ASSAIG

 

Blasco, l’homenot: un valencià universal

 

Joan F. Mira, La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez.

Edicions Bromera. Alzira, 2004.

 

JOAN JOSEP ISERN

 “Y en novela costumbrista el valenciano Blasco Ibáñez con ‘La barraca’ y ‘Cañas y barro’”. Amb aquesta breu frase el meu llibre de literatura de tercer curs de batxillerat despatxava, fa més de quaranta anys, la figura de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) en un capítol que, si la memòria no em falla, tenia com a tema central La generación del 98 y el cambio de siglo. Amb antecedents així no és estrany que no entrés en contacte amb l’obra de Blasco fins bastants anys després, quan un amic valencià em va recomanar Arroz y tartana per damunt dels altres títols del cicle valencià.”Aquesta és la millor”, em va dir. Pocs anys més tard, en una fira del llibre d’ocasió vaig comprar La araña negra atret per la seva fama de novel·la prohibida i anticlerical. Només diré que en el pecat vaig carregar la penitència. També deu ser d’aquella mateixa època el meu visionat de la versió de Minnelli de l’espaterrant Los cuatro jinetes del Apocalipsis. Més cap aquí he sabut que el populisme de dretes que anava associat a la figura de Blasco havia estat un dels corrents originaris dels primers blaveros... Explico tot això no només perquè és la meva experiència personal sinó perquè tinc la impressió que hi ha molta gent de la meva generació —i encara més entre els més joves— per a la qual la figura de Vicent Blasco Ibáñez oscil·la entre el tòpic mal conegut i la ignorància més completa. Per a molts lectors, doncs, aquest llibre tindrà una grata dimensió de descoberta d’un personatge excepcional i irrepetible.

 

Joan F. Mira i l’editorial Bromera han unit una vegada més els seus esforços per oferir-nos un nou retrat per a la galeria de valencians universals que des de fa uns anys estan confegint conjuntament. No dubtaré ni un moment a qualificar-los de tàndem insuperable: d’una banda l’escriptor, que hi posa la seva enorme sapiència i curiositat, i de l’altra l’editorial, que confegeix uns llibres bells, manejables i fets amb gust, amb amor per l’ofici. Primerament va ser Els Borja. Família i mite (2000), després Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador (2002) i ara mateix, acabada de sortir del forn, La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez, amb la qual es tanca un tríptic d’homenots valencians que van projectar la seva personalitat molt més enllà de les fronteres del país.

 

PERSONATGE FORA DE SÈRIE

Fuster va deixar escrit que Blasco “fou un personatge fora de sèrie, d’aquells que n’entren pocs en lliura”. Pla, per la seva banda, el definia com un home fabulós i desorbitat. De fet, va ser la lectura de l’Homenot que li va fer l’escriptor empordanès el que va disparar l’interès de Joan F. Mira per la figura de Blasco Ibáñez. I d’aquest interès o, més exactament, d’aquesta fascinació pel personatge ha nascut el llibre que ara tenim entre mans. Un llibre documentat, rigorós i summament divulgatiu fet per un escriptor que, segons ha explicat recentment, a mesura que aprofundia en la figura de Blasco trobava facetes poc conegudes que l’anaven engrescant cada vegada més. I el resultat és un treball en el qual al lector no se li fa gens difícil de percebre —i gaudir— aquest entusiasme de Joan F. Mira i l’equip editorial de Bromera durant els dos anys de gestació del llibre.

 

Des del punt de vista literari Blasco va ser el precursor del fenomen dels best sellers, si més no a Europa. De La barraca i Los cuatro jinetes del Apocalipsis, per exemple, en va vendre més d’un milió d’exemplars i va aconseguir viure luxosament gràcies als ingressos generats pels seus llibres. El fenomen Blasco va assolir escala universal: el magnat de la premsa Hearst li pagava 2.000 dòlars per article, a Lisboa organitzaven desfilades en el seu honor, vuitanta mil persones van col·lapsar el port de Buenos Aires el dia que arribava en vaixell, un model de camisa amb el coll girat per damunt de la jaqueta i oberta per dalt va adoptar el nom de l’escriptor, que va ser qui la va popularitzar. Però el que va arrodonir el seu èxit fins a la magnificació va ser l’espectacular acollida que els estudis de Hollywood van donar a les seves històries, sobretot el pamflet antialemany Los cuatro jinetes del Apocalipsis, dirigida el 1921 per Rex Ingram. D’altra banda la seva agitada vida amorosa i una llarga sèrie de duels en defensa de l’honor donarien joc per a un llibre tan novel·lesc com els que van sortir de la seva ploma. Blasco va morir el 1928 a la Costa Blava francesa i les seves despulles van ser traslladades a València cinc anys després, en plena República, en un acte en què van ser presents els presidents Alcalá Zamora i Francesc Macià.

 

El vessant potser menys conegut de Vicent Blasco Ibáñez és la seva faceta de polític declaradament republicanista —republicanista espanyol de pedra picada, no ens enganyem—, titllat pels seus enemics de caricatura de Danton i sagristà de la Marsellesa, fervent admirador del federalisme de Pi i Margall, antiborbònic i anticlerical. Un activisme que el va portar tant a la presó com a la creació del diari El pueblo. Tant a la presidència de l’Assemblea Regional Federalista com a un escó de diputat a Madrid i fins i tot a una fantasmagòrica aventura colonitzadora a Corrientes i Río Negro (Argentina) de la qual va haver de sortir per cames i gairebé arruïnat.

 

FOTOGRAFIES I PORTADES

Tot plegat, doncs, configura un retrat que ens apropa la personalitat d’un home sorprenent per la seva inesgotable vitalitat. Un repertori de delicioses il·lustracions fotogràfiques de l’època (no es perdin tampoc les reproduccions de les magnífiques cobertes dels seus llibres) aporta el contrapunt adequat al text de Joan F. Mira, un dels cervells més ben moblats de la nostra cultura, home d’inesgotable curiositat que tan aviat el veiem capbussar-se en l’univers de Dant com ens serveix en safata fina aquesta apassionant i prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez. Un plaer de categoria per a paladars amb un mínim de gust pel que és bo.