JOAN F. MIRA / Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

“Escriure és la meua manera d’estar en el món”

 

Joan Francesc Mira (València, 1939) acaba de guanyar el Premi de les Lletres Catalanes, després d’obtenir dos premis nacionals, de narrativa en català per la seua novel·la Purgatori, i de traducció per la Divina Comèdia, entre altres guardons. Tot els últims dos anys.

 

FERRAN BONO

Pregunta. S’acaba d’anunciar el Príncep d’Astúries a Claudio Magris...

     Resposta. Cosa que augmenta el nivell d’aquest premi.

     P. Aquest és un premi que li falta.

     R. I molts altres, eh? Però no aspire a cap premi, ni escric per això.

     P. Comparteix l’opinió que als autors en català els resulta més complicat entrar en el mercat en castellà?

     R. És molt més difícil escriure en català. En aquest país, si escrius en castellà, tens una gran acollida; hi ha mitjans de difusió i projecció molt potents que t’acullen com a casa. En català és complicat. Hauria de ser normal, però no ho és. Un detall: la meua novel·la Borja Papa va ser traduïda al castellà en una bona editorial, Península, amb una bona presentació a Madrid, però en català s’ha venut 10 vegades més que en castellà.

     P. Però sí que hi ha escriptors en llengües minoritàries d’Espanya que triomfen en les traduccions en castellà, no?

     R. N’agafen un o dos com a mostra. Així, hi ha el basc bo o el gallec bo, però el català bo és el que escriu en castellà.

     P. Està vivint un moment creatiu especialment fèrtil?

     R. Des de fa anys tinc un ritme de treball molt intens i em dedique només a l’escriptura. Després de tant de temps hi ha un nivell d’exigència professional, d’intentar fer-ho bé, una responsabilitat com a escriptor. Potser m’està anant una miqueta millor ara pel treball fet.

     P. Li costa molt escriure? És un càstig, com diuen alguns escriptors?

     R. Costa molt, i de vegades és un càstig perquè és un gran esforç, una autoexigència. Escriure és la meua manera d’estar en el món. L’altra és la responsabilitat cívica. Però és dur, escriure. Ho faig cada dia, després de llegir la premsa; tot el matí fins a l’hora de dinar; un descanset i fins a l’hora de sopar. Ara, en cap moment deixes de donar-li voltes al cap.

 

“La pàtria és el patrimoni”

P. Té com a finalitat la depuració del seu estil?

     R. No m’ho plantege en termes de depuració d’un llenguatge nu, sinó de senzillesa. No he tingut mai tendència a la floritura, ni a l’adjectivació supèrflua, ni a l’efectisme verbal, que quan rasques moltes vegades no hi ha res. Això de la pura pirotècnia verbal m’interessa poc. És més fàcil del que pareix si coneixes l’ofici. El més difícil és arribar a un llenguatge d’aparença senzilla. El llenguatge real és el llenguatge oral i la manera com tu expresses per dins les coses o quan converteixes en paraules un record. Pretenc reflectir això en el llenguatge escrit. Per a mi: depuració és aproximar-se al llenguatge natural.

     P. Una aproximació en què el ritme i la prosòdia són bàsics?

     R. La cosa va per aquest camí. No busque paraules difícils. Per a fer això, agafes un diccionari de sinònims i ja està: cap problema. És fàcil enganyar el personal. Intente utilitzar un registre ampli. Però després està la prosòdia i el ritme.

     P. Com en la literatura del seu admirat James Joyce?

     R. En bona mesura és això. Quasi sóc un fanàtic de Joyce. Una de les meues lectures recurrents és l ‘Ulisses. Tinc la sort de llegir-lo en anglés i aqueixa capacitat de convertir el llenguatge en ritme és molt important. I el català es presta molt bé a això.

     P. Més que altres llengües?

     R. De manera diferent. Pel tipus d’accentuació, pel predomini de paraules curtes. És quasi un llenguatge natural. Per exemple [comença a llegir en veu alta]: ‘Ara mateix beurem una miqueta i continuarem parlant del que tu vulgues; si em preguntes, aniré contestant’. Això té un ritme. Ara, te l’has de treballar interiorment. Això requereix molta faena, com el del pianista, per exemple
[afig mentre fa amb els dits acompanyaments per sons d ‘ una escala imaginària]. Has d’aconseguir una espècie de desimboltura interior. L’ofici requereix fer moltes escales. Hi ha molts escriptors que no es prenen l’ofici amb la serietat d’un pianista. Has de dominar el llenguatge per a tenir els recursos disponibles.

