La vitalitat de Blasco Ibáñez

 

Joan F. Mira presenta un llibre sobre la “prodigiosa història” de l’escriptor

 

FERRAN BONO

Diu Joan F. Mira que si haguera de triar una característica definitòria de la trajectòria i l’obra de Vicente Blasco Ibáñez, seria “la vitalitat”. Una “immensa vitalitat” que va contribuir a procurar-li una projecció internacional “inconcebible” per a un escriptor hui en dia, i una popularitat “al·lucinant”. Bona prova de tot això va ser la traducció a l’anglés de Los cuatro jinetes del Apocalipsis, el llibre més venut als Estats Units després de la Bíblia; però ja abans d’aquests èxits, Blasco va arribar el 1908 a Buenos Aires i hi havia 80.000 persones esperant-lo. Amb aquestes dades no és estrany que Mira haja titulat el seu nou llibre La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez. L’escriptor i últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el va presentar ahir a un grup de periodistes en un restaurant, just al costat de l’antiga casa d’estiueig de l’autor d’Arroz i tartana. Un marc molt adient per a parlar d’un personatge “fabulós i popular”, i també ple de contradiccions.

     Es tracta d’un llibre per a regalar, de format gran, ple de fotografies, que continua la línia de València per a veïns i visitants, Els Borja. Família i mite i Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador. Tots han sigut encarregats i publicats en valencià per l’editorial Bromera (i ara també per Algar, en castellà). Són llibres de divulgació, que han sigut molt ben acollits pel públic, sobre els quals Mira aporta la seua mirada per a traçar les seues biografies dels protagonistes. Tots comparteixen el denominador comú d’un ressò internacional inqüestionable. “Són molt pocs els valencians que hagen tingut aquesta projecció a l’exterior”, afig l’autor de Purgatori.

     Mira assenyala el propòsit divulgatiu del llibre que narra, sense novel·lar, la increïble història de Blasco, des de la seua agitada activitat periodística o política al seu viatge al voltant del món, passant per la seua experiència amb el cinema de Hollywood.

     Pel que fa a la literatura que va conrear l’autor de La barraca, Mira destaca les primeres pàgines d’Arroz y tartana com les millors. La seua novel·lística s’inscrivia dins del naturalisme europeu, a cavall entre el segle XIX i el segle XX, i tenia com a principal referència Émile Zola. En conseqüència, el més destacable del seu estil eren les descripcions detallades, com les escenes de la plaça del Mercat que apareixen en el llibre esmentat abans. “És, en qualsevol cas, tot un personatge”, afig Mira, que recorda la poca estima que li tenien escriptors enquadrats en la generació del 98 com Pío Baroja o Valle-Inclán, que possiblement el consideraven un “provincià” i el menyspreaven pel seu “èxit”. La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez eixirà la venda el 2 de novembre.

 

 

L’ascensió de Blasco a la glòria

 

A propòsit de ‘La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez’

 

RAMIR REIG

Cal agrair a J. F. Mira l’esforç que fa per “panteonitzar” els nostres compatriotes més il·lustres. No és una tasca fútil, sinó necessària i d’arrel durkheimiana. Els pobles necessiten, per a mantindre’n la cohesió, un imaginari simbòlic que els unisca, uns lieux de memoire en què tots coincidisquen. En el nostre cas la tasca de construcció és, si és possible, més peremptòria, ja que no només anem curts de referències col·lectives sinó que a més són font de divisió. Ni tan sols els personatges universalment coneguts troben entre nosaltres un reconeixement comú. Sant Vicent és dels fidels, els Borja, del P. Batllori i dels erudits, o de novel·listes especialitzats en la màfia, i Blasco, després d’haver sigut el símbol del republicanisme, ha passat a ser propietat del blaverisme. J. F. Mira ha tingut el valor d’arremetre contra aquestes parcialitats posant el seu coneixement i el seu prestigi d’autor guardonat al servei de la recuperació i la legitimació de les nostres glòries. Va començar amb sant Vicent, va continuar amb els Borja, i ara culmina la trilogia amb aquest treball sobre Blasco.

