Omnisports

 

Joan F. Mira

 

Dues de les adquisicions més glorioses de la societat occidental i cristiana són, segons criteri universal, la transformació del diumenge en cap de setmana, i la in­venció i creixement indefinit de les vacances pagades. Ha costat molt d’aconseguir, però és una cosa tan nota­ble que fins i tot els japonesos i altres pobles exòtics ens han copiat l’invent. L’origen del progrés vacacional està en la santificació del dia del Senyor i en el respecte a les festes de la Santa Mare Església, que era una manera d’assegurar uns mínims de necessari descans. Després el dret al descans esdevé el dret a vacances, i aquest és el salt qualitatiu. Vacances vol dir temps buit, temps lliu­re, temps que es pot dedicar a una cosa diferent del treball. ¿A quina cosa? Aquesta és la qüestió.

 

Qualsevol pot entendre que sense dissabtes i diumen­ges, vacances de Nadal, de Pasqua i d’estiu, aquesta so­cietat no seria el que és. Cauria per terra la construcció i el comerç, el transport, l’hostaleria, les agències de vi­atges, les vendes de cotxes, l’afluència als museus, els festivals de dansa i altres elements igualment essencials per a l’ordre públic i l’estabilitat dels governs. Però cau­ria per terra sobretot la indústria de l’esport o deport que és ja, i més com més va, l’espinada i l’aparell immunològic del sistema. La indústria de l’esport s’ha inventat sobretot a fi d’aprofitar la necessitat creixent que té el veïnat d’omplir d’alguna manera els llargs dies de festa. Partint sempre de la idea —que és un principi constitucional de primer ordre— que la gent no pot simplement gandulejar, no fer res, menjar cacau i tra­mussos a la porta de casa, jugar a la botifarra, fer punt de ganxo, llegir novel·les, mirar passar els núvols o con­templar la mar. Cap d’aquestes coses no està compresa en la idea de «passar un bon cap de setmana», unes «bo­nes vacances», i menys en la idea de «passar-ho bé». I com que el consum de viatges culturals, expedicions i aventures, recitals i concerts, pubs i discoteques i altres procediments d’omplir el temps, resulta insuficient, vista la quantitat de temps que s’ha d’omplir, calia acu­dir a uns altres recursos.

 

Calia alguna cosa que arribara a ser universalment consumible, inexhaurible, que n’hi haguera sempre per tothom en quantitat, i si pot ser que incrementara el negoci i la prosperitat general. Res no arriba a complir tals exigències com el deport o esport. Ho van posar en marxa els anglesos, i ho van escampar els americans, com tantes coses. I com tantes coses també, primer era ocupació d’aristòcrates desenfeinats, després de burge­sos més o menys esnob, després de botiguers i oficinis­tes, després d’honrats proletaris, i finalment de criatu­res i de dames i cavallers d’edat provecta. No vull fer-me fort en l’evolució del fenomen, que seria divertit. Mireu-ne només el resultat final. Més encara, mireu el resultat final no solament en el món de l’espectacle, la televisió i la premsa, el Tour de France i les Olimpíades, la lliga de futbol i l’NBA. No només en això, que ja és tan substancial com l’aire, el telèfon i la Seguretat Social. El pitjor resultat està en les obligacions de la vida quotidiana, transformada de grat o per força en variant de la vida deportiva. La vida deportiva és l’au­tèntica vida, i la vida normal ha d’imitar-la, sota pena de no ser gens autèntica.

 

De manera que, en arribar a casa, la senyora, el se­nyor i les criatures imiten la vida autèntica i es posen un xandall de colors, i el cap de setmana no se’l lleven de damunt, i les criatures van en xandall al col·legi, i les senyores i els senyors van en xandall al supermercat i en xandall, tot el cap de setmana. Per no parlar de les sabatilles d’esport, que són ja calcer general, de les successives modes inspirades en successius models —mari­ner de regates, tennista, ciclista, etc.—, de la transfor­mació del passeig en bicicleta en bicis de vint-i-una mar­xa, de l’aeròbic domèstic, la gimnàstica passiva, els monopatins urbans, els vehicles tot terreny i altres plagues que no vénen en la Bíblia.

 

El secret de l’invent està a crear esports a partir d’ac­tivitats que no eren esports. De tal manera que, esde­vingudes esports, compliran els requisits fonamentals: augmentar el volum de possibilitats per a l’anomenat «temps lliure», i sobretot augmentar el volum dels ne­gocis. Si es tractara només de diversió, vida activa i salu­dable, higiene i exercici, el negoci seria ben curt. Però no es tracta d’això. Es tracta de vendre màquines infer­nals, ganxos i cordes, planxes de vela, motos, paracai­gudes, instruments de tortura, sacs de dormir, cascos d’astronauta, Coca-cola, disseny i nous materials, roba d’estiu i roba d’hivern, sabatilles, camisetes, gorres, xan­dalls i anoraks. Per un que fa, n’hi ha déu que fan com si. Per un que practica un esport, n’hi ha deu que el miren, l’envegen, el voldrien emular, i sobretot que es fan una certa fantasia sobre el tema. Si més no, una fan­tasia indumentària, que és on està el gros del mercat. Així, entre un que practica i deu que compren fantasia, el mercat de l’esport arriba a tota la col·lectivitat consu­midora. A tota, salvades potser les monges de clausura i algun element antisocial irreductible. Qui no s’ho crega, que mire la publicitat. És infal·lible.

 

 

Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 56-59