Divina feinada

 

Joan Francesc Mira tradueix els 14.000 versos de la ‘Divina comèdia’ de Dante en la versió més narrativa fins ara en català

 

Pau Vidal

 

Quan Harold Bloom, el famós guru de la literatura mundial, va revoltar el món de les lletres ara fa tres anys amb la publicació del seu controvertit Cànon universal, les queixes li van ploure per totes bandes: que si has posat molts anglòfons i pocs francòfons, que si més llatinoamericans que espanyols, que si tants en castellà i en català què?, etcètera. Ara, l’única cosa que ningú va discutir van ser les dues medalles d’or: a Shakespeare per la seva obra completa i a Dante per un llibre sol, la Divina comèdia. Del primer, el lector català disposa de versions recents i de qualitat, tant en el cas del teatre com dels sonets; del segon, en canvi, la versió més moderna a l’abast era la de Josep Maria de Sagarra (1947-52), lèxicament molt rica però sovint considerada artificiosa i de mal llegir. “És clar, perquè traduir-la en tercines rigoroses i lligades [l’estrofa utilitzada per Dante] obliga a alterar l’original fins al punt que el text resultant pot arribar a ser tan recargolat que anul·la del tot la sensació de llenguatge narratiu de l’original i s’allunya de la impressió de naturalitat que té el text italià de Dante”.

     Qui això exposa és l’escriptor, antropòleg i professor de grec a la universitat Joan Francesc Mira (València, 1939), que acaba de treure a Proa la seva versió de la Divina comèdia: 14.233 decasíl·labs sense rima (1.280 pàgines, edició bilingüe), que reprodueixen fidelment els cent cants distribuïts entre Infern, Purgatori i Paradís. “Vaig intentar que l’editorial traiés el llibre al mes de juny per poder-lo vendre com ‘la novel·la de l’estiu’, ja que del que es tracta és que la gent perdi la idea errònia que es tracta d’una obra abstrusa i complicada”, assegura Mira. “El que és realment al·lucinant és que l’obra central de tota una tradició literària, en aquest de la literatura occidental moderna i contemporània, no se l’hagi llegida ningú! Tu coneixes algú que se l’hagi llegida? Però, és clar, és que els pobres que ho han intentat s’han quedat amb un pam de nas: les traduccions canòniques són veritables curses d’obstacles. Cada tercina és una endevinalla. I no és això. Del que es tracta és que el lector pugui transitar tranquil·lament pels versos mentre mira el paisatge, que ja és prou ric i variat. Que no en va aquest poema és el centre de la tradició clàssica, religiosa i filosòfica de la nostra cultura”.

     L’autor de Borja Papa, doncs, va emprendre la feina ingent amb aquesta intenció ara fa dos anys i mig. S’estima més no parlar de números “perquè em pose a riure”: 3.000 hores de paper i pantalla, al ritme de 8 o 9 diàries, que al preu de 5.000 pts/hora (“i conste que faig tarifa de mecànic, no d’especialista”) fan 15 milions de pessetes que ningú li pagarà mai. En realitat la idea se li va acudir mentre preparava una novel·la nova, una mena de continuació de la premiada Els treballs perduts, que es basava en el mite dels treballs d’Hèrcules: “En aquest cas l’estructura havia de ser similar a la del Purgatori dantesc, de manera que em vaig posar a consultar totes les versions disponibles de l’obra. Però aviat em vaig adonar que no n’existia cap que reproduís l’esperit lingüístic de l’original. En realitat, si l’hendecasíl·lab de Dante és tan flexible és perquè en aquell moment ell s’estava pràcticament inventant la llengua sobre la marxa, ja que a principis del XIV l’italià encara s’estava formant literàriament, cosa que nosaltres ara no podem fer. L’objectiu que em vaig proposar, doncs, era que qualsevol persona capaç de llegir una novel·la sigui capaç de llegir la Divina comèdia, ja que qualsevol lector culte toscà del seu temps ho feia, encara que llavors aquest públic no fossin més de 200 persones”. En realitat, segurament eren més, ja que l’acollida del gran poema dantesc (originalment titulat simplement Commedia; fou Giovanni Boccaccio qui li afegí l’adjectiu divina) el va portar a ser llegit i comentat a les esglésies al costat dels textos sagrats. El mateix Boccaccio ho va fer durant tot un any, entre 1373 i 1374, a l’església de Santo Stefano di Badia.