     P. Aquest aprenentatge és inconscient, fruit també de l’acumulació de les lectures?

     R. Potser, però en el meu cas és perfectament conscient i metòdic. I és clar, requereix també llegir molt, com els músics lligen moltes partitures. I rellegir molt, per això s’ha de prescindir de moltes lectures. Des d’Homer fins a Thomas Phynchon hi ha prou matèria de primeríssima qualitat per a deixar-te de beneiteries.

     P. L’han influït més els autors clàssics grecs que uns altres, com els catalans?

     R. També hi ha clàssics catalans. Però per a mi els clàssics clàssics són els grecs.

     P. Com Tucídides. És cert que Harold Bloom sabia més que vosté, que ha sigut professor de grec?

     P. Més, no crec, però vaig poder parlar de Tucídides molt tranquil·lament amb ell mentre es feia un parell de copes de conyac enormes en taula. El Harold Bloom té una cultura impressionant. I a més, una memòria impressionant. Jo tinc bona memòria. Les coses se’m van quedant per solatge.

     P. Parla de llenguatge oral, però té novel·les considerades difícils de llegir com Borja Papa.

     R. Això és una altra cosa. Borja Papa és totalment oral. Està imaginada com si el Papa estiguera dictant a algú. Un llenguatge pensat com a llenguatge pensat. Com que el lector està acostumat a llegir els recursos tipogràfics, que, d’altra banda, són molt recents, doncs, és clar, es queda descol·locat. Alguna volta he suggerit a un lector amic: Vols fer l’esforç de llegir com si l’estigueres dictant?

     P. Escriu pensant en un lector determinat?

     R. No escric pensant en un lector concret, però estic pensant que m’han de llegir. A mi m’importa el lector, és clar, si no em masturbaria literàriament. Però pense en un lector d’una mínima qualitat, és evident.

     P. En el seu discurs pel Premi de les Lletres Catalanes va dir que a la literatura en català li sobra quantitat i li falta qualitat.

     R. Jo no diria que no es publicara tant, tot i que es publica molt. Publiquem prou més que en altres llengües de nombre de parlants equivalent. Prou més que en suec, danés o noruec. El que deia és que ens falta una miqueta d’esperit crític. Hauria d’haver-hi una crítica que fera més que un comentari de llibre. La crítica s’ha d’atrevir a dir que això és bo o dolent. Això implica un judici. Si hi haguera més crítica, l’exigència de qualitat seria més gran.

     P. Això passa només ací?

     R. Sóc lector assidu de premsa internacional, de Nouvel Obervateur i el Time, el millor setmanari del món. La crítica de llibres és una cosa molt seriosa. Si et lliges l’esplèndida autobiografia del famós crític alemany Reich-Ranicki, la meitat dels autors l’odiaven. Però aquí funcionen més les ressenyes.

     P. Acaba d’escriure La prodigiosa vida de Blasco Ibáñez.

     R. Bé, aquest és el tipus de llibre que arriba a molta gent, com eren els de Borja o sant Vicent. Són temes que val la pena tocar i explicar; una altra cosa és fer literatura. Són tres noms valencians que realment han tingut projecció internacional. Blasco Ibáñez publicava els articles a la cadena Hearst en tots els diaris dels Estats Units. El que passa és que és un personatge contradictori. Ara resulta difícil de creure, però abans d’escriure Los cuatro jinetes del Apocalipsis, arribà a Buenos Aires i hi havia més de 80.000 persones esperant-lo. Poca broma, eh?

     P. Escriurà un llibre d’aquests sobre, per exemple, Joan Fuster? Vosté ha criticat la canonització de Fuster per part d’un sector.

     R. La biografia de Fuster és molt austera. Un home que no es va moure de casa durant tota la seua vida. És un home molt atractiu pel seu pensament i per la seua paraula. Per cert, he tingut la xamba de passar moltes hores parlant amb ell. Per cert, ara hi ha molta gent que diu que passava mitja vida parlant amb ell i, de vegades, penses: senyor, senyor el dia que conte això, la veritat

     P. Ho contarà?

     R. Be, potser millor deixem-ho córrer.

     P. I això de la canonització?

     R. Qualsevol canonització és perjudicial per al canonitzat, excepte per a monsenyor Escrivà de Balaguer. Per a un escriptor lligat a un paper, a un pensament o una ideologia, la canonització converteix els seus textos en textos sagrats, posseïts d’una espècie d’inspiració divina, i, és clar, això és fatal. Fuster mai no va pretendre ser el Nostre Senyor. Era un home molt autocrític i que va canviar, va evolucionar, com quasi tot el món.

