«El desig dels dies», crònica i discurs

 

Mira novel·litza el descobriment del País Valencià

 

Joan Francesc Mira ha escrit amb «EI desig dels dies» la seva tercera novel·la, una crònica del descobriment del País Valencià per part dels estudiants de la seva generació que «despertaren» a la realitat del seu país els anys 60

 

Amadeu Fabregat

Joan Francesc Mira acaba de publicar la seua tercera novel·la, El desig dels dies (Eliseu Climent Editor, València, 1981). Conegut anteriorment a la nar­rativa catalana per EI bou de foc, finalista del Josep Pla 1974, i per Els cucs de seda, Premi Octubre 1975, Joan F. Mira nasqué a València el 1939. I pertany a la generació universitària que rellançà, als inicis dels seixanta, la qüestió nacional al País Valencià.

          Aquesta novel·la d’ara, les gairebé quatre-centes pàgines d’El desig dels dies, és la mirada de l’autor que contempla des del present els esde­veniments d’aquella època. Entre la crònica i el discurs li­terari, Joan F. Mira, un dels protagonistes d’aquells fets, membre fundador fins i tot del primer i clandestí Partit Socia­lista Valencià, mitifica i mistifi­ca aquella realitat. I enalteix alhora, amb una narrativa plena de claus culturals i histò­riques, l’amor frustrat —un amor nacional, diríem— que presideix tota l’obra. El desig dels dies és, clarament, l’epo­peia casolana de la represa primera dels seixanta. I Joan F. Mira no és sols l’autor d’una de les novel·les més representatives de la narrativa valenci­ana. Prolífic i polifacètic, Mira ha escrit també textos de divul­gació cultural i linguística: Som, un best-seller al País Valencià, amb més de quaranta mil exemplars venuts; Intro­ducció a un país, el primer text unitari i global sobre els Països Catalans; una Història de la Literatura Catalana... També ha publicat alguns llibres de la seua especialitat, l’antropologia, com ara Els va­lencians i la terra, Vivir y hacer historia i Un estudi d’antropolo­gia social al País Valencià.

 

“L’obra narra l’intent d’aconseguir el país ideal”

“És història i mistificació de la història”

“Nosaltres descobrírem el País Valencià els anys seixanta”

“Jo plantege el mite de la fugida a Europa com a recurs frustrat”

“Hi és més important la melodia que no pas la lletra”

 

Pregunta. Algú ha dit que El desig dels dies és Allò que el vent s’endugué del País valen­cià. Una novel·lassa, una novel·la riu...

Resposta. No, no, jo no la veig com un riu. Jo diria que és una catedral o una barraca, segons la valoració del lector. Com una construcció que té una estructura i on cada ele­ment ha estat pensat per ser allà on és, per representar alguna cosa.

 

P. Barraca o catedral... Per què no una falla?

R. No pot ésser una falla perquè El desig dels dies és una novel·la dins la qual hom podria viure, perquè represen­ta l’intent de viure dins d’algu­na cosa, o l’intent de construir alguna cosa per a viure-hi.

 

P. És sens dubte la teua novel·la més autobiogràfica, i em sembla que, també, aquella en la qual has posat més tendre­sa, no?

R. És autobiogràfica pel que fa a l’esquelet. Però la carn, la pell, els budells i la indumentà­ria són de ball de disfresses. O de processó de Corpus. Pel que dius de la tendresa, crec que no és aquesta la paraula. El que hi ha a la novel·la és passió, molta passió. És la imatge de l’amor frustrat, només que, en lloc d’anar di­rigit a una persona, aquest amor cortès, romàntic, àdhuc medieval, s’adreça a una ciutat, a un país. El desig dels dies narra l’intent d’aconseguir el «regne d’aquest món», la ciutat perfecta, el país ideal. I aquest amor és l’amor per la pàtria valenciana. Perquè aquest fou l’amor que impulsà aquelles persones que als inicis dels seixanta lluitaren per recobrar aquest país.

