Regar un hort

 

Joan F. Mira

 

Quan va arribar l’aigua era cap a migdia i jo, a la butaca de llegir del meu estudi, llegia papers d’història. Exactament aquell decret del 29 de juliol de 1707 —un mes després de la reducció dels valencians als usos y leyes de Castilla i tres mesos després de la batalla d’Almansa—, en el qual el bon rei Felip V, preocupat per la seua gent, proclama que la major part de la noblesa valenciana ha conservat indemne y pura su fidelidad, i que per tant «les concedo la manu­tención de todos sus privilegios, essenciones, franquezas y libertades concedidas por los Señores Reyes mis antecesores», etc. La fidelitat es cobra, i els botiflers es van fer els amos, més que mai, del regne destruït. Llavors, la gent del poble, els llauradors, es van posar a treballar la terra i van transformar el país: llegiu Cavanilles. Repassava jo, doncs, aquests papers (volum IV de la Història del País Valencià, d’Edicions 62), i pensava aquestes coses amb vista a escriure un llibre obligat sobre el meu país, sobre la real o irreal nació dels valencians, quan vingueren a avisar-me que arribava l’aigua.

 

L’aigua començà a entrar puntual per la boquera, tot i que abans ha de fer quilòmetres de recorreguts tortuosos, des del pou o l’em­bassament. Sempre ha estat un misteri, per a mi, com fan els seguidors de l’aigua per fer-la arrribar tan puntual. Jo portava un barret de palla, una aixada i botes de goma, i vaig obrir la cadireta de la primera taula. L’aigua venia molt abundant, més de la que admeten els reguers laterals, i vaig obrir una segona cadireta per deixar baixar una bona escorrialla cap al jardí mentre es regaven els tarongers. L’hort de casa, un hortet ja quasi urbà, té sis fanecades, que són tres de tarongers, una d’hortalisses, una de jardí i una altra de llimeres i fruiters dispersos. La casa la va construir un anglès fa cent anys, no sé si era enginyer de ferrocarrils o alguna cosa així, pel temps que a Castelló de cases com aquesta en deien masets, a Barcelona tor­res i a València xalets. Encara és un maset, i el jardí va accentuant amb els anys aquell aire romàntic dels jardins poc estudiats, amb dos cedres grans, bastants rosers i una font amb bassa de rajoles i amb una estàtua blanca de mig cos, potser de Persèfone amb la falç i les espigues. A l’hivern, més que pròpiament a la tardor, s’omple tot de fulles seques, i a la primavera creix l’herba de manera incontrolable. Així, per culpa de l’excés d’herba (ja ningú cava els horts, i jo no tire herbicida: no té solució), l’operació de regar l’hort, esdevé parti­cularment incerta i laboriosa: l’aigua avança amb dificultat per les taules, la brossa la frena contínuament, i sovint ni tan sols veus per on corre. Llavors la faena de regar, que podria ser sobretot contemplativa, esdevé més activa i esforçada: cal mirar que l’aigua trobe camí més fàcilment, obrir-li pas de tant en tant, passar per sota els arbres amb l’aixada, dos colps per ací i quatre per allà, i les branques són plenes de flor blanca i perfumada que cau quan la toques i t’entra avall pel coll de la camisa.

 

Amb els peus dins l’aigua, sentint-la física­ment com corre i s’escampa i s’amaga sota l’herba, em tornaven emocions molt antigues. Potser perquè sóc d’un país on l’aigua és tan preciosa, hereu de moltes generacions de gent que han viscut pendents de la poca pluja o de l’hora de regar. Mon pare era dels secans del Vinalopó, i jo em vaig criar enmig de l’Horta: quan regaven a casa, era com un dia de festa. Si era bon temps els xiquets nadàvem al toll o ens remullàvem nus o en calçotets dins la sèquia, fèiem flotes de naus de fulla de canya o barque­tes de paper i les enviàvem a navegar pel corrent, ajudàvem els grans a obrir i tancar boqueres, estacàvem els peus en la terra enfan­gada, i per la sèquia l’aigua podia arribar tan clara que les dones ja tenien preparada la roba per fer una miqueta de bugada mentre es regava el camp. Sempre vaig pensar que els països on hi havia molta aigua eren rics i feliços, i que la infelicitat i la desgràcia era tenir la terra eixuta i les sèquies buides. No podia entendre que hom poguera ser pobre i humit alhora: els països pobres havien de ser secs.

 

O deu ser, també, que no solament els valencians de regadiu sinó tota l’espècie dels humans ens hem criat al costat d’una sèquia o a la vora d’un riu. El paradís terrenal era un hort d’aigües abundants, i els nostres més antics avantpassats es van fer lentament persones al costat dels rius i dels llacs de l’Àfrica oriental. O ve de més lluny encara, de quan aparegué la vida misteriosament feta de molècules flotant en aigües immenses. Som aigua molt més que pols, i abans de tornar a la pols tornem a l’aigua universal, ens desfem dissolts, i els ossos fan ben poc de pes. Qui no sent, de tant en tant, l’efecte ancestral de l’aigua entre les cames, regant un hort, potser no sap entendre del tot algunes emocions elementals.

 

 

Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 44-47