     P. Vosté també?

     R. Sí, és clar, però no ho he fet com aquells que procedien de l’extrema esquerra i ara estan al PP. Tota la vida he sigut d’una esquerra moderada. Sense moure’m del lloc molts dels que tenia a l’esquerra m’han passat per la dreta.

     P. Sempre s’ha mantingut fidel a l’editor d’Eliseu Climent.

     R. És un dels meus grans amics. He tingut pocs grans amics, un ja desaparegut com Alfons Cucó, i un altre és Eliseu Climent. Tota la vida ho ha sigut i tota la vida ho serà, independentment que puguem estar d’acord o no amb algunes coses. Sempre he publicat en Tres i Quatre i ara publique en altres editorials per diverses circumstàncies.

     P. Fa distinció entre l’alta cultura i la baixa cultura? A vosté l’interessa també la pornografia....

     R. M’interessa la pornografia, com la moda, com moltes altres coses. El que passa és que és molt difícil posar aquestes etiquetes d’alta i baixa cultura. Parlar de cultura és delicat. Hi ha fets culturals que es poden gaudir i assimilar sense un tipus de preparació específica, però uns altres no. Com més complexa és d’entendre la producció cultural, menys capacitat hi ha d’assimilar-la. Passa el mateix amb la ciència, la música, la pintura...

     P. Què passa amb la novel·la Faust, que conclourà la trilogia sobre València encetada amb Els treballs perduts i Purgatori ?

     P. La començaré a fabricar a partir d’aquest estiu. Estic acabant la traducció del grec dels Evangelis. M’ha interessat, com m’interessà Dante. És un text fundacional de la cultura europea. Allò que ha produït més imaginari col·lectiu, lectures, frases, conceptes, vocabulari de referència. Sempre es llegeix un trosset, com a sermó i com a dogma. Això no m’interessa. M’interessa la tradició literària.

     P. La seua literatura es nodreix de la mateixa tradició literària. Què opina, per exemple, de l’americà Philip Roth, que ha fet literatura de l’experiència del tumor cerebral del seu pare; o del francés Frédéric Beigbeder, que acaba de novel·lar l’11-S i reivindica una literatura sobre l’actualitat?

     R. Roth m’agrada, és clar, tot i que aquest llibre no l’he llegit i d’aquest grup d’escriptors jueus americans el meu referent és Saul Bellow. Pel que fa a la literatura, que cadascú faça el que vulga. El que no m’agrada és que algú diga: ‘S’ha de fer literatura de l’actualitat’. S’ha de fer literatura d’això, d’allò, de tot i de moltes maneres. Es pot fer fins i tot narrativa d’aparença, purament aparença, moderna i experimental, cosa que és un poc mentida, perquè després de Finnegan’s wake no és possible experimentar res més. Em molesta molt el dogmatisme. Es pot fer literatura sensacional del segle XX sobre l’emperador Adrià o sobre un metge renaixentista. Això que es diu: ‘S’ha de fer literatura urbana’... què vol dir? que si les coses no passen en una ciutat ja no tenen gens d’interés? Així doncs, el Quixot és literatura rural?

     P. Després de tants anys amb un compromís polític, cívic i nacionalista, no ha arribat al punt de l’escepticisme?

     R. No, no. Si ets un ciutadà “responsable”, no tenim més collons que ser nacionalistes, tot i que, com deia Fuster, és una frase que et molesta. Més que escepticisme, la realitat produeix un sentit de realisme. Veus que és molt complicat, que el país no és com t’agradaria. M’agradaria que tinguera una certa consciència clara de si mateix, amb projectes col·lectius raonables, que assumira la seua identitat històrica, lingüística, cultural, i de la mateixa materialitat del territori. És un país que no s’autovalora. La pàtria és el patrimoni. Allò que tenim en comú: una història, una cultura, una llengua, unes ciutats.... Tot això és el patrimoni. A mi m’afecta personalment observar que es destrueix el patrimoni, la continuïtat històrica, el territori, la costa, la muntanya... Als països amb certa consciència de si mateixos això no ocorre. Ací val tot.

     P. És diferent aquesta situació a Catalunya? Per cert, se sent més estimat al Principal que ací?

     R. Pel que fa al patrimoni material, també hi han fallat, però no tant com ací. Les ciutats les han conservades prou. I pel que fa a l’estima, com a impacte públic, probablement em sent més estimat allà, sí. La recepció del meu treball és més extensa. Potser és una societat més serena. La recepció no està condicionada per prejudicis ideològics i bloquejos polítics, institucionals i mediàtics.