Exemples d’amor

 

Martí Domínguez

 

Ramón J. Sender va publicar, l’any 1969, Tres ejemplos de amor y una teoría, un llibre on —curiosament— el menys interessant és la “teoria”. En canvi, m’agrada rellegir algunes de les pàgines dedicades als amors entre Balzac i Mme. Haska, on la humiliació de l’escriptor per una coqueta i malcriada aristòcrata assoleix nivells inexplicables; o els comentaris dedicats a analitzar el drama de Werther, i aquella tempestuosa relació d’amor entre Goethe i Carlota Buff; o l’anecdotari entre Tolstoi i Sofia Andreievna, i com l’escriptor rus, desesperat d’amor, va escriure la Sonata a Kreutzer per tal d’evitar assassinar la seua esposa. Són pàgines d’una lucidesa excepcional, que al meu entendre tenen poc a veure amb les reflexions posteriors de Senders sobre la naturalesa de l’amor. Perquè des de Stendhal, i el seu llibre Sobre l’amor, o des de Shopenhauer, i aquell desorbitat L’amor, les dones i la mort, la quota d’especulació està més que superada. A ningú li interessa una reflexió filosòfica sobre l’acte d’enamorar-se, i si bé amb Stendhal somriem benèvolament amb la seua teoria de la cristal·lització, amb Ortega y Gasset (Estudios sobre el amor), amb Georges Bataille (L’erotisme) o, fins i tot, amb Jean Baudrillard (De la seducció) el badall és inevitable. Per no mencionar Freud i les seues xarlataneries sobre la líbido. La teoria difícilment qualla bé amb l’amor, i sols en casos excepcionals, com en el llibre d’Adolf Tobeña (El cervell eròtic), on es combinen resultats científics amb una prosa selecta, l’amor resisteix l’embat de les formulacions. En canvi, sempre estem oberts a llegir relats passionals, “exemples” d’amor, perquè l’autèntica essència de l’amor possiblement residesca en la seua diversitat inassimilable. I, per tot això, el llibre de Joan F. Mira Quatre qüestions d’amor es llig amb tant de gust. L’amor se’ns hi manifesta en la seua varietat: des del sodomita Ponç d’Empúries fins a l’amor cast i pur d’Eulàlia Recasens, desfilen un garbuix de sentiments i passions, indestriables i complexs. Amb alguns finals tan extraordinaris i colpidors com el del capità Manuel Bustillos. Per tot això, estem d’acord amb Joan F. Mira quan escriu, per boca del periodista portugués João Coito (aparentment predestinat pel seu sonor cognom a reflexionar sobre aquestes coses): “Ningú fins avui, en una època en què es poden descompondre o desintegrar els antineutrons, ha pogut explicar el naixement d’un amor”. Malgrat que no sabem molt bé què volia dir el periodista portugués amb allò de “destrinçar os antineutrões”, l’afirmació ens sembla certa: ningú fins avui ha pogut explicar convincentment el naixement d’un amor. Per això ens afanyem a llegir tots aquests exemples, totes aquestes questions d’amor, per tal de saber més sobre allò tan inexplicable. I és que l’amor —i no és una ironia— fa l’home.