Gibraltar

 

Joan F. Mira

 

No sé si ja he escrit aquest article alguna vegada, però si ja l’he escrit, vostès perdonen. És que aquesta gent es­tan tan obsedits amb el tema, que de tant en tant m’enco­manen a mi l’obsessió. Aquesta gent són el senyor minis­tre dels Afers Exteriors (el que siga: Areilza, Castiella, Morán, Fernández Ordóñez) i tots els governs del regne d’Espanya, república o el que toque. Ara fa poc, han paralitzat un acord sobre vols comercials o no sé què per­què no sé quina estupidesa afectava a no sé quina estúpi­da idea de sobirania territorial. Ja ho han dit i repetit: la cosa de Gibraltar —la cosa de no sé quins o quants pams quadrats de roca o d’arena— és la columna verte­bral, la línia mestra de la política exterior espanyola. La gent que hi viu no compta per a res; total, només són persones: compten els pams de sobirania. No hi ha cosa més bèstia al món que el nacionalisme dels estats constituïts. Ni més bèstia, ni més absurda, ni més estúpida.

 

Al costat d’això, el nostre, diguem-ne nacionalisme, la nostra modesta idea de ser un país i una nació com els altres, aquestes coses elementals, és una idea immensament assenyada. ¿Imaginen vostès que haguéssem de fer qüestió d’uns pams més ençà o més enllà, a l’hora de traçar una frontera? ¡Quan ni un pam del nostre país és realment nostre, sembla tan idiota que uns altres vagen obsedits per uns pocs metres quadrats! Els demane que ho pensen, però amb calma. I una altra cosa: ¿quantes vegades ens han dit que això de voler «tornar a un temps passat», de recordar co­ses —invasions militars, ocupacions, destrucció institucio­nal, absorció pura i simple per un altre estat, foteses així— que van passar fa més de dos segles i mig, és propi només de gent nostàlgica i ben poc moderna? ¿Quantes vegades? Ells, però, d’una cosa que va passar exactament al mateix temps que la nostra «cosa», en parlen cada any, cada mes i cada dia. Allò que va passar fa més de dos segles i mig és encara el centre de la seua política exterior. Penseu amb calma. Compareu. Torneu a pensar. I busqueu-ne alguna conclusió.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Sense música ni pàtria i altres cròniques des del país inexistent (Alzira: Germania, 1995)