El Orens

 

Joan F. Mira

 

Primer és un punt negre a penes visible en la calitja boirosa de l’horitzó del desert. Després va creixent a poc a poc, tal com s’acosta, ondulant i tremolant entre la vibració de l’aire. Després, ja es veu com va agafant la forma d’un home damunt d’un camell, al trot sostin­gut, recte cap a ells, sense vacil·lar. Al costat d’una ruï­na de pedres que fan figura de brocal d’un pou, Lawrence i el seu guia esperen, alerta, l’arribada de l’ho­me. I l’home arriba, i dispara. El guia de Lawrence cau mort; no ha tingut temps de defensar-se, ni de preguntar, ni de respondre. L’home del camell era un xeic, un senyor, i venia armat, muntat, i decidit a disparar. Sim­plement perquè el pou era seu, tota l’aigua era seua, i l’altre era un desgraciat, no era ningú, no calia ni preguntar.

 

És una de les escenes més memorables de tota la his­tòria del cinema, i només per això ja val la pena la pel·lícula. Si l’han vista —especialment en la versió res­taurada i completa que ha aparegut en commemoració dels cent anys del naixement de T.E. Lawrence—, ja saben de quina escena parle. Si no l’han vista, els recomane vivament que la vegen, i si pot ser més d’una vegada. Abans d’aquesta escena, Thomas E. Lawrence, arqueòleg, arabista i agent militar britànic, ja coneixia els beduïns del desert: sabia els noms de totes les tribus i de tots els xeics, xerifs i emirs, i qui volia què i qui estava barallat amb qui. Després de l’escena del pou, encara els coneixerà millor. Poc més endavant, quan es vestirà com ells, i quan haurà demostrat que pot aguan­tar la set i el sol com ells, Lawrence serà proclamat El Orens.

 

Sobre els àrabs del desert, o siga sobre els beduïns, El Orens sabia unes quantes coses: a) que cal absoluta­ment no confondre’ls amb els àrabs sedentaris, els mer­caders i botiguers de les ciutats, els agricultors de les valls del Nil, del Jordà o de l’Eufrates: per als àrabs del desert, els altres àrabs són simplement gent menyspre­able, explotable i, si pot ser, conquistable, i res més; b) que les tribus beduïnes tenen com a norma regular fer-se la guerra entre elles —per un pou, per una cabra o per una paraula fora de to—, i que només deixaran de fer-se la guerra, excepcionalment, quan troben ben clar un enemic únic i comú: per exemple, i aquesta era la missió de Lawrence, els turcs de l’Imperi Otomà; c) que la funció principal de la guerra, d’ells amb ells o amb l’enemic exterior, és la rapinya, el botí, el saqueig i les monedes d’or: sense un botí digne i substanciós, no hi ha honor en la victòria; d) que la cosa que més els agra­da del món als àrabs del desert —potser més i tot que els dàtils i que les hurís del paradís— són les armes, l’ús de les armes, tota mena d’armes clàssiques, i modernes, base i símbol del poder, de l’honor i de la virilitat, etc.; e) que s’estimen infinitament més anar muntats que anar a peu, i si pot ser en cavalls esplèndids i esplèndidament aparellats, o en camells superbs superbament guarnits, i f) que el seu gran desig és envair i conquistar la ciutat —el miratge del gran oasi, el botí inesgotable, Damasc—, però que quan hi arriben no saben què fer-hi: no saben com s’ha de fer per ser civils. Això últim ho acaba de descobrir El Orens, desesperat, quan les tribus del desert ja han expulsat els turcs i arriben a Damasc. Lla­vors, els anglesos, que també havien arribat a Damasc i tenien les seues idees, els deixen fer dues coses, als beduïns: encarregar-se de l’administració de la ciutat, i orga­nitzar un congrés. En pocs dies, la ciutat és un caos, i el congrés una catàstrofe. Llavors, els generals i els polí­tics anglesos li diuen a El Orens: ¿ho veu, com teníem raó?, i comencen l’aplicació del seu pla. Efectivament, tenien raó, i el pla, durant molt de temps, ha funcionat. Thomas Edward Lawrence se’n va tornar a Anglaterra, es va apuntar a la Força Aèria, va escriure Els set pilars de la saviesa, i es va matar en un accident de moto en un camí rural. La resta és història coneguda: els anglesos (en combinació amb els francesos, i comptant amb els interessos dels americans) van repartir el desert, i les valls i ciutats dels marges del desert, als xerifs i als emirs. Dels fills del gran emir de la Meca, en van fer reis de Transjordània i de l’Iraq.

 

L’emir Ibn Saud es va fer rei d’Aràbia central, i els altres es van repartir emirats i sultanats diversos. Fet això, els pous d’aigua es van transformar en pous de petroli, les simitarres en metralladores, els camells en tancs, els cavalls en Cadillacs, les monedes d’or en comp­tes a Suïssa, i així successivament.

 

Això no s’ha fet en un any ni en dos, evidentment. Ha costat una mica de temps. Però, finalment, s’ha vist una vegada i una altra que els descobriments d’El Orens eren justos i correctes. Vostés van adaptant el temps present als epígrafs abans enumerats com a, b, c, d, e i f, i ja em diran si El Orens tenia raó o no en tenia. L’únic error de Thomas Edward Lawrence va ser pensar que si els ajuntava a Damasc i feien un congrés, tot això podia canviar.

 

 

Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 80-83