 

Quan descobrírem el país, el sexe, les ideologies...

P. Si et donaren a triar entre dues faixes —«la novel·la nacio­nal valenciana» o «la novel·la dels seixanta»—, amb quina et quedaries?

R. Em veuria obligat a quedar-me amb totes dues. Perquè una cosa no es pot se­parar de l’altra des del moment que tots nosaltres descobrírem el País Valencià els anys seixanta. Alhora, també, descobrírem el sexe, la vida política clandestina, les ideologies, el món en definiti­va. La descoberta del País Va­lencià fou una mica la descoberta de nosaltres mateixos.

 

P. També hi ha, a El desig dels dies, el mite de la fugida a Europa, tan freqüent a la no­vel·la catalana contemporània...

R. Sí, però jo el plantege corn a recurs frustrat, no pas com a solució i gairebé en contra. Perquè a la novel·la hi ha fugides, sí, però hom retorna sempre al «regne d’aquest món» que volem que siga aquesta terra.

 

P. És sens dubte la teua no­vel·la més ambiciosa, no?

R. Sí, i estic convençut a més a més que té una certa originalitat pel que fa a la combinació de la crònica amb una sèrie de recursos lingüís­tics, amb l’experiència perso­nal, amb els continus referents culturals, etc. I tot això integrat en un conjunt que es alhora re­alista i mític, que és història i mistificació de la història, perquè els protagonistes són ací com a dramatis personae, fantasmes de vegades, actors de la comèdia o de la tragèdia...

 

El temps de la pre-existència

P. La teua obra anterior resultava més accessible per al lector mitjà, si és que existeix aquest espècimen. El desig dels dies és en canvi una novel·la sense concessions, densíssima, a voltes gratificant, a voltes «incòmoda» de seguir.

R. Crec efectivament que és una novel·la molt discursiva, amb una mena de música de fons que no cessa, que sona contínuament i en la qual és més important la melodia que no pas la lletra. D’altra banda, només m’ha preocupat el lector en el sentit que m’agra­daria que caigués a les mans de molta gent. Perquè pense que allò que es diu a la no­vel·la, i la manera com es diu, pot tenir un cert interès.

 

P. La novel·la té un vessant de crònica ¿Quines fites des­tacaries en aquest sentit?

R. Hi ha per exemple el centenari —no recorde ara quin— d’Ausiàs March, i l’aparició del primer grup de nacionalistes universitaris. El contacte després frustrat amb la tradició literària que existia llavors a la ciutat, i que era sobretot poètica. El primer eixamplament d’aquest grup als cercles universitaris i els primers intents de conversió en grup polític. I ­com, tot plegat, anem desco­brint la ciutat, el País, a través ­de llargues passejades nocturnes, que llavors eren molt freqüents. També hi ha els primers aplecs. I la novel·la finalitza cap a l’any 1963, amb la visita de Franco a València després del contuberni de Munic.

 

P. I per què acaba llavors, i no abans o després?

R. Perquè aquest fet clou d’alguna manera l’«etapa embrionària» del nacionalisme, el temps de la preexistència, del pre-coneixement, que és el que més m’interessava, per a aquesta novel·la. I després d’això comença la fase d’expansió de les idees que sorgiren, o que foren conreades per tot aquell grup de persones.

 

P. És curiós que la novel·la parle del passat però que ho faça alhora, claríssimament, des de l’òptica del present, explicitant de vegades la mateixa mistificació del pretèrit.

R. El desig dels dies no és un intent de refer aquell temps, sinó de veure fins a quin punt podem mitificar-lo i mistificar-lo des del present. És una mirada que llisca sobre el passat però que ho fa a més a més amb tota la càrrega, que hem anat acumulant, de fracassos, de frustracions, d’alegries i tristeses. És la novel·la del descobriment d’un país que de sobte t’adones que existeix, que és viu, i aquest descobriment et penetra, t’absor­beix, t’emplena, et desconcerta.