    El llibre respon satisfactòriament a l’objectiu d’arribar al gran públic. És una obra de gran format, que caldrà apilar al costat dels fastuosos catàlegs de l’IVAM, il·lustrat amb nombroses fotografies i, per descomptat, pedagògic i amé. Un llibre imprescindible en totes les biblioteques escolars com a iniciació al coneixement de Blasco, ideal per a regalar a algun amic que vulguem catequitzar. Fidel al propòsit legitimador, l’autor se cenyeix estrictament a les regles del gènere biografies de grans homes. No suposa cap distanciament irònic o cap desmitologització del personatge, a la manera, per posar-ne un exemple, de Lytton Strachey en Eminent Victorians, ja que podria prendre’s com a mostra de poca estima. El to és sentenciós, a la manera de Plutarc, exemplaritzant, com en Els herois, de Carlyle. L’autor es pren tan seriosament la missió d’acabar una vegada per sempre amb un Blasco menor que, com aquell geògraf de Borges que volia dibuixar un mapa de grandària natural, en un crescendo imparable acaba oferint-nos una imatge grandeur nature, grandària món, com els budes de l’Afganistan, capaç de competir amb èxit en el mercat de les glòries nacionals respectives. La vida de Blasco va ser rica en esdeveniments dels quals l’autor fa un inventari complet, de vegades un poc aclaparador, entrellaçant-los hàbilment amb els arguments de les novel·les. No ens diu res que no en sabérem, però això no és un retret, ja que es tracta d’una obra de síntesi, no d’investigació. La biografia de Blasco va ser abordada, fa ja uns quants anys, de manera exhaustiva i ben documentada per León Roca i és inevitable recórrer-hi per a conéixer detalladament la seua vida. Posteriorment han anat apareixent estudis sobre diversos temes que el concerneixen i en completen el retrat. Queden encara moltes coses per saber, però esbrinar-les depén del treball en arxius. J. F. Mira es basa en el material que hi ha, però és prou per a conjuminar una biografia fàcil de digerir, encara que per a fer-la haja d’incórrer en tòpics coneguts. Entre aquests no pot faltar el de la mítica capacitat amatòria de la persona biografiada.

     Tot i que una biografia, encara que no tinga més pretensió que donar a conéixer el personatge, cal esperar que l’aborde des d’un punt de vista original, i en aquest punt el llibre resulta decebedor. La nova interpretació de Blasco, pregonada per l’editorial, resulta ser la més antiga, la del Blasco famós i milionari, el valencià universal que trenca les fronteres, una imatge alimentada per ell mateix (jo sóc conegut en tot el món) que es va convertir en l’estereotip més difós. És la imatge que tots en coneixem. Però hi ha altres Blasco més complexos i interessants. Tal vegada allò que dóna coherència a la seua vida agitada siga la fermesa de les seues conviccions democràtiques i republicanes desplegades en l’etapa de polític i manifestades en moments crucials de la seua vida de famós, en el viatge a Mèxic i en l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera. Tot això queda en segon terme enfront de l’exaltació de la seua grandesa còsmica. De la seua dilatada activitat política, plena d’encerts i d’errors, es rememoren els triomfs i se’n carreguen en el compte d’Azzati les conseqüències, cosa que no és certa. L’originalitat de la política blasquista (la mobilització de masses) i les seues perversions (l’irracionalisme desenfrenat) provenen de Blasco. La creença en l’excepcionalitat del cas valencià i l’obsessió municipal, que han marcat la política de la ciutat fins als nostres dies, van ser encunyades per ell. El coratge cívic per a defensar la llibertat enfront dels Ponç és la seua herència més preada. En fi, potser tot això no és tan important. Tal vegada el fil conductor de la seua vida siga un altre, la passió per la comunicació, la seua necessitat compulsiva de contar històries, de parlar amb la gent, discutir, discursejar, escriure. O el valencianisme. No ho sé. El que vull dir és que una biografia té força quan l’autor ens proposa una clau interpretativa del personatge, cosa que ací brilla per la seua absència. Qui va ser Blasco? Això és el que voldríem saber i ens en quedem amb les ganes.

     Per avançar en la comprensió del personatge, crec que cal afrontar el problema que planteja la seua manera particular d’entendre el valencianisme, i sorprén bastant que un especialista en qüestions nacionals gairebé no li dedique atenció. L’autor liquida el tema amb unes citacions de Fuster i Cucó on ells mostren la seua admiració per Blasco. La veritat és que, encara que li tingueren molta admiració, sempre van considerar que la dualitat que ell va mantindre entre un fortíssim valencianisme emocional i la supremacia d’allò espanyol va ser un dels obstacles principals en l’avanç del valencianisme polític. Poques persones han tingut un feeling tan intens amb allò valencià i ho han sabut expressar amb més força, alhora que ofrenava noves glòries a Espanya. Com es pot trencar amb aquest dualisme paralitzant? Entre l’esquerra nacionalista es va pensar que, per a lluitar contra la subordinació a allò espanyol, calia destruir el valencianisme popular (denigrar l’himne de Serrano que fa plorar les falleres) i inventarse’n un altre, però l’operació ha sigut un fracàs. Jo no entenc molt d’aquestes coses, però crec que una recuperació de Blasco, que fóra útil per a tots, hauria de servir per a legitimar el valencianisme popular que ell sentia i defensava, que la gent sent i defensa, com a punt de partida del projecte cultural i polític que l’esquerra sempre ha propugnat. Aquest és el Blasco que necessitem, perquè el famós és conegut de sobra i, a hores d’ara, caminar presumint de les seues grandeses resulta un poc pesat i bastant provincià.