PAÍS DE PARAULES

 

Un afany infinit de mirar

 

Francesc Calafat

 

Purgatori Joan F. Mira Proa Barcelona, 2003 290 pàgines

 

Aquest estiu he volgut rellegir-me amb la calma que proporcionen els dies estivals Purgatori, l’última novel·la de Joan F. Mira. Una lectura més pausada m’ha confirmat el que ja sabia, que ens trobem davant d’una molt bona novel·la escrita amb l’ofici i la gosadia dels grans narradors. Ara he pogut percebre l’enorme quantitat de matisos i de referències culturals que conté, com ara les diverses al·lusions a la Divina Comèdia i a la Bíblia. També cal destacar el rerefons d’històries poc conegudes, com les relacions dels valencians amb Guinea, especialment pel que fa al tema de la fusta. Al seu costat, tot un seguit de reflexions sucoses de tota mena que, com unes càpsules literàries, alimenten i consoliden ací i allà les múltiples aportacions que l’obra dóna sobre el nostre món. Però si en algun punt excel·leix aquesta novel·la per damunt de les altres del mateix autor, és pel ritme que Joan F. Mira ha aconseguit imposar a la seua prosa, que flueix amb soltesa i és més sòlida, depurada i complexa que mai. El seu estil narratiu no és gens fàcil, ja que el que pretén és fer que la veu narradora siga un únic flux narratiu inesgotable que integre tot el que succeeix en la novel·la: tant la veu del narrador i la veu i el pensament del personatge principal com la veu dels altres personatges, així com també les escenes i els temps més contraposats. I tot això fet amb el deseiximent, la precisió i l’atreviment dels bons narradors.

     Purgatori, com a llibre sobre la ciutat de València, connecta amb El desig dels dies, però se’n distancia de l’estil profundament grotesc. En Purgatori, encara que no siga un llibre de profunditats psicològiques, una mirada profundament humana orienta el llibre, ja que entra de ple en els processos del dolor i explora la decadència i la mort. Amb tot, Mira no abandona la presència del grotesc o de la caricatura. Així ho veiem en un dels personatges més vistosos del llibre, un xofer guineà anomenat Teodor Llorens en una al·lusió no gens amagada al fundador de Las Provincias, que és presentat com un escriptor en valencià i gran coneixedor de la història de València i que serà l’encarregat d’orientar el protagonista pels laberints de la ciutat. Ara la diversitat de contrastos esdevé equilibrada, més harmoniosa.

     El personatge principal, Salvador Donat, és un metge de poble que du una vida contemplativa ben allunyada de la febre urbana de la València actual. Salvador es desplaçarà a la ciutat per fer companyia al seu germà, malalt de càncer de pulmó. La relació entre els germans no serveix a Mira tant per a explorar-ne les relacions psicològiques fraternes com per a presentar dos móns diferents. Josep representa l’univers de les ambicions, de les enveges, del poder. Al mateix temps és un home vital que vol fruir de l’existència fins al darrer instant. Salvador és tot el contrari, però es contamina de la vitalitat del germà. El seu viatge a la ciutat el viu com un procés d’iniciació, de descobriment d’un món nou. Quan se’n torne finalment ja no serà el mateix. En aquest viratge l’amor tindrà un paper important, en fer possible la comunicació amb la nova realitat.

     L’arribada de Salvador a València la seguirem en diversos itineraris des dels voltants de la ciutat fins al centre antic i els eixamples, el cor de la València burgesa, tot oferint-nos-en una mirada estranyada i fantasmal. El retrobament amb la seua ciutat suposarà el descobriment de referents totalment diferents dels que ell va viure a la València de la seua infantesa i joventut, marcada pels efectes de la guerra i pel domini absolut de la vida religiosa sobre els individus, magistralment retratats a Purgatori en els rituals tortuosament dissenyats de les lúgubres setmanes santes de la postguerra. El seu particular Virgili serà el xofer guineà que el guiarà en el seu viatge pel món dels diners, el poder, el sexe, la violència urbana, l’avarícia i l’ambició. Hi ha moltes pàgines memorables com les que Mira dedica a descriure personatges representatius de la ciutat actual, des d’un malalt de sida o una heroïnòmana que es prostitueix per sobreviure fins a un excompany del protagonista que exerceix de president d’un casal faller. També mereixen la nostra atenció els passatges que l’autor dedica a El Corte Inglés com a paradís de consumisme, o les encertades reflexions que fa sobre els culebrons televisius, la ruptura entre generacions o la pèrdua de memòria històrica per part dels sectors influents valencians. Tot plegat, doncs, un excel·lent mosaic de la ciutat i de les transformacions que s’hi ha produït en les darreres dècades.