     Com és sabut, la Divina comèdia s’estructura en tres seccions de 33 cants cada una, més el primer on l’autor explica (en aquella tercina que tothom sap de memòria: “Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura / ché la diritta via era smarrita”) els motius que l’han dut a emprendre un projecte tan ambiciós: abandonar la vida pecaminosa i conflictiva que havia dut fins aleshores, posant-se com a objectiu la redempció de la seva ànima per atènyer l’amor de Beatriu, musa de tota la vida (això passava el mes de març de l’any 1300, el del primer gran Jubileu de l’Església romana, i és per aquest motiu que Mira es va proposar d’enllestir la feina enguany, a fi que la publicació coincidís amb el 700 aniversari de la ‘conversió’ dantesca). De la mà del poeta llatí Virgili, que li farà de guia espiritual abans de deixar-lo en mans de Beatriu, Dante recorrerà l’Infern, regne del pecat, el Purgatori, lloc de penitència i expiació, i finalment el Paradís, seu de la beatitud on finalment l’ànima descansa en Déu. “Naturalment, no es tracta només d’un llibre de viatges”, explica el traductor, “tot i que, fixa-t’hi, les grans novel·les de la literatura occidental segueixen l’esquema del viatge: el Quixot de Cervantes, l’Odissea d’Homer i l’Ulisses de Joyce. Però hi ha moltes més lectures, tant en clau simbòlica com al·legòrica. Per exemple, es pot llegir com un tractat de la política del seu temps. És un llibre d’aquells que com més el llegeixes més atractius hi trobes. Jo fa 30 anys que vaig començar i mira, encara hi disfrute com una bèstia”.

     “En realitat es tracta d’una visió cosmològica global”, prossegueix, “ja que Dante era conscient que estava reinventant el món. De fet hi reuneix tota la varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer ‘humanisme,’ la filosofia i la teologia. Imagina’t que fins i tot es permet de desenvolupar-hi teories seves sobre òptica, a partir de la refracció dels objectes, o embriologia! És clar, això en part es podia fer, aleshores, perquè la frontera entre ciència i al·legoria era més aviat prima, però avui dia ningú s’ho podria permetre. De fet, un llibre com aquest, amb l’actual diversificació del saber, a hores d’ara ja seria impossible”.

     Per fer accessibles al lector d’avui totes aquestes temàtiques paral·leles, les edicions modernes de la Divina comèdia es veuen obligades a incorporar tot de notes a peu de pàgina, que en alguns casos arriben a conformar un veritable aparat crític (a Itàlia, on és d’estudi obligatori a l’ensenyament secundari, les edicions per estudiants poden arribar a quatre i cinc pàgines de comentaris per cada una de text original). A l’edició de Proa n’hi apareixen un total de 1.130, la majoria molt breus, que Mira considera les mínimes indispensables per a una comprensió global del text, a més d’una petita introducció a cada cant (a la versió de Josep Maria de Sagarra, en el volum d’Edicions 62, les notes no eren a peu de pàgina sinó al final del llibre, en forma d’explicació de cada cant, d’una extensió notable: en total, 260 pàgines de lletra molt menuda). Un exemple del tractament que cada traductor dóna als referents del poema és la cèlebre frase relativa a “l’avara povertà di Catalogna”, al cant VIII del Paradís, que ha estat discutida i comentada de moltes maneres. Diu Mira a la nota corresponent: “La cèlebre avara povertà di Catalogna fa referència al fet que el germà de Carles, Robert d’Anjou, havia viscut un temps a Catalunya com a ostatge i, quan arribà a Nàpols com a rei, anava acompanyat de nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat. El rei, doncs, hauria d’apartar-se d’aquesta gent per no acabar ell mateix perjudicat. En tot cas, sembla que l’avarícia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”. Per la seva banda, Sagarra ho comentava així: “Ara bé, aquesta ‘avara pobresa de Catalunya’, en boca del Dant, no voldrà dir, com algú ha suposat, ‘avarícia digna de catalans,’ sinó que es refereix al cas concret dels amics de Robert d’Anjou. Aquesta manera de condemnar no és nova en ell; és molt més fort el que diu de Florència, de Lucca, de Gènova i de Pisa, i el que diu dels francesos i de la Itàlia en general, que aquesta avara povertà tan utilitzada per uns i altres amb diversos fins, i a la qual el Dant degué donar poca importància. A mi em sembla un hendecasíl·lab perfecte i res més”.

