Visita als nambya. 1

 

Joan F. Mira

 

A mitjan matí enfilem la pista de terra que es va perdent i desfent a poc a poc segons pugem seguint la vora del riu i entrem en terreny més aspre i apartat. Alexandre Alapont condueix el vehicle tot terreny, i els passatgers —la meua filla i jo— ens ho mirem tot com una gran novetat: el riu sec com un dels nostres barrancs, l’herba que és ja només palla groga, els arbres verds i grisos i els arbres pelats i sense fulla, una vegetació desconeguda i eixu­ta. Ací el mes d’agost és el final de l’hivern i, com cada any, fa sis mesos que no cau ni una gota de pluja. De novembre a febrer plourà tot el temps, i llavors el paisatge serà una selva espessa, els rius aniran plens d’aigua, els ani­mals menjaran herba fresca i la gent podrà plantar la dacsa i el mill que els alimenta tot l’any. Trobem vaques disperses, de color canye­lla i banyes molt llargues, algunes cabres, galli­nes desorientades, i de tant en tant un babuí o alguna altra espècie de mona. Trobem casetes redones fetes de fang i palla, tanques de pals i rama seca, molts xiquets que corren cap a nosaltres quan veuen passar el vehicle, ens saluden i riuen, homes amb aire de no tenir cap ocupació a la vista, i dones de moltes edats, totes atrafegades, la meitat amb una criatura enrotllada a l’esquena. No sé si existeix una Àfrica més profunda que aquesta, o almenys aquesta és tan fonda i remota com qualsevol altra. A migdia ens esperen a dinar en un poblat una mica distant.

 

En diem «poblat», però ací, com en extenses regions africanes, no hi ha hagut mai res que es parega a un poble amb construccions agrupa­des, places i carrers. Cada recinte, apartat dels altres, camuflat entre la vegetació, és un petit món en ell mateix, una casa, una família. Una cabana per als pares (o per al pare i l’esposa principal, amb una altra cabana per a l’altra esposa, o les altres, si n’hi ha), una per als fills, una per a les filles, una per a la cuina i el pobre rebost, una per a les gallines, una per guardar el gra, i tot el conjunt rodejat d’una tanca irregular. La casa on ens conviden a dinar és d’un xicot jove, casat fa poc més d’un any, i per tant les cabanes del recinte són poques i recents: també és poca i pobra la terra que treballa, molt escasses les gallines, no posseeix ni una vaca, i només té tres o quatre cabres com a tot capital. Però ens ha convidat a dinar perquè anem a visitar el seu primer fill, que trau el caparró entre bolquers i llanes de color rosa, i el pare n’està visiblement orgullós: és un mascle. La mare és molt jove i molt bonica, somriu sense parar, i ella i el marit dipositen suaument la criatura en terra, sobre el llindar de la cabana principal, i ens demanen que li fem una foto. Abans hem saludat els parents i veïns que han acudit per assistir a la visita: els nambya són molt saludadors, i en una hora estrenys més mans que en una setmana a Europa.

 

A la cabana principal, on entrem a dinar, hi ha una tauleta i quatre cadires, que algun veí els ha deixat a fi que els visitants no hagen de menjar asseguts a terra. Perquè els amos no posseeixen encara cap moble, absolutament cap: sense el préstec dels veïns, l’interior de la cabana, acabada de construir, estaria perfectament i rigorosament nu. Crec que tenen una estora per dormir, i això és tot. Mengem la pasta de farina de mill, fent boles amb la mà i sucant-les en la salsa de la gallina que han guisat en honor nostre. Ens rentem sumàriament els dits en una palangana, i s’ha acabat el dinar. Des­prés conversem una llarga estona amb familiars i coneguts (és a dir, hi conversa Alexandre Alapont, que parla amb tanta fluïdesa el nambya com el valencià, no debades fa quaranta anys que viu per aquestes parts), visitem encara altres parents que viuen a prop, i ja és hora d’anar-se’n. Llavors, el pare jove, el xicot infini­tament pobre que ens ha convidat, s’acosta amb un gall entre els braços, davant del pit, i fa gest de voler-me’l regalar. Deu ser l’únic pollas­tre que té, jo no n’havia vist cap altre entre les poques gallines, és amb tota certesa una part important de tot el que posseeix en aquest món, i me’l regala davant de la gent que ens acomiada. Un gest d’Alexandre evita el meu refús del regal i l’ofensa greu que l’hauria acom­panyat. Ajunte les mans per agrair l’obsequi, les estenc després i agafe el gall de plomes lluents, verdes i roges. És com si jo, després de convi­dar a dinar un desconegut, li regalara el meu cotxe nou, és una generositat que torba l’esperit i commou les entranyes. No ens entendríem mai, els nambya i nosaltres. Quina poca cosa els nostres regalets, la nostra quota a l’ONG preferida, la nostra idea de solidaritat, si pot ser només verbal i a distància. Quina miserable cosa, tot això, al costat d’aquell pollastre.

 

 

Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 217-220