Declaració des de ponent

 

Joan F. Mira

 

Cada any, quan arriba el Festival de Cinema del Mediterrani, o la música del Mediterrani, o els escriptors del Mediterrani, em vénen les mateixes perplexitats. I al­gun dia haurem de decidir-nos, d’aclarir-nos, i acabar amb aquesta esquizofrènia que no pot durar molt de temps. Sembla que, d’una banda, som oficialment llevantins, gent de l’orient, d’on naix el sol. I no solament des de la pers­pectiva castellana (que, en tot cas, és l’única vàlida, l’única que pot assignar lloc en el món i en el Boletín Oficial del Estado), sinó des de la nostra mateixa, integrada i assimilada en aquella: no debades hem posat el nom de Levante a un diari, a un equip de futbol i també a una Unió Naval.

 

El problema és com pot ser això compatible amb la ideologia oficial de la mediterraneïtat que les nostres primeres autoritats locals i segones autonòmiques tan decidament han anat predicant. Perquè una cosa és claríssima, atlas escolar en mà: ací només podem ser llevant mirats des de la meseta, en perspectiva purament peninsular, con­tinental. Mirats des de la mar, des de qualsevol punt del Mediterrani, som més ponent que ningú. El llevant és el Líban i territoris adjacents. Que és com s’entén a tot Euro­pa: quan en un llibre o diari francès trobeu que parlen dels pays du Lévant, es refereixen, com és lògic, als d’Orient, no als d’Occident. El País Valencià només està a l’orient de Castella: Jávea, amanecer de España, ja se sap.

 

El que propose és que reivindiquem la nostra condi­ció de ponentins, clar i ras. Que fem un Ponent CF, i un diari que es diga Ponent. Ser ponentins és l’única manera que tenim de ser occidentals. Justament perquè tot és re­latiu: sempre es pot ser el nord d’algú i el sud d’uns al­tres. L’orient dels altres i l’occident dels uns. Només és qüestió de triar el punt des d’on mirar. Però nosaltres, és clar, no l’hem poguda triar, la perspectiva, la referèn­cia per situar-nos en el món: uns altres l’han triada en el nostre lloc. O siga, que només som llevant perquè ells ens veuen a llevant. Per això, i únicament per això.

 

Doncs, és hora de triar: o ens llancem decididament al ponentinisme militant, proclamem urbi et orbe la nostra condició de terra d’occident, on mor el sol... o deixem en pau la mediterraneïtat i el mediterranisme. Perquè, ¿en relació a qui i a què ens volem definir, al capdavall? ¿Per qui volem ser situats i contemplats? ¿Només i eter­nament pels castellans? Segurament sí: en definitiva, és la perspectiva del BOE i del PSOE, d’El País i de Las Pro­vincias, o siga universal i única legal. I si ha de ser sempre així, pleguem i a casa. A ser faldó oriental de la meseta. Amanecer.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Sense música ni pàtria i altres cròniques des del país inexistent (Alzira: Germania, 1995)