     El professor valencià afirma respecte a això que no pretenia fer una edició “per escolars, ja que calia que fos el més divulgativa possible. De fet hauria estat inútil, perquè per començar a les nostres universitats ja no hi ha estudiants de Literatura. El que hi ha són estudiants de Filologia, que és una cosa molt diferent i molt més reductiva: un estudiant de Filologia Catalana no té una assignatura que es digui, per exemple, Història de la Literatura Europea, de manera que acaben la carrera sense saber ni qui és Molière. Per tant, els únics possibles interessats en una edició crítica de la Divina comèdia serien els tres o quatre de Filologia Italiana, i aquests ja tenen l’original...”.

     Bona part de les anotacions que els lectors catalans necessitaran per a la comprensió del text tenen a veure amb el context històric, especialment les que fan referència als inacabables conflictes polítics entre sobirans, ja que a finals del XIII i principis del XIV les lluites territorials entre nobles eren el pa de cada dia. Aliats, funcionaris, servidors i amics d’un senyor feudal es podien veure obligats a canviar de cort en funció dels vents polítics que bufessin. A conseqüència d’una d’aquestes avinenteses, Dante fou desterrat de la seva Florència natal l’any 1302 (en realitat la condemna inicial era de morir a la foguera), a la qual no va poder retornar mai malgrat els múltiples intents d’obtenir perdó. Aquesta feta, doncs, centra una de les línies argumentals més interessants del llibre, ja que en el seu recorregut per l’Infern el poeta va trobant tots els seus enemics sotmesos a diverses menes de martiris, i no s’està de descriure’n la patètica situació, segons es trobin a l’estrat dels pecadors per passió, els traïdors, els luxuriosos, els hipòcrites, els envejosos, etcètera. Segons Mira, “això fa que, efectivament, l’Infern sigui la secció més divertida, però l’interès de l’obra, igual que el trajecte del protagonista, és creixent. La part més interessant és el Paradís, fins al punt que en entrar-hi Virgili ja delega la funció de cicerone en mans de Beatriu”. Això sí, el contacte amb un llibre tan polièdric com aquest té un risc: “Poc a poc et vas adonant de fins a quin punt nosaltres som menuts, irrisoris, tant si som creadors com simples lectors”.

 

 

L’opció de sacrificar la rima

 

La de Joan F. Mira és la sisena traducció de la Divina comèdia al ca­ta­là, però estilísticament és una opció nova. La primera es remunta ni més ni menys que al segle XV, tot just un segle després d’aparèixer l’original, i la va fer Andreu Febrer cenyint-se rigorosament a l’esquema dantesc. Avui dia no té altre valor que el testimonial, ja que els nombrosos llatinismes i italianismes, afegits a algunes incomprensions del text original, la fan gairebé més pròxima a la llengua italiana que a la catalana. Van haver de passar cinc segles més perquè algú gosés encarar-se amb un text tan complicat, però aleshores, a principis del XX, es va produir una mena de febrada. Antoni Bulbena va fer la seva, reduïda i en prosa, l’any 1908, i Narcís Verdaguer i Callicó i Llorenç Balanzó i Pons en van publicar una cadascun gairebé simultàniament, entre 1921 i 1924. El primer, en vers, però apareguda només parcialment; i el segon alternant vers i prosa. Finalment, entre 1947 i 1952 Josep Maria de Sagarra va preparar la seva, considerada fins avui la traducció de referència, amb tres edicions al mercat (la d’Editorial Alpha, 1955, la de Plaza&Janés en tres volums, 1980, i la d’Edicions 62, 1986, dins la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal) i una de nova per a la tardor que prepara Quaderns Crema.

