El nom de la plaça

 

Joan F. Mira

 

Molt bé, ja ens han fotut el nom de la plaça, ja els autobusos de l’empresa municipal de transports no porta­ran el cartellet «Plaça del País Valencià», ja no podrem dir als taxistes «porte’m a la plaça del País». ¿Quin país? El país, senyor, el nostre, el que tenim, que és poquet i ara ja no és res, ni el nom d’una plaça. Hala, doncs, ja s’han quedat descansats: de país, ni la plaça, res. Punt final. Solucionat. Plaça de l’Ajuntament, que no és res, que és com diu la gent a la plaça de qualsevol poble, i prou. Res que puga fer pensar res, que puga recordar res, que puga evocar un projecte que va existir. S’ha acabat.

 

De tot allò de fa quinze anys o deu anys, ja era l’úni­ca cosa visible que ens quedava, com una placa de resis­tència, com un testimoni d’allò que va ser possible i vam fer impossible. Veies el cartell, alguna adreça, algun rè­tol, i pensaves: allò va existir. Però cal fer com si no ha­gués existit mai. Com si mai no hagués eixit al carrer més de mig milió de persones cridant «País Valencià», com si mai no hagués existit un Consell del País Valencià, com si mai no hagués existit un consens quasi unànime (Las Provincias incloses) sobre unes poques coses elementals, com si una minoria violenta no hagués imposat a poc a poc, un any darrere de l’altre, la seua voluntat, com si...

 

Però, en veritat, mai no es recula prou, quan es co­mença a recular. Mai no es perd prou terreny quan l’ene­mic vol ocupar el camp sencer i sense obstacles, mai no anem prou endarrere quan cedim a la força. Sempre po­drem perdre més terreny encara, recular més, recular, fins a caure en el precipici del pur no-res. És allà on ens volen enviar: a les pures tenebres exteriors.

 

Vostès diran —els que manen, fa temps que ho diuen— que símbols i nom no són res. Error. Ho són tot, en la consciència, i per a la consciència, d’una col·lectivi­tat. Si no foren crucialment importants, «ells» no haurien mogut tota una llarga guerra per rebentar-ne uns i imposar-ne uns altres. Ells no es mamen el dit. Sabien el que vo­lien, i quan eren una petita minoria van emprar la violència per aconseguir-ho. I ho han fet amb tant d’èxit i en­cert que ara ho poden aconseguir ja sense violència. Han guanyat. Han esperat el seu moment: fa anys que es pre­paraven.

 

I els «nostres», excepte uns pocs, molts pocs, no sa­ben què volen ni què busquen ni on volen arribar. Potser només administrar, fer gestió, coses així, molt respecta­bles. Per això no han tingut inconvenient a claudicar da­vant de la violència dels que sí que sabien on anaven. «Que no hi haja conflictes, pacifiquem», deien. Vanitat de pro­pòsit. Cediu la meitat del terreny, i l’enemic demanarà la meitat del que us queda. I així més i més. Doneu la mà, i uns menjaran el braç. Quan «podien» no haver ce­dit, van cedir la mà i mig braç. Després, tot el que quedava. No van voler veure que hi ha una espècie de bèstia, no en dic el nom, que és implacable, és insaciable, que sempre vol més, que ho vol tot, que no sap de concòrdies ni de paus civils. Innocents, els nostres amics: la bèstia no en tindrà mai prou.

 

És una història molt vella i repetida. Esperem només que quan els nostres amics es desperten i vegen qui tenen davant, no siga ja massa tard. El nom de la plaça, cada cosa per separat, no és res. I tanmateix, ara, ho represen­ta tot.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Sense música ni pàtria i altres cròniques des del país inexistent (Alzira: Germania, 1995)