop i que la seua pròpia predicació n’era la prova: convertiu-vos, cregueu, no pequeu, o no us escapareu de la condemnació. De passada, va fundar la teologia cristiana i va convertir l’evangeli en una doctrina espessa i dura de pair. Per això mateix resulta una lectura necessària, i per això mateix no em veig amb cor de recomanar-lo als lectors innocents. Com a literatura, però, és brutal i fascinant. Amb això, doncs, he passat bona part del mes d’abril. I amb altres llibres altres mesos i altres anys, perquè llegir, si no és la vida, és l’aliment d’un estil de vida.