     L’opció de l’escriptor valencià Joan Francesc Mira a l’hora de plantejar-se el repte de traduir Dante ha estat innovadora: mantenir l’esquema estròfic, és a dir, el vers, però prescidint de la rima, “tot i que l’accepte amb gust quan ve sense forçar-la, cosa d’altra banda no gens infreqüent. Reconec que és una opció ben discutible, però és la que he preferit, inclòs el risc de semblar poc coherent: no he volgut fugir sempre i per força de la rima quan ella mateixa acudia sense haver-la cridat”. A la base d’aquesta tria hi ha la convicció que “una traducció de la Commedia hauria de poder llegir-se com una narració, i escrita en un llenguatge que transmeti un mínim d’artifici forçat i un màxim de naturalitat”, ja que, segons Mira, només així es pot aconseguir que el públic lector segueixi una obra tan extensa sense perdre’s.

     Sacrificar la rima, doncs, té com a contrapartida la possibilitat de reproduir molt més fidelment les imatges originals sense haver-ne d’inventar de noves, que, a més d’allunyar-se del sentit real, abarroquen el text i fan que al final hi hagi més part del traductor que del creador. En opinió de Mira, aquesta és la principal pega de les versions considerades canòniques : la catalana de Sagarra i la castellana d’Ángel Crespo (publicada als anys setanta i premiada amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència). Agafem per exemple l’esmentada tercina inicial i la següent, les més conegudes del llibre. L’adaptació de Mira fa:

 

A la meitat del camí de la vida

em vaig trobar dins d’una selva obscura

perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era

aquesta selva salvatge, aspra i forta,

que em renova la por només pensar-hi!

 

I Sagarra diu:

 

Al bell mig del camí de nostra vida

vaig retrobar-me en una selva obscura

del dreturer vial la passa eixida.

Ai, dir com era, serà feina dura,

tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,

que al pensament renova la paüra!

 

     Un altre passatge famós es produeix al cant III, en el moment que comença la veritable baixada als inferns. Virgili li acaba de llegir a Dante els versos esculpits a la porta, els que acaben amb la lapidària i coneguda sentència “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate”, i aquest li demana explicacions (curiosament, al tercer vers, allà on l’autor feia dir al protagonista “no acabo d’entendre què volen dir” — “il senso lor m’è duro”, tots dos traductors coincideixen a donar-li un sentit diferent). Mira:

Tots aquests mots, en un color obscur,
els vaig veure escrits dalt d’una porta;
i vaig dir: “Mestre, quin sentit tan dur!”
I ell em digué, seguint-me el pensament:
“Ací és on cal que deixes tots els dubtes,
ací hauràs de matar la covardia.
Hem arribat al lloc on jo t’he dit
que trobaràs tanta gent turmentada
que han perdut ja el bé de la raó”.
I havent posat la seua mà en la meua,
amb cara alegre, que em reconfortà,
em féu entrar en els espais secrets.

     Per la seva banda, Sagarra:

Aitals paraules, de negror punyent,
vaig veure escrites sobre d’una porta;
i dic: “Mestre, el sentit m’és desplaent!”
I ell em respon, com ànima més forta:
“Aquí quedin els dubtes a racó
i tota poruguesa sigui morta.
Ja hem arribat al lloc de tenebror
on tu veuràs gernacions recloses
que varen perdre el bé de la raó”.
I ajuntant nostres mans fermes i closes,
amb un rostre content, que em confortà,
em menà dintre les secretes coses.

     En paraules de Joan Francesc Mira, “ací és on el traductor es troba, inevitablement, amb l’opció de respectar-ne l’aire solemne, o buscar una via més planera. ¿Què és millor, per tant, conservar ‘per mi es va a la ciutat dolent’, etcètera, o buscar altres fórmules com ‘ciutat sofrent’, ‘ciutat del turment’, i així amb els altres versos? En aquest punt, qualsevol elecció té el seu risc”.